Me vaig torbar a llegir-lo i, a pesar del temps, vaig caure a l’engany i el vaig llegir. M’havia cridat l’atenció el gran èxit de la trilogia i al final, després de perdre el temps en tantes pàgines com té, em vaig convèncer d’una cosa: mai t’has de fiar de tot allò que la gran majoria diu que és meravellós (Si la gran majoria mira Tele5!!!). Cap meravella me va descobrir la lectura d’aquest totxo. Atura’t a ell i posat el fre, vaig decidir passar totalment dels altres dos Milleniums que completen el pegat. Ja en tenia prou amb un.
Després vaig veure la pel·lícula que me va certificar la raó que duia quan trobava que “Els homes que no estimaven les dones” per moltes pàgines que tingués no arribava a la sola de les sabates dels grans clàssics de la novel·la negra com Dashiell Hammet, Raymond Chandler, Patricia Higsmith, Agatha Christie, etc.
Els catalans fan les coses massa bé i la traducció és impecable: la única cosa positiva de l’edició que vaig tenir a les mans.
