D’un gran èxit dins Espanya i part de l’estranger. Ha rebut els comentaris positius més destacats dels crítics de tot el món. Però, de cap de les maneres aquesta és la novel·lística que a mi me pugui agradar i això que tenc sobre la taula, en llista d’espera, els altres dos llibres que formen la famosa trilogia de l’autor (El juego del ángel i El prisionero del cielo). No sé quan els llegiré perquè, de moment, amb “La sombra del viento” n’hauré tingut prou. Un cúmul d’aventures i personatges dins una acció tan intensa que a mi no me va. Me rebenta. Massa imaginació. Estic pensant amb la sèrie televisiva Águila Roja i ja podeu veure per on vaig. Tanta acció me confon quan el que falta aquí és més intimitat i ànima. L’autor escriu bé, beníssim, amb moments i detalls d’una bellesa poètica innegable, però això ni m’ompl ni me satisfà mínimament si no va amb una profunditat que mogui una mica les emocions i l’esperit. Cal assimilar allò tan sabut de que els grans èxits no sempre volen dir obra mestra.
