La vaig fer dia 5 d'octubre de 2003
divendres, 8 de gener del 2010
dilluns, 4 de gener del 2010
Fer la mida o no fer-la
Més del noranta per cent dels acudits tracten del sexe. Podrien tractar de l’aparell digestiu, dels queixals, dels ronyons, dels ossos, etc. Però no, el que més interessa del cos humà a l’hora de fer una rialla és el sexe. Deu esser perquè reacciona, perquè pica o cou de manera diferent, o perquè el duim sempre amagat i creim que no està bé anar duent-lo amollat com si fos un animalet de companyia. També pot esser perquè d’alguna manera ens volem alliberar de les restriccions que li imposen las religions i les lleis actuals. Tot pot esser en aquest món.
El sexe mal utilitzat pot dur quantitat de problemes difícils de resoldre, però si en feim un ús sa i net ens podem donar el gust d’obrir la imaginació als acudits i a les històries més salades i amb més ganxo.
Un dels arguments que més sovint surten a rotlo quan parlam del sexe masculí és el de la seva mida. Si heu llegit Quim Monzó, segur que haureu esclafit més d’un pic amb aquesta particularitat en certa manera circumstancial.
Sempre convé utilitzar les unitats de mesura del sistema decimal com cal. Els quilòmetres per les carreteres, els metres pels carrers i les finques, els mil.límetres per les llavors, els perns, certs forats, i els centímetres per les finestres, els quadres, el llibres i també per la llargària del sexe masculí, sigui el dels negres i moros d’Àfrica dels quals diuen que sol pegar per excés, sigui el dels europeus i americans, que mantenen un patró més bé normal, i el dels asiàtics, que generalment van de mínims. Però amb totes los coses hi ha excepcions. D’una d’aquestes volia tractar avui.
Un jove contava l’altre dia per la televisió, on haureu vist que ho arriben a contar tot fil per randa, com un horabaixa passava una estona llarga d’avorriment amb la seva al.lota quan ella va proposar: “Això d’estar sempre així no pot esser. Hauríem de fer qualque cosa: o sexe o anar a comprar i menjar xocolata, per exemple”. Ell s’ho pensà uns segons i tot seguit va decidir: “M’estim més menjar xocolata”. Interrogat per la locutora sobre tal elecció, va respondre: “És que em feia por desanimar la meva parella amb una decepció. Amb la xocolata, no hi compta, la mesura de les pastilles”.
Deia dels centímetres com a mesura ideal en el tema que ens ocupa. Si bé en Miquel de sa Fonda em contava que, quan era jugador de futbol, n’hi havia un del seu equip que utilitzava una fila de monedes de deu cèntims encara que mai se’n va col.locar tantes com per tenir un bon preu.
Quan els nins comencen a fer preguntes sobre el sexe, en solen fer tantes i tan males d’aclarir que arriben a apurar els pares i els educadors. Els pares, perquè el petit no acaba mai. Els educadors, perquè si els ho expliquen com caldria temen que els pares pensin que han anat massa enfora. I ja tenim el petit amb una esclafada mental que el pot dur a equivocacions que no li faran cap favor.
Però la ingenuïtat dels menuts quan ells parlen desenfadadament del sexe és cosa agradable i simpàtica alhora. Per això vos contaré com en una ocasió quan passava llista a un grup de nins i nines de deu anys, me’n ve un que li deien Ramon i me diu: “Demà al matí no vindré a escola perquè he d’anar a veure la doctora”. Com que vaig trobar que, al llarg del curs, hi havia anat moltes vegades, li vaig dir: “Però tu no estàs malalt i ja hi has anat no sé quants de pics, a veure la doctora. Què et passa en realitat?”.
–Saps per què hi va, mestre? –va aixecar la mà un rosset de foravila que volia presumir d’anar pel món més despert que els altres–. Bé, ara no ho puc dir... No ho puc dir perquè hi ha roba estesa.
–Què és això de roba estesa? –vaig demanar com si no ho sabés.
–És per mor de les nines. A més, en Ramon no sé si vol que t’ho digui...
–M’ho pot dir, Ramon? –vaig demanar a l’al.ludit.
–A mi que m’és si t’ho diu o no! –i girat cap a l’altre afegí–: Vénga, l’hi pots dir si l’hi vols dir.
–No ho vull dir fort, però.
–Idò, vine aquí i m’ho dius petit, que les nines no ho sentin –vaig proposar.
El rosset s’acostà. Feu un embut amb les dues mans i m’amollà fluix a l’orella: “En Ramon va a la doctora perquè té la busca molt petita”.
Tant de misteri i tot d’una vaig veure que les nines ja ho sabien, perquè en aquell precís moment se miraren entre elles i totes se foteren a riure. A partir de l’esclafit, en poguérem parlar obertament.
Na Magdalena era la més espavilada i va demanar al Ramon:
–I què és que et fa, la metgessa?
Abans que en Ramon pogués respondre, un de magre i alt que seia a la part de darrera li enflocà:
–Què li fa? Li estira el siulet. Què li pot fer?
–Calla boig, que no en tens ni idea –va replicar en Ramon–. Saps que em fa, mestre? Treu una regla de plàstic com la que tu tens damunt la taula i jo hi pos el xiulet damunt. Això és tot. Al principi, trobava que el tenia molt menudet, però ara diu que està millor i que prest ja no hi importarà que hi torni.
–No ho dubtis –li vaig dir–. Quan siguis gran no tendràs problemes. Ja ho veuràs.
Na Marieta de Sa Creu Nova devia haver vist fressa perquè va comentar fluixet: “Té una cosona de no res”.
Ara, en Ramon ja és gran i m’ha dit que no pateix cap problema ni un. Festeja i se vol casar i tenir una barcada de ninets. Quan va amb la seva al•lota i els dos s’avorreixen, no cal que mengin xocolata. Veu possible que en un futur, per allò de l’herència, hagi de dur algun dels fillons que fa comptes tenir a la doctora de la regla de plàstic. Però l’experiència serveix de molt i la visita se faria sense el trauma més mínim.
Qualcú em dirà: “Quan és que s’han de prendre les mesures?, en quin estat?, perquè la cosa no és sempre igual”. Ho sé. Ho sé i ho sap tothom. Si de petits ja cantàvem allò de Jo tenc una cosa/ no sé que se diu/ s’allarga i s’arrufa/ i se diu sa perdiu. Per si un cas, aquest és el vostre problema, feis-ho quan s’allarga i també quan s’arrufa... o no ho faceu mai. Pos messions que la doctora prenia les mides al Ramon d’arrufadeta. Forçat, pels pocs anys del nin ho dic.
Per regla general, tothom li sol donar noms d’objectes, d’animals o d’abstraccions de dimensions més bé reduïdes i per aquesta causa trobam peninsulars que, entre moltes altres accepcions, li diuen amb el seu bon castellà, “la menuda”. Com aquella prostituta que una nit de Cap d’any en què passàvem pel barri, veient com un soldat mig gat feia quatre gotes a la soca d’un dels arbres de la Porta de Sant Antoni, va exclamar: “Mira a Luciano. ¡Anda... y con la menuda fuera!”
Va córrer l’acudit, que mesclava el tema d’avui amb el caràcter i el comportament. Ja sabeu que si qualcú ens empipa un poc deim que molesta i que si ens empipa molt deim que emprenya. Per això, de les tiules petites, l’acudit en deia que sols serveixen per a molestar i que no emprenyen. Res més fals. Els acudits no són ciència, són humor i no res pus. En Ramon sap cert que la seva complirà. Perquè ja ha plogut des que la metgessa li donàs l’alta i li estengués el certificat d’útil per a tot servei. Tirant a una mica a curta, això sí. Ja hem dit que no hi importa. Des del meu senzill lloc d’escriptor de tercera, li vull desitjar que la pugui gaudir amb salut i amb alegria per molts d’anys! I a tots els meus amics, amb els centímetres que calcin, també. Sempre tenint present que de "menudas" només en tenim una, que és indispensable i intransferible.
El sexe mal utilitzat pot dur quantitat de problemes difícils de resoldre, però si en feim un ús sa i net ens podem donar el gust d’obrir la imaginació als acudits i a les històries més salades i amb més ganxo.
Un dels arguments que més sovint surten a rotlo quan parlam del sexe masculí és el de la seva mida. Si heu llegit Quim Monzó, segur que haureu esclafit més d’un pic amb aquesta particularitat en certa manera circumstancial.
Sempre convé utilitzar les unitats de mesura del sistema decimal com cal. Els quilòmetres per les carreteres, els metres pels carrers i les finques, els mil.límetres per les llavors, els perns, certs forats, i els centímetres per les finestres, els quadres, el llibres i també per la llargària del sexe masculí, sigui el dels negres i moros d’Àfrica dels quals diuen que sol pegar per excés, sigui el dels europeus i americans, que mantenen un patró més bé normal, i el dels asiàtics, que generalment van de mínims. Però amb totes los coses hi ha excepcions. D’una d’aquestes volia tractar avui.
Un jove contava l’altre dia per la televisió, on haureu vist que ho arriben a contar tot fil per randa, com un horabaixa passava una estona llarga d’avorriment amb la seva al.lota quan ella va proposar: “Això d’estar sempre així no pot esser. Hauríem de fer qualque cosa: o sexe o anar a comprar i menjar xocolata, per exemple”. Ell s’ho pensà uns segons i tot seguit va decidir: “M’estim més menjar xocolata”. Interrogat per la locutora sobre tal elecció, va respondre: “És que em feia por desanimar la meva parella amb una decepció. Amb la xocolata, no hi compta, la mesura de les pastilles”.
Deia dels centímetres com a mesura ideal en el tema que ens ocupa. Si bé en Miquel de sa Fonda em contava que, quan era jugador de futbol, n’hi havia un del seu equip que utilitzava una fila de monedes de deu cèntims encara que mai se’n va col.locar tantes com per tenir un bon preu.
Quan els nins comencen a fer preguntes sobre el sexe, en solen fer tantes i tan males d’aclarir que arriben a apurar els pares i els educadors. Els pares, perquè el petit no acaba mai. Els educadors, perquè si els ho expliquen com caldria temen que els pares pensin que han anat massa enfora. I ja tenim el petit amb una esclafada mental que el pot dur a equivocacions que no li faran cap favor.
Però la ingenuïtat dels menuts quan ells parlen desenfadadament del sexe és cosa agradable i simpàtica alhora. Per això vos contaré com en una ocasió quan passava llista a un grup de nins i nines de deu anys, me’n ve un que li deien Ramon i me diu: “Demà al matí no vindré a escola perquè he d’anar a veure la doctora”. Com que vaig trobar que, al llarg del curs, hi havia anat moltes vegades, li vaig dir: “Però tu no estàs malalt i ja hi has anat no sé quants de pics, a veure la doctora. Què et passa en realitat?”.
–Saps per què hi va, mestre? –va aixecar la mà un rosset de foravila que volia presumir d’anar pel món més despert que els altres–. Bé, ara no ho puc dir... No ho puc dir perquè hi ha roba estesa.
–Què és això de roba estesa? –vaig demanar com si no ho sabés.
–És per mor de les nines. A més, en Ramon no sé si vol que t’ho digui...
–M’ho pot dir, Ramon? –vaig demanar a l’al.ludit.
–A mi que m’és si t’ho diu o no! –i girat cap a l’altre afegí–: Vénga, l’hi pots dir si l’hi vols dir.
–No ho vull dir fort, però.
–Idò, vine aquí i m’ho dius petit, que les nines no ho sentin –vaig proposar.
El rosset s’acostà. Feu un embut amb les dues mans i m’amollà fluix a l’orella: “En Ramon va a la doctora perquè té la busca molt petita”.
Tant de misteri i tot d’una vaig veure que les nines ja ho sabien, perquè en aquell precís moment se miraren entre elles i totes se foteren a riure. A partir de l’esclafit, en poguérem parlar obertament.
Na Magdalena era la més espavilada i va demanar al Ramon:
–I què és que et fa, la metgessa?
Abans que en Ramon pogués respondre, un de magre i alt que seia a la part de darrera li enflocà:
–Què li fa? Li estira el siulet. Què li pot fer?
–Calla boig, que no en tens ni idea –va replicar en Ramon–. Saps que em fa, mestre? Treu una regla de plàstic com la que tu tens damunt la taula i jo hi pos el xiulet damunt. Això és tot. Al principi, trobava que el tenia molt menudet, però ara diu que està millor i que prest ja no hi importarà que hi torni.
–No ho dubtis –li vaig dir–. Quan siguis gran no tendràs problemes. Ja ho veuràs.
Na Marieta de Sa Creu Nova devia haver vist fressa perquè va comentar fluixet: “Té una cosona de no res”.
Ara, en Ramon ja és gran i m’ha dit que no pateix cap problema ni un. Festeja i se vol casar i tenir una barcada de ninets. Quan va amb la seva al•lota i els dos s’avorreixen, no cal que mengin xocolata. Veu possible que en un futur, per allò de l’herència, hagi de dur algun dels fillons que fa comptes tenir a la doctora de la regla de plàstic. Però l’experiència serveix de molt i la visita se faria sense el trauma més mínim.
Qualcú em dirà: “Quan és que s’han de prendre les mesures?, en quin estat?, perquè la cosa no és sempre igual”. Ho sé. Ho sé i ho sap tothom. Si de petits ja cantàvem allò de Jo tenc una cosa/ no sé que se diu/ s’allarga i s’arrufa/ i se diu sa perdiu. Per si un cas, aquest és el vostre problema, feis-ho quan s’allarga i també quan s’arrufa... o no ho faceu mai. Pos messions que la doctora prenia les mides al Ramon d’arrufadeta. Forçat, pels pocs anys del nin ho dic.
Per regla general, tothom li sol donar noms d’objectes, d’animals o d’abstraccions de dimensions més bé reduïdes i per aquesta causa trobam peninsulars que, entre moltes altres accepcions, li diuen amb el seu bon castellà, “la menuda”. Com aquella prostituta que una nit de Cap d’any en què passàvem pel barri, veient com un soldat mig gat feia quatre gotes a la soca d’un dels arbres de la Porta de Sant Antoni, va exclamar: “Mira a Luciano. ¡Anda... y con la menuda fuera!”
Va córrer l’acudit, que mesclava el tema d’avui amb el caràcter i el comportament. Ja sabeu que si qualcú ens empipa un poc deim que molesta i que si ens empipa molt deim que emprenya. Per això, de les tiules petites, l’acudit en deia que sols serveixen per a molestar i que no emprenyen. Res més fals. Els acudits no són ciència, són humor i no res pus. En Ramon sap cert que la seva complirà. Perquè ja ha plogut des que la metgessa li donàs l’alta i li estengués el certificat d’útil per a tot servei. Tirant a una mica a curta, això sí. Ja hem dit que no hi importa. Des del meu senzill lloc d’escriptor de tercera, li vull desitjar que la pugui gaudir amb salut i amb alegria per molts d’anys! I a tots els meus amics, amb els centímetres que calcin, també. Sempre tenint present que de "menudas" només en tenim una, que és indispensable i intransferible.
dijous, 31 de desembre del 2009
dilluns, 21 de desembre del 2009
dimecres, 9 de desembre del 2009
dijous, 3 de desembre del 2009
Hortènsia, Hortènsia!
El meu padri Toni va viure 96 anys.Sempre bo i feliç. Menys el darrer any quan ja havien mort tots els seus amics. Llavors si tenia ganes de partir. És trist veure partir els companys... però cal viure sense ells també. Encara que no es viu igual.
La mort de n'Hortènsia va ser un d'aquells cops que cal curar. Aquí ve el meu petit escrit d'aquells dies:
Com que els mestres d’escola ensenyam de dividir, ens pensam que tot ho podem xapar pel mig i anam fuits. El dilluns dia 7, jo mateix em volia fer dos trossos i no en vaig esser capaç. Per una part, el funeral de n’Hortènsia Vilaret a la parròquia de sant Miquel i per l’altra, el del pare de na Marosa, a la mateixa hora, a Muro. Com podia esser mai a Muro i a Felanitx al mateix temps? La màgia no és cosa meva i ho vaig haver d’arreglar enviant abraçades per telèfon i posant la veu més seriosa que mai per dir a la meva amiga de sa Graduada: “Em sap greu, Maria Rosa. Sé bé el que sents. Ten en compte que la gent que estimam, quan mor, no fuig, sinó que queda. Ells entren dins un i s’hi muden per sempre. Són com aquells llogaters que no hi ha manera de fer fora. Com ells, però més agradables perquè et cauen bé...”.
Els mestres fadrins i solitaris, com jo, estam una mica més tronats que els altres. Com que som poc dormidor, me podeu imaginar de bon matí, abans que apuntin les primeres clarors de l’alba, despert de tot dins el llit, amb el llumet del comodí encès, els ulls com uns salers i les mans damunt el tapament o darrera el clotell; desxondit, amb unes ganes de xerrar que me raspen la llengua. No hi ha ningú a menys de vint metres a la rodona i, si vull, puc parlar amb veu alta. Acostum a començar per saludar i donar les gràcies als tres que me varen fer: el fuster Ros, la seva dona i Aquell qui va decidir que tingués el nas gros i l’esperança llarga. A tots tres, els estim bastant i cada matí els cont coses. Bajanades de les meves i putades que em van passant. Xerrera punyetera que ha de sortir.
La matinada del dilluns, dia set, els vaig dir: “Avui no vull saber res de vosaltres perquè s’ha mort n’Hortènsia i li he de cantar les quaranta”. Com ho fan per renyar qualcú com ella, que ha estat una dona extraordinària que se va fer estimar sempre? Fou precís prendre’n consciència i vaig començar així:
Mira, Hortènsia, això són dues paraules i no et pensis que ara et vulgui dedicar una necrològica. Res més lluny. No en sé fer. Ni et pensis tampoc que véngui a tirar-te floretes. Ja te’n vaig tirar un dia i me va sortir el tir per la culata. T’ho contaré, que avui estic amb tu per això. Però primer et vull felicitar per haver passats més de noranta “tacos” aquí i per partir de cop en sec, sense sofrir ni badallar. Ja me diràs a on tenc d’anar a firmar perquè em passi com t’ha passat a tu. Collons i que n’has duita, de sort!
Ni tan sols resaré per tu i és que et coneixia bé i sé que no ho necessites. A més, no hi crec ni de lluny en els parenostres, ni en les parts de rosari, ni en res semblant. Oh, si te contava…! Ara, m’entendries. A mi me va més bé xerrar que és distret i que no fa son. I ara ho faig per renyar-te... entre cometes i a la meva manera, per suposat. T’he de dir quatre paraules ben dites que mereixeres encara que no t’ho pensassis mai. Que me’n vares fer una com un covo que no et perdonaré així com així. Va esser quan te vares jubilar. La direcció de l’escola me va encarregar el discurs de la festa. Més que discurs una quartilla que vaig llegir amb la meva veu de locutor de ràdio i que havia escrita posant-hi tot el sentiment i tota la sinceritat del món. Tant, que vaig deixar caure una llagrimeta damunt el paper quan la redactava. Deia aquell paper que havies estat una mestra exemplar, una catalana-felanitxera de primera, un model a imitar, una persona encantadora... i més coses “guais” de tu, totes les que vaig esser capaç de recordar. Acabada la festa, t’esperava... Volia que em fessis un petó, com deis per la teva terra, i que em diguessis que t’havia agradat allò meu. I saps com em vares tractar? Me vares dir, més cremada que un misto, que no havia tret cap enlloc, que tot allò no eren més que mentides per quedar bé i que havia d’haver dit la veritat. Quina veritat volies? Com putes podia dir que havies estat un trasto si valies el teu pes en or, tia? (Si no vols que et digui tia, et puc dir padrina perquè a mumare no la puc substituir.) Me va saber greu, et dic. Tant que em vaig proposar estar emprenyat i fer-te morros durant una temporada. En realitat va esser un dia i mig... Però t’ho volia retreure i ara me n’he alliberat. Així eres tu... Bona sense que ningú ho pogués dir.
Res més. Ja ho he amollat. Que et vagi bé. Si veus els meus pares, els fas el petó que em deus i quedarem cabals. Ah, i a vegades em pos a riure quan pens una cosa de tu. Resulta que el meu conco en Jaume tenia sal, el punyetero, i un dia, quan vaig partir cap a ca teva, li vaig dir “Me’n vaig a ca n’Hortènsia”. Saps què li va amollar? Idò va comentar: “Aquesta mestra, amb el nom que té, la deuen tenir dins un cossiol”.
A les hortènsies dels cossiols, sempre les mostren florides i precioses. Amb l’aspecte que deus tenir tu ara mateix... Qui t’ha coneguda i no t’ha estimat? Que alci la mà i li diré que va fuit.
La mort de n'Hortènsia va ser un d'aquells cops que cal curar. Aquí ve el meu petit escrit d'aquells dies:
Com que els mestres d’escola ensenyam de dividir, ens pensam que tot ho podem xapar pel mig i anam fuits. El dilluns dia 7, jo mateix em volia fer dos trossos i no en vaig esser capaç. Per una part, el funeral de n’Hortènsia Vilaret a la parròquia de sant Miquel i per l’altra, el del pare de na Marosa, a la mateixa hora, a Muro. Com podia esser mai a Muro i a Felanitx al mateix temps? La màgia no és cosa meva i ho vaig haver d’arreglar enviant abraçades per telèfon i posant la veu més seriosa que mai per dir a la meva amiga de sa Graduada: “Em sap greu, Maria Rosa. Sé bé el que sents. Ten en compte que la gent que estimam, quan mor, no fuig, sinó que queda. Ells entren dins un i s’hi muden per sempre. Són com aquells llogaters que no hi ha manera de fer fora. Com ells, però més agradables perquè et cauen bé...”.
Els mestres fadrins i solitaris, com jo, estam una mica més tronats que els altres. Com que som poc dormidor, me podeu imaginar de bon matí, abans que apuntin les primeres clarors de l’alba, despert de tot dins el llit, amb el llumet del comodí encès, els ulls com uns salers i les mans damunt el tapament o darrera el clotell; desxondit, amb unes ganes de xerrar que me raspen la llengua. No hi ha ningú a menys de vint metres a la rodona i, si vull, puc parlar amb veu alta. Acostum a començar per saludar i donar les gràcies als tres que me varen fer: el fuster Ros, la seva dona i Aquell qui va decidir que tingués el nas gros i l’esperança llarga. A tots tres, els estim bastant i cada matí els cont coses. Bajanades de les meves i putades que em van passant. Xerrera punyetera que ha de sortir.
La matinada del dilluns, dia set, els vaig dir: “Avui no vull saber res de vosaltres perquè s’ha mort n’Hortènsia i li he de cantar les quaranta”. Com ho fan per renyar qualcú com ella, que ha estat una dona extraordinària que se va fer estimar sempre? Fou precís prendre’n consciència i vaig començar així:
Mira, Hortènsia, això són dues paraules i no et pensis que ara et vulgui dedicar una necrològica. Res més lluny. No en sé fer. Ni et pensis tampoc que véngui a tirar-te floretes. Ja te’n vaig tirar un dia i me va sortir el tir per la culata. T’ho contaré, que avui estic amb tu per això. Però primer et vull felicitar per haver passats més de noranta “tacos” aquí i per partir de cop en sec, sense sofrir ni badallar. Ja me diràs a on tenc d’anar a firmar perquè em passi com t’ha passat a tu. Collons i que n’has duita, de sort!
Ni tan sols resaré per tu i és que et coneixia bé i sé que no ho necessites. A més, no hi crec ni de lluny en els parenostres, ni en les parts de rosari, ni en res semblant. Oh, si te contava…! Ara, m’entendries. A mi me va més bé xerrar que és distret i que no fa son. I ara ho faig per renyar-te... entre cometes i a la meva manera, per suposat. T’he de dir quatre paraules ben dites que mereixeres encara que no t’ho pensassis mai. Que me’n vares fer una com un covo que no et perdonaré així com així. Va esser quan te vares jubilar. La direcció de l’escola me va encarregar el discurs de la festa. Més que discurs una quartilla que vaig llegir amb la meva veu de locutor de ràdio i que havia escrita posant-hi tot el sentiment i tota la sinceritat del món. Tant, que vaig deixar caure una llagrimeta damunt el paper quan la redactava. Deia aquell paper que havies estat una mestra exemplar, una catalana-felanitxera de primera, un model a imitar, una persona encantadora... i més coses “guais” de tu, totes les que vaig esser capaç de recordar. Acabada la festa, t’esperava... Volia que em fessis un petó, com deis per la teva terra, i que em diguessis que t’havia agradat allò meu. I saps com em vares tractar? Me vares dir, més cremada que un misto, que no havia tret cap enlloc, que tot allò no eren més que mentides per quedar bé i que havia d’haver dit la veritat. Quina veritat volies? Com putes podia dir que havies estat un trasto si valies el teu pes en or, tia? (Si no vols que et digui tia, et puc dir padrina perquè a mumare no la puc substituir.) Me va saber greu, et dic. Tant que em vaig proposar estar emprenyat i fer-te morros durant una temporada. En realitat va esser un dia i mig... Però t’ho volia retreure i ara me n’he alliberat. Així eres tu... Bona sense que ningú ho pogués dir.
Res més. Ja ho he amollat. Que et vagi bé. Si veus els meus pares, els fas el petó que em deus i quedarem cabals. Ah, i a vegades em pos a riure quan pens una cosa de tu. Resulta que el meu conco en Jaume tenia sal, el punyetero, i un dia, quan vaig partir cap a ca teva, li vaig dir “Me’n vaig a ca n’Hortènsia”. Saps què li va amollar? Idò va comentar: “Aquesta mestra, amb el nom que té, la deuen tenir dins un cossiol”.
A les hortènsies dels cossiols, sempre les mostren florides i precioses. Amb l’aspecte que deus tenir tu ara mateix... Qui t’ha coneguda i no t’ha estimat? Que alci la mà i li diré que va fuit.
dilluns, 30 de novembre del 2009
dissabte, 28 de novembre del 2009
dilluns, 23 de novembre del 2009
divendres, 20 de novembre del 2009
Ahir vaig anar al Dijous Bo
No hi havia anat mai... Què vos diré? Per un pic, pot passar. Molta de gent... una gentada mai vista per tota la ciutat. No me vaig avorrir gens ni mica però vaig acabar mig mort. Aquí pos algunes de les fotografies que hi vaig fer. Valen poc i són només pel meu record. Passava de tot el que eren articles de moda i baraters...
i també dels cotxos i de la maquinària...
PER MENJAR:
LES TRADICIONS
ANIMALS ¿IRRACIONALS?
GENT "RACIONAL": 
DAVANT L'AJUNTAMENT, ELS GLOSADORS:
i també dels cotxos i de la maquinària...
PER MENJAR:
LES TRADICIONS
ANIMALS ¿IRRACIONALS?
GENT "RACIONAL": 
DAVANT L'AJUNTAMENT, ELS GLOSADORS:
dissabte, 14 de novembre del 2009
Francisco Besos Expósito
Corrien els darrers anys de tants de jocs florals. Era el temps gloriós en què la tia Feliciana del meu amic Joan havia aconseguit el primer premi a un important concurs internacional de pixar enfora. Al carrer de Calafiguera, hi vivia un exemplar humà del sexe femení que duia per nom Benvinguda i, si és la meva família, en lloc de Benviguda li havíem d’haver dit Maltrobada. Amb nosaltres, almenys, va exercir despietadament la picaresca més típica des del jovenet de Tormes fins a Quevedo, passant per Moll Flanders, etc.
La meva padrina jove havia perdut dins el temps els seus bons anys i bona part de la claredat de cap que havien caracteritzat la seva joventut. Si d’al.lota era la bellesa que mostren les fotografies, de velleta havia deixat la carn i l’elegància per fer lloc a una magror seca i demacrada que vestia de mala manera una caramull d’ossos i d’articulacions maltractats per l’artrosi. Ella, que havia comprat una casa al Riuetó, on anà mil vegades a peu partint del carrer d’es Campet, on era ca seva, va acabar per fer, amb molta dificultat, els carrers que la separaven de ca nostra i del de Calafiguera. Allà s’havia fet amiga de xerrada de la tal Benvinguda, una perruquera que, com veureu més tard, la va deixar més plomada i escaldada que una gallina a punt de brou.
Vos estava dient com anaven de devaluats els gambals de la padrina. Na Benvinguda se va témer que aquell estat mental era força aprofitable i se va dedicar a fer plans per treure’n tot el fruit possible.
Ho sospitàrem tots els de la família el dia que la padrina ens va enflocar: “Si tot va bé, prest me casaré”. Ens vàrem mirar uns als altres. Ja vos he dit de la seva ruïna física. Posau-la sobre els seus setanta o vuitanta anys. “Na Benvinguda m’ha trobat un pretendent per Ciutat. No el conec ni sé si el coneixeré mai, però m’escriu unes cartes precioses.” Na Benvinguda havia triat el camí més fàcil, ja que la padrina no sabia llegir ni fer una o amb un tassó. “Sabeu què nom el meu pretendent? Idò nom Francisco Besos Expósito.” Vaja, vàrem pensar tots, amb aquests llinatges no l’ha triat de les set cases. Mal negoci! L’invent cobrava la forma que la polissona de Benvinguda li va voler dar.
La qüestió va esser que el tal imaginat Francisco Besos, al cap de pocs dies d’escriure les primeres cartes i dir “Amor mío, te quiero mucho, soy muy feliz pensando en ti...” i no sé quantes cursileries més d’aquestes, va començar a tenir ganes de menjar panades i cocarrois i la padrina se passava les hores dins la cuina fent aquelles menges que, un cop cuites, duia a la seva amiga perquè les fes arribar al seu estimat. Li agradaven tant aquells aliments que ella n’hi feia cada setmana.
Un dia mumare va anar a visitar la seva tia, o sigui la meva padrina jove. La va trobar tallant carn i verdures, preparant la remesa per enviar a Ciutat. Va mirar un poc com tenia la casa i els mobles i, quan va obrir les caixes i els canteranos, va veure com, dels llençols de fil, de les coixineres de randes i de les estovalles brodades, que tocava tenir-ne tantes i tan valuoses, no en quedava cap. De diners, ni una pesseta a casa ni a cap llibreta. No fou necessari investigar massa ni cridar la policia. Tot havia partit cap a Palma per deixar content en Francisco, qui, a una de les seves cartes, havia dit que se mudava de casa per preparar el niu per ells dos. Però ja podeu imaginar com Palma era tan prop aquells mesos, tan prop que es trobava al mateix carrer de Calafiguera.
La història va seguir els camins de la felicitat ja que un d’aquells dies la padrina ens va manifestar que na Benvinguda havia anat a la capital i l’havia casada per poders amb el seu estimat. Mai panades, cocarrois, robes de fil i diners estalviats havien tingut una recompensa tan venturosa.
Fins a la mort cregué la padrina en l’existència real del seu amor. Abans de finir va haver de guardar llit molt de temps per haver-se romput el ballador d’una anca en una esclat desafortunat i beneit. La record tots aquells mesos dins el llit com parlava tota sola i com, entre una llista llarga de putes i pestes que solia combinar amb un recitat de credos, salves i avemaries, parlava del seu Francisco Besos Expósito. Molts de dies, el seu nebot pujava a veure com se trobava i ara me ve al cap com una vegada, quan ella el va veure, va exclamar: “Francisquet, que has vengut?!
També record que se va posar per a morir un dia feiner mentre dinàvem i com mumare ens va dir que la padrina estava acabant i vaig veure com plorava i treia un quadre de Sant Miquel i com el va dur a la malalta, que el va besar. És que la nostra velleta nomia Miquela. Sé ben cert que un dia, quan jo la vegi dins l’eternitat de tots, em contarà com allà també ha estat esperant inútilment el seu Francisco Besos Expósito, que una pícara vinguda no sé d’on se va treure de la màniga com els màgics en treuen coloms.
No sé exactament quins temps abans de la mort de la padrina, na Benvinguda fou expulsada del poble per indesitjable. Però sí sé que el conco va anar a veure partir el tren per assegurar-se que la berganta partia de bon de veres.
La meva padrina jove havia perdut dins el temps els seus bons anys i bona part de la claredat de cap que havien caracteritzat la seva joventut. Si d’al.lota era la bellesa que mostren les fotografies, de velleta havia deixat la carn i l’elegància per fer lloc a una magror seca i demacrada que vestia de mala manera una caramull d’ossos i d’articulacions maltractats per l’artrosi. Ella, que havia comprat una casa al Riuetó, on anà mil vegades a peu partint del carrer d’es Campet, on era ca seva, va acabar per fer, amb molta dificultat, els carrers que la separaven de ca nostra i del de Calafiguera. Allà s’havia fet amiga de xerrada de la tal Benvinguda, una perruquera que, com veureu més tard, la va deixar més plomada i escaldada que una gallina a punt de brou.
Vos estava dient com anaven de devaluats els gambals de la padrina. Na Benvinguda se va témer que aquell estat mental era força aprofitable i se va dedicar a fer plans per treure’n tot el fruit possible.
Ho sospitàrem tots els de la família el dia que la padrina ens va enflocar: “Si tot va bé, prest me casaré”. Ens vàrem mirar uns als altres. Ja vos he dit de la seva ruïna física. Posau-la sobre els seus setanta o vuitanta anys. “Na Benvinguda m’ha trobat un pretendent per Ciutat. No el conec ni sé si el coneixeré mai, però m’escriu unes cartes precioses.” Na Benvinguda havia triat el camí més fàcil, ja que la padrina no sabia llegir ni fer una o amb un tassó. “Sabeu què nom el meu pretendent? Idò nom Francisco Besos Expósito.” Vaja, vàrem pensar tots, amb aquests llinatges no l’ha triat de les set cases. Mal negoci! L’invent cobrava la forma que la polissona de Benvinguda li va voler dar.
La qüestió va esser que el tal imaginat Francisco Besos, al cap de pocs dies d’escriure les primeres cartes i dir “Amor mío, te quiero mucho, soy muy feliz pensando en ti...” i no sé quantes cursileries més d’aquestes, va començar a tenir ganes de menjar panades i cocarrois i la padrina se passava les hores dins la cuina fent aquelles menges que, un cop cuites, duia a la seva amiga perquè les fes arribar al seu estimat. Li agradaven tant aquells aliments que ella n’hi feia cada setmana.
Un dia mumare va anar a visitar la seva tia, o sigui la meva padrina jove. La va trobar tallant carn i verdures, preparant la remesa per enviar a Ciutat. Va mirar un poc com tenia la casa i els mobles i, quan va obrir les caixes i els canteranos, va veure com, dels llençols de fil, de les coixineres de randes i de les estovalles brodades, que tocava tenir-ne tantes i tan valuoses, no en quedava cap. De diners, ni una pesseta a casa ni a cap llibreta. No fou necessari investigar massa ni cridar la policia. Tot havia partit cap a Palma per deixar content en Francisco, qui, a una de les seves cartes, havia dit que se mudava de casa per preparar el niu per ells dos. Però ja podeu imaginar com Palma era tan prop aquells mesos, tan prop que es trobava al mateix carrer de Calafiguera.
La història va seguir els camins de la felicitat ja que un d’aquells dies la padrina ens va manifestar que na Benvinguda havia anat a la capital i l’havia casada per poders amb el seu estimat. Mai panades, cocarrois, robes de fil i diners estalviats havien tingut una recompensa tan venturosa.
Fins a la mort cregué la padrina en l’existència real del seu amor. Abans de finir va haver de guardar llit molt de temps per haver-se romput el ballador d’una anca en una esclat desafortunat i beneit. La record tots aquells mesos dins el llit com parlava tota sola i com, entre una llista llarga de putes i pestes que solia combinar amb un recitat de credos, salves i avemaries, parlava del seu Francisco Besos Expósito. Molts de dies, el seu nebot pujava a veure com se trobava i ara me ve al cap com una vegada, quan ella el va veure, va exclamar: “Francisquet, que has vengut?!
També record que se va posar per a morir un dia feiner mentre dinàvem i com mumare ens va dir que la padrina estava acabant i vaig veure com plorava i treia un quadre de Sant Miquel i com el va dur a la malalta, que el va besar. És que la nostra velleta nomia Miquela. Sé ben cert que un dia, quan jo la vegi dins l’eternitat de tots, em contarà com allà també ha estat esperant inútilment el seu Francisco Besos Expósito, que una pícara vinguda no sé d’on se va treure de la màniga com els màgics en treuen coloms.
No sé exactament quins temps abans de la mort de la padrina, na Benvinguda fou expulsada del poble per indesitjable. Però sí sé que el conco va anar a veure partir el tren per assegurar-se que la berganta partia de bon de veres.
dimecres, 11 de novembre del 2009
diumenge, 8 de novembre del 2009
Passatemps
Avui, a l’hora de la sesta he resolt aquest passatemps. La frase que he destapada me toca de prop. Creis-me que, després de viure tants d’anys tot solet, trobar-me amb aquesta sentència m’ha tocat els fascicles. Però, a pesar de tot, jo tenc clar que val més viure sol que mal acompanyat. O no? Putes d'intel.lectuals!!! Feis clic i llegireu la frase fàcilment.
dissabte, 7 de novembre del 2009
Subscriure's a:
Missatges (Atom)