Seria interessant que algun especialista geogràfic es dedicàs a estudiar minuciosament l’orografia de la Vila i de les terres que l’envolten. Ens trobaríem amb la teoria segons la qual, si Felanitx fos una gran urbs, podria haver estat com Roma... Segur que heu sentit dir que la capital d’Itàlia s’aixecà damunt set turons. Contau els turons de la vila i ho veureu: el Calvari, el puig dels Molins, el Verd, el de la Cista, sa Mola i posau-hi també el de Sant Nicolau, que desaparegué convertit en teules, adobs i altres materials de construcció, i es Collet, que no quedaria enfora si això fos una capital. Total: set turons com set en té Roma. Un Felanitx tan gran hauria estat un desastre dels grossos. Parlem de les grans guerres que tingueren lloc en els turons de la Vila.
Quan jo era un butxac, tenia fama de bon xicot però, quan m’ajuntava amb les diverses colles de virons i vironets de la meva edat o més grans que corrien i omplien els carrers del poble, tornava un d’ells i érem ni més ni manco com aquelles quadrilles de nins amb espases de fusta que heu pogut veure a les pantalles gràcies a les recreacions de Berlanga, Azcona , Summers, etc.
Posau-me calçons curts amb retranques i el cul apedaçat, camisa de retxes primes mig defora i mig dedins o bavarall de llista amb coll blanc y una espasa feta de llistons de canyissos a la mà esquerra. A la mà dreta, una pistola de fusta que no devia esser més que un tros de branca de qualsevol arbre formant un angle recte. Els amics més rics, el fill del batlle, el del metge i algun altre, duien escopetes de tap de suro i pistoles metàl•liques amb una cinta de paper explosiu que, més que trons, feia quatre pets que sols se sentien fins a cinc o sis metres lluny.
Hi havia diversos esbarts, sempre nombrosos, que lluitaven els uns contra els altres. Quan la guerra havia de tenir lloc en el Calvari, ens trobàvem tots a la plaça de les Torretes. Els bons cap a l’escala i per amunt s’ha dit i els dolents pel carreró del Dimoni o a la inversa. Pujant, tallàvem qualque verdanc d’ullastre, el vinclàvem, tensàvem una llendera entre els dos caps i ja teníem un fletxer a punt de llançar faies, que eren les millors sagetes del lloc. A la part de darrera de l’oratori, un poc avall, hi ha una petita cova d’on solíem treure sal de moro, que convertíem en tresor tal com feien els americans de les pel•lícules amb l’or dels rius o de les vetes de les mines.
Quan havíem de lluitar a Sa Mola, ens reuníem primer a la plaça de les Palmeres i la cosa era diferent perquè aquell immens pujol ens oferia moltes possibilitats gràcies a les pedreres i a la gran extensió planera que hi havia junt a la casa del capellà Blai. A més, a la part que mira cap a Sa Sabatera, amb aquells precipicis i penyals, on feien nius els falcons i els xorics, se trobava, dins una cova misteriosa, el quarter general dels enemics liderats per un tal Regulador, fill d’una família que venia rellotges, que era alt i valent... i cruel, segons contaven. Corrien entre els nins, històries ferestes sobre el que et podia passar si tenies la desgràcia de caure captiu dels altres i et duien presoner a la cova del Regulador. Déu te n’alliberàs perquè allà t’esperaven turments infernals com el que després de fermar-te et treien les sandàlies i et posaven palles entre les ungles i els dits del peus que després encenien i deixaven cremar fins que “cantaves” tots els secrets del teu regiment d’artilleria. Me pegava una por mortal quan ens acostaven a aquella cova.
Les guerres i les lluites al Collet es produïen únicament entre escolars d’un mateix centre quan, qualque dijous horabaixa, els frares o els mestres ens duien fins allà per xapar la setmana. Però anaven sovint al puig dels Molins, on devíem semblar quixots de dos reials amagant-nos darrera les torres i corrent per dins les figueres de moro, que hi abundaven.
Poques vegades vaig anar a moure guerres en el Puigverd i mai en el de Sant Nicolau ja que aquest turó es considerava “lloc de ningú” i era terra de tothom, on la tranquil•litat i la pau estaven garantides. M’encantava el puig de Sant Nicolau. A poca distància de ca nostra, hi pujàvem per un camí amb jardins particulars a les dues bandes. El darrer a mà esquerra era el de la meva tia Apol•lònia, amb una caseta com una capsa, una cisterna de res, alguns carxofers i rosers a rompre. Abans s’hi trobaven les cases del puig, que eren de can Magí, amb un gran corral de figueres de moro i una torre de molí mig esbucada. Cap a la part de la carretera de Campos, fent ombra a la teulera, hi havia el cim del puig, tot cobert de calaguala que, quan floria, més semblava el paradís terrenal que altra cosa. Xapant de dalt a baix aquelles flors, i arrancant d’una segona torre de molí més ben conservada, pujava una escala molt estreta i molt llarga que arribava a dalt, on hi havia una mena d’era diminuta, envoltada de pins i amb alguns bancs per prendre-hi el sol i l’aire. El panorama era únic. Contaven que aquella meravella era obra d’un senyor molt ric vingut d’Amèrica que tenia un fillet tísic i que el duia allà per l’aire pur i net. Ja més malalt el nin, el pujava a me-coll i a l’ombra d’aquells pins, l’asseia damunt els seus genolls i li llegia i contava contes de gegants i de princeses que mai no se barallaven i que jugaven a conillons i a encalçar-se dins castells i catedrals... Definitivament, el puig de Sant Nicolau no podia esser mai l’escenari de les nostres ni de cap altra guerra. A tots aquells qui el s’han menjat, mal els pegàs allò que va pegar a sa figuera.
