La comèdia dels rics

Ara la gent que pot està molt millor. Més ben dit, viu amb més comoditat i té més coses que altre temps. N’hi ha que abans només eren vius o llests, i ara, a més, són rics. N’hi ha molts, de nous rics, que no se’n poden avenir, de la situació privilegiada de què gaudeixen i l’abundància els ve una mica grossa. En solen presumir massa, de tenir-ho tot, i ho posen massa sovint davant els ulls dels qui passam aquesta vida dins una certa austeritat que, ben pensat, també és una fortuna tant o més grossa que la seva. On hi ha salut, una caseta on dormir, una taula amb pa i talec torrat i uns braços familiars on refugiar-se quan la tempesta de la vida pega fort, que hi llevin tot quant hi sobra. Els abrics de pell, els diamants, els iots de dos o tres pisos... no fan ombra als qui ens conforman així com estam, i quan prenim consciència de la nostra agradable situació és, també, quan esdevenim espectadors de l’espectacle dels rics. Els nous rics solen fer el teatre i nosaltres assistim de franc a les seves representacions.
Parlaré tot d’una d’aquest espectacle, però cal fer un parèntesi amb un aclariment perquè també hi ha gent que, havent-se enriquit fora mida, ho amaga tot. És l’altra cara. Fan ben al contrari dels ostentosos i simulen que són més poc afortunats que nosaltres. Són aquells qui, amb molts de milions a la llibreta, regategen tant com poden en comprar patates, llibres o camises. Són els qui, si un dia van al restaurant, demanen el menú més barat i aigua del pitxer. Els qui ho troben tot caríssim, els qui no en gasten ni un i se solen morir com uns autèntics pobres. Quan parlen amb nosaltres i ens diuen “Tu, que estàs de bé!” ens fan ganes de convidar-los a dinar, pobrets, i que ho passen de malament. Bon vent.
Tornem a aquells comediants i còmics als quals el decorat els ha quedat petit i el munten segons la seva nova manera de viure. No estan satisfets si no poden demostrar que tot pot arribar a esser seu. Dins els termes teòrics de l’economia, aquesta cosa tan fabulosa d’esser capaços de fer-se el món seu se diu poder adquisitiu. Rics clàssics són els qui altre temps feren fortuna a les Amèriques, on els trobàvem i els trobam envoltats de criats, embarcacions, “carros”, els clàxons dels quals entonen la novena simfonia de Beethoven, que ells confonen amb “Guantanamera”, tanta és la cultura que solen tenir; gent que du els fills a estudiar la carrera a Suïssa, que amolla tones de flors als seus jardins des d’una avioneta els dies de les grans festes familiars. Què vos diré jo, totes les collonades que vos pogueu imaginar...
Els felanitxers que s’han fets rics a la vila mateixa no han arribat a tanta fastuositat, encara que, a molts d’ells, no els manquen les temptacions. Però, de qualque manera, ens sorprenen sovint amb el seu teatre de faula. Cases grans, roba de la marca més bona, jardins amb piscina, pistes de jocs, banyeres d’aigües que tremolen, saunes, vibradors, festes per qualsevol motiu... perquè el nin va aprovar les matemàtiques; caviar, llagostes, ostres, pedres precioses, sedes, pells, viatges al cul del món. No fa gaire que eren treballadors i tenien calls a les mans i ara les tenen fines i poden tocar piano, però no en saben. Han tornat veciats i són un mirem i no em toquis que, quan ensopeguen, en necessiten deu que els aixequin. Se posen cremes, s’estiren les rues, diuen que dormen damunt llits d’aigua i que peguen polvos amb vent pel cul a la proa de les seves embarcacions i que, si no és així, ja no hi passen gust. Així en presumia un d’ells contant-ho en el bar davant tots i així vos ho cont.
De rics, n’han de venir de casta, hem dit sempre. Però això no hi importa. Un pot dur la desgràcia de tornar ric i el món no s’enfonsa. La mesura i la discreció són les qualitats que els salvarien del ridícul, però no les volen o no les saben utilitzar. La riquesa els ve grossa i solen fer rialles quan munten l’espectacle. Com un amic nostre que, avui ja en el cel, on deu tenir els mateixos milions que en Caganxo, i que a la seva vida terrenal felanitxera havia tornat un poderós adquisitiu en un tres i un no res, ens estava muntant el quadre seguit seguit amb veciadures que no havia fet mai abans, ens deia, per posar un exemple, que se sentia un desgraciat perquè les dues coses més cares entre els menjars, les ostres i el caviar, no li agradaven gens. Nosaltres li contestaven que ens feia molta de llàstima amb una desgràcia tan grossa i que resaríem per ell.
El que passa és que, quan naixem a can Pere Peixet i volem morir a can Verga, pot esser que necessitem una educació especial per a no fer el ridícul més espantós. La cosa inversa, la dels qui eren rics i avui han fet fallida i ho han hagut de vendre tot, plens de deutes, aquests fan més llàstima que els qui s’ofeguen de tant de menjar llagostes i angules.
Me deixau que acabi amb uns pensaments sobre el tema que ens ocupa? Idò vegeu com un proverbi francès diu que, mentre l’adversitat crea homes, la riquesa fa monstres. Picasso somiava tornar ric per viure tan tranquil com els pobres. Un savi aconsella que mai no diguis a on vas ni d’on véns ni els diners que tens i un altre manifesta que, si se buida la butxaca dins el cap, el cap se cuidarà de la butxaca.
Res més per avui, que hem parlat d’allò que no som. A tot quant hem dit, convé afegir-hi que, amb els diners, passa com amb el paper higiènic: quan ens fa falta, és que la cosa és urgent. Quan sobra, pot motivar la representació d’un teatre que, a estones, ens pot produir rialles i, a altres, ganes de vomitar, com crec que queda demostrat.