ELS NINS
En Rafel era un dels nins més agradables de l’escola. A vegades m’agafava de la mà i només me deia “Mestre..”. Volia que li fes cas. Record que un pic va venir a la meva taula i va acostar tan el seu cap al meu que quan me vaig girar quasi li faig mal a una cella.
-Què vols, Rafelet? –li vaig dir- Uep... i aquesta taca que dus al coll pareix una pera.
Era una clapeta de la grandària de la fruita que representava situada a pocs centímetres de l’orella.
-Un defecte, mestre –va contestar mig felló- Quan vaig néixer i sa mamà la va veure va tenir un disgust molt gros.
-Punyeta... si això no és res, amiguet meu. Li diuen un desig. No té importància.
No era res però a ca seva haguessin pagat molt, moltíssim per llevar-li.
Ara, passats els anys, fa pocs dies que el vaig veure. Va aturar el cotxe i me va cridar:
-Acosta’t que te vull mostrar sa meva filla.
Dins el vehicle, la seva dona aguantava una deliciosa criatura de pocs mesos.
-Eh, que és guapa sa nostra nina?
-Es preciosa, Rafel... Molt guapa. Enhorabona a tots dos.
-I no té cap defecte, Toni! –Ho va dir com si se gratàs el coll, just davall l’orella.
-Tu tampoc, presumit –li vaig amollar fent la mitja.
En Tomeu és un nin d’ara. Ja és grandet. Fa temps que dóna mala vida a ca seva. Es vol posar una arracada.
-No ho somiïs –diu son pare.
-Però quan tengui 18 anys no podràs dir que no, papi.
-No me diguis papi que no m’agrada. I no vaig de penjarois.
-Idò, que me puc posar un tatuatge? –demana el nin.
-Putes, Tolo. Això si que no! Mai del món –crida l’homo.
-Ahir, a s’arenal –se defensa el nin- vaig veure un jove que en duia un d’una llengo que començava just davall es dobler de sa panxa i acabava dins es banyador.
-Quina brutor! –Va dir sa mare.
-Vatua el món –afegí el pare- no me diràs que això estigui bé...
-I na Pili -continuava el menut amb les seves- a n’es carrer d’es Sindicat li varen penjar una anella en es nas.
-Acabem. Ves a estudiar i dóna aigua a sa cussa.
ELS JOVES
Aquests són alguns dels que actualment tenen de 18 fins a 35 anys, per aquí. Van com volen. Les ficcions que segueixen són només palla llarga amb el que estan protagonitzant.
En Marcial va començar prest amb les drogues i per aquest motiu va estar uns mesos tancat. D’aquell temps és una Dolorosa de tota l’esquena i dues creus, una a cada braç, a més d’una agulla tancadora d’acer que du a l’orella dreta.
A en Ramon li havien dit de nin que una de les tres coses més inútils del món eren les mametes dels homes i ara ha reaccionat en contra d’allò i s’ha fet foradar les seves per dur-hi dues tatxes que just veure-les t’escarrufen que és gros.
En Pascualito es va passar posant-se coses on no calia i avui, als 27 anys, li han hagut de fer una espècie de fimosis perquè aquella pell no va poder amb les quatre anelles i la regadoreta de plata que hi duia.
Na Berti era guapíssima i encara ho és més perquè a la part de dalt de l’esquena, quasi delimitant els omòplats, li han tatuat dues aletes d’àngel que li cauen de pel·lícula. Te en projecte que li posin la cara de James Dean a una cuixa.
El Walter ha tornat dels Estats Units fet un eccehomo. Tot ple d’imatges de tots tipus. De la cara als peus: serps, lleons, camells, l’estàtua de la llibertat, dimonis, l’empire estate, calaveres... de tot. Ni els seus amics mallorquins el conegueren quan va baixar de l’avió.
Un cas curiós i amb gràcia és el d’en Carles i la seva al·lota. Ell només duia una corona d’espines molt neta i clara que li envoltava el llombrígol. Però per Internet va veure el que era el non plus de la darrera moda en el tema dels pírcings: una campaneta que es va fer penjar enmig de les cuixes. Ni davant ni darrera sinó a la mateixa creu on s’uneixen i separen les cames. Molestava però també molesten a molts les llengües foradades i plenes de perns que fan fer les sopes amb llisses a tots ells.
Quan en Carles, a un dels moments més tendres d’intimitat total amb la seva al·lota, la va voler sorprendre amb el nou artilugi, ella ja ho sabia i es va fer la beneita fins que, quan estaven practicant un nou equilibri mig rebentats, li va pegar per dir: “Atura, Carlitos, que he sentit campanes. Hauríem d’anar a missa”. No varen poder seguir... Quedaren tots dos d’esquena damunt les rajoles mig panteixant, amb unes rialles que se sentien del carrer.
I un jove, també d’aquells tots tatuats amb sants, tortugues, artistes de cine, etc., com un mapamundi, al llit d’una clínica a causa d’un accident de moto. Imaginau la infermera, pobreta, amb la xeringa a la mà tota apurada davant aquell betlem. El metge quan la veu així d’aturadeta li mostra el camí: “Mira, en aquest li poses la injecció just entre el Papa i na Belén Esteban. Així t’anirà bé.”
ELS MAJORS
Creïs que massa gent fa massa coses a la seva pell. Havia començat l’escrit de manera tendre i delicada i l’estic acabant sortint de mare. Com surt de mare també bona part de la nostra societat. Dins 50 anys hi haurà residències de la tercera edat i hospitals que seran tot un mostrari de pells convertides en pellerofes arruades plenes de calàpets, ballarines en pèl, creus, dragons, peixos... Un capellà farà la mitja quan administri l’extremunció a algun centenari i vegi com al peu esquerre del vellet hi ha 6 y al dret un 9; precisament sobre aquelles xifres hi haurà de fer la creu amb els sants olis...
Passada la moda dels tatuatges, no hi haurà manera d’esborrar-los perquè llevar-ne un de petit ja costa un Perú i a més la pell queda bruta, com si abans hagués tengut murques... feta una merdeta.
Estau avisats.
