Els protegits

Quan jo era menor no sabia que els menors tinguessin protecció i me sentia indefens davant tots aquells que em traumatitzaven a base d’absurds tan inexplicables com eren la formación del espíritu nacional, la missa obligatòria, la confessió dels pecats que sense ser res de l’altre món em deien que eren tan grossos, de la por que em feien les penes eternes de l’infern, de lo lleigs que eren els comunistes i fins i tot de lo bons i guapos que eren els falangistes i tots aquells que besaven el cul al franquisme. Vaig arribar a gran amb una bona ferida a la personalitat perquè jo no era un al.lot molt fort i per això a totes les coses impactants que venien de la societat les me prenia massa seriosament, com si fossin dogmes de fe.
Avui els menors sí que estan fortament protegits contra moltes d’aquelles imposicions i d’aquelles pors. Estan protegits dels qui abusen de l’autoritat, dels pervertits, dels predicadors irresponsables, dels absolutistes, dels mestres, dels pares, dels municipals, de quasi tothom. No tant de les discoteques i de les motos però què hem de fer...algun forat hi havia d’haver.
Un feix enorme de disposicions conformen la llei de protecció del menor i pràctica-ment tot aquell que ja surt sol de casa perquè és capaç d’anar sense ajuda pel carrer, sap que no poden abusar d’ell, que l’han d’alimentar, l’han d’educar i l’han de respectar. També que no el poden castigar, ni humiliar, ni insultar i que l’han de tractar bé sigui allà on sigui. Aquesta lliçó, la saben molt quasi tots els qui no han après les altres lliçons: estan protegits com un vidre de Murano o com un pastis de merenga. Solen ser els mals estudiants, aquells pocs o no tan pocs, que tant a ca seva com al carrer, a l’escola i als llocs públics en fan de les seves seguit, seguit. Són els qui posen a prova els fetges dels qui, d’una manera o de l’altra, han de conviure amb ells. Per això el mestre no pot més, els pares rebenten, els veïnats tanquen en fort... i viure amb ells es converteix en un autèntic infern.
Un dia que un d’aquests elements primaris mantenia amb mi una autèntica prova de resistència anímica, vaig acabar per veure que, fos com fos, l’altre guanyaria. Vaig sortir del lloc, em vaig banyar el front i vaig baixar a veure el meu amic Joan Martorell, que és inspector i que havia vengut per dues feines de poca importància. Després del què fas per aquí i el com estàs, li vaig dir “Ara he baixat perquè no podia més. Hi ha un bergantell que em crema contínuament. Escolta... he sortit per no etzibar-li dues nesples. És un autèntic fill de sa mare!”. I en Joan mig rient, però advertint: “Per amor de Déu no pegassis a cap al.lot! Mira... si tens ganes de pegar arriba dues llosques a en Pere Artigues o a en Guillem que és un bon director i no et passarà res, però no peguis a cap al.lot!”. “Ja ho sé, Joan. Ho deia no sé per què... I, a en Guillem i a en Pere, tenc més ganes de dar-los una aferrada pel coll que no galtades... Pateixen heroicament les mateixes derrotes que jo...”
Aquests nins difícils per a nosaltres i fàcils per a ells mateixos són una petita minoria i utilitzen la “seva” llei com un ganivet. Molts tenen el suport incondicional dels pares: “Si el mestre et fa això o allò, desgraciadet d’ell!”. La capacitat del menor per provocar i moure la resistència dels majors és cosa comprovada i per això no és difícil veure com l’exerceixen pels punts més dèbils. Es tracta d’aconseguir que alcem la mà, que diguem una paraula gruixuda... i demà el pares aniran a posar una denúncia perquè hem exce-dit. Hem caigut en la provocació. Tot un èxit, mumpare! El menut ha guanyat la batalla. Ha estat més intel.ligent i n’ha sabut com ell volia. La llei va amb ell i veureu com l’altre pot ser advertit, castigat... de totes maneres omplert de vergonya i d’escàndol. Mai, ho jur, no m’he trobat en una situació d’aquestes però en sé de llargues d’històries així.
Me fan llàstima les famílies que posen armes invisibles en mans dels seus fills per atacar i enfonsar aquells que més haurien de protegir. Demà les armes es giraran vers ells i no els bastaran les llàgrimes que els naixeran als ulls per aplacar el seu drama. Déu salvi tals pares dels seus propis fills.
El mal és que la llei que guarda al menor que s’ho mereix també guarda per igual a aquell altre que la utilitza per delinquir. Es neix innocent, diuen. Que tota la resta és qüestió d’educació. Deu ser ver i veritat... per això l’Estat es gasta més amb l’esforç per corregir un sol d’aquests menors que en tota la formació de vint o trenta dels altres. Educadors especialistes, assistents socials, psicòlegs... què sé jo quanta gent hi arriba a intervenir.... Si tot va tan i tan bé algun d’ells possiblement prengui un camí un xic millor. Mentrestant l’adult, el mestre, l’educador que no ha estat capaç més que de ser-ne la víctima, veurà com la seva vocació que tant va valorar i estimar, ha quedat feta un pedaç brut. Se sent esgotat, vençut, mig perdut... Demà haurà d’anar al psiquiatre. Qui sap si li han fotut tota la vida...! I arribats aquí em deman: Si la llei protegeix els nins dels adults, què o qui protegeix els adults dels nins?