Primer llibre que llegeix de J.L. Sampedro. M’ha decebut encara que comprenc que a molts les pugui semblar una meravella de tendresa i amabilitat. A mi m’ha cansat. El tema si és interessant i promet molt però li falta qualitat literària i poètica. Sempre seguit està a la altura de la manera de contar de molts de periodistes i no dels bons literats.
Conta com un vell calabrès de muntanya es duit a casa del seu fill perquè el tractin del càncer que pateix. Allà es trobarà amb un netet encantador del que es penja de la manera més bella. El llibre seguirà sempre en un diàleg (més bé un monòleg) que manté amb el petit que, al principi, encara menja “papilles” i qui, amb ell, donarà les primeres passes. Així plantejada, la cosa és bellíssima però, com vos deia, és perd i torna pesada i fluixa per la poca capacitat poètica que hi posa l’autor. No en sap massa de fer prosa amb encant literari. L’encant temàtic que podria tenir torna vàlid per aquells que es conformen i s’emocionen amb poca cosa.
Multitud de crítiques favorables, això sí. La meva, no. Imagin un milió de dones lectores fent la llagrimeta amb una història fàcil que a mi no m’ha dit res. Pens ara en la prosa tendra de Juan Ramón Jiménez vers Platero, que és un burret, i veig com Sampedro queda tan rebaixat, amb un ninet.
