Retratar és el que s'ha de fer amb els rupits... mai caçar-los!!! Corren molt de perill quan s'acosten massa a la gent i la gent és perillosa. Llegiu, a baix, la meva història on, sense-voler, vaig "assassinar" un rupitet.
Escriuria que els rupits són els ocells de la meva família perquè, per raó del color vermell que exhibeixen en el pit, els diuen pit-roig. Roig com el meu llinatge. Així que, quan un dia em dediqui a l’heràldica, que estudia els escuts i els noms, en dibuixaré un per als meus i, juntament amb el sol que l’ocupa tot actualment, hi posaré un rupit magre i petit com els que deuen sortir a les rondalles mallorquines.
A Manacor li diuen ropit que deu ser la forma més correcta del seu nom però, posat que allà també diuen la Poríssima, que no és correcte, aquí he escrit i escriuré rupit per l’ocell que cada cop que vaig a s’Algar m’espera just allà on acaba l’asfalt i comença la pols del camí.
És menut i fa cabrioles davant mi. Ja fa tres anys que ve amb els primers freds de l’hivern. Ara ja és tard i prepara la maleta per partir. Cada cop és més ximple i s’acosta més i jo li dic “fuig, vés a la garriga, que aquí estàs en perill”. Però ell no entén el mallorquí i això el pot fotre. M’espera sobre el reixat de filferro del Camp Roig. No falla mai. Ha arribat que ja ni els meus cans, que li lladren sempre, no el mouen a la més mínima inquietud. Un dia, potser, acabarà per entrar dins ca meva perquè ja es posa sovint al balcó. No vull que hi entri i li faig por. Ell, tantes me’n diguis.
Sabeu per què li dic que se’n vagi a la garriga? Idò perquè aquesta amistat entre els rupits i jo va provocar, ja fa anys, un infortuni que no voldria que se repetís. Ja estam que les desgràcies de les guerres dels moros són molt més importants; però hi ha vegades que, a qualque racó de nosaltres mateixos, tot és relatiu.
Anava sovint a dinar a la meva caseta de Sa Sabatera i a les barreres m’hi va esperar cada hivern i durant anys, un altre rupit com aquest del Camp Roig. Em seguia, es posava damunt una estaca d’un roser que hi ha a un metre, davant el portal. A vegades jo cavava un poc la terra perquè hi trobàs cucs i altres animalons per menjar. M’encantava cada any, amb el fred fort de l’hivern, trobar aquell rupit que també s’anava fent massa amic meu. I he dit massa perquè un dia de bon sol no el vaig veure i bé em demanava on devia esser el meu rupit. La putada va esser que, quan vaig obrir la caseta el vaig trobar mort allà dins, vora el portal. Mort de fam, de set, de por i de l’espant, desesperat per no poder sortir; ell que mai no havia tastat l’amargor d’estar tancat i que, per venir a estar amb mi a Sa Sabatera, travessava cada temporada mitja Europa i la mar Mediterrània. S’havia confiat massa i, mentre jo collia unes llimones, havia entrat sense que me’n temés, dins la caseta. Va quedar presoner allà dins. Fou una galtada als sentiments. No m’ho podia creure. Quan el vaig tapar de terra perquè el cans no el fessin malbé, sols vaig poder dir “Me sap greu, amiguet”. I quan, hores més tard, feia passes pel camí, vaig sentir ganes de flastomar i, arriant una coça al primer mac que vaig trobar, sols vaig saber dir “Quina puta mala sort!”. Me sentia fatal.
Supòs que ara enteneu per què voldria que el rupitet del camp Roig es fes lluny.
