La greu malaltia respiratòria que vaig sofrir de molt nin coneguda per tothom amb el castellanisme de “tosferina” i que a la vila sempre va ser la cucurutxa, me va tenir mesos sencers dins un llit tancat de barrerons a la part de davant del cuarto matrimonial dels pares i allà rebia moltes visites dels amics i dels familiars. Mirau si era infant encara però els record dient-me “Prest et podràs aixecar” i mai no m’aixecava. La pel•lícula més agradable i més neta d’aquella trista temporada és la figura del meu germà posant un grapat de conillets de rata damunt el tapament amb els que jugava mil vegades. Quan algun d’ells s’enfurrunyava entre els llençols i el sentia córrer per la panxa o per les cuixes, cridava “Mumare, veniu que el conillet em menjarà la tiuleta”. Tothom reia i el germà em tranquil•litzava: “No passis pena que els conillets només mengen herba i no van de tiuletes com la teva”.
Aquella fotuda malaltia fou la causa de que el pare i els metges decidissin que mumare i jo passamim uns mesos cada any al Pou Nou, a unes poques quarterades del padrí Formatge, passada la tanca de ca’s Xico, just a l’altra part de ca’n Carraixet, allà on hi havia una petita caseta de pedres, fosca i vella, adossada a una paret, també de pedres, i mirant cap a un sementer d’ametllers i de figueres que em semblava enorme i que no ho era tant. Fou la primera vivenda que ocuparem allà el temps de més calor. Tot perquè els meus pits trobassin aire net i sa i perquè cobràs una mica de talent ja que el fet de seure a taula per dinar o sopar em donava més ganes de fugir que altra cosa. El metge havia dit que si no volia menjar pa que menjàs xulla sola i ous, però ni això. Sols les sopes amb llet quan m’aixecava del llit els matins satisfeien el meu esquiu paladar. Aquella poca gana no va ser cosa de dos dies. Al Pou Nou em curaria del tot però vaig seguir magre i quan vaig anar a la Sala a fer la revisió pel servei militar, em varen dir que era un inútil degut a aquella falera que havia arrossegat durant tota la infància. Estret de pits per ser com una canya de treure nius. Ni per servir al Caudillo era utilitzable la meva sarmentosa figura de magrístol. Ningú ho diria ara que m’agrada tot i que hauria de vigilar el pes.
El carreró que duia al nostre Pou Nou era estret, llarg i malambrós. Quan hi passaven amb el carretó i la somera del padrí Toni ens dàvem una bona malmenada de tants de setrots i de pedres que hi havia per tot arreu. Me contaren com un metge felanitxer receptava fer-lo amb carro gros a tots aquells malalts que havien de purgar alguna pedra dels ronyons. Las sacsejades feien reaccionar tots els sistemes depuratius haguts i per haver.
Tres revolts hi havia per arribar a la nostra petita finca. Entre el segon i el tercer s’hi trobava, amb la boca dins el camí, un pou que degué ser el que, molt abans, donaria nom a aquella zona. Per ventura es degué fer dos o tres segles enrera i llavors si devia ser un pou nou, efectivament. Però als meus anys no, de cap de les maneres. Els pagesos de per allà me contaren que era obra d’uns frares que varen viure a poca distància d’ell, a unes cases velles que es varen refer i que ara es deien ses cases noves i abans ca’s frares. Vegeu que estic jugant amb les paraules nou i vell per coses que no tenen una concreció exacta dins el temps actual.
Cada cop que passava a peu pel carreró m’acostava al pou i mirava a baix. Sempre hi veia un espill net i lluent que reflectia el blau del cel i el blanc dels niguls com la millor de les fotografies. Era un pou de molta fondària, fet dins pedra viva que imposava com si hagués estat una cova enigmàtica i misteriosa. M’imaginava un munt de frares amb els faldons alts foradant aquella pedra immensa. Si els dies de silenci i de calma hi acostaves l’orella senties el renou de l’aigua de vena que passava pel seu llit, tan neta que, com vos contava, convidava el cel a banyar-se dins ella. A vegades, cap al migdia, quan el sol era de justícia, veies com del pou sortien alguns ocells que devien prendre la fresca penjats a les roques humides i grises.
Començarem per tenir unes tres o quatre quarterades al Pou Nou però, amb els anys, quan els veïnats posaren a la venda les seves, mumpare en comprava alguna i així s’anava engrandint la finca dins una part del terme que era massa foravila. Vull dir amb això que no era per res terra de paisatge. Allà tot semblava el mateix: terra roja i seca amb pedres a voler i les conseqüents parets, també seques, amples i enormes. Els pintors no hi haguessin trobat motiu per creació alguna i per això cercaven natures més verdes i diferents per Binifarda i pel Jardí d’en Pereió.
Primer fórem habitants d’aquella petita caseta ombrívola per dintre i assolellada per fora que, passat ca’s Xico, quedava a uns cinquanta metres del carreró i de la de ca’n Carraixet que s’aixecava a l’altra vorera del camí. Tenia el portal petit amb una cisterna abans d’entrar. Una parra de raïms blancs i dolços hi posava un poc d’alegria i algunes abelles passaven allà dies i més dies fent una mica de remor que quasi no es sentia. Per culpa d’elles mai podíem collir un bon raïm ja que sempre que el tallàvem estava mig menjat.
Dins la caseta hi havia una foganya a l’esquerra i un petit cuarto a la dreta sense porta ni cortina. Allà dormia mumare i jo tenia el meu llit sobre una mena de sostre a la part de l’escalfapanxes amb un finestró molt estret, just com aquells del castell de Santueri per on els moros devien vigilar i llençar les fletxes. Per pujar-hi acostava una escala de fusta i quan em llevava la roba havia de tenir molt d’esment a no perdre l’equilibri ja que no hi havia parabandes ni cap altre protecció. Era tan nin que encara pensava amb pors i fantasmes i un vespre que havia somiat que m’encalçaven em vaig despertar suant quan, per fotuda, plovia fort i feia trons i llamps que també m’espantaven. Per si no em mancàs res, encara s’hi afegí la sensació de que algú m’estava agafant dels peus. Allà no podia encendre el llum amb un clic com ho feim a la vila amb l’electricitat, a més en aquell sostre no tenia ni espelmes, ni llum d’oli o de petroli; ni tan sols mixtos per fer claror un moment. Allò que me tenia agafat dels peus què era? Unes mans? Vaig intentar moure’m un poc i vaig sentir una mena de dolor com si fos d’unes ungles misterioses... Estava tan retgirat que vaig cridar “Mumare!”. ”Què et passa Toni, no estàs bo?” va dir ella i quan vaig respondre que tenia molta por. Va encendre el llum de petroli al temps que exclamava “Quin fill més beneitet que tenc, Déu meu!”. Va pujar un poc aquella escala de fusta per guaitar una mica i llavors vàrem comprovar com la mà que m’agafava els peus no era més que el nostre moix qui, fugint de la tempestat, havia entrat pel finestró per trobar la meva calentor i, ajagut als peus, treia una mica les ungles cada cop que els meus moviments l’incomodaven.
Entre la casa i les figueres de moro de la dreta hi havia una soll i entre la casa i les figueres de moro de l’esquerra, una porxada amb un forn on hi covíem el pa i on també i torràvem moniatos que prenien gust de fruita amb mel. Just a baix de la boca del forn un fogó tan casolà que no eren més que dues pedres rectangulars que havíem agafades de les parets d’allà prop i que acostàvem o decantàvem l’una de l’altra segons el cul de la pella o de l’olla. Aquell era, en realitat, el meu fogó, perquè molts de dies, mentre mumare donava menjar als porcs, que entre moldre les figues i fer el que en dèiem aiguabrou hi estava una bona estona, jo fregia patates allà o remenava el cuinat perquè no quedàs aferrat al cull de la greixonera de test. O també torrava prebes i albergínies quan el foc ja havia fet la seva tasca i s’havia convertit en caliu.
L’aigua brou de la que vos parl era aigua amb farina d’ordi i figues porquenyes blanques i negres que els porcs engolien xuclant amb ganes i gust. Després mumare les solia donar una bona grapada de faves que feien crec-crec quan passaven pels queixals forts i blancs d’aquells animals sempre negres perquè mai en vàrem engreixar de blancs ni de clapats, que mumare coneixia un a un, que dormien al mateix lloc, que menjaven sempre a la seva pica particular, que grunyien amb veus diferents i que, d’alguna manera ella arribava a apreciar perquè quan venia el mercader per dur-los a l’escorxador, els deia adéu sense que ens dàssim compte i quan jo la mirava veia als ulls una mena de compassió pels seus porcs que feia mesos havien arribats petits i graciosos i que ara partien cap a una mort segura perquè la gent els engolís per satisfer talents i per donar gust als paladars.
Solíem pastar un pic cada setmana i fèiem foc al forn de la porxada amb branques dels ametllers de la mateixa tanca. Ni havia tants! Aquells pans, pagesos del tot, retien molt. Dos quedaven al Pou Nou i dos que el padrí Toni duia a la vila per mumpare i pel meu germà. Tant nosaltres com ells en teníem per vuit o deu dies. Si hi havia raïssons covíem també una esclafada que durava poc perquè ens agradava ferm. Quan els pans eren a mig coure dins el forn hi aficavem moniatos la pell dels quals es desferrava i així eren bons de pelar. Entre la pell i la popa s’hi feia una mena de melassa negra que era lo més gustós quan els menjaves.
Ca’n Carraixet era una casa situada just a la vorera del carreró. Baixa, amb una soll i una bovera ampla i fosca. L’única altura era la del sostre de la palla, damunt la portassa. Tenien una ego que em va donar el gust de veure nàixer un pollinet que va sortir humit i que amb no res es va aguantar dret i va intentar fer dues passes. Semblava estar gat i és que caminar no s’apren tan aviat. Res he vist més tendre que quan la mare li llepava el nas i els ulls... aquells ulls quasi entelats encara que coneixerien prest les pastures i els rostolls. Davant la casa hi havia un pati de pedres i de terra amb un noguer alt i elegant. Just vora la soca del noguer la barrera d’un petit hortet que tenia una aljub amb un coll de capella. Hi sembraven tota classe de verdures i algunes alfabregueres hi creixien soles i esponeroses perfumant l’aire. A l’amo li deien Tomeu i a sa madona Bet. Tenien un fill que també era Tomeu. Després en naixeria un altre, en Miquel. Na Marieta era una nina de la meva edat que vivia amb ells. Jo sempre havia cregut que era filla seva però un dia mumare em va dir que no sabien qui eren els pares. Seria la primera amiga foravilera dels meus jocs. L’amo en Tomeu era delicat de salut. Petit, grassó, reposat i amb pocs cabells al cap. Patia dificultats per caminar i per fer moltes de les coses més elementals de la vida diària com afaitar-se, per exemple. Me ve la imatge de madò Bet afaitant-lo amb una maquineta vella d’alumini a la que posava unes fulletes foradades que es deien La Palmera. L’ensabonava amb una brotxa que mullava dins una mena de ribella de metall que s’adaptava al coll del seu homo perquè tenia una mossegada a propòsit. Haureu vist tal enginy a les il•lustracions del Don Quixot quan el cavaller el duia de capell cavalcant vestit de metall sobre el seu Rocinante.
Quan algun horabaixa entrava jo a ca’n Carraixet m’hi trobava l’amo tot sol assegut a un balancí a l’ombra del noguer perquè la dona i els fills eren a aplegar figues o a replegar les vaques. Me seia a un banquet de fusta just davant ell i allà em demanava coses dels meus estudis i em contava dels seus mestres i les llosques que li havien arribat per haver estat un poc cap de suro. Quan em pegaven ganes de menjar nous els agafava dels que hi havia enterra que eren millors que els de l’arbre. Un cop cada any madò Bet i mumare dedicaven un horabaixa a fer suc de nou. El nous havien de ser collits verds de l’arbre i es xapaven amb un ganivet sense llevar la pell. Es mesclaven amb sucre i esperit i no sé quan de temps havia de reposar aquella mescla abans de que el líquid es pogués colar i embotellar. Encara avui hi deu haver alguna casa de foravila on deuen fer suc de nou com aquell de can Carraixet que em semblava una beguda celestial a pesar del seu color tirant al negre i al marró quasi com el famós palo mallorquí però mil vegades millor i diferent.
Un altre dels nostres veïnats era ca’n Caseta, situat a uns setanta o vuitanta metres de ca nostra, a la part de darrera. La família que hi habitava era més nombrosa que la nostra i que la dels Carraixets. Tots eren més bé tirant a curts d’estatura a excepció del gendre i de les nores que compensaren la cosa. Record la cara vivaratxa de sa madona que parlava molt aviat i mai no anava de punyetes. Damunt la brusa hi solia dur sempre un mocador negre amb flocs llargs, botonat al coll amb una agulla tancadora. Vivia amb s’homo, dos fills i una filla, a més d’un missatge que nomia Cosme. En Rafel era el major, casat amb na Consuelo, una dona que encara viu gràcies a Déu, del nord de la península, de per Cantabria, crec, i que quan parlava feia un mestall fonètic que resultava graciós ferm. Encara se li nota. En Salvador és va casar els anys del meu temps allà amb una ciutadana alta i guapa que nom Margalida. I n’Antònia, veinada ara de na Consuelo, es va unir al sant matrimoni amb un tal Joan que a més d’alt era gros i fort i que per això li deien en Joan Gros o Gran que molts el podreu recordar perquè duia el xiriguito que hi ha entre els dos arenals d’es port. Me va fer gràcia n’Antònia un dia d’aquests. La vaig topar quan passava per davant ca seva i ella sortia per anar com jo cap a la botiga de ca n’Estelrich. Es va penjar al meu braç morta de fred perquè en feia molt a causa de la neu i per por a caure ja que des de fa uns anys dona les passes de teulader i les cames semblen ballar-li una micona. Vaig aprofitar per demanar-li si al seu marit li deien en Joan Gros o en Joan Gran. Va respondre: “Què sé jo si li deien Gran o Gros..!Gran, crec... Ara no ho sé...”. Putes Antonieta, quin capet, si era es teu homo, dona de Déu! Però no et preocupis que jo mateix hi ha vespres que ni record de què he dinat.
Avui a la família de ca’n Caseta queden les tres viudes cosa que em ratifica una vegada més en el convenciment de que la vida de les dones és, per regla general, més llarga que la dels mascles. Fins ara ha passat així però amb la igualtat de la parella la cosa es podria anivellar. No crec que passi perquè mai cremaran iguals els ciris i les espelmes. De totes formes el temps ho dirà.
Deia abans com era de menuda la nostra llar a foravila. Si bé tenia foganya amb un fogó de ferro, havíem d’escurar a fora. Mumare m’en va ensenyar d’escurar i ho vaig fer sempre dins dos ribells de test, davall la parra dels raïms blancs i just al costat d’algunes lletugues, cols i estriguessons que creixien junt a un melicotoner. Sabonera feta amb sabó fluix dins un ribell i aigua neta dins el de passar. Posava els plats mullats sobre un canyís que actuava com el millor dels degotadors. Com que allà tampoc hi havia cap casta de lavabo ni res semblant, cada mati, quan el sol sortia, posava aigua acabada de treure de la cisterna dins un d’aquells ribells d’escurar i em rentava la cara i em pentinava amb una pinta d’os que guardava dins una escletxa entre les pedres de la paret de la façana. Mumare em deia renta’t bé les orelles que no et quedin cascarulles i jo fregava fort amb una pastilla d’Heno de Pravia de ca’n Truiol o de ca ses Verges fins que em tornaven vermelles. Pentinat i cara neta estenia la tovallola mig mullada sobre el reixat del petit hortet de les lletuges. Una vegada que mumare va reparar que duia els genolls bruts em va renyar fort: “Te’n vares anar a dormir sense rentar-te les cames. Ets un brut!”. “No hi vaig pensar, mumare. No tornarà passar”. “Això esper perquè si ho cont a ton pare no t’agradarà gens”. Mumpare era un exagerat. Un dia havia començat per assegurar que els seus grans enemics eren els lladres i els mentiders, ja vos ho vaig contar. Però després hi va afegir els bruts.
De bon matí era l’hora de collir les figues de moro perquè si ho feies gran dia les pues volaven i s’aferraven a la pell amb la suor. Agafava dos collidors, unes esmolles i una gran llauna i partia cap a un dels corrals de les figueres. Els collidors eren iguals en llargària però distints en el cap. Un hi tenia una ximple tatxa de grans dimensions i l’altre una espècie de mà amb els dits en forma de copa on hi quedaven les figues. A més de tot aquell instrumental de figueroler, duia sempre un trinxet dins la butxaca amb la intenció de menjar cinc o sis d’aquelles figues que amb la rosada eren fresques i delicioses. També les figueres lluïen més netes amb les fulles banyades i les aranyes que hi teixien xarxes que més semblaven sortides de les mans de les millors brodadores i randaires que de la saliva i de les cames d’insectes tan menuts que estones em feien por i altres no gens i quan així passava els agafava amb les mans sols pers sentir les pessigolles que es notaven al call. Mirant aquells teixits a contrallum es veien brillar les gotes d’aigua com si de perles de plata o de diamants de colors és tractàs.
Deia que els veinats de ca’n Caseta eren molt xerradors, a més tenien xispa i gràcia al dir les coses. Record que quan aplegaven figues hi anaven tots a la vegada i a la mateixa tanca i com molts de pics em feien riure contant acudits i curiositats de tona classe. Tenien vaques que pasturaven per allà mateix. Quan alguna s’acostava molt sa madona em deia que no tengués por i la feia allunyar amb un bastó qualsevol. Posteriorament, a ca seva de la vila, al carrer de sa Gerreria vendrien llet. A més, al Pou Nou feien la volta amb un cavall i un carretó per recollir la de totes les vaques de totes les cases d’aquell lloc: ca’n Serrut, ca’n Fuiana, ca’n Carraixet, ses Cases Noves, ca’n Polla, etc. Dins el carretó hi posaven tres o quatre d’aquelles gerres enormes de metall on, un cop mesurada la llet a cada lloc, hi abocaven la ferrada. Record com a vegades, a l’hora de fer la volta, es presentava un senyor ben vestit i amb ulleres al que daven el títol professional d’inspector de sa llet i qui, amb una mena de prova de vidre amb perdigons a la part esfèrica de baix, comprovava la densitat del líquid no fos cosa que qualque pagès, més vivaratxo que els altres, l’hagués volguda fer retre afegint-hi aigua o pixant-hi dedins com va passar una vegada amb un missatge d’una de les possessions.
Mirau si era innocent i nin que un dia que com molts d’altres estava amb els Casetes quan aixecaven les figues, vaig contar que el vespre havia dormit malament perquè mumpare havia vengut a jeure amb mumare i no sabia quin embull havien armat la nit dins el llit que no em deixaren aclucar un ull... per paga el portal del cuarto no tenia porta. L’esclafida en rialles dels Casetes va ser rotunda i un pic i un altre me feien repetir aquell fet i venga cada cop rialles a rompre. En Rafel deia: “Mem torna contar això d’ahir vespre...” I jo em demanava com podia ser tan graciós el que havia dit i ho repetia i tots bones rialles altra vegada. En Salvador va fer mala via de tant de riure... i a mi cada cop m’intrigaven més aquelles reaccions que no entenia... Quan, temps després, ho vaig comprendre vaig pensar “Punyeteros, que vos ne vàreu fotre de mi. Un dia em venjaré i la ma pagareu!”. Però amb el temps vaig pensar fora venjances que encara voldria tornar enrera i poder repetir el meu ridícul de nin a punt d’obrir-se a la vida dels majors. Tan a gust em trobava dins la meva innocència.
Aquells primers anys, el fill més jove dels Casetes se va casar amb na Margalida de Palma, que va haver de canviar de paisatge i de costums. Si els pobles de si són molts diferents a les capitals ja vos podeu imaginar el contrast dels carrers i places amb semàfors i guardes urbans amb el carreró ple de pedres i clots i bonys d’un foravila àrid, sec i monòton com era i és es Pou Nou. Però l’amor, que mou muntanyes i tot, fa els miracles que sigui i na Margalida es va adaptar a la nova vida amb un facilitat admirable. Encara que una vegada la mala sort li va posar una prova dura de passar. Volent ajudar a tot el que feien els seus, qualque mati era ella qui junyia el cavall al carretó, posava les gerres de metall dins ell i cap a fer la volta de sa llet s’ha dit. Més putes que el carreró aquell n’haguéssiu trobats pocs. Per aquesta causa, un mati que les riendes del cavall li fugiren de les mans, la ciutadana no pogué amb ell i a un revolt, carruatge, gerres, llet i Margalida feren una títera i ja teniu la pobra al•lota per terra, tota mullada de llet i gemegant silenciosament i amb motiu perquè s’havia romput un braç. Un braç romput no és una desgracia de les més grosses però ella en va menjar a voler. Li va saldar malament i a era trist veure com perdia les esperances entre una operació i l’altra. De major i amb fills i nets encara es queixava del ditxós braç.
Un dels personatges d’es Pou Nou que record amb més simpatia era el missatge de ca’n Caseta, un home bastant jove encara i poc espavilat perquè Déu no va posar dins ell la vivacitat dels altres però si una senzillesa i una bondat que mereixien tot respecte. Xerrava un poc malament i les erres les deia de qualsevol manera. Nomia Cosme Torres i a mi m’encantava anar estar alguna estona amb ell quan no tenia feines. Em feia riure. Me contava com sa madona el renyava sempre que s’oblidava coses importants com donar menjar a ses vaques o quan el veia mig entabanat o distret com aquell pic en el que va anar a aplegar garroves amb els altres i duia el xap dels calçons obert i ella va dir a tots mirau-lo com va en Cosme nostro que li sortirà s’aucell. Me contava que el que li agradava més de tot era menjar arròs paella i que quan en feien i hi havia bullit de segon el demanava de primer perquè volia deixar lo millor pel final. He dit paella i havia d’haver escrit arròs sec perquè aquest era el nom que li dàvem llavors i el que li hauríem de donar sempre aquí. Fumava quarterons que valien poc o qualsevol altre tabac i era un regal veure com se les enginyava per fer els cigarrets. Tenia una manya singular. Ah, i també com els encenia amb un d’aquells encenedors de prop d’un metre de metxa llarga i rodona que era una espècie de ble groc i vermell, gruixut com una llendera i que durava anys. Quan els Casetes deixaren es Pou Nou la figura del missatge em va desaparèixer quasi per sempre. Quasi, perquè mil anys després, quan ja m’havia fuit totalment de la memòria i m’havia mudat del carrer Bartomeu Caldentey a un pis d’es Pou de la Vila, damunt on era s’impremta Llopis, el me veig damunt la varavia, davant l’Hospital, fet ja un vellet, però espigat i content com abans, destrossant també com abans la pronunciació de les erres, i tot mudat, just un senyor al que els negocis li haguessin anat vent en popa. Havia canviat els calçons apedaçats de foravila per uns altes de vellut ben planxats i nets. Ca seva era ara la Residència on li permetien fumar els quarterons de sempre i algun que altre puret que assaboria amb un gust infinit. Allà va fer alguns amics de la seva talla com aquell que es mig mossegava la llengua sempre que obria la boca i amb el que molts de dies el topava sol alt, devers les onze, quan anaven a la Protectora. En Cosme deu haver estat un dels millors i més obedients entre residents d’aquella bona casa. Un dia, havia de passar, va morir allà i va morir feliç i ben atès. Les monges, quan li feien resar els darrers parenostres, es miraven fent la mitja perquè aquelles punyeteres erres que no li sortien de cap de les maneres, daven a la seva oració un encant especial. Se cert que sa madona Caseta, des de l’eternitat, devia riure tendrament quan deia “Putes d’en Cosmet nostro...!”
Més enrera vos contava que els Carraxets tenien una nina manllevada, na Marieta. Supòs que devia haver sortida dels expòsits o de les Hermanitas, si no és que expòsits i Hermanitas fossin la mateixa casa. Tenia dos anys més que jo i fou l’amiga dels meus primers jocs al Pou Nou. Record la seva figura magre i alta però gens la seva cara. A tothom coneixeria a un retrat d’aquells anys però a ella no. Teníem el nostre lloc de jugar sota un immens garrover, dins unes figueres de moro on també hi havia una llimonera. Just vora la soca hi havia la cuina de na Marieta i jo m’ocupava de fer la casa amb pedres, branques, sacs vells i dos taulons mig podrits. Quan ella em deia “Veniu l’amo que és migdia i ja vos podeu seure a taula”, m’asseia damunt un tronc d’ametller que havia posat al costat d’un piló de garrover i demanava “De què hem de dinar avui, madona?” Ella treia uns brins de rostoll dins un dels platets de test de jugueta que havíem comprat un dia de fira a l’escala de la parròquia i explicava “Aquí teniu el primer plat que són fideus secs”. Reia més tard quan duia la darreria i manifestava que em xuclaria els dits perquè havia cuinat tords amb col i era que dins un tros de teula que feia de safata o palangana hi havia posat unes pedres mig rodones embolicades amb fulles de la llimonera. “Quins tords amb col més bons!”, deia jo.
En temps de mores na Marieta i jo en collíem als romeguers del camí. N’hi havia molts i moltes mores. Vermelles, a mig fer, i negres, ben madures. En solia omplir un paneret molt petitó on sols n’hi cabien un parell de grapades. L’enviava pel padrí a la meva cosina i a les veinades de la vila perquè sempre em feien molts de cas. Ni havia tantes de mores que n’haguessin pogudes collir una senalla plena però els romeguers piquen i ens aturaven prest. També abundaven els garanyoners que fan una fruita menuda, rodona i blava. A vegades agafàvem algunes d’aquelles bolles i les dúiem a la boca sols per experimentar l’aspror immensa que ens enrampava les dents.
Un dia va venir una gent de Ciutat o no sé d’on i em va prendre na Marieta. No sé si devien ser els seus pares o qui però lo cert és que a ca’n Carraixet hi va haver un gran disgust i madò Bet va plorar molt. Feren algunes anades a Palma per aconseguir que la nina tornàs al Pou Nou però tot va ser inútil. Cal imaginar com la gent lletruda de la capital hagués guanyat la guerra a uns foravilers que ni sabien escriure el seu nom. Mai més vaig tenir noticies d’ella i ara algú em diu que la va veure no fa gaire per Manacor. Hi ha hagut pics en els que he pensat si avui deu ser una senyora o una dona de fer net... que sé jo! Però cert és que els anys deuen haver caigut damunt la seva persona com han caigut per tots. Qui l’ha vista ara diu que no és gens guapa. Sense poder recordar els seus trets no puc destriar dins el meu passat si de petita era agradosa o no. No importa ara. No sé si ella mai em va enyorar o no... perquè jo si que sempre he enyorat tot el que, essent agradable, ha anat quedant darrera. Vull tornar viure i tenir la mateixa sort de trobar-me a aquell lloc, sense televisions, ni cotxes per tot, ni renous, ni presses. Aquell silenci d’es Pou Nou quan les gallines ni piulaven per por del falcó o de la milana...!
El dia en el que els Casetes varen decidir deixar es Pou Nou mumpare va fer comptes i va trobar que els estalvis de llavors li permetien comprar aquella tanca de darrera ca nostra on hi havia la casa en la que havien viscut els veïnats. Així que ens mudarem a una vivenda més gran i un poc més confortable si es que el significat d’aquesta paraula podia dir estar un poc millor ja que tot allò de foravila comparat amb la cosa d’ara resultaria tercermundista com vos podeu imaginar fàcilment.
Les noves cases tenien una habitació que es tancava amb portes i no amb cortines com l’altra. Així que els dissabtes i els diumenges quan venien el germà i mumpare hi podia haver una mica més d’intimitat dins la que els progenitors es podien estimar tranquil•lament. Totes les dependències estaven a una sola planta i girades cap a on surt el sol com han d’estar les cases de foravila. Hi havia una bovera, un estable, una portassa, una soll i un cuarto de la palla on n’hi solia haver molta i sobre la que, en un un llençol d’aplegar ametlles, hi solia dormir el missatge Cosme Torres. O pocs metres de la porta de la casa s’aixecava un lledoner a la dreta del qual el padrí Toni va armar un gran esquelet de fusta per posar-hi els canyissos on assecar les figues. La majoria dels canyissos eren fets a ca’n Perdiu, tots de canyes. N’hi havia alguns de caramutxes que el padrí unia amb fil de ferro prim. Davant la portassa estava l’era per batre i a pocs metres una figuera coll de dama grossa i elegant que feia honor al seu nom. Davall d’ella vaig muntar el meu quarter general o santuari. Allà hi tenia una engronsadora feta amb dues cordes i una senalla, un balancí vell on llegia els tebeos del Cachorro i de Roberto Alcázar i Pedrín. També un caixó enorme ple de juguetes, com un cotxe amb sirena que me va dur el conco Biel de Santo Domingo, una ràdio vella, pilotes, cordes, fustes, etc.
Davall d’aquella mateixa figuera els anys canviarien les meves lectures de tebeos per algunes novel•les d’Emilio Salgari que m’arribaven cosides a l’interior d’un paner buit però ple de pirates que cada temps de figues venia de Ciutat amb el tren. Els pirates eren la temàtica general de Salgari. Resulta que a Palma hi teníem dues parentes llunyanes a les que dèiem ties, a qui mai vèiem i a qui mumare tenia l’atenció d’encistar-los aquell paner ple de figues seques. Un dia en vaig arribar a veure una d’aquelles ties i creis-me que no feia besera... Olor de tancat, això feia aquella dona. Després de poc temps jo mesclaria els pirates de Salgari amb l’oest de Marcial Lafuente Estefania que comprava quan alguna vegada baixava a la vila o que anava canviant per dos reals a Còndor que tenien establerta aquella opció més econòmica que adquirir llibres i més llibres de duro que eren una ruïna. Una vegada que vaig enviar no sé qui a fer el canvi, es va equivocar i me va dur una història d’una tal Corín Tellado on va resultar que en lloc de pistoles i de diligències hi havia besades, grapades i estretes que no em deien res. Però així vaig saber que una novel•la d’amor consistia amb dir t’estim, posar ulls d’òliba i deixar gelós a l’altre. Que tothom allà era atractiu, guapo, alt i anava ben vestit. Una de les expressions que més em va quedar perquè la senyora Tellado la repetia amb insistència era la de “el hombre la atrajo apasionadamente hacia si”. Què putes devia ser atraer hacia si, em demanava jo quan encara no m’havia fitxat per res amb les coses que feia la gent que festejava. I referent als diàlegs de te amo i te quiero con pasión sabia que eren paraules mig buides i sense sentit perquè mumpare tenia més clar que en Serrat, referent a les paraules d’amor, que estimar no era palpar i dir t’estim sinó demostrar-ho amb actes d’entrega, de fidelitat i de valentia. Es clar que allò d’aficar mans devia tenir el seu encant encara que anys més tard, a l’escola o a missa ens asseguraren que era pecat mortal. Pecat mortal una encalentideta? Vaja! El que més entenia de les meves primeres lectures en solitari davall la figuera coll de dama era quan el senyor Lafuente Estefania contava com el jove de les pistoles amenaçava a l’enemic dient: “Si das un paso más te lleno el cuerpo de plomo, forastero!” i coses d’aquestes que no necessitaven cap aclariment i que possiblement, elles si, podien ser pecat mortal.
Sabut és que els nins solen escoltar als grans sempre que no importa que ho facin. Aquell temps vaig sentir com contaven que un llamp havia mort una nina a qualque lloc de Mallorca. Me va arribar endins. De si les tempestats ja no m’agradaven mica. Ploure si... a més trobava esplèndid poder mirar la brusca i sentir com arribaven, passaven i s’allunyeaven els ruixats. Però els trons i els llamps mai m’han agradat. Al carreró d’es Pou Nou, just davant ca’n Serrut, a una vinya del conco Damià, hi havia un ametller enorme i esvelt. Un any, quan vàrem començar la temporada, vaig veure que aquell arbre feia feredat i que tenia un aspecte tètric i terrible. Un llamp d’aquells que en diuen forcats havia destrossat i cremat els seus braços abans tan exuberants. Tot quant contaven dels llamps i de les tempestats causava en mi un cert impacte depriment i per aquesta causa mumare deia que jo era molt poruc. No m’importava ni l’escoltava. Els dies de trons i llamps em refugiava a un balanci, agafava el meu canet Menut que també es moria de por i que tremolava com jo i ens tapàvem amb una manta de llana perquè sempre havia sentit contar que els llamps no van de res que tengui llana i que per això no han matat mai cap ovella. Assegut allà contemplava com, entre l’aigua que queia generosa i abundant, es dibuixaven mil branques de foc dins la negror dels niguls i sentia els diferents sons d’aquells trons que a pics eren botes de vi buides que rodolaven i topaven entre elles per les escalares del cel i altres, els més terribles, quan s’esquerdaven i cruixien com si la gran veu del mal temps volgués xapar la terra. Entre el resplendor i el so hi havia uns segons de silenci i jo contava un, dos tres, quatre, deu i deia aquest ha pegat a una distància de tres quilòmetres com si tots els llamps haguessin de baixar cap a la terra quan sabut és que la majoria es queden fent nyifes per allà dalt.
Quan la tempestat es va fer enfora, vaig deixar el balancí i la manta i vaig sortir davant la casa ja tranquil i content on feia un estirament i qualque badall com si m’aixecàs de dormir. Em posava unes sabates velles i agafava dos paners... encara s’havien d’inventar els poals de plàstic. Deia anem al meu canet Menut i cap a cercar caragols s’ha dit. Amb tantes parets tan enormes i velles no em torbava a tornar a les cases amb els paners ben plens posant sempre esment a que les caragoles, més ràpides que els boquers, no botassin. Les sabates plenes de fang. Calia passar la sola per una mena de llauna rígida que hi havia no lluny del portal per no deixar la casa perduda amb aquell call vermell.
El diumenge hi hauria caragolada per tots. El dia abans anava a un fasser de ca’n Carraixet a tallar algunes punxes per treure i enfilar-hi els caragols. Abans que arribassin a la boca els passaven per allioli del millor o per una mena de salsa feta amb tomàtigues de ramallet torrades i mesclades amb oli d’oliva, alls, sal i un poc de prebe bo. Veia amb gust com tothom es llepava els dits i com, després del cafè, mumpare s’asseia davall del lledoner i amb les cames damunt un piló es fumava un puret i deia “M’han agradat molt els caragols que vares trobar, Toni”. Jo, tot orgullós, assegut enterra sobre un sac, arravatat a la soca de l’arbre, contestava “És que mumare les cuina molt bé... Hi posa fonoll, herba sana, tarongí, prebes coents... mil coses bones”. Ho deia mentre gratava la panxa d’en Menut qui, d’esquena al meu costat, remenava la coa i movia els peuets amb més gràcia que mai no només perquè li feia pessigolles sinó perquè també ell, com tothom allà mateix, es donava compte de l’autèntic encant de l’escenari i de l’obra que es representava. Els niguls de fum que sortien de la boca i del puret de mumpare eren petits i dèbils i desapareixien tot d’una que intentaven pujar cap al cel clar i net del diumenge que ja no se’n recordava per res del mal temps d’entre setmana. Si ara que m’agrada pintar, algú em proposàs una pintura que dugués el títol de “la millor cara de la vida” o “el gust de la existència” crec que recobraria l’escena que estic descrivint on també hi hauria el padrí mig dormint assegut sobre una immensa pedra plana al costat del safareig, mumare dreta al portal amb el devantal posat i les mans encara banyades per l’escurada i, no lluny d’ella, el meu germà Biel inflant les rodes de la seva bicicleta amb la que al cap d’una estona davallaria a la vila. Perquè la felicitat o les benaventurances o el sabor més dolç d’aquest món deu ser just aquella cosa tan tendre d’estar tots junts, bons, sans i contents, alguns fent quatre badalls per culpa dels caragols... dels meus caragols, Déu meu!
Quasi tots els diumenges dematí mumare em deia renta’t bé i posa’t la mudada i les sabates. Havíem d’anar a missa a son Mesquida. Me repassava el pentinat, els genolls i les ungles. Me donava un mocador blanc, net i planxat que duia les meves inicials brodades a un cornaló i me posava dues pessetes dins la butxaca, una per la bacina i l’altre perquè prengués un refresc al casino.
Davallàvem pel carreró de sempre però abans del pou d’es frares giràvem cap a la dreta. No em demaneu si aquell camí duia efectivament al llogaret ja que adreçàvem botant unes parets per sortir a una altre indret que no sé si era o no la continuació del mateix carreró.
A mi son Mesquida em va semblar, ja de tot d’una, un lloc important, com aquells nuclis que Marcial Lafuente Estefania col•locava a uns paratges totalment diferents de l’oest americà. O l’oest de Marcial hi haurien faltat tones i tones de pedres i enfilais i més enfilais de parets. Entre aquelles cases hi havia una botiga que li deien ca’n Boteta i un casino amb barberia que duia el nom d’es Centro. Els dos establiments estaven junts mirant cap a una placeta on l‘edifici més important era i és una església rectangular, un oratori que ja tenia els seus anys amb un altar únic al fons de la capella, sobre un replà que es tancava un cop acabada la missa perquè els dies feiners, dins l’ampla nau rectangular, les monges hi feien escola als més menudets de la barriada sempre vigilats i protegits pels quadres de dos o tres sants que devien dir i nosaltres que hi feim aquí entre tantes butzetes.
Els nins més grans rebien l’ensenyança a son Maiol, a una escola pública, de mans d’un mestre de l’estat, no massa lluny de Canteres, una edificació de pedra on s’hi aturava el tren quan qualque foraviler volia anar a Ciutat o venir a la vila. No vos puc descriure ni situar exactament aquell indret perquè el record que en tenc el guard mig entelat dins la memòria. Sé que a vegades passàvem per son Mesquidassa. Hi vaig anar pocs pics i sempre va ser perquè acompanyava el meu germà que no sé que hi tenia per allà.
Un cop acabada la missa era l’hora de d’anar a ca’n Boteta per comprar formatge, oli, fil o el que fos. Mentre mumare parlava una estona amb les pageses de mocador negre amb flocs que en el cas del d’ella sempre s’enganxaven aquells flocs als botons de la meva americana o de la camisa, jo entrava al casino i prenia una taronjada sentint com un grup d’homonots de botes fortes parlaven de bous, de porcs, de vedelles o d’ovelles mentre prenien cafè o conyac i fumaven omplint el local de boira blanca que te posava picor al coll. A un racó, el barber afaitava o tallava els cabells als que ho demanaven i senties com de tant en tant alçava la veu per damunt d’aquell xerratorum dient “A qui toca?”. Un qualsevol cridava “ A la fi em toca a mi!” i s’aixecava pegant el darrer glop a la rasca de canya que tenia a la mans. Mai em vaig fer tallar els cabells allà perquè a la vila, el cuartet de sa Font on el barber Xamena tenia el negoci, era dels meus pares, heredat dels padrins, crec, i en el contracte del lloguer hi figurava una clàusula que establia que els mascles de ca’n Ros hi teníem el servei de franc ja fos tallar o afaitar. Quan veia que els grans s’afaitaven em trobava molt nin i a ca nostra, tot sol davant el mirall, cercava certa pelussa de melicotó davall del nas que mai no trobava per molt que estiràs la pell d’aquell redol.
Davant es pou d’es frares partia un camí per on mai vaig anar que devia dur cap a la part de son Triol. Era massa nin i no me podia arriscar a fer-me endins per llocs desconeguts. Puc anar equivocat, però crec que si que duia cap a son Triol. A pocs metres de la boca del carreró que dic nosaltres hi tenien una tanca a la que dèiem precisament es pou, davant ses Cases Noves que s’aixecaven just al mateix lloc on el mapa del senyor Mascaró Passarius hi col•loca l’antiga morada dels frares. Al fons del nostre tros hi havia dues pruneres mig amagades entre un bon nombre de figueres porquenyes blanques i negres a més d’algunes de verdals i una de la senyora que era la que feia més planta com el seu nom mateix deixa endivinar. També hi record dos ceps de raïm blancs que, descuidats i ombrívols eren penyora del que havia estat vinya i s’havien convertit en una mena de parra que fruitava poc i menut, just pell i pinyol, que s’enfilava a un racó entre una prunera i la paret tan alta com l’arbre.
Un horabaixa, mentre aixecava les figues i acabava d’omplir-ne el paner, vaig sentir picarols i quan vaig ser al camí, davant el pou, em trob amb una guarda de cabres negres o clapades de blanc o de roig que estaven entrant a la tanca de ca’s Xico on es varen a posar a pasturar amb tranquil•litat cercant les cames-rotges i els ellipsons que creixien entre el rostoll. El pastor que les duia feia certes indicacions a un ca negre mallorquí, preciós i lluent, que entenia i obeïa dòcilment les ordres del seu amo. Aquell era en realitat un pastoret quasi sortit d’un betlem. D’un betlem de temps de figues, naturalment. Un nin de la meva edat, ben vestit, alt, ben plantat, de veu greu i cabells rossos. Duia una manta aplegada per la part llarga sobre l’espatlla i una taleca de lona penjada a l’altra. Em va parlar amb un vocabulari diferent al meu o que m’ho assemblava degut a les pauses i al to de veu que hi posava, com si anàs pel món amb una certa cultura impròpia dels anys que teníem. Record bé com m’agradava escoltar-lo.
Des de la partida de na Marieta m’havia quedat sense amics i aquell pastor de rondaia mallorquina apareixia en un moment especialment delicat i important per mi. El vaig rebre amb els braços oberts, com diuen. Quan li vaig demanar d’on surts crec que me va dir cosa de ca’n Gelat però no ho puc assegurar encara que, temps després, cada cop que m’anomenaven els gelats pensava amb ell. Aquell estiu passarem moltes d’estones junts mentre les cabres feien bonda vigilades sempre pel ca noble i seriós que no les deixava acostar al portell ni pujar sobre les parets. Ens seiem a l’ombra espessa de qualsevol figuera o garrover on ell desplegava i estenia aquella manta que sempre semblava planxada de l’hora. A vegades treia de la taleca un flabiol de canya i el tocava pesta de malament però jo no hi tenia res a dir perquè trobava que tots els pastors havien de dur un flabiol com el seu, sabessin o no tocar-lo tan bé com diuen els llibres. De totes maneres sempre li deia que havia tocat bé i ell es mostrava satisfet afegint: “Encara ho faré millor”. Altres vegades el que treia de la taleca era un joc de cartes i un dia, amb elles, em va ensenyar a fer escambrins i solitaris. Però les millors estones era quan obria un llibre vell, mig groc que no sé d’on l’havia tret i que estava ple de dibuixos d’animals i de peixos. Tots dos, mig ajaguts sobre la manta dèiem mira aquest tigre quines ungles o quines dents que té aquest tauró... Manifestà que quan seria gran aniria a Àfrica a veure elefants i lleons. “Saps quants de quilos arriba a pesar un elefant? Idò més de set mil quilos”. Jo li contestava ala ves que no ho crec i llavors ell deixava la serietat que el caracteritzava i es bolcava de rialles allà mateix dient que era ben ver que els elefants pesaven tant. Oh, quines estones més bones li dec a aquell pastor que m’enlluernava de tantes coses com coneixia! Cada cop que ens separàvem mai sabia amb certesa si el se’n demà el tornaria veure o no però molts de dies, després de collir les figues de moro de cada matí, partia de ca nostra amb dues llesques de pa amb talec cap al pou amb l’esperança de trobar-lo. M’encantava estar amb ell. En totes les coses, aquell bergantell educat i seriós, era superior a mi. Crec que d’alguna manera va influir en la meva manera de veure i de reflexionar sobre molts d’aspectes de la vida d’aquells anys tan primerencs.
Un dia me varen sortir fics a les mans i a vegades jo mateix les me volia llevar inútilment. Era pitjor perquè quan ho intentava m’hi feia sang i els m’emmaleia i creixien més. El pastor em va demanar si havia jugat amb l’aigua de les gallines. Possiblement m’havia mullades les mans quan feia neta la pica per deixar-n’hi de nova. L’amic deia que l’aigua de les gallines feia fics i que no hi havia d’aficar mai les mans. “Jo te diré com te fugiran –va dir com si fos metge o curandero- Mira: agafa un caragol boquer, el col•loques sobre una paret i damunt d’ell hi poses una pedra grossa de manera que quedi esclafat. Per res del món, un cop fet això, aixequis la pedra. La deixes allà, sobre el caragol, i te n’oblides d’ella perquè si no la toques, abans de quaranta dies els fics t’hauran fuit”. Així ho vaig fer i molt abans dels quaranta dies ja no tenia cap fic ni cap senyal on m’havien sortits. Definitivament aquell pastor sabia moltes més coses que jo.
Com acab de dir mai no endevinava si qualsevol dia vendria o no a pasturar les cabres per allà però moltes vegades l’esperava assegut sobre el cantell d’una pica de pedra que hi havia al costat del pou. Quan veia que es feia tard i que no apareixia tornava a ca nostra mig felló. I el que tant temia va passar a finals de setembre. Aquells dies, acudint allà un pic i un altre, vaig comprendre que el meu amic no tornaria. Un dia i un altre espera que t’espera i res... m’havia quedat tot sol altra vegada. No sabia on era ca seva, així que no el podia anar a encalçar. A més, mumare no m’hagués deixat allunyar tant de les cases. Mirau si me n’he recordat bé d’ell amb tot el que vos he contat, però em queda una dubta que vos farà dir que dec tenir mal cap per segons quines coses. Quasi em fa empegueïr el fet de no poder assegurar que el seu nom fos Miquel, encara que crec que si que ho era. Mai més vaig saber d’aquell Miquel que va ser per mi com un germà savi, quasi com un mestre.
Vos he escrit sobre un pastor de cabres. En coneixeria d’altres més tard a la vila. Tant diferents a aquell dels meus anys de nin! Els de la vila només passejaven nou o deu cabres i serien en Tòfol Gardanyo, en Tomeu, na Manyenya, en Jaleo i na Cotxera, gent senzilla i transparent. Bones persones que dins la seva simplicitat deixarien records estimables. Però el primer pastoret de cabres que vaig conèixer, aquell Miquel ditxós que ha estat el protagonista de l’escrit d’avui, en menava una guarda de trenta o quaranta! Mesos més tard vaig tenir la sensació de que no havia existit mai dins la realitat... D’entre aquests altres pastors de cabres que acab d’anomenar just ara, sent per un d’ells un afecte i un reconeixement especials. Per aquell que va ser la darrera persona qui va veure i parlar amb mumpare un horabaixa que moriria repentinament dins la vinya que havia anat a llaurar.
Del pare de mumare, el padrí Toni, com contava fa setmanes, foren les primeres tanques d’es Pou Nou i era ell qui més estava familiaritzat amb el trajecte. Quan alguna vegada baixava a la vila ho feia amb ell i la seva somereta que mai trotava sinó que tirava del petit carretó a marxa llarga i sense presses. Record com per son Navata hi va haver durant mesos gent que treballava arreglant aquella carretera que encara no coneixia l’asfalt. A un costat d’ella hi havia alguns homes asseguts sobre interminables caramulls de pedres que esmicolaven a cops de martell amb els dits coberts de didals de ferro o de plom. Duien una mena d’ulleres negres que els tapaven i protegien els ulls i alguns una espècie de morral o colador davant la boca i el nas. Allà tot el dia pegant un cop i un altre baix un sol de justícia. Tan lluny d’ara que les grans màquines de les graveres fan feines molt més complexes en deu minuts!
Dins mi queda freda, inalterable i a la vegada impressionant la fotografia d’aquells homes cuits i ruats, asseguts sobre pedres no massa grosses que no eren més que una part de roques que abans havien xapades de drets amb martells grossos de mànecs llargs... Així, aquells jornalers tornaven vells abans d’hora per fer-se amb quatre pessetes de merda com si presoners de guerra haguessin estat. Del temps d’es Pou Nou aquesta és l’única estampa que em deixa mala boca.
Era anant per son Navata, precisament, on hi havia noguers a una part de la carretera. N’hi havia molts i encara en queden alguns que ja no deuen fruitar. Quan els nous eren madurs el padrí aturava el carretó just davall d’ells i jo em posava dret sobre el seient i n’anava agafant tants com volia. Ara, amb el trànsit que hi ha per tot, aturar-se a tal lloc seria una aventura impossible
Aquella somereta que ens duia i que ens tornava de la vila era un encant d’animal i heu de saber que tenia un gran amor: el meu canet Menut que per res no es volia separar d’ella. Quan a qualcú li passi per la mollera escriure un relat de com s’estimen els animals entre ells que m’ho demanin a mi i les contaré la gran festa que li feia el cusset a la somera cada cop que arribava a les cases. Es posava dret i així li ballava just davant damunt les cames, li dibuixava mil cabrioles (la veïnada de ca’n Carraixet deia que pareixia San Joan Pelós), i llavors la somera adreçava les orelles i es posava a bramar tota contenta i en Menut responia lladrant i ja teníem el duet més simpàtic del món en el que arribaves a comprovar com el ca en realitat volia bramar com les someres i la somera feia el que podia però no aconseguia canviar la música. El ca si que la canviava totalment. Quan ella estava dins l’estable en Menut s’enfilava com podia per un caixons per pujar dins la menjadora i un cop allà la somera acotava el cap perquè l’animalet li pujàs damunt on es dormia en Menut sobre la seva esquena i bé cuidava ella de no moure’s gens no fos cosa que el ca caigués per terra. El dia que els vaig descobrir de tal guisa agaf mumpare del braç i el duc a veure tal quadre. Ell, mirant l’escena, em posà una mà al clotell i me diu: “ Aquest cusset teu té ànima de persona... Mira, la gent amb la que més confiaràs t’enganyarà algun dia, però el teu Menut no et fallarà mai”.
Passats uns mesos la somera es va posar molt malalta i el padrí va decidir que anàs lliure i no la va fermar més. Entrava i sortia de l’estable quan volia i ja no li va bramar pus a n’en Menut que es devia demanar i ara que té aquesta... Record que havien esvellats els ametllers i que per aquest motiu hi havia alguns feixos de llenya repartits per aquí i per allà dins la tanca. Un mati, quan la somereta quasi ja no s’aguantava dreta i caminava com si estàs cega o gata, va pegar a un d’aquells feixos i va caure morta allà mateix davant la mirada incrèdula del seu cusset que per res va intentar en aquells moments pujar-li damunt perquè estic segur que es va donar compte de que la vida havia fuita per sempre del cos de la seva amiga. Es va jeure sobre un sac i ja el podies cridar Menut, Menut que no venia per res. Alguns dies després, quan va provar de lladrar o “bramar” de bell nou, ens va commoure a tots perquè no sabies bé si ululant d’aquella manera volia plorar o que intentava fer. El que si era segur és que cridava la somera... ¿No deim ara que algú passeja una depressió de ca? Idò el meu ca en passejava una de persona, es dir de ca també, que és de la mateixa casta perquè totes les depressions miren cap a la tristor. A l’hora de dinar va provar de menjar com abans i sols va agafar dues tallades de carn que va traginar sobre el seu sac. El vespre, jugant les darreres cartes per teure’l d’aquell estat, el vaig dur a caçar eriçons que era la cosa que li agradava més del món. En vàrem trobar tres que l’endemà rostirem amb patates.
Record mil coses més d’es Pou Nou d’aquell temps però vos estaria avorrint si les vos contàs. Queden dins mi un munt d’històries minúscules que vos farien son però que a mi m’encanten quan la memòria les me torna per un motiu o per l’altre ja que aquell temps viscut dins un foravaila pobre, gens atractiu ni encisador, no fou somni sinó realitat i no el canviaria per cap altre temps o lloc on hagués pogut viure o no, amb més encants que els d’es Pou Nou del meus anys de nin dèbil i malaltís que allà recobraria la salut, la força i les ganes de botar les parets de pedra més altes i totes les altres parets que la vida em posaria davant. Allà vaig voler coure bolles de fang per després poder-hi jugar a l’escola però s’esmicaven perquè la terra roja no era bona per elles que volien argila. Allà acompanyava al padrí quan tallava romaguers i eritges i sabia que si trobàvem qualque bareoler havien de dar-li fum perquè els bareols no ens picassin i que si un ens picava ens hi havíem de posar fang a la ferida. Per aquesta causa quan, collint melicotons dins la vinya, me’n va picar un i no tenia aigua vaig haver de pixar per poder fer fang i tapar la ferida. Vora l’aljub, vaig veure fer-se i florir les plantes de tabac d’en Cosme Torres que quan acabaven de créixer eren arrabassades en rel i penjades després amb les fulles per avall a les bigues de la portassa on s’anaven assecant lentament. Allà, quan plovia, me posava un sac pel cap i amb el càvec feia una mena de solc al que dèiem cap-reg, al camí per dirigir l’aigua que baixava a l’estil•lador de l’aljub. Direu que aquella devia ser una vida de miserables... Mirau, si pogués anar cap enrera, crec que me podria agradar tornar ser miserable com abans.
De tant en tant senties una botzina que sonava insistent. No es torbava a aparèixer un cotxe llarg amb les finestres de fusta i una mena de conxa transparent on ara els automòbils hi duen els vidres laterals. A la part de darrera tenia una butxaca enorme. Carregat amb mil coses com davantals, sabó, graneres, eixugamans, fregalls, fideus, paraigües, lleixivet, etc, aquell vehicle era una autèntica botiga ambulant el propietari de la qual, més que vendre, comprava o canviava els productes de foravila pels que portava. Se’n duia els ous i les gallines o els pollastres que un volia llevar. Sortien pel costats del cotxe tres o quatre gàbies fetes de barres de fusta rectangulars i bastons d’ullastre o de qualsevol altre arbre de llenya forta. “I ta mare que no hi és?” me deia. En Menut sempre que venia li volia mossegar els calçons i un dia li aquell tipus li va pegar una coça que el va fer botir uns metres lluny. Jo li vaig dir que no el tornàs tocar mai més i que si volia pegar coces, les fotés al seu cotxe... Com que el canet no era gens covard ni una mica, a partir d’aquell dia no el va deixar baixar del cotxe fins que mumare o jo el fermàvem o l’enviàvem a jeure. A n’es Pou Nou vaig veure com s’encistaven les figues després d’un aire de forn amb anís, fonoll i trossets de clovelles de taronja. Allà vaig vermar per primera vegada a unes retxes de ceps que hi havia darrera la caseta i vaig aprendre que mai s’han de menjar al mateix moment les figues de moro i el raïm perquè fan tap-i-cul i ho passes molt malament l‘endemà. Vaig veure com els puputs tenien els seus nius als forats de la part baixa de les soques dels garrovers i que si hi ficaves la mà la treies tota bruta i pudenta ja que la t’omplien d’excrements. Mirava com les sól•leres nidaven dins els sembrats i els buscarets dins els romeguers i que quasi tots els altres aucells ho feien sobre les branques més altes dels ametllers i de les figueres. Allà el padrí em va dir que quan la tramuntana s’ennigulava ja podia córrer cap a casa perquè era senyal de brusca o de mal temps. Allà vaig jugar amb els petits dragons blancs de les parets i vaig encalçar papallones de mil colors que cercaven flors on xuclar o herbes on deixar els seus ous. M’agradava molt aixecar garroves perquè omplíem prest el sac i estaves a l’ombra i gens les ametlles perquè a més de no retre ho feies suant de valent davall un sol que cremava i gratant a causa dels animalons que vivien als ametllers.
Passaren uns anys, i un dia d’hivern vaig reparar com, a la vila, mumare parlava poc i tenia els ulls vermells com si hagués plorat. En realitat plorava d’amagat. La causa d’aquella tristor no es va torbar a sortir. Mumpare em va agafar i em va dir “Hauràs reparat que a ta mare li han fuites les rialles i et vull dir perquè... Resulta que s’altre dia vaig vendre es Pou Nou i ara ella du un disgust de terres que no li passa, però li passarà perquè no quedava més remei que fer el que he fet”. De manera que mumare plorava per les terres perdudes i vaig trobar normal i lògica aquella pena. Un munt d’anys treballant-les i vivint allà un grapat de mesos cada estiu i part de la tardor, havien creat llaços que la fermaven sentimentalment a aquells foraviles plens de pedres i de records. Ja ho he dit: un camp àrid i poc fèrtil, sense paisatges, on tot eren tanques i parets, on l’única cosa que alegrava aquells rostolls era la silueta llunyana de sant Salvador que es retallava entre els blaus i els liles que les muntanyes i el cel prenen dins la distància. Però ella l’estimava i aquell disgust de terres, com deia mumpare, era del tot comprensible. En un primer moment vaig voler protestar i el vaig mirar com si l’acusàs i li digués perquè heu fet això. Ell degué llegir als meus ulls perquè va dir quasi en veu baixa: “Has de pensar que un dia a s’altre havíem de deixar es Pou Nou. Tu tornes gran i has d’estudiar. Aquesta terra l’hem tinguda i la vàrem engrandir comprant algunes quarterades més perquè tu estaves dèbil i havies de mester aire pur per causa dels teus pits tan delicats. Però ara estàs bé i fort i es Pou Nou ja no té sentit per nosaltres. Es padrí torna vell i ja no pot fer el camí ni feinejar com abans... i a ta mare la necessitam a la vila per ell i per tots perquè ha de dur la casa i ha de fer el dinar. No podem llogar cap dona com ho fan els rics. Per altra part ja és ben hora de que sempre estiguem tots plegats.
Després d’aquella explicació vaig trobar que mumpare tenia raó. Era hora de que la família estàs davall les mateixes teulades. Es Pou Nou havia tornat història i la nova etapa es desenvoluparia a la vila. I mumare prest ja no estaria més trista perquè calia desfermar-se d’un passat que si havia tingut el seu encant mai no podia ser etern. És Pou Nou havia fet la seva tasca terapèutica. Així ho va confirmar don Enrique Miquel el darrer pic que em va mirar pels raigs x i no va trobar més que uns pulmons i uns broquis nets com una patena. Manxes i vàlvules funcionant a la perfecció. “Tot ho tens bé- va dir- Només necessites eixamplar els pits”. Cap medicament més. Sols uns llibre d’un famós metge alemany al qui deien doctor Müller on es descrivien un munt d’exercicis gimnàstics que era precís que estudiàs i que dugués a la pràctica.
Poques vegades més he tornat per aquell carreró llarg i ple de pedres que ara deu ser millor i per on segurament deu passar l’electricitat. Just darrera la casa que era ca nostra, prop d’un magraner, els nous amos hi varen trobat aigua que deu haver omplert de verdor i de vida unes terres que vaig estimar més que qualsevol altre lloc de l’illa. Si com vos dic no hi he anat gaire per allà ja vos podeu imaginar perquè.
