DE QUAN VAIG ROBAR

Quan des de les trones de totes les esglésies els capellans predicaven una i mil vegades contra la sexualitat i deien que els pecats més abominables eren anar de dones, posar banyes al veïnat, o tocar-se amb males intencions, el meu pare tenia més coneixement que tots ells i d’això no es preocupava ni mínimament. Record que un dia, mentre dinàvem, va sortir el fet de que un xicot conegut s’havia de casar a la força perquè havia embarassat una amiga seva, i de com l’únic comentari de mumpare fou curt i savi en aquest aspecte: “Ho han de saber fer”. I era ver. Ell deia que només tenia dos enemics en aquest món: els lladres i els mentiders. Per això, quan jo em vaig decidir a cometre el primer i quasi únic robatori de la meva vida, vaig provocar una forta i dramàtica reacció. El vaig ferir fort, vos dic. Vos ho cont.
Va ser un mal dia, devers els meus set o vuit anys. Acabada l’escola, em vaig aturar a la botiga de la tia Aina i ella em va mostrar un covo enorme ple de pilotes petites com tomàtigues de ramallet . Aquell covo de mil colors em va hipnotitzar de tal forma que no vaig poder resistir la temptació i a la primera distracció de la tia vaig agafar una piloteta i... dins la butxaca s’ha dit.
Enganyar els grans quan un té vuit anys era i és cosa no gens fàcil i quan vaig dir a casa que havia trobada aquella pilota als jardins de la creu dels caiguts en varen calar de seguida i em feren dir la veritat sobre la procedència de la jugueta. Mai havia sentit aquella sensació de culpabilitat que em va omplir la sang com una onada obscura i immensa. La cara de mumpare pare era la d’un desconegut. També la de mumare. Vaig abaixar els ulls i no vaig ser capaç de tornar alçar la mirada mentre sentia la merescuda renyada que avui no podria contar perquè va ser tanta la vergonya que sentia que se’n dugué les paraules i sols quedà la confusió i el malestar. Més tard vaig escoltar com ell li deia a ella: “Demà, quan obrin les botigues, l’acompanyes a tornar a pilota a n’Aina”.
Me cridaren molt prest i la mare em va rentar tot el cos dins el ribell gran on pastàvem la sobrassada i el talec, prop de la foganya. Una bona escatada. Em va posar una camisa blanca i una mudada que m’havia fet el sastre Vaquer. No aniria a escola fins l’horabaixa. Ella es va vestir amb el seu mocador de pagesa y em va agafar de la mà. “Que no dus la pilota?”. “Sí, aquí la teniu”. “La guardes dins la butxaca”. “Bé, ja la hi duré..”. De ca nostra fins al carrer Major vaig anar sempre amb el cap baix. No volia veure les cares dels qui me miraven.
Quan arribàrem a la botiga de can Maiol, la mare va dir a la seva cunyada: “El meu fill vol parlar amb tu”. No em demaneu com vaig ser capaç de contar a la tia com l’havia fotuda el dia abans. L’empegueïment no em deixava plorar. Al final la tia em va voler regalar la pilota i mumare s’hi va oposar rotundament: “Això de cap manera. No en macaria d’altra!”
Ningú no em va pegar per aquell fet. Però el meu ànim es va sentir apallissat. El motiu hi era. Mai més tornaria tocar res que no fos meu. El disgust familiar va ser majúscul. Lladres i mentiders no hi tenien cap feina a ca nostra. Per paga, per amagar un robatori fou necessari dir una mentida. Just les dues coses dels enemics del pare
La història va quedar escrita a foc dins la memòria familiar i cada any, el dia de les matances, quan els homes havien xapat el porc i donat el ventre a les dones perquè en fessin els budells nets, quan es parlava dels quatre fets més destacats de la temporada i es deia dels grans negocis, dels accidents més greus, dels lladres... Quan es deia que havien robat a tal o qual casa es sentia la veu del meu progenitor, sempre amb les mateixes paraules: “No em parleu de lladres... Aquí, un d’aquests dos fills meus, va prendre una pilota a n’Aina i...” Jo mai el deixava acabar: “Vaig ser jo, mumpare”. I ell: “Bé, ja ho sabia... però ho volia tornar contar. I calla!!”
No sé que em passava, però com més em renyava mumpare, més l’estimava. Mai li vaig llevar la raó perquè ell era tot coneixement i seny. Ni tan sols quan el mestre deia una cosa i ell l’altra li llevava mai la raó. El qui per mi no s’equivocava mai era mumpare. Ja en podia dir el mestre de coses! Com aquella de “El calor dilata los cuerpos” sobre la qual el pare em deia que la llenya a l’estiu, que és quan fa més calor, és més seca, i ocupa menys espai... Jo ho tenia prou segur, per molt que la calentor dilatàs els cossos la llenya seca ocupava menys espai. No volia entrar en raonaments de que si era la humitat la que tenia la culpa de la dilatació de la fusta... El meu pare era fuster i en sabia més que els mestres, de tot allò...
Si avui vos he contat d’aquella vegada que vaig robar, podríeu aprofitar per fer alguna comparança. ¿Tots els pares d’avui reaccionarien com va reaccionar el meu davant un petit robatori d’un fill seu? ¿O creis que amb tot el que roben els poderosos com són les entitats bancàries que ho fan amb la llei amb la mà, el que puguin fer els vostres fills mereix o no una paraula de condemna? I el que vos roba l’Estat mateix? I les benzineres que no donen els litres complets? I les balances trucades? I les factures d’alguns picapedrers i les d’altres gents? Si pertot arreu vos estant robant sempre seguit... no han de poder robar una piloteta, els vostres fills?
Al final m’he passat a predicador, com veis. Però no estaré tranquil fins que vos doni un consell que duc ben endins: per res del món volgueu que un dels vostres fills sigui un lladre, ni tan sols lladre d’una petita pilota com una tomàtiga de ramellet.
I ara faré rialles perquè després de tot aquest sermó vos he de confessar que, ja de mestre, vaig ser reincident quan vaig intentar robar de bell nou. Fou un matí cap allà a les vuit, quan, acabada una partida de tennis, just veïnat del camp d’esports hi havia unes figues de moro temptadores que deien mengem. Hauré de delatar l’amic Joan Pons perquè no puc dir la història sense ell. (Perdona, Joan, però ja veus com som de traïdor i és que un tot sol no pot jugar a tennis...) Res, que en Joan havia duit el ganivet i jo les esmolles però quan un no serveix per lladre ja en pot fer de coses. Sense sortir del recinte esportiu arribàvem a les figues i a la primera que intentàrem agafar, surt una dona de dins una barraqueta, posant-se una vella bata: “Ara m’estau fotent ses figues de moro!”. Ens hauríeu d’haver vist. Vàrem quedar de pedra. “Vatua el món, madona! -vaig dir jo- Justament ara havíeu de ser per aquí... Si encara no n’hem collida cap... Quina vergonya mos feis passar!”. Li vaig dir d’on era, de què feia i ella: “Menjau totes ses figues que volgueu”. “Idò ara no en tenim talent, madona!”. No en vàrem menjar cap perquè vos jur que era ben ver i veritat que ens havia fuita tota la talent. Dos anys vaig estar a tornar tastar les figues de moro.