Sa carretera d'es Port

La carretera

El puig dels molins és, sens dubte, la part més pintoresca de tot el cinturó que dóna la volta a la vila. Ja fa molts d’anys que presenta l’esquena mutilada per una gravera que fa por. Ningú no s’explica com es pogueren consentir tals estralls. Ella és el primer i més paorós símbol del que ens espera al llarg dels dotze quilòmetres que ens separen de la mar. La carretera ha tornat com és; que no era així abans.
Quan aquesta via era el “camí d’es Port” n’hi havia que deien d´ell que era un dels més bells de tots els camins del sud-est de Mallorca. Això mateix varen trobar els meus companys de carrera quan feren una de les seves excursions per la nostra zona. I jo tot orgullós de que fos així la meva terra. Ja sé que ens remuntem als anys dels carretons, carros i bicicletes, quan era un gust fer una aturadeta baix l’enramada de can Perdiu que amb el nom de “El descanso” oferia gasoses d’en Ramis o taronjades d’en Sansó. Passaríem després per la barraqueta piramidal de les filles del metge Ramon, a uns centenars de metres de les cases de can Centes on la madona Praxedis mai no es cansava d’alçar la mà, i continuaríem per les voltes de ca n’Alou amb el pinar espès ple de branques que regalimaven dins el camí.
Pitjau el clic de la màquina dels anys i veureu el trist panorama tan diferent d’avui que un no sap fins on arriba la substitució del paisatge a mans dels que més l’haurien de respectar. Obriu els ulls i vegeu el que ens ha deixat el progrés: restaurants, benzineres, transformadors, cimenteres, teuleres, fàbriques de blocs i bigues, d´asfalt i de formigó i el més esfereïdor de tots els desastres: les fosses immenses de les graveres que es mengen les muntanyes deixant el paisatge esbudellat sense cap esperança de regeneració. De la vila al port la destrucció és el panorama. I que ho és de penós veure que del vell camí de les llimonades n’hem fet la ruta més degradada de l’illa! A camionades descomunals se n’han duit el nostre paisatge per destruir-ne d’altres que també són nostres.
Per la manera que tenc de dir les coses supòs que després de tot arribareu a que som un sentimental exagerat i que no cal mirar al passat com jo ho he fet. Pensau així? Idò deixau que ara vos proposi un petit exercici gens ni mica complicat. Aturau el vostre cotxe a una vorera de la carretera del port i mirau. Mirau només quinze minuts. Sí, l’exercici només du el treball d’estar i mirar. Em donareu la raó perquè vos espantarà la quantitat de camions fins a la bandera de grava de les graveres, de formigó, de blocs, d’asfalt, de teules de les fàbriques; vehicles pesats de tota mena, grues, culleres i tantes maquinotes que impressionen per les dimensions i el renou. Comptau i perdreu el compte...
Són els pneumàtics d’aquests vehicles feixucs ferm els que amb les seves empremtes fondes i dures fan mal bé el paviment i ens deixen clots per tot arreu. Ja la poden apedaçar a la carretera que demà a la primera frenada qualsevol formigonera o camió la tornarà arregussar .
Pagam entre tots el progrés encara que no tots progressem gaire.
Desgraciat del poble que, com el nostre, entrega tan passivament el seu paisatge a mans dels qui, sense escrúpols, el rompen i el venen.