Gent d'es Port a "Mossèn Capellà" · 6

Linda & Robín, una amistat molt "particular"

Gent d'es Port a "Mossèn Capellà" · 5

Ahir vaig anar al Dijous Bo

No hi havia anat mai... Què vos diré? Per un pic, pot passar. Molta de gent... una gentada mai vista per tota la ciutat. No me vaig avorrir gens ni mica però vaig acabar mig mort. Aquí pos algunes de les fotografies que hi vaig fer. Valen poc i són només pel meu record. Passava de tot el que eren articles de moda i baraters...
i també dels cotxos i de la maquinària...

PER MENJAR:





LES TRADICIONS






ANIMALS ¿IRRACIONALS? GENT "RACIONAL": DAVANT L'AJUNTAMENT, ELS GLOSADORS:

Francisco Besos Expósito

Corrien els darrers anys de tants de jocs florals. Era el temps gloriós en què la tia Feliciana del meu amic Joan havia aconseguit el primer premi a un important concurs internacional de pixar enfora. Al carrer de Calafiguera, hi vivia un exemplar humà del sexe femení que duia per nom Benvinguda i, si és la meva família, en lloc de Benviguda li havíem d’haver dit Maltrobada. Amb nosaltres, almenys, va exercir despietadament la picaresca més típica des del jovenet de Tormes fins a Quevedo, passant per Moll Flanders, etc.
La meva padrina jove havia perdut dins el temps els seus bons anys i bona part de la claredat de cap que havien caracteritzat la seva joventut. Si d’al.lota era la bellesa que mostren les fotografies, de velleta havia deixat la carn i l’elegància per fer lloc a una magror seca i demacrada que vestia de mala manera una caramull d’ossos i d’articulacions maltractats per l’artrosi. Ella, que havia comprat una casa al Riuetó, on anà mil vegades a peu partint del carrer d’es Campet, on era ca seva, va acabar per fer, amb molta dificultat, els carrers que la separaven de ca nostra i del de Calafiguera. Allà s’havia fet amiga de xerrada de la tal Benvinguda, una perruquera que, com veureu més tard, la va deixar més plomada i escaldada que una gallina a punt de brou.
Vos estava dient com anaven de devaluats els gambals de la padrina. Na Benvinguda se va témer que aquell estat mental era força aprofitable i se va dedicar a fer plans per treure’n tot el fruit possible.
Ho sospitàrem tots els de la família el dia que la padrina ens va enflocar: “Si tot va bé, prest me casaré”. Ens vàrem mirar uns als altres. Ja vos he dit de la seva ruïna física. Posau-la sobre els seus setanta o vuitanta anys. “Na Benvinguda m’ha trobat un pretendent per Ciutat. No el conec ni sé si el coneixeré mai, però m’escriu unes cartes precioses.” Na Benvinguda havia triat el camí més fàcil, ja que la padrina no sabia llegir ni fer una o amb un tassó. “Sabeu què nom el meu pretendent? Idò nom Francisco Besos Expósito.” Vaja, vàrem pensar tots, amb aquests llinatges no l’ha triat de les set cases. Mal negoci! L’invent cobrava la forma que la polissona de Benvinguda li va voler dar.
La qüestió va esser que el tal imaginat Francisco Besos, al cap de pocs dies d’escriure les primeres cartes i dir “Amor mío, te quiero mucho, soy muy feliz pensando en ti...” i no sé quantes cursileries més d’aquestes, va començar a tenir ganes de menjar panades i cocarrois i la padrina se passava les hores dins la cuina fent aquelles menges que, un cop cuites, duia a la seva amiga perquè les fes arribar al seu estimat. Li agradaven tant aquells aliments que ella n’hi feia cada setmana.
Un dia mumare va anar a visitar la seva tia, o sigui la meva padrina jove. La va trobar tallant carn i verdures, preparant la remesa per enviar a Ciutat. Va mirar un poc com tenia la casa i els mobles i, quan va obrir les caixes i els canteranos, va veure com, dels llençols de fil, de les coixineres de randes i de les estovalles brodades, que tocava tenir-ne tantes i tan valuoses, no en quedava cap. De diners, ni una pesseta a casa ni a cap llibreta. No fou necessari investigar massa ni cridar la policia. Tot havia partit cap a Palma per deixar content en Francisco, qui, a una de les seves cartes, havia dit que se mudava de casa per preparar el niu per ells dos. Però ja podeu imaginar com Palma era tan prop aquells mesos, tan prop que es trobava al mateix carrer de Calafiguera.
La història va seguir els camins de la felicitat ja que un d’aquells dies la padrina ens va manifestar que na Benvinguda havia anat a la capital i l’havia casada per poders amb el seu estimat. Mai panades, cocarrois, robes de fil i diners estalviats havien tingut una recompensa tan venturosa.
Fins a la mort cregué la padrina en l’existència real del seu amor. Abans de finir va haver de guardar llit molt de temps per haver-se romput el ballador d’una anca en una esclat desafortunat i beneit. La record tots aquells mesos dins el llit com parlava tota sola i com, entre una llista llarga de putes i pestes que solia combinar amb un recitat de credos, salves i avemaries, parlava del seu Francisco Besos Expósito. Molts de dies, el seu nebot pujava a veure com se trobava i ara me ve al cap com una vegada, quan ella el va veure, va exclamar: “Francisquet, que has vengut?!
També record que se va posar per a morir un dia feiner mentre dinàvem i com mumare ens va dir que la padrina estava acabant i vaig veure com plorava i treia un quadre de Sant Miquel i com el va dur a la malalta, que el va besar. És que la nostra velleta nomia Miquela. Sé ben cert que un dia, quan jo la vegi dins l’eternitat de tots, em contarà com allà també ha estat esperant inútilment el seu Francisco Besos Expósito, que una pícara vinguda no sé d’on se va treure de la màniga com els màgics en treuen coloms.
No sé exactament quins temps abans de la mort de la padrina, na Benvinguda fou expulsada del poble per indesitjable. Però sí sé que el conco va anar a veure partir el tren per assegurar-se que la berganta partia de bon de veres.

Gent d'es Port a "Mossèn Capellà" · 4

Passatemps

Avui, a l’hora de la sesta he resolt aquest passatemps. La frase que he destapada me toca de prop. Creis-me que, després de viure tants d’anys tot solet, trobar-me amb aquesta sentència m’ha tocat els fascicles. Però, a pesar de tot, jo tenc clar que val més viure sol que mal acompanyat. O no? Putes d'intel.lectuals!!! Feis clic i llegireu la frase fàcilment.

Berenant

Gent d'es Port a "Mossèn Capellà" ·3

Gent d'es Port a "Mossèn Capellà" · 2

Falornianes

L’acte de presentació del llibre “Terra de falòrnies” de Germà Coll va estar molt bé. A la tarima, un quartet d’amics intel•lectuals compost pel batle, l’autor, el director de la Casa i en Colau Llaneras, que va abocar teoria de la grossa i sapiència fonda glossant l’obra d’en Germà. Cites literàries a rompre de llibres de tots els temps, des de “Les mil i una nits” fins al “Decameró” de Boccaccio; des de Sigmund Freud fins a Marcel Proust, de Jaume d’Albocàsser a Josep A. Grimalt. Al llarg de l’esplèndida dissertació, el mateix orador ens feia riure quan, a propòsit de tantes referències, ens deia que en Miquel Riera el tenia conceptuat a ell mateix com a “casa de cites”.
La discreció i l’afabilitat d’en Germà se manifestaven sobretot dient que el presentador havia anat molt lluny i molt amunt. Si no m’equivoc, aquesta no és la primera vegada que se parla de Proust davant l’obra de Coll. Pens que deu esser més un símbol d’amistat fidel i entregada que no pas una anàlisi comparativa. De fet, i imaginant més que sabent com devem tenir les preferències literàries els felanitxers, pens que si en Germà escrigués com Proust, mig poble estaria mort de son ja al primer dels vuit contes que componen “Falòrnies”.
Perdonau si parl així quan encara no he llegit el llibre objecte de la festa que coment. Serà un dels grans gusts que em vull donar l’estiu que ve i el guard per omplir algunes hores on la llum i el mar hi puguin posar l’ambient. Anau a sebre quina música sortirà tèbiament del reproductor de compactes. Corelli, per ventura..., o Brahms..., o Fauré. Stravinsky o Varèse ho fotrien tot!
El saló d’actes de ca’n Prohens estava a rebentar. Hi eren els amics i els curiosos. El curiosos són els inquiets per les coses que engendra el poble. Na Marosa, amb un autèntic vestit llarg de hippy de Califòrnia i l’esponerosa cabellera amollada al més pur estil Olivia de Havilland. L’escriptor Pere Artigues, que, quan l’autor de “Falòrnies” li signava la dedicatòria, li donà un duro de propina perquè trobava que el preu del llibre era regalat. Alguns caps de les llistes de les properes eleccions fent molta bonda i bona cara... tan discrets i moderats! En Pep Sirer, que me va dir que se torbarà a venir al Riuetó, i ara pens que deu esser perquè deu haver posat el biberó a les lletugues d’un foravila nou i ufanós que gens li plany. L’artista i poeta Joan Maimó, que em deixà fet baves perquè diu que llegeix amb gust les meves notes...
Veure sortir a la llum de la societat el llibre d’un amic ha estat assistir a una hora i escaig de relaxació serena, subtil i colpidora. Va esser el regal d’en Germà Coll el dissabte dia 15 de maig. Una parida exemplar on no calgué cap cesària perquè la criatura no és voluminosa. Un naixement, anunciat sense massa bombo, d’un nou fill, o millor, una nova filla, com diu l’autor, la vida de la qual no acabarà amb els anys.
Quan el futbol televisiu entretenia una multitud amb xuts i caramboles, nosaltres gaudíem de l’autèntica festa de les paraules.

Contra una pintada

Gent d'es Port a "Mossèn Capellà" · 1

Un rupit

L'amic Jaume Canet ha tingut la sort de retratar aquest rupit tan preciós.
Retratar és el que s'ha de fer amb els rupits... mai caçar-los!!! Corren molt de perill quan s'acosten massa a la gent i la gent és perillosa. Llegiu, a baix, la meva història on, sense-voler, vaig "assassinar" un rupitet.

Escriuria que els rupits són els ocells de la meva família perquè, per raó del color vermell que exhibeixen en el pit, els diuen pit-roig. Roig com el meu llinatge. Així que, quan un dia em dediqui a l’heràldica, que estudia els escuts i els noms, en dibuixaré un per als meus i, juntament amb el sol que l’ocupa tot actualment, hi posaré un rupit magre i petit com els que deuen sortir a les rondalles mallorquines.
A Manacor li diuen ropit que deu ser la forma més correcta del seu nom però, posat que allà també diuen la Poríssima, que no és correcte, aquí he escrit i escriuré rupit per l’ocell que cada cop que vaig a s’Algar m’espera just allà on acaba l’asfalt i comença la pols del camí.
És menut i fa cabrioles davant mi. Ja fa tres anys que ve amb els primers freds de l’hivern. Ara ja és tard i prepara la maleta per partir. Cada cop és més ximple i s’acosta més i jo li dic “fuig, vés a la garriga, que aquí estàs en perill”. Però ell no entén el mallorquí i això el pot fotre. M’espera sobre el reixat de filferro del Camp Roig. No falla mai. Ha arribat que ja ni els meus cans, que li lladren sempre, no el mouen a la més mínima inquietud. Un dia, potser, acabarà per entrar dins ca meva perquè ja es posa sovint al balcó. No vull que hi entri i li faig por. Ell, tantes me’n diguis.
Sabeu per què li dic que se’n vagi a la garriga? Idò perquè aquesta amistat entre els rupits i jo va provocar, ja fa anys, un infortuni que no voldria que se repetís. Ja estam que les desgràcies de les guerres dels moros són molt més importants; però hi ha vegades que, a qualque racó de nosaltres mateixos, tot és relatiu.
Anava sovint a dinar a la meva caseta de Sa Sabatera i a les barreres m’hi va esperar cada hivern i durant anys, un altre rupit com aquest del Camp Roig. Em seguia, es posava damunt una estaca d’un roser que hi ha a un metre, davant el portal. A vegades jo cavava un poc la terra perquè hi trobàs cucs i altres animalons per menjar. M’encantava cada any, amb el fred fort de l’hivern, trobar aquell rupit que també s’anava fent massa amic meu. I he dit massa perquè un dia de bon sol no el vaig veure i bé em demanava on devia esser el meu rupit. La putada va esser que, quan vaig obrir la caseta el vaig trobar mort allà dins, vora el portal. Mort de fam, de set, de por i de l’espant, desesperat per no poder sortir; ell que mai no havia tastat l’amargor d’estar tancat i que, per venir a estar amb mi a Sa Sabatera, travessava cada temporada mitja Europa i la mar Mediterrània. S’havia confiat massa i, mentre jo collia unes llimones, havia entrat sense que me’n temés, dins la caseta. Va quedar presoner allà dins. Fou una galtada als sentiments. No m’ho podia creure. Quan el vaig tapar de terra perquè el cans no el fessin malbé, sols vaig poder dir “Me sap greu, amiguet”. I quan, hores més tard, feia passes pel camí, vaig sentir ganes de flastomar i, arriant una coça al primer mac que vaig trobar, sols vaig saber dir “Quina puta mala sort!”. Me sentia fatal.
Supòs que ara enteneu per què voldria que el rupitet del camp Roig es fes lluny.

Visitau el meu blog d'aquarel·les

Amb la darrera pintura titulada BOUGAMBILIA són 200 les aquarel.les que inclou el segon dels meus blogs: http://roigpintures.blogspot.com/
.
.

Entre els romàntics

La Visitadora venia de tant en tant on jo treballava. És una dona de la meva edat. Venia per revisar o per orientar i per ajudar, que era més necessari que altra cosa. Record que sempre cuidava la seva manera de vestir i com ho feia amb cert gust clàssic. Eren el seu gust i el seu aire. Mesurava les paraules. Procurava somriure sempre que podia. Tenia la pell suau i solia tapar les petites imperfeccions amb les cremes més modernes. Anys enrera hauria utilitzat, sens dubte, la pols de patata que tantes pigues i rasurats mig escaldats ha tapat dins la història a tantes dames i a alguns senyors d’altres anys. Però de la pols del tubèrcul es va passar a les cremes i supòs que la Visitadora, com una dona moderna que és, deu conèixer tota la “crémerie” de la moda actual.
Deu estar establert que els visitadors i les visitadores no han de realitzar la seva tasca massa anys seguits en el mateix lloc i per això un dia arribà una carta amb la notícia. Era ella mateixa la qui escrivia que l’havien destinada a una altra part de la Comunitat. Agraïa les atencions i anunciava que en vendria una altra, de Visitadora, més jove, molt bona al.lota i amb ganes de fer feina i ajudar. Ben fet. De tota manera, no quedava més remei. La nostra vida laboral, entre els mil caires que presenta, té aquest del canvi freqüent de visitadores i visitadors.
Era un matí, a l’hora del berenar, quan vaig veure entrar una al.lota de pèl curt que duia a l’esquena aquesta casta de maleteta o motxilla que ara s’usa tant. No va dir bon dia ni va mirar ningú. Va anar directament cap a l’oficina. De tot d’una, per la seva aparença, vaig pensar que devia esser qualque monitora d’un grup de boys-scouts que possiblement estudiava algun aspecte de la vila i per això vaig quedar mig sorprès quan un company de feina que la coneixia va dir que era la nova Visitadora i jo vaig pensar: i que ho és, de diferent de la que teníem.
Uns mesos més tard, a Ciutat, em vaig trobar amb la primera de les dues i vaig poder comprovar com seguia exercint, d’atenta, correcta i elegant. Després de parlar de com anaven les feines de tots dos, d’art, de música i de llibres antics, que és la seva gran curolla, li vaig dir “Vols que et digui que la nova visitadora no t’assembla de res. Tu que cuides tant cada detall i ella que pareix que se dedica al muntanyisme més que a altra cosa...”.
No em va deixar acabar i va defensar la seva companya amb cos i ànima: “Saps que passa, amic meu? Que tu i jo, tant si vols com si no, som del segle passat. La gent que ara té la seva edat és així com és ella. Tu i jo som uns romàntics que ens vàrem educar amb uns costums que ens semblen els millors perquè pertanyen al camp de l’elegància, la cortesia, la correcció, la urbanitat... Algunes d’aquestes coses possiblement han passat de moda i no s’identifiquen amb aquest segle que just acabam de començar i que serà el seu segle... El nostre segle és l’altre... Caldrà que ens adaptem al nou si no volem perdre els papers...”. I jo vaig acabar per abaixar els ulls: “Me faràs sentir vergonya”.
He pensat més de dues vegades en les reflexions de la primera visitadora. Li he dat voltes a la cosa i sempre he acabat en el mateix punt: intentaré canviar i adaptar-me a tot quant és nou, però no deixaré mai d’esser un romàntic del segle passat. Crec que ha estat una sort viure en els anys que he viscut. Els he estimats ferm. Em feren conèixer com era de neta la mar i com era de verge la costa. Com eren les voltes dels balls i com sonaven les músiques. Com tots daven les gràcies sempre seguit a tot aquell que fes per nosaltres la més mínima cosa, el més petit del gests.
Ara es viu la poesia del gargall i de la droga. Ara es fa la pintura dels excrements i de la repugnància. Ara es compon la música dels compressors i de les bombes. Ara es fan rots i també pets davant els micròfons. Ara es copula molt i s’estima molt poc. Ara li han canviat el sentit, a la bellesa, a l’amor i a la comprensió. Ara han esqueixat la cultura que a mi m’agradava i n’han desplegada una altra que no acab de comprendre.
Tant de temps dins el segle passat m’hi ha fet posar rels. Els nous brots però, i a pesar de tot, me fan treure noves gemes tant si vull com si no vull dins els dies més nous, on les arracades, els collars i els anells fets amb l’or i les pedres de les antigues botonades han fet lloc a penjarolls de metalls menys nobles que foraden nassos, llombrígols i pells mig mortes que sempre havíem duit més tapades que ara.
Encara que vulgui no sé si sabré esser del nou segle. Me sabria greu haver-me de foradar el melic, o pintar nafres, bonys i mosques vironeres... o fer poemes a les merdes seques... No sé si sabria fer aquestes coses... i per això, si no em trobau amb els d’ara, cercau-me entre els romàntics.

El passeig dels orgues...