Un blog personal com aquest meu és per tot: per el que un pensa, pel que veu, pel que sent, pel que llegeix... Així que avui vull contar que, com que som de dormida breu, cap allà les 4 del matí, més deixondit que mai, m’he dedicat a veure una de les pel·lícules que vaig baixant d’Internet. Li ha tocat a AVRIL, obra francesa del 2006, estrenada a Espanya el juny de 2007. En realitat no sabia ben bé el que anava a veure. M’ha encantat. Senzilla, sòlida, un preciós cant a la llibertat que comença en un convent de monges, ancestral i tancat a tot, i que pren llavors cap o un món obert, net, lluminós i sobretot humà. Dins la depriment panoràmica del cinema actual ple de monstres, accions desmesurades, violències de tot tipus, brutor i bregues, AVRIL és una alenada d’aire pur que te renta una mica l’esperit i et fa pensar que la gent no és por tot arreu tan cruel ni dolenta. La puresa quasi ingènua de la cinta és el que li dóna l’encant que la caracteritza. L’aconsell de veres als amics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada