La vila en 5 minuts

Un dia, com si fos un convidat d’un altre lloc, voldria fer una visita a la vila com cal. Com aquell que dedica una estona a pensar com és en realitat la família que viu al seu costat i que passa penes i alegries amb ell. Carrers, places, edificacions, espais lliures... em són tan quotidians que no sé bé com els avaluaria per esser just.
M’agrada com han deixat el Passeig de Ramon Llull, amb el brollador, les estàtues i els arbres de sempre. Així, sense xapar, no és tan pràctic però queda més bé. Una llàstima que s’hagin de fer i desfer les mateixes coses per falta de gust dels anteriors.
M’agrada sa Font perquè s’ha modernitzada sense perdre el vell estil. No comprenc per què li varen llevar aquella farola central de tres braços, que em queia bé. De tota manera, no l’he perduda de vista ja que l’han col.locada davant l’església del port. Ara, una obra de Jaume Mir fa sa Font més digna perquè hi suma una serietat i una categoria evidents.
S’Arraval continua fent el paper de cor de la ciutat encara que els cotxes aparcats li resten salut i alegria. És que, a la Vila, n’hi sobren molts, de cotxes, i feim un poc s’ase ja que hi ha cases de tres habitants amb quatre automòbils perquè el fill és d’aquells merdosos que vol fer quatre bufes i en té dos, un per anar a la feina i l’altre per enlluernar els dissabtes i els diumenges. Tants de cotxes pertot arreu són la cosa pitjor de la nostra ciutat. Quin desastre! És la vida moderna que ha dat al poble més automòbils que cases. No hi veig remei. Cal fugir de tant de renou i de tanta pressa.
Al carrer Major, l’han enrajolat a la part alta. Queda bé i net, i els veïnats hi deuen tenir bon dormir els vespres. No me diu ni fu ni fa la plaça de Pax, i el Parc em deixa fred perquè el ciment es veu massa per falta de verdor i de flors. També hi manquen més ocells que hi cantin, més nins que hi juguin i més enamorats que es donin una bona tanda del que sigui. Així toquen esser els parcs, sense les xeringues usades dels drogats, per suposat.
Estic expectant davant la nova biblioteca, que desconec, on a més dels llibres que en justifiquen el nom, hi hauria d’haver lloc per a les músiques i les imatges amb els millors suports que li daran més vida i activitat perquè fer una obra per una cultura immòbil és el mateix que fer a una tomba. Possiblement els qui la feren pensaren amb el que dic. No cal dir que hi ha d’haver un lloc per al món dels ordinadors i d’internet. Imprescindible, sens dubte. Can Torró, a Alcúdia, és una lliçó exemplar de la qual es podria aprendre.
Me emocionen els semàfors... Jo en posaria vint o trenta més i així circular per la vila seria més divertit. Un poble sense semàfors és la mort amb prebes: una mala pel.lícula en blanc i negre. Que vaig de bromes... que els semàfors me deixen fred i em fan pena. La batlessa Carraixet va prometre rectificar la direcció del trànsit per anar cap a Campos. Sembla que la cosa no ha anat malament de tot. Quan uns fan i els altres desfan, se solen tudar els diners dels ciutadans. No sabem bé si és que els primers tingueren culejera o si s’equivocaren pensant millores que no ho acabaren d’esser encertades. El cert és que ens han ofert un mal espectacle on els polítics semblen jugar com els nins ho solen fer amb el mecano: muntar, desmuntar i tornar a muntar. Els imposts municipals s’haurien de gastar amb més serietat.
Els milers de pilons a tants de carrers, amb la meitat per terra, presenten una imatge ridícula i de deixadesa. Mala solució, aquesta, tan poc estètica. Per ventura no n’hi havia d’altra per no deixar els qui anam a peu a l’arrisca la ventura.
Fa anys que li robaren l’esquena, al puig dels Molins, i causa feredat amb aquella pedrera monstruosa. Vaig llegir que hi ha el projecte de fer-li una ortopèdia com solen fer amb les dones que perden els pits per culpa dels tumors. Però el puig és més gros que el cos humà i trigarà temps ferm.
No sé quan, diré amb més temps que voldria posar veles als molins de tot el terme, alguns dels quals ja tenen llum i un, braços. Molt costós, però seria collonut. Vos podeu imaginar que no estic d’acord amb aquells que es queixen dels llums dels edificis emblemàtics. A mi m’agraden així, quan dins la nit es retallen i destaquen més que els altres. Posar-hi llums ha estat un gastar, però no un tudar. La bellesa sempre es una ganga, costi el que costi.
Però, però... en realitat les ciutats me decepcionen. A pesar de les coses que admir de la Vila, cada cop que hi pens seriosament arrib a la conclusió que el que més m’agrada és sortir-ne. Déu, que és llest, va fer el camp, les muntanyes i la costa: una filigrana. Els homes més savis, que no li arriben a la sola de les sabates, han fet i han planificat les ciutats: laberints contaminats i problemàtics, amén de pardalades mal organitzades. Per botó de mostra, la nostra. Felanitx és intransitable... qui el desintransitabilitzarà?