Moros

Dins l’ampla zona del nord d’Àfrica, entre el desert del Sàhara i la mar Mediterrània –la terra que tantes vegades ha trescat el meu amic Joan Manresa– trobam la part immen-sa del Magreb. Moros magrebins són els habitants del Marroc, Algèria i Tunísia i formen la pràctica totalitat dels nord-africans, que, cercant una vida millor, vénen a la nostra illa amb l’única eina d’uns braços forts i disposats a tot.
Els magrebins que trobam a Felanitx provenen majorment del Marroc. Hi ha pioners entre ells que ja duen un grapat d’anys entre nosaltres. Ara n’arriben a senallades i m’han venut que alguns dels que acab de qualificar com a pioners es posen en contacte amb altres paisans seus que volen venir, els ofereixen un racó a ca seva per uns dies o setmanes i, un cop aquí, els presenten al seu mestre picapedrer. D’això, en fan un negoci que els pot donar un munt d’euros. No es produeix el drama esfereïdor de les “pateres” de la costa sud de la península on emigrar és una aventura en la qual se juga la vida a cara o creu.
Molts comencen fent parets seques. Una paret feta per marroquins costa molt menys que una de feta pels paredadors mallorquins que l’obren de forma més artesana. Bona aparença i solidesa en són les diferències.
Podria parlar de com les llistes de l’atur no minven gaire mentre l’afluència de moros és tan forta i com ells troben feina. No vol anar per aquí el meu escrit que avui em surt més seriós del que acostum dur a les meves notes. Però tenc la intenció d’acabar l’escrit amb un to més amable. Ja ho veureu.
Mai no diguem moro a un moro. Ho prendrà per un insult. Ja fa molts d’anys que França té com a seus un gran nombre de negres. El professor Carrier, de la universitat de Lyon, em deia que de cap manera no havia de dir noir a cap d’ells, ni molt menys nègre, sinó que, quan els volgués anomenar, ho havia de fer amb tot esment dient les gents de couleur . Aquí tampoc, i des de sempre, hem pogut dir gitano a un gitano. Pens com deu esser de trist que, quan un vol sortir de la misèria, la seva pròpia procedència esdevengui un insult. És, això no obstant, una realitat com un temple.
Cal prendre consciència que el problema majúscul dels moros que arriben és el de la incomunicació. Gran obstacle la diferència de llengües. I la religió i els costums. Entrebancs que prenen una magnitud més gran que entre els altres col.lectius. Posau que els turistes se troben amb problemes idèntics, però la situació no és la mateixa. La feina i la fam no són pas com l’oci i el descans. Un tall de picapedrers no és una discoteca, ni una paret seca un seient a la platja.
Els moros marroquins són aquí i estan entre nosaltres. És innegable. Els trobam pertot arreu: al carrer, al mercat, a l’escola, a la sala d´espera de la Seguretat Social. Algun fet, insignificant o no, els pot apropar. Vegeu què em va passar fa temps.
Era un matí que passejava els meus canets per la garriga de Sa Punta i els duia sense fermar perquè érem lluny de les cases. Tres moros amb el seu mestre d’obres mallorquí aixecaven una paret. No me’n temia i els cans feien tala a les senalletes del dinar dels africans. “Què faig ara?” vaig pensar. El mestre em digué: “No et preocupis, ja s’espavilaran”. Era jo, sens dubte, el que m’havia d’espavilar. Els marroquins miraven la feta com si res no hagués passat. Vaig anar a ca n‘Estelrich on n’Antònia ven queviures i regala cas i simpatia a tothom a més de fer unes coques de verdura molt bones. Era qüestió de no pegar al cuixot perquè els moros no volen sentir ni l’olor de la carn de porc. Una coca, un pa i unes llaunes de sardines em varen redimir de la malifeta dels canets. Els africans me miraven llavors amb admiració, com si el fet de deixar unes senalletes pel terra hagués estat pecat suficient per quedarse sense dinar i els aliments que els aportava els semblaren una recompensa excessiva.
Vos podria presentar en Kamal i na Saadia. Són dos morets que la meva feina m´ha fet conèixer. Avui a penes m’entenen. Dins uns anys, aquests dos nins possiblement parla-ran el mallorquí i ens entendran a tots; llavors que ningú no tengui el coratge de dir-los moros.
Si el sol canviàs seria com els ulls lluminosos de na Saadia i la nit com el negre profund dels d'en Kamal.
--------

Canviem la tonalitat de l’escrit d’avui. En un principi eren dos i el que ve ara correspon al segon que vaig redactar més desenfadadament.
Són massa sants i bons, aquests moros teus, m’ha comentat un amic a qui he llegit el que precedeix. És veritat que no ho són tant i ho he tocat amb les mans. Un d’ells que feia de picapedrer a una obra no gens lluny de ca nostra, me va prendre una cusseta que vaig recuperar al cap de vuit o deu dies, quan estava disposat a resar girat cap a la Meca i Medina amb el cap baix i el cul alt com ho solen fer ells. Va esser, emperò, el mestre d’obres que tenia al pillard al seu càrrec el qui va fer el miracle. Mai no li pagaré el favor tal com mereix. Però, mirau, bons o dolents, els moros són com nosaltres... poc més, poc manco. El que passa és que els nostres lladres operen amb guants de seda.
Sembla que la frase “Hi ha moros a la costa” advertia dels perills dels famosos pirates que arribaven al nostre litoral i agafaven la gent per obtenir-ne algun rescat. Ara també n’hi ha, de pirates d’aquests, i no solen esser moros. La frase és utilitzada per significar que no hem de dir segons què davant segons qui, o també que qualcú que no és lluny ens està fent la guitza.
Com veureu, me’n vaig d’un cap a l’altre. Però sempre hi vaig amb la constant de la paraula moro. Anar d’un cap a l’altre és cosa d’un bloc de notes com aquest, on no cerqueu estudis, teories o resultats d’investigacions que mai no faré, sinó futileses que un escriu quan té ganes de passar una estona amb la seva pròpia lluna.
Continuem amb més coses sobre els africans i nosaltres perquè qui no té sang mora dins les canonades que alci la mà. A mi, l’heràldica em mostra els escuts dels meus cognoms amb sols, bergantins i sabres, tots ells moros. Els noms de mil coses que feim i els de mil estris que empram... tots africans. Paraules de quan mig món era seu fins que se varen tirar amb el cap dins les alfàbies pels fondals de Santueri, del castell d’Alarò i de molts d’altres indrets, perquè la llegenda és compartida també per bona part del llevant espanyol. Pertot conten la mateixa història.
Un temps, a cada casa hi havia un moro molt pacient que era la part fonda de la foga-nya on hi pegaven les flamarades. De tant en tant havien d’emblanquinar es moro per-què aquella negror era feresta. Ara emblanquinar en Pep o en Tomeu és enganyar-lo o fer-li creure que la Mare de Déu nom Joana.
En Franco presumia amb una guàrdia de moros a cavall que eren una mena de soldats del Papa per treure en les grans ocasions com quan havia de presidir desfilades, anar a inauguracions importants, rebre reis o presidents i altres heroïcitats que eren filmades pel no-do on la guàrdia mora quedava beníssim.
Diuen que els moros tenen les mans fortes i feixugues ferm i per això quan es fa ne-cessari treure la pols de les catifes, de les mantes i dels matalassos utilitzam un objecte de vimera o de plàstic que rep el nom de mà de moro i que dóna unes pallisses fora mida.
També les figues de moro tenen un tracte més complicat que les de cristià. Les pues ho posen difícil, sobretot ara que la gent ha tornat aviciada i pixaprim. Els francesos, que sempre han estat tan delicats, les diuen figues de barbarie.
És possible que un català vagi a cercar un pardal de moro pels arbres mentre que nosaltres anirem cap al port o a les cales perquè aquesta “cosa” no té res a veure amb els teuladers. Sense voler vulgaritzar més l’escrit, i ja que ara hem tret tant de passada la paraula, no hi estaria de més la pregunta que es fan molts de mascles i que és a veure per què el déu Al•là va esser més generós amb els seus moros que el nostre amb nosaltres. Ara que, quan la “cosa” basta... va que xuta.
Son Moro i Son Matamoros són llocs de foravila on hi podem trobar blat de moro. Si preferim els jardins, clavells de moro. Dins les roques i les pedres, sal de moro.
Com veis, la paraula moro és pertot arreu. En trobaríem un bon caramull més com les d’avui però per aquest pic ja n’hi ha.
Qui era que va dir que Àfrica comença als Pirineus?