Tots Sants

Els amiguets morts

Tots Sants ja és aquí. La cosa de ser sant deu ser com la de tenir un certificat d’estudis de bona conducta que deuen expedir a Roma i que garanteix el cel. No hi crec. Pens que tot és teatre per fer tornar la religió gran. A mi tantes estàtues i tantes pintures dins les capelles no em diuen res. Els que no tenen cap sant certificat a la seva família es quedaren fellons i per això es degué inventar Tots Sants que deu ser com una immensa explanada plena a rebentar de bona gent. De totes maneres és una data per recordar, respectar i estimar. Serà bo que la festa torni cada primer de novembre.
Avui tractaré d’uns nins petits, ja sants ells. Sants, dels de la planícia de la que vos parl. Res d’altars ni capelles. Són tres amiguets que finiren quan jo era de la seva edat. Llavors els nins morien molt més freqüentment que ara. Jo mateix no sé com vaig sobreviure a una terrible cucurutxa que m’esfondrà els pits i em deixà magre i sense talent. Superar allò hagués pogut ser motiu per anar a Sant Salvador descalç déu vegades.
La narració d’avui em du cap el temps en el que devia tenir cinc o sis anys. Molt menut, com veis. Havia vist ja la mort d’un nin molt més petit que jo, d’un any i mig, del qui en deien un albat. La mort dels petitons portava aquesta qualificació perquè es produïa quan encara estaven a l’alba de la vida.
Avui en dia els nins són més forts i els pares, a més, els allunyen de tot el que pugui ser trist, perillós o d’impacte: accidents, malalties, cadàvers, mutilats, etc. No sé si a la llarga deu ser convenient del tot tanta protecció. En el meu cas, a pesar d’haver pujat tan dèbil i malaltís, a ca nostra no m’amagaven res i em vaig acostumar prest a veure malalts, nafres i també alguns morts fins el punt que no m’afectaren massa. Record quan de la mà de mumare vaig anar a visitar la casa de l’albat on veié el fèretre blanc de l’infant. Era al carrer Santuerí, devers ca sa planxadora, molt prop de la nostra fusteria. Vaig veure com els de la funerària taparen aquella caixeta blanca que més semblava l’estoig d’un vestit de nuvia que altra cosa. Després el pare del nin la va agafar i, sense ajuda, la va posar ell sol dins el vehicle mortuori que també anava engalanat de blanc. Tot blanc mentre unes campanes sonaven tèbiament a la Parròquia i el cotxe partia directe al cementiri. Cap missa ni cap reso perquè els àngels i els nins no han fet mal a ningú.
Entre els quatre i els sis anys vaig dir l’adéu definitiu, vos deia, a tres amiguets del barri que a la vegada ho eren de l’escola.
En Jaumet de ca Ses Mestresses Grasses jugava a un terrat sense parabandes i quan volia davallar l’escala va patinar i va caure d’uns tres metres d’altitud. Moria als pocs moments. Record els plors de la mare i de la tia dins un escenari de llençols que tapaven els estants i el taulell de la botiga de ca seva. Amb ell havia jugat molts de dies dins la seva portassa mig plena de caixons, capses i canastres on hi solien trobar plàtans d’aquells que de tan madurs ja no es podien vendre. Idò eren mel de dolços i en Jaume me deia menja’n més i jo responia que no podia pus que em farien mal de panxa. Rèiem molt botant entre tot aquell remenat d’envasos i de caixons.
Al carrer de s’Abeurador, en Colau de ca’n Soleret moriria dels tètanus que llavors i sempre s’han dit els estribos. S’havia fet una pelada a un taronger del corral i suposaren que havia agafat la infecció dins la païssa per on havia passat amb la nafra fresca. El seu germà Toni i jo teníem un any i mig més que ell i anàvem amb la mateixa monja: sor Paulina. El mes passat en Toni me deia que no era del tot segur que fossin els estribos directament els que el mataren ja que el metge Pascual creia que havia estat una aturada del cor degut a un excés de medicaments per detenir-los, receptats per un altre molt bon doctor de la vila. Va ser trist, vos dic. Quan em mirava aquell cos sense vida em vaig dar compte, quasi tràgicament, de que els ulls tancats dels morts no dormen. Aquells dies les monges feien les festes de la Mare de Déu de Lourdes. Dins la capella es respirava el mateix sentiment que dins ca’n Soleret.
A pocs metres, davant ca’s notari Massot, moriria un altre amic d’aquell temps: en Biel de ca s’Escultor i de ca na Bou. Un al·lot dels que en deim blaus perquè naixen amb alguna greu deficiència al cor. Solen tenir els dies comptats. Era major que els de colla habitual però degut al seu estat jugava quasi sempre amb nosaltres. Una vegada que el seu pare descansava mig dormint a un balancí, en Bielet es va seure damunt ell i s’hi va aferrar pel coll. Així va morir sense dar-se compte ni passar cap pena. No vaig estar bo fins que mumare me va menar a veure’l i vos diré que mai havia sentida una sensació tan gran de pau com la que vaig experimentar allà mirant el meu amic dins la seva caixa, allargat del tot, tant que semblava haver crescut dos pams. Vestit de blanc... i blanc era ara ell de pell, tan com la neu, quan s’havia passat la vida de blau. Sé que em vaig trobar bé allà mirant-lo. Mumare m’estirava de la camisa i em deia anem però jo no em movia i contestava esperau un poc encara. No podia creure que un company tan decaigut i demacrat sempre, s’hagués convertit en un al·lot tan feliç i tan atractiu pel simple fet de morir-se.
Enguany, ja veis, per Tots Sants m’ha pegat per recordar aquests tres amiguets amb els que jugava a bolles i a botar, que em feien menjar plàtans molt blans i massa madurs. Però ara, que he pensat amb ells i que els he enyorat i que sé que un dia els tornaré a veure, ja em direu com ho farem. Jo major, que escolt a Bach i a Fauré i que llegesc a Cortázar, a Espriu i a Saramago... i ells tan menuts jugant a amagar-se i fent cases i castells amb fustetes de colors. Com ho farem Jaume, Colau i Biel? Mirau que vàreu entrar a l’eternitat per la porta gran oberta de pint en ample i que jo, segons diuen els predicadors, hauré de passar pel cos de l’agulla per haver pensat massa, per haver desitjat massa i també per haver estimat massa poc.
M’espera, primer, diuen, un judici final propi i després, quan tot faci un tro, el judici universal que canta la Sibil·la, que serà una gran reunió, com a les olimpíades, però amb milions de trillons més de gent. Amb n’E.T. i tots els seus ja que la convocatòria arribarà als astres de l’infinit. Tothom espantat de por per arribar a saber si podrà entrar o no. Què vos sembla? Serà puta dic. Però bé, no vos preocupeu que res no he cregut mai de tot això... Ho han muntat així perquè, entre moltes altres incomprensions, la gent vagi més a missa i a confessar.
Jo vendré com sigui, ho sé cert. Vendré acompanyat d’un munt de cussets per jugar amb vosaltres i m’agradaran més molt les bolles i els conillos d’amagat que no llegir tots els Saramagos i els Cortázars del món que en realitat són un pesats que imaginaren truites. Vos ensenyaré a fer ballar baldufes i a pegar pois perquè no hi vàreu ser a temps. Crec que dins una barcella que hi ha al cuarto de la xulla n’hi tenc dues que vaig comprar a ca’n Llonga. Una d’elles pega la coça molt llarga...