He de confessar que som un gran lector de Hermann Hesse i que cap obra seva m’ha agradat tant com “El llop estepari” que crec que és la gran novel•la de l’autor.
Més que una narració per passar el temps, ens trobam, altre cop a “Narciso y Goldmundo”, com en totes les novel•les de Hesse, un autèntic tractat sobre el pensament equivocat de les passions.
Narcís representa la meditació correcta, l’estudi raonat dels diferents aspectes de la vida humana. Golmundo és l’esperit fantasiós i aventurer que es perdrà dins amors i erotismes que li faran conèixer i assaborir la felicitat però que el conduiran al dolor més desesperat. Ell cerca el seu lloc en el món i s’equivoca massa vegades. Finalment, la figura de la seva mare li donarà el caire d’espiritualitat en font de la mundanitat que ell ha cercat al llarg de la seva aventura de jove inquiet, entre mil endrets i persones. Abans de morir, trobar la pau és la meta que aconsegueix.
Llibre profund, espiritual, filosòfic... però no el millor de Hesse
