Fer la mida o no fer-la

Més del noranta per cent dels acudits tracten del sexe. Podrien tractar de l’aparell digestiu, dels queixals, dels ronyons, dels ossos, etc. Però no, el que més interessa del cos humà a l’hora de fer una rialla és el sexe. Deu esser perquè reacciona, perquè pica o cou de manera diferent, o perquè el duim sempre amagat i creim que no està bé anar duent-lo amollat com si fos un animalet de companyia. També pot esser perquè d’alguna manera ens volem alliberar de les restriccions que li imposen las religions i les lleis actuals. Tot pot esser en aquest món.
El sexe mal utilitzat pot dur quantitat de problemes difícils de resoldre, però si en feim un ús sa i net ens podem donar el gust d’obrir la imaginació als acudits i a les històries més salades i amb més ganxo.
Un dels arguments que més sovint surten a rotlo quan parlam del sexe masculí és el de la seva mida. Si heu llegit Quim Monzó, segur que haureu esclafit més d’un pic amb aquesta particularitat en certa manera circumstancial.
Sempre convé utilitzar les unitats de mesura del sistema decimal com cal. Els quilòmetres per les carreteres, els metres pels carrers i les finques, els mil.límetres per les llavors, els perns, certs forats, i els centímetres per les finestres, els quadres, el llibres i també per la llargària del sexe masculí, sigui el dels negres i moros d’Àfrica dels quals diuen que sol pegar per excés, sigui el dels europeus i americans, que mantenen un patró més bé normal, i el dels asiàtics, que generalment van de mínims. Però amb totes los coses hi ha excepcions. D’una d’aquestes volia tractar avui.
Un jove contava l’altre dia per la televisió, on haureu vist que ho arriben a contar tot fil per randa, com un horabaixa passava una estona llarga d’avorriment amb la seva al.lota quan ella va proposar: “Això d’estar sempre així no pot esser. Hauríem de fer qualque cosa: o sexe o anar a comprar i menjar xocolata, per exemple”. Ell s’ho pensà uns segons i tot seguit va decidir: “M’estim més menjar xocolata”. Interrogat per la locutora sobre tal elecció, va respondre: “És que em feia por desanimar la meva parella amb una decepció. Amb la xocolata, no hi compta, la mesura de les pastilles”.
Deia dels centímetres com a mesura ideal en el tema que ens ocupa. Si bé en Miquel de sa Fonda em contava que, quan era jugador de futbol, n’hi havia un del seu equip que utilitzava una fila de monedes de deu cèntims encara que mai se’n va col.locar tantes com per tenir un bon preu.
Quan els nins comencen a fer preguntes sobre el sexe, en solen fer tantes i tan males d’aclarir que arriben a apurar els pares i els educadors. Els pares, perquè el petit no acaba mai. Els educadors, perquè si els ho expliquen com caldria temen que els pares pensin que han anat massa enfora. I ja tenim el petit amb una esclafada mental que el pot dur a equivocacions que no li faran cap favor.
Però la ingenuïtat dels menuts quan ells parlen desenfadadament del sexe és cosa agradable i simpàtica alhora. Per això vos contaré com en una ocasió quan passava llista a un grup de nins i nines de deu anys, me’n ve un que li deien Ramon i me diu: “Demà al matí no vindré a escola perquè he d’anar a veure la doctora”. Com que vaig trobar que, al llarg del curs, hi havia anat moltes vegades, li vaig dir: “Però tu no estàs malalt i ja hi has anat no sé quants de pics, a veure la doctora. Què et passa en realitat?”.
–Saps per què hi va, mestre? –va aixecar la mà un rosset de foravila que volia presumir d’anar pel món més despert que els altres–. Bé, ara no ho puc dir... No ho puc dir perquè hi ha roba estesa.
–Què és això de roba estesa? –vaig demanar com si no ho sabés.
–És per mor de les nines. A més, en Ramon no sé si vol que t’ho digui...
–M’ho pot dir, Ramon? –vaig demanar a l’al.ludit.
–A mi que m’és si t’ho diu o no! –i girat cap a l’altre afegí–: Vénga, l’hi pots dir si l’hi vols dir.
–No ho vull dir fort, però.
–Idò, vine aquí i m’ho dius petit, que les nines no ho sentin –vaig proposar.
El rosset s’acostà. Feu un embut amb les dues mans i m’amollà fluix a l’orella: “En Ramon va a la doctora perquè té la busca molt petita”.
Tant de misteri i tot d’una vaig veure que les nines ja ho sabien, perquè en aquell precís moment se miraren entre elles i totes se foteren a riure. A partir de l’esclafit, en poguérem parlar obertament.
Na Magdalena era la més espavilada i va demanar al Ramon:
–I què és que et fa, la metgessa?
Abans que en Ramon pogués respondre, un de magre i alt que seia a la part de darrera li enflocà:
–Què li fa? Li estira el siulet. Què li pot fer?
–Calla boig, que no en tens ni idea –va replicar en Ramon–. Saps que em fa, mestre? Treu una regla de plàstic com la que tu tens damunt la taula i jo hi pos el xiulet damunt. Això és tot. Al principi, trobava que el tenia molt menudet, però ara diu que està millor i que prest ja no hi importarà que hi torni.
–No ho dubtis –li vaig dir–. Quan siguis gran no tendràs problemes. Ja ho veuràs.
Na Marieta de Sa Creu Nova devia haver vist fressa perquè va comentar fluixet: “Té una cosona de no res”.
Ara, en Ramon ja és gran i m’ha dit que no pateix cap problema ni un. Festeja i se vol casar i tenir una barcada de ninets. Quan va amb la seva al•lota i els dos s’avorreixen, no cal que mengin xocolata. Veu possible que en un futur, per allò de l’herència, hagi de dur algun dels fillons que fa comptes tenir a la doctora de la regla de plàstic. Però l’experiència serveix de molt i la visita se faria sense el trauma més mínim.
Qualcú em dirà: “Quan és que s’han de prendre les mesures?, en quin estat?, perquè la cosa no és sempre igual”. Ho sé. Ho sé i ho sap tothom. Si de petits ja cantàvem allò de Jo tenc una cosa/ no sé que se diu/ s’allarga i s’arrufa/ i se diu sa perdiu. Per si un cas, aquest és el vostre problema, feis-ho quan s’allarga i també quan s’arrufa... o no ho faceu mai. Pos messions que la doctora prenia les mides al Ramon d’arrufadeta. Forçat, pels pocs anys del nin ho dic.
Per regla general, tothom li sol donar noms d’objectes, d’animals o d’abstraccions de dimensions més bé reduïdes i per aquesta causa trobam peninsulars que, entre moltes altres accepcions, li diuen amb el seu bon castellà, “la menuda”. Com aquella prostituta que una nit de Cap d’any en què passàvem pel barri, veient com un soldat mig gat feia quatre gotes a la soca d’un dels arbres de la Porta de Sant Antoni, va exclamar: “Mira a Luciano. ¡Anda... y con la menuda fuera!”
Va córrer l’acudit, que mesclava el tema d’avui amb el caràcter i el comportament. Ja sabeu que si qualcú ens empipa un poc deim que molesta i que si ens empipa molt deim que emprenya. Per això, de les tiules petites, l’acudit en deia que sols serveixen per a molestar i que no emprenyen. Res més fals. Els acudits no són ciència, són humor i no res pus. En Ramon sap cert que la seva complirà. Perquè ja ha plogut des que la metgessa li donàs l’alta i li estengués el certificat d’útil per a tot servei. Tirant a una mica a curta, això sí. Ja hem dit que no hi importa. Des del meu senzill lloc d’escriptor de tercera, li vull desitjar que la pugui gaudir amb salut i amb alegria per molts d’anys! I a tots els meus amics, amb els centímetres que calcin, també. Sempre tenint present que de "menudas" només en tenim una, que és indispensable i intransferible.