Es Jonquet

Aquesta setmana, a Ciutat, he anat a veure el barri d’es Joquet per fer algunes fotografies. Són aquestes on veureu que un indret tan característic com aquest necessita una mà.

El plat prodigiós

Davant aquella entrada mora del Parc de la Torre, hi vivia una dona coixa a qui deien Tonina. Guardava una història íntima que no acabava d’esser secreta perquè la contava massa sovint. A mi, la me va dir un matí que plovia tant que me vaig haver d’arraconar entre les persianes i les vidrieres de ca seva.

-Passa, jove, que acabaràs xop- me va dir.

Crec que m’hauria convingut més arribar a ca nostra amb el pop corresponent que no haver d’aguantar tota aquella xerrera pels colzes que caracteritzava la bona dona.

Fruit de tanta facilitat de paraula va esser que em vaig assabentar que, temps enrera,  havia patit estones en què no se trobava segura d’ella mateixa i per aquest motiu actuava una mica fora de control. Per això fou necessari que en aquelles ocasions la fermassin a una cadira, tant dins el casino, que era el primer aiguavés de ca seva, com dins la cuina. Va passar una temporada de gran pena en què li sobraren els nervis i li mancaren les forces. Se va voler morir i va resar molt. Com aquella vegada en què, lligada a una cadira de bova davant la taula, esperava el dinar i demanava que l’alliberassin dels fermalls. Me contava que va resar tant com no ho havia fet mai abans. En aquells moments, se produí dins ella una emoció nova i diu que havia vist la figura inconfusible del Sagrat Cor de Jesús dins el plat. El va poder contemplar present just davant ella amb els braços oberts i amb la víscera vital lluint al pit les mateixes flames de les estampes on hi havia les oracions dels set primers divendres de mes. Va esser cosa d’uns segons, acabats els quals va veure, admirada i sorpresa, com al cul del plat que just davant ella esperava les llenties s’hi havia dibuixat la figura d’un cor.

Arribats aquí em va dir:

-Espera...- i va treure d’un racó del rebost el famós plat, on vaig poder comprovar que, efectivament, al fons hi havia una ratlla fina, de color entre marró i negre.

No vos podria jurar que allò fos la silueta d’un cor. Igualment hauria pogut esser la d’una fruita o la d’una altra cosa semblant. Però va esser curiós comprovar com el dibuix se repetia exactament a la part interior i a l’exterior del plat, coincidint totalment els dos dissenys. Passant-hi el dit per damunt, se notava un petit relleu tant a una part com a l’altra.

Deia que, pocs dies després, el Sagrat Cor de Jesús li va tornar aparèixer dins el mateix plat. Com que devia esser una figura divina tirant a dretes i, a més, tenia sentit de l’humor, en aquella ocasió la Santa Víscera va utilitzar el castellà per dir-li: “Cuando te encuentres otra vez delante de la carne de cañón, piensa en mi”. Degué fer referència a alguns fets passats que mai no vaig poder esbrinar. Pens que allò de “la carne de cañón” podia haver estat cosa de militars ja que, just davant ca na Tonina, hi havia un bon contingent de soldats, on va esser la caserna felanitxera, lloc on ara s’aixeca el Col·legi Joan Capó.

Madò Tonina estava de tot convençuda que els seus miracles s’havien produït i conservava el plat amb una fe i una devoció absolutes. Tant el va arribar a estimar i protegir que va dir al llanterner que li fes una mena de capsa de zinc amb la coberta de vidre per guardar-lo degudament. Allà el tingué com si de la relíquia més preciosa i més sagrada se tractàs. Aquell dia de pluja que parlava amb mi li bullia dins el cap una gran inquietud: Què seria del seu estimat tresor quan ella morís?

Record quan en aquell temps va morir a la vila una persona que professava la religió dels testimonis de Jehovà. Hi hagué expectació al cementeri a l’hora de l’enterrament, quan, a més de la família i els testimonis de la vila i d’altres pobles, hi acudí  molta  gent curiosa de sebre com es faria la cerimònia.

Cal apuntar que els nostres catòlics no eren gaire tolerants amb les altres religions i n’hi havia que feien befa i insultaven els de Jehovà. Des de les trones i des dels convents, havien predicat prou en contra de tot quant no fos apostòlic i romà. Per això aquells insults que se sentiren al cementeri semblaven una bandera sonora que feia l’ombra massa llarga i massa negra. Déu perdoni els qui ensenyaven als altres a esser despietats i intolerants amb els qui no creien res o ho feien de forma diferent de la nostra.

Aprofitant la gentada, un dels ministres de la menyspreada religió pujà damunt un caramull de pedres que hi havia vora l’entrada. Eren dies en què asfaltaven el camí. Va començar una oració fúnebre amb la frase tan sabuda de “El Senyor és el meu pastor; no em manca res...”.

No pogué seguir. Els intolerants li cridaren “beneit” i altres coses. Però allà mateix i en aquell precís moment s’avançà d’entre la gent la figura coixa i gegant de la nostra Tonina i se sentí fins lluny la seva veu forta i greu:

-A veure si callen tots aquests ases de dos cèntims que haurien d’anar a bramar a ca seva.

Va defensar el dret del predicador a dir les paraules de comiat al seu difunt i després volgué contar la història i miracles del seu estimat plat. Però no va acabar d’anar bé perquè el protestant a qui havia protegit va dir que allò no podia esser ver i que no era creïble de cap de les maneres.

La cara de na Tonina se va trasmudar i en uns segons va passar de la serenitat espiritual a la fúria més rotunda que se retrobava amb les maneres de quan la lligaren a les cadires:

-Ah quatre putes de cabota! –va exclamar- A veure si nosaltres hem de creure el que tu dius i tu te n’has de fotre del Cor de Jesús i del meu plat...

Així va esser com va acabar aquell singular enterrament. Les coses en què creim ens convencen perquè les creim no perquè siguin o no siguin veritat.

Don Gabriel Rebassa, regent que fou de la parròquia felanitxera, va esser el legatari del prodigiós plat de la nostra amiga. Mort ell, aquell singular recipient de terra cuita va passar a les mans de la seva neboda Lourdes. Fins ara no s’ha sabut que hagi estat motiu d’altres prodigis.

Serà bo afegir que, perquè don Gabriel havia tengut la santa paciència d’escoltar un pic i un altre les històries interminables i miraculoses d’aquella doneta mig tronada, va arribar a merèixer tota la seva admiració i confiança. Prova d’això que dic és el fet que un dia, dins l’autocar que la duia a Ciutat, va coincidir amb ell i quan el va tenir al seu costat va dir als altres passatgers: “Què vos pareix aquest curro?”. Duia un engrescament fora mida pel seu Regent i hi ha dins la memòria altres manifestacions seves en què deia que havia somiat casar-se amb ell.

El pi que el vent se'n va dur

Era l’arbre més emblemàtic i més gegant d'es Riueto. Preciós. Una ventada el va tomar i el va fer trossos. Llàstima, perquè el paisatge ja no és el mateix. Quina putada... D’una manera o l’altra, també enyoram els arbres que vàrem tenir.

Els dijous

Als quatre o cinc que, quan me topau pel carrer, me demanau quan tornaré escriure qualque bloc de notes més, i a N’Elionor, que rep el setmanari a Ciutat i me telefona repetint això mateix, vos vull dir que ara no escric perquè crec que ja he acabat els temes del passat i que els del present que me toquen de prop són pobres ferm. Com ho faig, idò? Mirau, aquí teniu una mostra del que escriuria si ho contiuàs fent. Res d’important, dues vaguetats desenfadades estil “mi diario” que vos entraran per un forat i vos sortiran per l’altre sense pena ni glòria. Si és que amb això vos conformau és que teniu la màniga ben ampla i vos ho posaré a bon preu.

Els matins dels dijous, per fugir de les dones que fan net en el meu pis, me’n vaig moltes vegades a Ciutat i altres poques al banc, a veure qualque amic de la vila o als hipers a comprar queviures com pernils, formatges, fruita, llet, oli... articles per la casa com lleixiuet, salfumant, sabó per la rentadora o paper higiènic. De paper higiènic i dels hipers vull parlar en primer lloc i crec que ho puc fer, ara que els hipers són molts, perquè una vegada que vaig voler parlar malament de la funerària, en Tomeu no va voler publicar l’escrit perquè només n’hi havia una de funerària i la crítica era massa tallant i directa. Bé, el cas és que vos vull donar un consell i és que quan, als hipers, pagueu el vostre tiquet de compra el repasseu ja que no fa gaire que me varen facturar dos paquets grossos de paper higiènic de 5 euros quan només n’havia comprat un. Me vaig donar compte a ca nostra i al cap de poc temps vaig tornar a l’establiment amb el tiquet. L’encarregada principal me va dir “Seguramente que la culpa es nuestra, pero no devolvemos el dinero, señor”. Ja m’ho pensava que no el me tornarien però, per 5 euros, li vaig poder dir que “Esto es un robo”. Ella, primer va fer cara de llampuga dient “Lo siento” i després va girar el cul significant que me fes sa punyeta i se’n va anar per una porta especial.

No crec que això de posar-te més coses de les reals al tiquet de compra sigui perquè les caixeres remin a favor de l’empresa, però el cert és que mai s’equivoquen a favor teu. Hi ha vegades que tenen una xerrera desfeta i es distreuen entre elles parlant la d’un caixer amb la d’un altre amb veu alta mentre despatxen. Ahir mateix, la que m’atenia a mi, deia a la de la caixa del costat “¿Viste  ayer cómo le contestó Belén Esteban al señor aquel del jersey azul?”. Davant diàlegs tan filosòfics un no sap què ha de dir però alerta, ninetes, que si me tornau fotre hauré de venir amb un notari.

Fins aquí sobre els dijous que qued a Felanitx. Per dir alguna cosa dels altres dijous, quan vaig a Ciutat, vos puc contar que sempre aprofit per veure qualque exposició de pintura, per comprar llibres, per fer carrers de la part antiga, etc. Ahir, d’una llista que duia de sis llibres, no en vaig trobar cap. A Llibres Mallorca me regalaren el seu calendari del nou any, que des de sempre el cuiden amb certa dignitat literària.

La que més me va quedar dins el cap va esser una imatge real com la vida mateixa, d’aquests dies en què els fumadors són els protagonistes. Quina estampa, amics meus, la de la terrassa, ampla i extensa del bar Bosc, al cap d’es Born, amb totes aquelles estufes damunt l’acera perquè els viciosos del tabac no s’enredassin allà defora. El dia era gris i fred i estaven tots arrufadets i encollits. Les nombroses estufes amb la flama alta i brillant semblaven les torxes d’una processó  quan està aturada fent un recés. O els cirials d’una casa santa trista i depriment. Cap rialla entre aquells fumadors i fumadores que, reposant el cap als respatlers de les cadires, estaven envoltats d’un núvol de fum que s’anava diluint dins l’aire humit de les onze. Si hagués duit la meva càmera de fotos  hauria enregistrat, sens dubte, una bona imatge per l’arxiu. Vint o trenta persones callant i fumant davall lones obscures que les protegien només a mitges de la brusquina del moment. Un vellet amb el ulls clucs i el puret a la boca. Una al·lota, ja no tan nina, mirant com la seva cigarreta aguantava, encara, dos dit de cenra fent equilibris per no caure. Un representant de matalassos mig constipat amb dues gotes que tímidament li volien fugir del nas. Una senyora, ben paneta ella, carregada de polseres i collars amb els dits grocs com el color mig esmorteït pel fred de l’or de les joies. I aquell jovenet, a la part més allunyada del bar, casi tocant els  cotxes que passaven pel carrer, allargat damunt dues cadires, posant els llavis com si volgués besar el cel i fent calamars a la romana de fum que anaven creixent i desapareixien amb la brisa humida i gelada...

Quina estampa, vos deia, la de tots aquets humans que les lleis de fa dos dies han convertit, de qualque manera, en marginats socials i que, asseguts a la millor terrassa del centre de Ciutat, semblava que feien el noviciat per entrar a Caubet. Quins hiverns més cruels vos queden, amics meus.

Benvinguda mil vegades aquesta llei antitabac que les vos fa passar tan putes. No sé com vos podríem ajudar a somriure... I si és que no ho voleu deixar i vos estimau més fer les cares tan llargues, és cosa vostra. Però, creis-me, acceptau que vos donin la mà per deixar-ho. El fred no és perillós, el tabac sí. Pel fred, les estufes o Canàries. Pel tabac, vosaltres mateixos.

En Joan de Son Suau

 

Aquest video el pos aquí amb un tant de retard però trob que hi ha de quedar com testimoni d'un felanitxer que ha tingut la sort de veure més coses que els altres. 

-Feis clic a baix, a la dreta, i el veureu més gros-

Notes

·Ahir al matí hi ha va haver un eclipse. El vaig veure des de el meu terrat. Llavors vaig baixar amb la màquina de fotos i totes ses que vaig fer no han servit per res: desenfocades, mogudes, i a les que eren bones, no se veia l'eclipse.
·Acab d'anar a http://www.serradetramuntana.net/ i he signat perquè a la Serra la facin patrimoni de la humanitat. Ja hi havia anat fa temps però llavors no vaig poder signar. Hauríem de signar tots.

Petit calendari 2011

Les gelades d'aquests dies

Una nit senzilla

Ahir escoltava com un locutor de Radio Nacional demanava als oients que li diguessin per telèfon com volien passar la nit de Nadal.

Me va encantar quan el germà d’un pagès li va dir: En Tomeu nostro té un cusset que m’estima molt. Sé que ara és coix perquè el va atropellar un camió. La nit de Nadal hi vull anar. Seurem a la foganya i jo tindré damunt el cusset... No vull res més.

Felicitació de Nadal

Una bona pel·lícula

Feta aquest 2010, és una pel•lícula que m’ha agradat molt. La vaig baixar sense tenir-ne noticia i, la veritat, val la pena. L’aconsell a tots aquells amics que estan una mica farts del cinema violent o de ciència-ficció monstruosa que avui tant abunda perquè aquí, amb una filmació nítida, correcta i clàssica s’ha aconseguit una obra de postguerra poeticosentimental com ara, per desgràcia, ja no se’n fan.

Video educatiu

Crec que un senyor molt singular que vol ser president del govern d'aquesta comunitat, amb una incultura manifesta, necessita algunes nocions importants de català. La primera d'elles podria ser aquest vídeo que m'envia un amic i que tan bé li  pot anar al polític després de tots els absurds que ha anat escampant aquestes setmanes. Aquí es donarà compte de la gran riquesa de les paraules de la nostra llengua. El vídeo només mostra la d'una d'elles.



Un pasquí interessant

El far i la publicitat

No sé si vos heu fitxat que el far des Port surt als panells publicitaris de les carreteres i ciutats de l’illa.

Gent d'aquí: Sa madona Catalina Tugores (de can Ploris) fa 91 anys.

Avui és 24 d'octubre i un 24 d’octubre varem néixer ella i jo, amb un temps de diferència, però el mateix dia. És la més velleta del barri i m’encanta que facem festa plegats. Mos telefonarem i mos direm que l’estiu que ve ella tornarà aquí, a n’es Riuetó, per anar cada dia a n’es Babo a peu, per parlar de les seves coses i de les nostres. Els temps passa per a tots... però per a ella que passi lentament i amb salut, com hauria de ser perquè la vida sigui tan llarga com li desitjam.

Mirant imatges: En Tòfol i en Rus

Des de sempre m’han agradat les imatges i d’aquí la meva afecció a la fotografia, al cinema i a la pintura. A ca meva trobaríeu calaixos ben plens d’imatges de tota mena: paisatges, persones, animals, festes, etc. Ahir vaig obrir una carpeta blava i en vaig treure una. La vaig mirar un moment i tot d’una, els records. Perquè les imatges que un ha guardat viuen encadenades a la memòria i ens mouen cap a l’inevitable procés de recordar fets, temps o gent. És per aquesta causa que, quan qualcú ens mostra una fotografia d’un viatge, d’un parent o d’una trobada qualsevol comenta: “Això era quan se va casar na Maria”, “El caparrí que veus a la dreta és en Joanet”, “Aquí, esperant el metro a París”. Mil coses així.

Ara vos ne vull descriure una. Mirau, és aquesta on hi ha un home amb els calçons mig arromangats i amb un canet al seu costat. Bé, aquí no hi ha canet per mala sort, però a la primera que vaig pintar hi era; aquesta és la segona. Com podríeu comprovar, el dibuix no és res de l’altre món. El canet estava aturat i l’home davalla del Calvari i va cap a ca seva, que no és gens lluny. Sols no haurà de fer tots els graons que el separen del poble i ja hi serà. Ca seva és un vell molí amb la torreta mig espanyada. El primer molí que trobam quan pujam en el puig. Avui l’han arreglat i ha canviat una mica. El nostre personatge vivia allà i era un home important... per mi era important, tant si voleu com si no. En més d’una ocasió vos he dit que la meva història no són els famosos sinó els qui han viscut prop de mi i m’han agradat. I aquest personatge em va agradar perquè em va cauré bé. Ja heu endevinat qui era, supòs... O no? Era en Tòfol. En Tòfol Gardanyo, que feia de cabrer i era petit i bona persona. Quan jo era al.lot, sempre que el trobava parlava amb ell. De mil coses. “Just ara han tocat les campanes... que hi ha cap mort?” me demanava... o “Saps si diumenge és fira?”. I jo també feia preguntes: “Quantes cabres tens ara, Tòfol?”, “Per què li has posat un davantal, al boc?”.

Tenia el nas grosset, com jo mateix, però diferent. Les cabres eren punyeteres perquè sempre han estat mig loques. Però ell era el cabrer titular del Calvari i allà no hi havia por de fer malbé els sembrats perquè les arades no podien pujar tan amunt. Per aquelles saons, els nins anàvem molt sovint a tals indrets i quasi tots érem amics seus i xerràvem amb ell quan el trobàvem. Si qualcun se volia aprofitar de la seva ingenuïtat d’home sincer i bo, els altes l’advertíem. Calia que el pastor de cabres quedàs tranquil i fos feliç entre les parets antigues i mig esbucades, els vells garrovers, les flors blaves dels lliris salvatges i les grogues de les vinagrelles. Quan vàrem saber que uns grandolassos l’havien fet beure més del compte i s’havien rigut d’ell, ens vàrem emprenyar molt i els vàrem cridar “Sou uns caps de fava!”. Quasi el veig ara quan una vegada va agafar el cabridet més petit i el va fer mamar a sa mare perquè nosaltres ho veiéssim.
L’altre protagonista de la meva aiguada és el ca que, com en Tòfol, ens gira l’esquena. No era el ca del pastor sinó que era el meu ca. El me va donar en Miquel de sa Fonda, pare del famós Miquel Barceló que pinta bous, dragons... i cans, però més lletjos que el meu de la fotografia. Ja fa molts d’anys d’això. El meu tenia el pel dur, espès i fort... Semblava que havia sortit de les estepes russes i per això li vaig posar Rus. Era un àngel. Mumare deia “Aquest és el meu amiguet” i el tenia sempre al seu costat. Un cotxe li va rompre una cama i un metge jove que era veïnat nostre, va provar d’enguixar-la-hi, però era tal el dolor que aquell guix li produïa que l’endemà mateix l’hi va llevar. L’os va saldar bé per miracle i ningú, al cap d’uns mesos, no hauria dit que li hagués passat res mai. Mirau si se va posar bé que, quan pujàvem a Sant Salvador, anava sempre per damunt l’esquena de les parets de pedra que limiten la carretera o el camí vell. I fou en el camí vell on va trobar un petit cérvol de jugueta dels de “peluche”, que diuen. El va portar a casa i mai el va voler deixar. Si el volies veure satisfet li donaves el cervolet i ell el guardava entre les cames de davant més content que una festa.
Va viure desset anys, que ja són anys per un ca. Crec que hauria viscut més, però anava tornant molt cec i pegava amb el cap pels escalons i se feia mal sempre seguit topant amb una cosa o amb l’altra. Quan vaig veure que sols li quedava el patiment em vaig decidir. El vaig rentar, li vaig posar el millor collar que tenia i cap al manescal. El manescal li va donar una injecció letal. “Que no patesqui” li havia dit jo. Al mateix segon que l’agulla va tocar la seva pell, en Rus va tancar els ulls i, mentre jo esperava alguna contracció o estirament, el manescal va dir “Ja és mort”. Heu de saber que aquella me va semblar la mort més bella del món i en vaig estar content. “Si quan em toqui a mi -vaig dir- me voleu fer el mateix, vos faig hereu, manescal”. “Si vols deixar el ca aquí ja ens cuidarem de...”. “No... que el me’n vull dur”. Un cop a casa vaig xapar un llençol, hi vaig posar en Rus amb la seva documentació d’identitat, perquè allà on anàs no tingués problemes... i també el petit cérvol de jugueta, entre les cames de davant.

Des d’aquell dia té el seu lloc just davall una alzina de sa Mola, a la vista del meu petit jardí d’arbres i de gallines, a un tros de garriga de can Cadernera, petit com una xeremia, on creixen i floreixen multitud d’estepes... que deuen esser les mateixes que creixen i floreixen a la Rússia central d’on sempre havia pensat que podia descendir el meu Rus.

Del XIV Simposium Nacional d'Aquarel·la

Fotografia enviada i mostrada a "El temps" d'IB3

De diumenge a les 07.40

Fotografia enviada i mostrada a "El temps" d'IB3

 

Tres segons plats

Aquells anys, passàvem el temps de figues a foravila, al Pou Nou, on engreixàvem mitja dotzena de porcs negres i aixecàvem les figues, les ametlles i les garroves.
Cada temporada, el padrí Toni anava a la vinya que hi havia darrera la caseta i collia una bona senalla de raïms negres i dolços. Després els premia i abocava el most dins la mateixa olla gran on solien fer els caragols. La posava en el foc i feia bullir el líquid un parell d’hores cada dia. De tant de bullir, aquell most acabava per minvar de tal manera que al final cabia dins una petita olla amb broc. Havia tornat força espès: una mena de melassa més dolça que tot, tant que, quan la tastaves, et feia coïtja en el coll. El seu nom propi era el d’arrop i crec que s’ha mig perduda, la paraula, perquè el suc del raïm ara no es bull a cap lloc.
Jo l’he enyorat, a l’arrop, perquè era una gola dinar a foravila d’uns fideus amb patata de primer i, per segon, mumare em fregia una tallada de sobrassada i, tot d’una que la tenia dins el plat, hi posava a damunt una bona cullerada de l’arrop miraculós sortit de les mans, el gust i la paciència del padrí. Mullar-hi pa blan era massa. Me creureu si vos dic que ara mateix, quan escric, em llep els llavis recordant el gust de la sobrassada fregida i el most bullit? Diuen que això de mesclar dolç i salat és un invent modern. Idò vos cont exactament de fa mig segle.
Tenia un canet de pel curt, clapat de blanc i negre, que nomia Menut. Petit, viu, valent i eriçoner. Una espira que ens anava de primera, ja que els eriçons no ens fotien els pollets com passava a altres cases del camp on hi havia corrals de gallines. Alguns vespres m’espolsava la por i sortia amb en Cañón a trescar tanques, botar parets i fer caminois. Al cap d’una hora o dues tornàvem a ca nostra amb dos o tres eriçons dins la sarrieta. Sé que, almanco dues vegades, vaig dir a mumare que els volia menjar rostits i per això el padrí, sempre el padrí, els escaldava i els inflava per una cama amb una canyeta fins que eren rodons com una pilota. Llavors, amb un vell raó d’afaitar, els tallava totes les pues. Ben cuits al forn fins que feien crec-crec i envoltats de patató i de verdures, aquella no era mala menja, que no he vist repetir a cap altre lloc i per ningú més. Deu esser per la feinada que duia...
Acabaré amb un altre plat que tant menjàvem el temps de les figues com altres mesos a la vila. Nosaltres li dèiem “estam i seda” i era un fregit a base de molta carabassa tallada amb petits daus i també molta col-i-flor i trossets de ventresca o de panxeta, amén d’unes talladetes rodones de botifarró. M’encantava i crec que, dels tres menjars de què vos estic contant, serà aquest el que qualsevol dia repetiré per la senzilla raó que tots els seus components estan encara a l’abast de tothom.
Quan les hamburgueses i les salsitxes han vingut, unes del centre d’Europa i les altres d’Amèrica, parlar del menjar de fa cinquanta anys a una pobra caseta de figuerolers del Pou Nou vos haurà semblat estrany. No me volgueu fer creure que una hamburguesa sigui millor que el pancuit, que un bullit d’ossos de porc, que unes sopes mallorquines... o que una tallada de sobrassada fregida amb arrop.
La llibreta que guardàvem dins el calaix dels torcaboques tenia totes les receptes de cuina escrites en felanitxer. No estaven corregides ni normalitzades, però a ca nostra tots les enteníem perfectament. No em tragueu llibres de narrativa ni de poesia, per molta bellesa que hi trobeu a dins. Mai no hi veuria els records, l’encant ni els sentiments que vaig experimentar quan mumare em deia “Comença per llegir fort la recepta dels rubiols i jo aniré preparant el ribell...”

Fotografia de dimecres a les 8.

Enviada i mostrada a "El temps" d'IB3.- A mi em sembla interessant ja que destaca les cases assoleiades amb la llum calenta del matí sobre el gris general de la imatge

Gent d'aquí: En Rafel ve de pescar

Petites coses al port... Entre el somriure i la vergonya.

Crec que amb els anys que duc escrivint ja he dit tot quant volia dir del nostre port. Però cada estiu el port és actualitat perquè quasi tothom hi és per la calor i per les vacancions i no em queda més remei que agranar una mica dins la memòria a veure si hi queda res que vos pugui contar. Si en surt qualque cosa, serà sempre personal i mai general i per aquest motiu, un o l’altre o tots vosaltres direu: mira’t aquest, quines beneiteries ha vingut a contar avui...

De vegades exageram quan deim que no s’ha de tudar res. És sobre aquest tema, que va la primera agranadura. Vegeu com un horabaixa tots els de la colla ens trobàrem a l’arenal dels Capellans, que ara és conegut com els Banys de na Cleo. Motiu d’aquella reunió: fer i menjar un bon trempó, com abans ja ho havíem fet i menjat a s’Algar o a sa Cova Foradada. Encara havien d’inventar els plàstics i el férem dins un ribell de test, envernissat i lluent. En varen quedar unes poques racions. Quan arribàrem a l’ensaïmada, va passar per allà una senyora felanitxera, tota romàntica i amb aires d’arts escèniques, i va dir que si havíem de tirar aquell trempó que no ho féssim, que ella el se’n duria per sopar el seu marit. Només per aprofitar aquell menjar tan senzill, la bona dama va traginar a peu el ribell des de Na Cleo fins a la part central de les cases del port, quan encara feia sol i la calor pitjava amb tota. La m’imagín amb un pam de llengua defora entre la pols del camí. Posat que les tomàtigues i els prebes anaven tirats de preu, li hauria convingut més deixar anar el nostre trempó i fer-ne un tranquil.lament dins la seva cuina. No ho trobau així? Ella. no. Tudar, a casa seva, era un sacrilegi. No s’ha de tudar res, és ver, però tot té un límit. Un pescador la va sentir com, arribant a les primeres cases del Riuetó, cantava “Un bel di vedremo”, a pesar de la suada magistral que duia. Li anava l’òpera, a la dama aquella.

Foren uns anys en què era inevitable topar-se amb don Joan, el vicari d’es Port. Un porrerenc que marcà època pels llargs anys que hi va exercir. Pel seu caràcter pagès, amigable i, sobretot, per la seva senzillesa i transparència. Amic de tothom, no era home per anar a fer sermons a la Seu i, dins la seva encantadora subjectivitat, repetia cada any, lletra per lletra, que a la processó del Carme havíem de posar bones cordes i fermar les barques fort, no fos cosa que qualcuna se rompés i la processó quedàs xapada en canal.

Tornaré tot d’una a don Joan, però per anar on vos vull dur és necessari anotar que altre temps quasi totes les dones arribaven verges al matrimoni. No era com ara que no està massa ben vista tanta virginitat ni tants d’escrúpols com la santa mare església exigeix encara a les dones per exercir de catòliques exemplars. Per tals costums virginals, molts de casats de fresc, abans de partir cap a Madrid, Barcelona, Sevilla o Andorra, anaven a passar les primeres nits al port, on solien fer trinques. Ja m’enteneu. Un lloc molt adequat per a consumar el que fos. De dia, un passeig i altre, ben aferradets pel Riuetó, es Babo o s’Algar i a qualque lloc es trobaven amb el vicari, que ja torna al nostre escrit. Queda dit que els encontres de les parelles amb ell eren inevitables. I ell els desitjava tota mena de felicitats i de ventures. Ho feia amb el seu dir planer i net. Paraules senzilles i simpàtiques com la salutació que va fer a uns amics meus un matí quan anaren a prendre al cafè amb llet al bar de can Cosme: “Bon dia, noviis! I que no heu tengut por aquesta nit?”. Què ha dit el vicari!, pensaren ells, però don Joan era així i no havia dit res més que allò que haguria dit a una colla de nins de 12 anys. Per paga, a la vetlada, s’havia apagat el llum i no n’hi havia hagut de tota la nit. Els tirs del capellà anaven en aquest sentit. Havia parlat exactament de por, de la por de la fosca i dels fantasmes i de res pus. Ja estam que els noviis pensaren amb tot quant degué crear la seva pròpia imaginació després del primer vespre de dormir junts. L’al.lota va tornar vermella i res més. No hi importava explorar ni mica el diàleg de don Joan, les paraules del qual sortien d’un enteniment incapaç d’avergonyir, ferir o cremar ningú.

D’avergonyir una mica uns protagonistes d’una bauxa especial de la qual tenc molta responsabilitat, foren uns fets motivats per un servidor quan va haver aprovat les oposicions. Vaig convidar els meus amics a sopar a ca nostra, al port. Havíem de fer llarg i vàrem complir. Cal dir que tots nosaltres érem moderats en tot i que aquell vespre vàrem botar olímpicament la paret i vàrem enviar la moderació a ca una puta quan ens perdérem amb el beure i amb el menjar. L’escenari quiet i solitari d’aquella tardor convidava a l’excés. Feia la nit tranquil.la d’una lluna plena i grossa com un erer que ho banyava i ho vestia tot de plata. El paisatge semblava acabat de sortit de ca l’argenter. A mitjanit, el far era l’únic vigilant del nostre caminar, que ens va dur per ca’n Cordellina, on entrarem tots dins una barca de no sé qui i ens posàrem a remar cap a la fonera, on cantarem el “Cara al sol” i el “Prietas las filas” amb tanta potencia que ja hauria volgut en Pavarotti arribar a notes tan altes. Quan tornàrem fermar la pastera, un dels amics que no havia romput cap plat mai, se va fitxar en un llaüt d’allà prop i va dir: “Mirau, aquest és el llaüt del nostre professor de...”, i aquí ve l’animalada perquè, amb tota delicadesa, va obrir les portes que tapaven el motor, se va treure la tiula i va fotre una pixarada damunt aquella màquina que no tenia cap culpa dels suspensos o dels aprovats que havia firmats el seu propietari, qui, temps havia, ens havia transmès amb tota paciència i amb tota manya els coneixements propis de la matèria que li fou assignada al nostre Institut Laboral. A més, l’alumne que va cometre la buidada de ronyons sobre el centre neuràlgic de l’embarcació era un gran amic personal de l’educador i cal pensar si, a la seva manera, ho va fer per agraïment més que per altre motiu... Anau a cercar si en realitat allò fou o no un acte d’homenatge i d’estima.

Però hem de convenir que aquell va esser un fet vergonyós. Ho vàrem reconèixer tots nosaltres quan l’endemà ens havíem aclarit d’aquella boirada que el beure més del compte provocà dins els nostres cervellets. Que és de ver que el beure ho capgira tot. No begueu massa, amics meus, que si, com nosaltres, compixau un motor de barca, vos podríeu compixar també la moral, de la qual no hem de presumir mai si no treballam sempre a favor seu.

Un dinar d'amics

Qualsevol motiu és bo per reunir-se en Es Riuetó. Avui en Sebastià ha vingut amb els amics del judo i s’han trobat de p.m. dinant a l’ombra, sempre contents i de bon humor.