L’escrit que vos deix avui és només una mostra de com, de nin, m’estaven ficant dins el cap idees que mai em varen convèncer. Cap el final veureu com cert dia una petita cadernera em va salvar la jornada. I com que a l’ocellet li devia alguna gratitud l’he pintat tan bé com he sabut que no és molt. Les coses senzilles, com les caderneres per exemple, són més importants que tot allò que alguns ens han volgut vendre per moltes catedrals que hagin aixecat arreu del món.
Vos heu aturat mai a pensar quin ha estat el dia més feliç de la vostra vida? Pot esser que, per a uns, sigui aquell en què vàreu conèixer la vostra costella. Per a altres, quan els va néixer el primer fill. Per als qui se pensaven tenir càncer, quan varen arribar els resultats de l’anàlisi que deixaven ben clar que aquell tumor que feia tan mala cara era un inofensiu depòsit de calç.
Quan jo anava pels set o vuit anys, les meves monges ho tenien prou clar: el dia més feliç de la vida de tothom era el de la primera comunió. Com podia no esser-ho si el Bonjesuset entrava per primera vegada dins nosaltres i ho omplia tot de felicitat i de puresa? Posaven tan d’amor, fe i ingenuïtat aquelles donetes dins totes les seves explicacions doctrinals que un se va arribar a convèncer que la primera comunió que estava a punt d’arribar seria més important que la vida mateixa. Per a tal esdeveniment, calia preparar una gran festa on no hi faltàs res: regals, pastissos i xocolata. “Digau als vostres pares que preparin moltes taules plenes de flors per als convidats ja que serà el dia més feliç de la vostra vida. Repicaran les campanes. Quan s’obrin les portes de la parròquia, s’obriran totes les flors del camp, els ocells no pararan de cantar. Davallaran els àngels i els arcàngels i el sol lluirà més que mai. Perquè el dia és tan gran, tots els nins i nines que fareu la primera comunió anireu tan ben vestits i pentinats. El Bonjesuset de Praga entrarà dins cadascun dels vostres cors, que rebentaran de felicitat”.
Calia haver-se preparat amb temps per a aquell esdeveniment, aprendre de memòria les oracions i saber totes les respostes del catecisme amb aquella pregunta grossa, on s’especificava que moltes eren les causes que modificaven les espècies del pecat, perquè, si allò que un havia robat era poc, el pecat era venial, però si allò que havia robat era molt, el pecat era mortal... Més tard aprendríem que el fet impúdic de tocar-se la tiuleta seria sempre pecat mortal.
Jo esperava, com deien les monges, que els cosins i els amics vendrien a ca nostra i me farien molts de regals i somiava amb una ploma estilogràfica d’aquelles de bufeta que no havien de mullar mai dins els tinters... Però vegeu com va transcórrer tota aquella història del dia més desitjat.
Eren uns anys en què els meus pares havien pres consciència que no s’havia de tudar una pesseta i que l’austeritat era una eina precisa i obligatòria per esculpir el temps i els homes, quan l’abundància sols fou privilegi d’uns pocs que, per suposat, no érem nosaltres. Mumare va aconseguir manllevar una mudada de mariner de l’armada que me quedava pesta. No sé si hagués estat millor anar vestit de torero. Me venia ampla de pertot. Jo havia tengut la cucurutxa de petitó i, com que pujava molt magre, els calçons me ploraven que era gros. Perquè omplís una mica aquella jaqueta generosa, me varen cosir dues tovalloles al mariol·lo. Tampoc no eren meves les sabates de xarol, ni el missal de tapes de nacre, ni el rosari, ni els guants blancs. Crec que l’única cosa pròpia que duia visible damunt la meva magror eren els calcetins. Mal pintava el panorama perquè aquell fos el dia més feliç de la meva vida.
Quan partirem caminant des del convent de les monges cap a la parròquia, vaig procurar anar mig dissimuladet entre els qui duien medalles, anells i altres joies com eren aquelles creus pectorals de bisbe que molts lluïen satisfets i gojosos.
Durant la cerimònia, alguns d’entre els més plantats varen pujar al presbiteri per recitar una mena de manifests de fe que se deien “actes”. Els seus pares ploraven d’emoció. Jo no record que els meus ni tan sols fossin per allà. Podria assegurar que no. El capellà no se cansava de repetir una i mil vegades que aquell era i seria el dia més feliç de les nostres vides. Mentre ell ho deia, jo ho dubtava ferm.
La festa a ca nostra va esser de pel·lícula italiana. La vàrem celebrar entre sis. Els pares, el conco en Jaume, que vivia amb nosaltres, la cosina Antònia, el meu germà i jo. Tots drets envoltant la taula del menjador on un plat de crespells i una botella de mistela s’esforçaven per fer el mateix paper que l’abundància d’ensaïmades, xocolata, pastissos i xampany que se serviren a les cases dels meus amics. Quan ja no hi hagué res dins el plat, el pare em va dir: “Ves a Can Maiol i que el conco et faci un retrat”. El conco en Mateu me va fer posar un colze damunt una mena de columna romana i, com que me va retratar d’un costat, vaig sortir amb una orella enormement grossa que se destacava en aquell caparró innocent al qual volien fer creure que els àngels del cel havien davallat.
Com veis, a ca nostra no havíem fet tot allò que les monges deien que havíem de fer. Des d’aquell dia, vaig estimar molt més els meus pares i em vaig sentir molt orgullós d’ells. Era un reacció interna davant una societat que feia el ridícul amb luxes que no corresponien als anys de la postguerra que ens va tocar viure.
L’horabaixa, el meu pare em va comprar una cadernera i vos jur que va esser més preciosa que totes les plomes estilogràfiques que havia desitjat tant. Més que les flors del camp que se degueren obrir a l’uníson de les portes de la parròquia. I quan la mare em va donar una pesseta perquè anàs a can Truiol a comprar escaiola, vaig pensar que a la fi aquell era el dia més feliç de la meva vida i per això anava corrent i botant pel carrer. Plorava de content... tant m’agradava aquella cadernera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada