El mestre que no vaig tenir

Mai hagués pogut ser realitat una cosa així. Ell era d’altre temps i d’altre lloc. Per mi ha estat el millor aquarel·lista del món. Li deien JOHN SINGER SARGENT. Dels Estats Units encara que es va passar mitja vida viatjant per pintar. Va venir a Europa i va estar un temps a Espanya.
N’he vistes milers d’aquarel·les de centenars de pintors a les exposicions, als llibres d’art, a Internet... L’anglès Turner va ser el primer. Kandinsky la va abstreure. Fortuny la va sublimar i Sargent la va viure intensament. Conten que en va pintar fins a 15.000 d’aquarelles!!!
Aquí en deix un parell on es veu clarament el seu domini magistral de la tècnica, del clarobscur, de la facilitat i rapidesa amb que feia córrer els colors i l’aigua sobre el paper obtenint així transparències lluminoses i poètiques que sols l’aquarel·la pot presentar.

Coses d'es Riuetó

Només un pinzellada de color pel que imagin ha estat una broma entre amics. Aquest petit llaüt porta una bandera un tant grossa al seu pal principal. Idò ahir algú n’hi va sumar una altra de més grossa encara... i amb el cor de Jesús.
Just el dia en que comença la campanya electoral...

Apagades de llum

D’apagades de llum encara ara n’hi ha algunes, com d’avaries de cotxe i d’aixetes que degoten, d’ordinadors que es desbaraten, etc. Si una apagada de llum, en el temps que correm, dura algunes hores pot ocasionar pèrdues importants a les indústries i a nosaltres mateixos que fa uns mesos vàrem congelar tres llampugues i que quan teníem moltes carxofes i les vàrem arreglar i guardar pels aguisats i per les greixeres o pel berenar de les matances on van collonudament bé. Les apagades d’encara no fa un any a Barcelona i les de poc després a certs indrets de Mallorca semblaren catàstrofes i perjudicaren fort.
Altre temps, quan les geleres eren de serpentí i només refredaven i no conservaven quasi res, les apagades de llum estaven a l’ordre del dia i es produïen per qualsevol motiu. Per un vent fort, per un llamp devers Campos o Porreres, perquè un mul quan llaurava amb l’arada amb rodes havia tomat un pal de la companyia i havia deixat els fils per terra; o qui sap per quines altres coses... Per molts i variats motius s’apagava el llum a tota la vila. Hi havia apagades que, com ara, es produïen perquè els obrers treballaven a la xarxa elèctrica. La gent protestava justament d’aquelles deficiències i no era estrany que dels casinos sortís una onada sonora amb un clamorós “Visca Gesa!”.
Record com un diumenge que no hi va haver llum començarem a veure males cares per la vila i fou precisament l’horabaixa d’aquell dia quan el vicari Pou, a la plàtica de la seva missa va sorprendre als fidels dient “Cristo és sa llum, Cristo és sa llum...” per arribar a “... i avui no n’hi ha hagut de tot lo dia”. Ho va expressar així, sense concordança, quan volia dir llum, perquè de cristos tothom n’amollava a voler.
Els que per un motiu a l’altre anaven a Ciutat o els que telefonaven molt sovint sabien amb anticipació l’hora en que es produirien moltes de les apagades. Els meus pares quasi no sortien de casa on teníem la fusteria i per aquest motiu no ho sabien mai. Era jo el que, venint d’escola, solia dur-los la noticia de que es tallaria el corrent a tal hora o a tal altra. Calia tenir el quinqué, l’espelma o el llum de carbur ben apunt amb els mixtos al costat.
Un dia, mentre dinàvem, vaig dir: “Avui s’apagarà el llum a les set de l’horabaixa”. Ho havia sentit com ho xerraven dues dones que baixaven de comprar peix de la plaça. Però va resultar que a aquella hora el llum no se va apagar i jo em vaig sentir fracassat, mentider i poca cosa. Per això vaig acostar una cadira on hi havia el comptador de l’electricitat perquè de tan ninet com era no hi podia arribar. Vaig llevar la pedra de porcellana dels fusibles al temps que sentia la veu de mumpare que deia a mumare “Tenia raó en Toniet. Aquest punyetero ho sap tot”.
La putada va ser que en aquell moment me va caure aquella petita peça blanca i es va fer mil miques. Me volia fondre. Em va pegar por, pixera, tremolors i no sé quantes coses més que es traduïren en un empegueiment fora mida. No me demaneu com em vaig presentar davant els pares. Sé que em vaig fotre a bramar esperant qualque xisclet que no es va arribar a produir. Quan vaig poder vaig confessar la malifeta i em vaig tapar la cara amb les mans. Els pares es varen mirar un moment entre ells i en lloc d’arruixar-me com esperava, esclafiren a riure per acabar dient: “Venga, no ploris per això que mos has fet mil putades molt més grosses que aquesta.”
Els comptadors d’ara no tenen pedretes de porcellana pels fusibles. El diferencial bota per qualsevol pessigolla que poguem fer als elements del sistema elèctric de les cases d’avui.
Encara que no ho pogueu creure alguns talls de llum eren ben arribats, com quan hi havia d’haver tràfec d’estraperlo. O com aquelles delicioses i estimades apagades que es produïen de vetllada al port quan ballaven d’aferrat als terrats de can Marilla, de can Farineta, de can Rabassa, etc. Eren ocasions úniques per pegar quatre grapades ja que seguíem ballant encara que la música s’hagués interrompuda... Notàvem com els senyors de la casa, pujant l’escala, posaven bona veu com per avisar-nos: “No senten ni una mosca -deien- Fan tanta bonda que sembla que no hi ha ningú”. Però hi érem tots encara que enfeinats. Un cursillista amb l’escut d’Acció Catòlica al butxacó deia: “Seria convenient que demà féssim una passada pel confessionari...”. A les discoteques d’avui, també molt a les fosques perquè convé per graponejar, no hi van els pares a dir res. I si algú parlàs allà de confessions el prendrien pel tren de les dues.

Rodin a Mallorca

Crec que el fet cultural més important d'aquests dies passats, de final i de principi d’any a Mallorca, deu haver estat la presència al carrer de l'obra del famós escultor francès Rodin, entre ella, quasi res, “El pensador”.
François-Auguste-René Rodin fou un dels més reconeguts escultors de tots els temps. Va ser rebutjat per ingressar a l'Escola de Belles Arts de París. Viatjà a Itàlia l'any 1875 on restà impressionat per l'obra de Miquel Àngel. També era admirador de l'art gòtic i va recòrrer les catedrals de França el 1877. La seva obra més ambiciosa va ser l'anomenada "El portal de l'infern" on va encabir les seves obres més conegudes: "El pensador" (1880), "El bes" (1886) i "El fill pròdig" (1889). També va fer estàtues dels escriptors Victor Hugo i Balzac (1897). Molt cèlebre és el conjunt escultòric "Els burgesos de Calais".La seva obra prefigura l'escultura modernista i el realisme, el vigor i el classicisme hi són sempre presents. Va tenir una influència enorme en els escultors del segle XX.

DE QUAN VAIG ROBAR

Quan des de les trones de totes les esglésies els capellans predicaven una i mil vegades contra la sexualitat i deien que els pecats més abominables eren anar de dones, posar banyes al veïnat, o tocar-se amb males intencions, el meu pare tenia més coneixement que tots ells i d’això no es preocupava ni mínimament. Record que un dia, mentre dinàvem, va sortir el fet de que un xicot conegut s’havia de casar a la força perquè havia embarassat una amiga seva, i de com l’únic comentari de mumpare fou curt i savi en aquest aspecte: “Ho han de saber fer”. I era ver. Ell deia que només tenia dos enemics en aquest món: els lladres i els mentiders. Per això, quan jo em vaig decidir a cometre el primer i quasi únic robatori de la meva vida, vaig provocar una forta i dramàtica reacció. El vaig ferir fort, vos dic. Vos ho cont.
Va ser un mal dia, devers els meus set o vuit anys. Acabada l’escola, em vaig aturar a la botiga de la tia Aina i ella em va mostrar un covo enorme ple de pilotes petites com tomàtigues de ramallet . Aquell covo de mil colors em va hipnotitzar de tal forma que no vaig poder resistir la temptació i a la primera distracció de la tia vaig agafar una piloteta i... dins la butxaca s’ha dit.
Enganyar els grans quan un té vuit anys era i és cosa no gens fàcil i quan vaig dir a casa que havia trobada aquella pilota als jardins de la creu dels caiguts en varen calar de seguida i em feren dir la veritat sobre la procedència de la jugueta. Mai havia sentit aquella sensació de culpabilitat que em va omplir la sang com una onada obscura i immensa. La cara de mumpare pare era la d’un desconegut. També la de mumare. Vaig abaixar els ulls i no vaig ser capaç de tornar alçar la mirada mentre sentia la merescuda renyada que avui no podria contar perquè va ser tanta la vergonya que sentia que se’n dugué les paraules i sols quedà la confusió i el malestar. Més tard vaig escoltar com ell li deia a ella: “Demà, quan obrin les botigues, l’acompanyes a tornar a pilota a n’Aina”.
Me cridaren molt prest i la mare em va rentar tot el cos dins el ribell gran on pastàvem la sobrassada i el talec, prop de la foganya. Una bona escatada. Em va posar una camisa blanca i una mudada que m’havia fet el sastre Vaquer. No aniria a escola fins l’horabaixa. Ella es va vestir amb el seu mocador de pagesa y em va agafar de la mà. “Que no dus la pilota?”. “Sí, aquí la teniu”. “La guardes dins la butxaca”. “Bé, ja la hi duré..”. De ca nostra fins al carrer Major vaig anar sempre amb el cap baix. No volia veure les cares dels qui me miraven.
Quan arribàrem a la botiga de can Maiol, la mare va dir a la seva cunyada: “El meu fill vol parlar amb tu”. No em demaneu com vaig ser capaç de contar a la tia com l’havia fotuda el dia abans. L’empegueïment no em deixava plorar. Al final la tia em va voler regalar la pilota i mumare s’hi va oposar rotundament: “Això de cap manera. No en macaria d’altra!”
Ningú no em va pegar per aquell fet. Però el meu ànim es va sentir apallissat. El motiu hi era. Mai més tornaria tocar res que no fos meu. El disgust familiar va ser majúscul. Lladres i mentiders no hi tenien cap feina a ca nostra. Per paga, per amagar un robatori fou necessari dir una mentida. Just les dues coses dels enemics del pare
La història va quedar escrita a foc dins la memòria familiar i cada any, el dia de les matances, quan els homes havien xapat el porc i donat el ventre a les dones perquè en fessin els budells nets, quan es parlava dels quatre fets més destacats de la temporada i es deia dels grans negocis, dels accidents més greus, dels lladres... Quan es deia que havien robat a tal o qual casa es sentia la veu del meu progenitor, sempre amb les mateixes paraules: “No em parleu de lladres... Aquí, un d’aquests dos fills meus, va prendre una pilota a n’Aina i...” Jo mai el deixava acabar: “Vaig ser jo, mumpare”. I ell: “Bé, ja ho sabia... però ho volia tornar contar. I calla!!”
No sé que em passava, però com més em renyava mumpare, més l’estimava. Mai li vaig llevar la raó perquè ell era tot coneixement i seny. Ni tan sols quan el mestre deia una cosa i ell l’altra li llevava mai la raó. El qui per mi no s’equivocava mai era mumpare. Ja en podia dir el mestre de coses! Com aquella de “El calor dilata los cuerpos” sobre la qual el pare em deia que la llenya a l’estiu, que és quan fa més calor, és més seca, i ocupa menys espai... Jo ho tenia prou segur, per molt que la calentor dilatàs els cossos la llenya seca ocupava menys espai. No volia entrar en raonaments de que si era la humitat la que tenia la culpa de la dilatació de la fusta... El meu pare era fuster i en sabia més que els mestres, de tot allò...
Si avui vos he contat d’aquella vegada que vaig robar, podríeu aprofitar per fer alguna comparança. ¿Tots els pares d’avui reaccionarien com va reaccionar el meu davant un petit robatori d’un fill seu? ¿O creis que amb tot el que roben els poderosos com són les entitats bancàries que ho fan amb la llei amb la mà, el que puguin fer els vostres fills mereix o no una paraula de condemna? I el que vos roba l’Estat mateix? I les benzineres que no donen els litres complets? I les balances trucades? I les factures d’alguns picapedrers i les d’altres gents? Si pertot arreu vos estant robant sempre seguit... no han de poder robar una piloteta, els vostres fills?
Al final m’he passat a predicador, com veis. Però no estaré tranquil fins que vos doni un consell que duc ben endins: per res del món volgueu que un dels vostres fills sigui un lladre, ni tan sols lladre d’una petita pilota com una tomàtiga de ramellet.
I ara faré rialles perquè després de tot aquest sermó vos he de confessar que, ja de mestre, vaig ser reincident quan vaig intentar robar de bell nou. Fou un matí cap allà a les vuit, quan, acabada una partida de tennis, just veïnat del camp d’esports hi havia unes figues de moro temptadores que deien mengem. Hauré de delatar l’amic Joan Pons perquè no puc dir la història sense ell. (Perdona, Joan, però ja veus com som de traïdor i és que un tot sol no pot jugar a tennis...) Res, que en Joan havia duit el ganivet i jo les esmolles però quan un no serveix per lladre ja en pot fer de coses. Sense sortir del recinte esportiu arribàvem a les figues i a la primera que intentàrem agafar, surt una dona de dins una barraqueta, posant-se una vella bata: “Ara m’estau fotent ses figues de moro!”. Ens hauríeu d’haver vist. Vàrem quedar de pedra. “Vatua el món, madona! -vaig dir jo- Justament ara havíeu de ser per aquí... Si encara no n’hem collida cap... Quina vergonya mos feis passar!”. Li vaig dir d’on era, de què feia i ella: “Menjau totes ses figues que volgueu”. “Idò ara no en tenim talent, madona!”. No en vàrem menjar cap perquè vos jur que era ben ver i veritat que ens havia fuita tota la talent. Dos anys vaig estar a tornar tastar les figues de moro.

La boira també compta

Algunes imatges de la boirada d'ahir.

"PEDRES" (vídeo experimental)

Aquesta petita película és només un treball de pràctiques que me vaig imposar i que estic fent per aprendre algunes coses bàsiques sobre l'edició i el tractament de vídeo. El servidor d’internet no me deixa publicar-la sencera de manera que aquí la dividiré en parts.

SOBRE EL CONTIGUT:
Les pedres són abundants a tota l’Illa i molta gent les utilitza per diversos motius.A vegades pas el temps mirant com n’hi ha que s’entretenen amb elles. Són els que les tracten millor i no les fan malbé.
El present minivídeo de 6 minuts i 50 segons té, com deia, tres parts o seqüències:
SEQÜÈNCIA 1ª. LES PEDRES D’EN TONI: Són història perquè ell les feia fer tasta i equilibris i aquestes condicions no poden ser mai de durada. Desaparegueren al cap de poc temps.

SEQÜÈNCIA 2ª. LES PEDRES D’EN MIQUEL DE CA'N FELIA: Són caramulls que recorden les parets seques dels nostres camps i que s’aixequen al llarg d’un caminoi costaner que, partint de s'Algar, va en direcció al far.

SEQÜENCIA 3ª. LES PEDRES DE ROLF SCHAFFNER: Són art i m'imagin que molts de mallorquins no les coneixen. Fetes amb un mínim de material adhesiu, les vaig descobrir de jove dins algunes tanques i pletes de Santanyí on feia de mestre a l'escola graduada.

LA PARRÒQUIA X 10

En algunes ocasions he anat pintant la parròquia del nostre poble perquè és diferent a totes les altres, perquè és un primer símbol de la vila, perquè m'han demanat que la pintàs, per ser un motiu artístic excepcional i, més que res, perquè sempre m'ha agradat pintar-la. - Aqui deix, només, algunes mostres del que he fet amb ella.

ESTIMAR-SE A S'ALGAR

Allò que vulgarment anomenam fer l’amor no defineix amb exactitud el cas d’estimar-se. Estimar-se ho pot incloure, però és més gran i més profund. Si un fa l’amor sense estimar, ho redueix a quatre bolcades. També val per fruir més de la vida, però no hem de confondre els conceptes. D’aquí que el títol d’aquest escrit d’avui pot resultar un xic fals, però heu de comprendre que, si hagués posat a dalt “Fer l’amor a s’Algar”, m’hauria quedat un poc groller. Ho deixam així i ho tenim en compte. Entesos?
De totes formes, no vos prengueu massa seriosament el contingut moral o social d’això que comentaré. Era hora de reprendre el to desimbolt que vull mostrar sempre per veure si, entre sensació i altra, feim quatre rialles.
L’estimació i els estalvis dels pares i no el meu sou de mestre, per suposat, m’han permès tenir les finestres de ca nostra girades cap al Riuetó i cap al camí de s’Algar i com que s’Algar és un cul de sac per als vehicles, podria contar tots els cotxes que hi van. Els pescadors hi guaiten de molt prest per veure si fa bon temps per sortir. A diverses hores del dia hi van persones de edats diferents a banyar-se, a estirar les cames, a cercar-hi alga o a amollar-hi els cans. Però, ¿què hi cerquen tants de cotxes les nits de lluna o de fosques espesses, tant si plou com si no, devers les dues, les tres o les quatre del matí? Sempre m’ho he demanat i no trob més resposta que una estesa de preservatius usats repartits per aquí i per allà.
Afortunadament les olors de la sexualitat humana no són les mateixes que les olors que deixen les cusses perquè, a l’hora d’ara, i amb els canets que tenc que ensumen i llepen per on han passat elles, ca nostra estaria plena de purgacions, de gadelles i d’altres desgràcies. A s’Algar, hi ha un bon contenidor fermat amb una cadena, on la gent hi hauria de posar els papers, els plàstics, les restes de menjar, etc.
Si les piles dels rellotges, les dels comandaments a distància, les de les calculadores, etc. que són tan menudes, acaben a contenidors petits especials amb els corresponents avisos d’alerta dels perills contaminants de les bateries, per ventura a s’Algar, i amb els corresponents avisos també, hi haurien d’ubicar qualque receptacle per als profilàctics usats, que haurien de buidar persones especialitzades, amb les corresponents precaucions com ara guants de goma i esprais desinfectants.
Mai vaig a s’Algar cercant fosques perquè, quan un no veu res, pot anar per onsevulla i sempre serà el mateix lloc. Però, com que tenc el costum d’aixecar-me de bon matí, vos puc assegurar que allà cada sortida de sol es un espectacle incomparable que la natura ofereix gratuïtament a tot aquell a qui li agradin les meravelles no fabricades per la mà i el cap de l’home. Ja en poden escriure, de llibres, els poetes; ja en poden posar, de colors, els pintors; ja poden compondre, els músics... No hi ha res tan fascinant com les sortides de sol a s’Algar. I no n’hi ha ni una que s’assembli a la del dia anterior. Un pic per un cel ben clar i ben net, l’altre perquè hi ha un nigul o perquè n’hi ha molts, perquè passa una barca per una clapa que la mar pinta d’or i de plata, perquè ahir era com un vidre i avui fa quatre ones llargues. El més de setembre és el millor, ja que el sol acostuma guaitar gros com un erer... Una sortida de sol dura exactament dos minuts i vint segons. I totes, a s’Algar, superen tot quant pugui passar per la imaginació dels Comediants o dels Dagoll-Dagom. N’hi he vistes tantes! La posada en escena de qui va fer el món no té comparances amb aquelles que puguin imaginar els artistes.

A l’estiu, és l’hora en què les discoteques dels malsortats carrers dels renous deuen dir adéu als darrers clients i per aquest motiu no és estrany veure a s’Algar alguns cotxes plens d’enamorats que, moguts per les dues copes de més, per l’encant natural del dia que neix, per les temptacions del déu Eros i per la calentor personal i pròpia de l’edat, solen tombar els seients dels vehicles i s’abandonen a manifestacions tan humanes i primitives que, sort que ell a la vetllada va passar per la màquina automàtica de l’apotecaria i es va proveir d’una capseta de mitja dotzena de preservatius, que serviran per a aquesta i per a altres tantes sortides de sol...
Dues o tres vegades, he hagut d’estirar la corretja dels meus canets per allunyar-me d’aquella franja més transitada que a redols és camí i a altres no i que ofereix un millor trepitjar per arribar fins al niu de metralladora. Seria bo que els enamorats parassin una mica d’esment per no quedar amb el vehicle just allà on vos dic. Hi ha tants de llocs on aturar-se! Així no hauria de fer cap voltera per no trencar unes demostracions d’afecte que deuen esser sublims, però que a mi particularment sols m’ofereixen la comèdia no gaire encisadora de dues anques que pugen i davallen contínuament tal com si fossin mogudes per un motoret. Per altra banda, un sol que surt a poc a poc dins les aigües davant tu és molt més captivador que tot.
Cal protegir s’Algar diu tothom des de fa anys ja. Del ciment, dels renous, de les caravanes i de la brutor. Deix clar que és un indret ideal per a estimar-se. Les modes i les formes han canviat i, si els clàssics contaven que els enamorats cercaven floretes a foravila o als jardins, hem de convenir que avui prefereixen s’Algar, que no arrib a saber si per a ells és amagatall o romanticisme. D’amagar-se, no s’amaguen gaire i, a la cosa romàntica, la redueixen a un cansament i una bona suada dins un cotxe.
De totes formes, si tots hem de protegir aquell entorn, haurien de tenir esment a no deixar el terra perdut. Una cosa tan senzilla com pot esser un mocadoret de cel·lulosa, que sempre duim tots dins el vehicle, podria ajudar a fer que allò que ara van deixant i que embruta les pedres o les herbes acabàs a qualsevol paperera. Allò del petit contenidor que proposava era una broma, però que tenguin en compte que la gent ben educada quan ha acabat la feina... fa net.
Res no hauria de estar prohibit, excepte perjudicar els altres. Embrutar perjudica. I crec estar d’acord amb aquella senyora marquesa que deia als seus convidats més joves: “Podeu fer totes les brutoretes que volgueu però no vos torqueu amb les cortines”. Per lliçó, idò, a s’Algar, també totes les que volgueu, però no l’embruteu.
El nom de s’Algar té, per a nosaltres i per a vosaltres, un significat d’aigües netes i de cala verge, tant si hi anau tots sols i tranquils com acompanyats amb la vostra parella, que pot esser, entre carícies i grapades, que vos hagi posat com una moto, com diuen ara...
Pensau-hi sempre, d’acord?

UN MINUT ECOLÒGIC

Les darreres pluges varen deixar algunes petites basses d'aigua al Camp Roig. L'endemà mateix aparegueren allà cinc ànneres negres amb taques blanques. Fa més d'una setmana que hi són i semblen campar-s'hi bé malgrat que el vent de gregal ha estat bufant amb tota força aquests dies.

CAMINADA DE S'ALGAR A CALA MURADA

Fa temps que volia posar a internet aquesta petita guia destinada a aquells que no han anat mai a peu a cala Murada des d'es Port. Aquí està per si pot ser d'utilitat a qualcú.
He anat fent les entrades al BLOG de manera inversa a la que s'indica com habitual als blogs. Això perquè el document sigui de consulta fàcil.

Aquesta passejada és fàcil i molt coneguda per tot aquell que camina per aquí i per allà.

Sol tenir una durada de 105 minuts.

IMPORTANT: La imatge corresponent a la barraca esbucada toca anar després de la d'es Secret d'en Moix.

Sortida de sol des de sa Punta

Clic sobre la fotografia

Va per una amiga

ESCRIT + IMATGE
Un dels meus escrits m’agrada més que els altres. Molts d’ells les tornaria pastar i els publicaria de bell nou, cosa que no faré. El que pos aquí va per una amiga que el me va demanar. La protagonista de la petita narració, na Rosa, va morir fa uns anys. Deu ser per això que ara m’estim l'escrit. Dins ell surt la botiga de ca n’Estelrich, una casa amb un caràcter especial que, pintada per mi ja fa molt, encapçala la present entrada del blog. L'aquarel·la, que no és res de l’altre món, la vaig regalar a n’Antònia que és la madona de la botiga on despatxa queviures i somriures a tot quisqui. Li va agradar tant que no passa cap festa de sant Antoni que no me faci una coca de verdura, privilegi que crec que ja hauria d’haver prescit i que me fa vergonya acceptar pel temps que ha passat...

NA ROSA
A ca nostra, quan parlam d’ella, sempre deim “na Roseta” perquè és menuda com un gerro que espera flors. A tot estirar, m’arriba a les costelles dolces.
Vivia vuit o deu cases més amunt d’on era ca nostra, en el carrer de Mossèn Bartomeu Caldentey, a la dreta, mirant cap en el puig de Sant Nicolau que, per haver estat tot d’argila, ha desaparegut com desapareixen tants de paisatges en mans dels qui manegen la construcció i el desorde urbanístic. Ca nostra, una fusteria de molts d’anys i ca na Rosa, una caseta no gens ampla i llargaruda, sortien a la mateixa voravia, estreta ferm, perquè el carrer no dóna per a més.
Els seus fills, dues nines i un nin que li deien Martí, varen néixer en aquell carrer, com jo mateix. M’agradava jugar a baldufes i al clotet amb en Sebastià Serra i en Martí. Ho fèiem a una placeta plena de pols que hi havia a dues passes.
Quan en Martí tenia catorze o quinze anys, feia d’escolà i per aquest motiu sentia sermons a voler. Persuadit que els sagraments serveixen de tant com diuen els capellans, va convèncer sa mare perquè anàs a confessar-se i ella, per deixar-lo content, ho va fer. Quan va esser davant el confés, es va repassar de cap a peus i esperit i no va trobar cap pecat. Això la va apurar ferm perquè no sabia com envestir-hi i a la fi va armar al confés un embull de falsedats, dient-li que havia enganyat el seu espòs amb no sé quin amant i no sé quantes vegades fins que va veure com aquell homenet canviava una mica de color i va desfer el que deia: “Hala, que no hi ha res ver de tot això que he dit! Tot són mentides. Però en Martinet volia que me confessàs...” Així era i així és, encara avui, na Rosa. No ha canviat un pèl.
Fa molt més temps que jo que viu en el Port, a la part de sa capella.
-Quants d’anys tens ara, Rosa?
-Mira, n’he de fer vuitanta-quatre.
-Gens me pareix que en tenguis tants...
Té l’esperit jove i agradable com no n’he vist mai cap d’altre.
En fa vint que va morir en Martí. Només en tenia quaranta-quatre quan va partir. Una malaltia incurable en el sistema nerviós va anar tallant esperances i moviments fins que un dia que l’havien deixat per uns minuts, el varen trobar mort, assegut a la cadira on l’havien posat. Quina feta, Rosa! Li haurem de demanar, al teu fill, com ho fan per pujar en el cel assegut a una cadira. Catorze mesos després, moria el seu marit.
Va quedar a la casa amb les filles. La casada en el pis, i na Concepció i ella a la planta baixa. Na Concepció va néixer molt sorda i per això diu les paraules a la seva manera, tan coixes de so com les sent. Tot quant li manca d’oïda, ho va posar de bona al·lota.
Fa temps que, perquè no li faltassin proves a superar, la llum va fugir per complet dels ulls de na Rosa i era una estampa humana veure com anaven pel carrer totes dues. L’una mirant i l’altra escoltant; de bracet sempre. Mai ningú no va sentir d’elles una queixa ni va veure cap ombra a les seves cares.
Fa poc, l’estalvi rigorós i l’austeritat li permeteren fer-se operar els ulls i amb un duro
damunt l’altre, un metge de Manacor va fer el miracle. Ara, cada pic que em topa me coneix sense que na Concepció li digui “Ara ve en Toni”. Sol menar un cusset que s’afua als meus i per això tots lladren a la vegada i foten un renou de por. Jo li dic que despertarem tot el barri i ella riu quan contesta: “Ja no dorm ningú a l’hora d’ara”.
Abans de l’operació, me coneixia sempre per la veu. Un dia, a la botiga de ca n’Estelrich, plena de gent que esperava el pa, ja m’havia sentit pel carrer i em va rebre amb “Ara entra en Toni Ros”. I jo: “Ja m’has conegut?”. Ella va continuar: “No saps quants de pics record el temps que vivíem en el mateix carrer. Jo feia feina de perlera a la fàbrica “Perlas Islas” i ton pare i el conco en Jaume de fusters a ca teva. Una de les vegades que m’hi vaig aturar ton pare me va mostrar una cançó. La te vull dir. Mira:
En Franco du una camia
tota plena de botons,
i s’ha passat pels collons
que a les deu toquin migdia.
La botiga en ple va esclatar a riure. Uns varen comentar com tot això dels canvis d’horaris emprenya i no serveix de res i que ja en temps del Caudillo anava tothom despistat amb l’hora nova, l’hora vella o l’hora del sol sense haver de tocar els rellotges.
Me va agradar molt la cançó, Rosa. Saps que en podríem fer? La podríem enviar al Cançoner del Pare Ginard, que és un edifici de moltes pàgines on les cançons juguen i viuen a pensió completa. Allà són protegides i vigilades gelosament per la cultura popular. Un bon lloc.
Na Rosa és –ho he dit en el principi– com un gerro. Un gerro que guarda el seu nom. Però també és una roca on hi ha pegat fort el temporal i ja la veis sempre amb el seu bon caràcter que res ni ningú no torcerà.
Els qui escriuen les històries les omplen d’artistes, inventors, reis, generals i presidents. Tots, gent grossa. Dins la que jo escriuré algun dia d’amagat, hi seràs tu, amiga meva, que vares inventar el coratge.

Veritat = Realitat

ES PORT EN ESTAT CAÒTIC

Quan un arriba a Portocolom es dona compte tot d'una que el paisatge està essent destruït i trepitjat per multitud de màquines excavadores, formigoneres, etc. La construcció absurda i desmesurada acabarà per matar la poca tranquilitat que hi trobam. Un no sap que ha de fer en front d'un caos tan gros.
Jo, amb la meva petita màquina digital de fotos, he filmat aquest micro-vídeo, mal fet perquè no en sé de filmar ni l'aparell és per això... Però aquí el deix perquè pens que aquesta és també una manera de cridar contra l'absurd i la mort d'un vell paradís que quasi tots estimam i admiram. No tots, tots, per desgràcia.