Parlant amb ell

Mira: Si veuen com parl amb tu, s’escandalitzaran. Entre altres coses, perquè, sempre que no t’anomèn pel teu nom propi, et pos amb lletra menuda. T’han escrit i t’escriuen amb lletra grossa i n’hi ha que no sé que arriben a fer quan t’anomenen. Jo et dic pare i t’ho diré sempre. També t’ho diuen ells, però t’ho diuen amb lletra grossa perquè ets tan important, crec. Si vols et puc dir amic, germà i company. També t’ho diuen i moltes coses més. N’hi ha un munt que s’agenollen per parlar amb tu. A mi no m’agrada ni crec que a tu t’agradi. Me sabria greu que qualcú s’agenollàs davant mi. No ho podria resistir. No comprenc com vols que et duguin en processó i toquin per tu la marxa reial. No et puc veure com un rei amb corona, ni que et facin reverències. Ni que cremin encens davant tu. Tot això posa distàncies. Pas de tots aquests cerimonials que es diuen litúrgia i no sé que més. Què han fet tots aquells que et demanen perdó i que es peguen cops pels pits sempre seguit? T’han decebut?


A mi m’agrada pensar que agaf la teva mà per donar-te gràcies i contar-te coses. Fins i tot que el meu canet Robin té por dels trons i llamps. M’encanta quan acluc els ulls i em veig assegut als teus peus i quan pos el cap als teus genolls per demanar-te a veure què fa, na Maria Formatge, per ca teva i perquè li diguis que estic jubilat i que m’agrada tant... però que no frissi, que ja vendré... que encara vull estar per aquí una estona llarga, si tu vols.

Com ho dus, a tot això d’esser pare de tanta gent? No és cert que la cosa del morir és ben diferent per a tu? En realitat deu esser com el néixer per a nosaltres. Perquè esperes que els fills que havies posat dins aquest ventre enorme que és el món vénguin a casa definitivament.

De menut, me varen fer aprendre de cor que “rezar es hablar con Dios y pedirle mercedes”. Cap mercedes ni un et deman. Ja, ja.. Era per fer-te riure! En tenc prou amb el meu petit twingo. Saps què passa? Que tot això teu i nostre, ens ho varen explicar tan malament que casi no puc creure res i m’ho he muntat a la meva manera. No m’ha quedat més remei. A la manera com tu i no ells, ho has posat dins el meu caparrot. Me costa creure que el caparrot dels bisbes, dels cardenals i del Papa siguin superiors i tenguin tota la raó i jo no gens. Sempre han volgut convèncer tothom. Amb tantes animalades com varen arribar a fer segles enrera. Escabetxaven tot quisqui que no digués amén. Predicaren el mateix infern on degueren acabar condemnats, supòs. Els d’ara demanen perdó per ells. Tu ja els has perdonats perquè molts degueren badallar en pecat mortal, encara que alguns, pot esser, els trobem damunt els altars amb una bona corona. Pecats mortals, venials, sacrilegis i excomunions... Tot el mal fet inventari i ben estructurat, mentre la ingenuïtat s’ho bevia tot.

Ara que està tan de moda la tolerància, no demostren esser gaire tolerants amb els separats, els gais, les lesbianes, els qui han interromput el procés d’algun embaràs i els pobres marginats que no pensen com ells volen. Un altre terrible error pel qual hauran de tornar demanar perdó d’aquí a dos dies.

Creu que, a mi, me sobren els sermons i tot quant han dit, sentenciat i deixat escrit dins mils o milions de llibres. Mai no he vist que fossis tan complicat com per a armar tanta teologia i tanta doctrina. Te veig senzill com un pare de carn i os. Com el meu pare terrenal, en Toni, que feliçment me vares donar. T’he dit mil vegades gràcies per ell... Xerrava tan poc i m’estimava tan molt. Com tu. Tampoc no anava de sermons ni de misses. Mumare, sí. Ella m’enviava a confessar i jo m’empegueïa tant de dir que havia fet coses lletges tot sol que no te pots imaginar com vaig sofrir per dir-les al confessor. Lleig és matar, pegar o robar. Allò no era res. Tanta sort que el vicari Pou em consolava una mica llevant ferro a la cosa: “Som de terra i terrejam”, deia.

Quan a l’institut ens feien fer els exercicis, vaig conèixer tot el dramatisme que la teatralitat d’un director espiritual era capaç d’interpretar. Allà vaig arribar a veure que jo era un miserable i la cosa més indigna del món destinada al foc etern. No sé ara de quines coses abominables es tatxa a les sectes, però tot allò dels exercicis era tan terrible... Al meu pare, no li feia gens de gràcia que hi anàs, però no deia res. Si bé una vegada, quan vaig tornar mig pensatiu de can Tàpera, me va posar una mà a l’espatla i va afirmar: “No et preocupis, que tot això passarà aviat”.

Crec que avui faig una bona animalada parlant amb tu davant els altres. Demà qualcú m’escriurà aquí i em voldrà canviar el xip però jo no el voldré baratar. Ja som gran i no vaig de punyetes. El que m’agrada més és estar sempre al teu costat i contar-t’ho tot fil per randa.

Per Felanitx hi ha tanta de gent i tants de cotxes que aquest poble ha tornat una olla de caragols.

Quan trobis el meu amic Pere Bordoy, ja li diràs que l’altre dia vaig veure el seu germà Joan i vàrem parlar que pel més de febrer hi haurà espàrecs. Amb les ganes que en té, de tornar-hi!

Te dic altra vegada el que et deman cada dia: Preocupa’t dels qui sempre duen mala sort. Són tan fills teus com jo.

Fins ara mateix.