Pantalla completa: primer botó
dissabte, 18 de juny del 2011
dimecres, 15 de juny del 2011
Sortida de sol a S'Algar · Portocolom · Felanitx · Mallorca ·>>360º<<·
Pantalla completa: primer botó
dimarts, 14 de juny del 2011
Figures al sol
La caseta, sembla que està de festa. Uns amics, que havien creat un munt de petites criatures per algun treball artístic, les han penjades a la caseta perquè vegin com són les sortides de sol a s’Algar... fins que el sol mateix acabi amb elles!
De totes maneres, les he duites aquí, on les podrem veure sempre que volguem.
A favor d'en Guillem Tintorer
He publicat aquest escrit al setmanari FELANITX del dia 11 de juny
Sobre la carta al director de J.T.
Havia de parlar, fa mesos, de la brutor que bona part de l’any campa pel Port, on voldria viure fins al meu final amb més netedat. El centre de Palma, on vaig cada setmana, me fa enveja. No així les rodalies, on tothom se queixa. No vull que aquí, el nostre port, acabi com una rodalia de Felanitx, on fa anys que l’ajuntament engegava campanyes perquè tot fes bona cara. M’encanta el Port... però els carrers, les voreres, els camins, la garriga a l’hivern, fan una mica de vergonya. I no me queix de ningú de la brigada, dels jardiners, etc. Trob que tots fan la seva feina. Per res del món voldria perjudicar-ne cap. Per la seva part, Obres de Port té una dona que va de verd i groc que cuida una mica la vorera urbana. Quan, pel motiu que sigui, falla uns dies, és ben coneixedor perquè les papereres estan que rebenten i foten una pudor de mil dimonis. Per paga els qui tenim cans no trobam bosses per als excrements en els dispensadors corresponents i l’únic que hi havia a la meva part, el varen llevar. Vaig telefonar a la Sala perquè el tornassin posar. Me varen assegurar que ho farien però, ara que hi pens, no me varen dir quan. I jo, per tot allà on vaig, per les llibreries, a les drogueries, a can Roca de Palma... enlloc he trobat bosses negres petites de les que faciliten els dispensadors. En volia comprar i no en venen i com que no m’agrada passejar les merdes dins les transparents, me servesc dels mocadors de paper i, és clar que si les deix dins les papereres, al cap d’un dia es posen a pudir de valent.
Bé, això només ha estat per entrar amb metles, perquè la causa més important que m’ha duit a fer aquest escrit d’avui amb una mica més d’urgència que els altres l’ha motivada una carta al director apareguda a la pàgina 5 d’aquest setmanari corresponent a dia 4 de juny. Qualcú, a la fi, un tal J.T. romp una llança a favor d’en Guillem Tintorer, que tots els estius, com bé diu, fa una feina exemplar a favor de la netedat d’es Port i d’altres indrets del litoral felanitxer. Diu J.T. que “convendria que, els qui comandau, contractàssiu per sempre En Guillem”. Jo ho vull dir també i ben fort.
En Guillem va esser, fins fa més d’una quinzena d’anys, veïnat meu en es Riuetó. De la seva senzillesa i bondat no en cal parlar, les du amb ell ben arrelades i manifestes. De la seva eficàcia en la feina que fa, en són testimoni quasi tots els qui el veuen passar amb el camió i en les aturades que fa seguit seguit per recollir una fusta, un plàstic, una brutor qualsevol. No té aturai. És una vergonya que el tenguin de temporer. Quan vaig a pagar les contribucions, hi pens sempre. Si almenys una milionèsima part del que pagam tots servís per posar-lo fitxo!
No vos cregueu que en Guillem no lluitàs per esser-ho. Però, cansat i tot sol, va haver de tirar la tovallola. Record que, durant aquells anys de la seva lluita, vingué a veure’m i me va dir que una bona al·lota que duia la cosa social de l’Ajuntament li volia ajudar i me va demanar com ho havia de fer, perquè li exigien que justificàs que havia anat a escola el temps obligatori. Per dos o tres pics vaig telefonar a la directora de l’escola del Port per agilitzar la cosa. Sé que ella es va posar en contacte amb la Delegació... No sé a on, a la inspecció, o a l’escola mateixa, no trobaven els papers quan ell havia complert correctament tota l’escolarització que li tocava. A vegades, quan el trobava pel carrer, li demanava com ho tens i ell me deia un pic que tot anava per bon camí, un altre que ara me falta un certificat, que ara sí, que ara no... fins que vaig callar i pensar: a tu te passen amb parenostros i no faran res. Efectivament, en Guillem es passa la vida, anys i més anys, de temporer d’estiu sense que ningú de la Sala hagi tengut la dignitat d’esser just amb ell i de reconèixer tot quant fa. “Demanau pel Port quina feina fa –diu J.T. a la seva carta– i si vos convendria tenir-lo tot l’any”. Se mereix, sens dubte, vull afegir jo, la condició que li negau. Els contribuents estam contents de les feines ben fetes i les contribucions tenen més sentit quan es tracta de remunerar aquelles més merescudes.
Supòs que en Guillem no ha tingut la suficient ajuda de sindicats, personal social, etc. Ni sé si ha acudit a ells o si sap com fer-ho. Potser no s’ha sabut explicar amb la gent que li podria ajudar. Els grossos li han exigit certificats d’escola i de cultura quan, respecte de l’escola i de la cultura de la netedat, en dóna amb una cullereta a tots.
Molts de dies, a sortida de sol, el trob quan ve per s’Algar amb el camió. Me diu que li agrada més el camió que la furgoneta amb el remolc perquè, quan volta, el remolc no sempre l’obeeix així com ell vol. Buida el contenidor que hi ha prop del niu. Aixeca llaunes per aquí i per allà. I quan veu el puntet blanc d’un paper posa mà al fre, bota del vehicle mil pics i deixa el terra ben llampant. Després ha d’anar per les cales i ho ha de fer tot arreu. Fora mosques.
Ara, si un dia el torn trobar i ha sabut que, aquí i avui, he parlat bé d’ell com toca, té collons de fotre’s a plorar i no vull que ho faci.
S’està guanyant amb escreix, senyors de la Sala, la tranquil·litat que li escatimau. Pensau-ho.
diumenge, 12 de juny del 2011
A uns visitants
Uns internautes, mes bé joves, me demanen algunes coses sobre els meus panorames. Mirau:
M’he decidit pels panorames cilíndrics perquè trob que són els que millor van als paisatges on sempre interessa el que tenim davant els ulls i mai el cel de més amunt o la terra que hi ha al redol on posam els peus. (Els panorames esfèrics són millors pels interiors d’esglésies, palaus, etc. i es solen fer amb dues tomes d’un objectiu d’ull de peix. No és el cas que a mi me toca).
Per fer els meus necessit cada vegada de 8 a 15 o més fotografies preses d’un mateix punt amb la màquina completament anivellada mitjançant un trípode. El resultat no sempre és bo i cal, a vegades, fer quatre o cinc sèries de fotos amb un total 40-60 imatges per un sol panorama.
No sempre és interessant la part de darrera nostre però l’hem de retratar fins a donar la volta completa perquè si no el panorama resultarà una fotografia plana i freda. L’encant que tenen els panorames de 360º és que te donen la impressió de que tu mateix estàs dins els paisatge que contemples i això se coneix, dins el món de les imatges, amb el nom de “sensació envolvent” (la paraula correcta seria “envoltant” però no la trob suficientment exacta).
Per obtenir el panorama de la catedral de Palma, que acab de posar just aquí baix, vaig prendre un total de 48 fotografies de les que, finalment, n’he utilitzades 9.
He obert un nou blog on sols hi vaig posant els panorames. Per donar-li un caire més divulgatiu dins el món internàutic, està en castellà. No és que a mi m'agradi que hi vagi però m'ho ha demanat el servidor. De totes maneres, en castellà, no hi ha més que els panorames amb els títols corresponets. Vegeu-loAQUÍ
dimarts, 7 de juny del 2011
diumenge, 5 de juny del 2011
dimecres, 1 de juny del 2011
Els estudiants que no estimaven els polítics
Devíem esser devers una trentena quan varem començar el batxillerat i deu o dotze quan l’acabàrem. Entre ells en Toni Perdigó, en Tomeu Guidó, en Mateu Ceia, en Joan Gerrer i en Miquel Real. Quin temps, aquell! Com si la vida començàs llavors. Ca ses monges i cas frares quedaven dins un passat no gaire gloriós per culpa d’aquella puta guerra de feia només uns anys.
Quan, a ca nostra, feia malcriadures o me posava inaguantable, mumpare me renyava dient: “Te dic que hi vares venir, amb so Moviment”. És clar, tothom hi ve amb un moviment o l’altre, però en minúscules.
Era un temps en què calia que els polítics fossin de dretes, però a nosaltres, a l’institut i al carrer, la política la mos duia ben fluixa. L’aguantàvem, quin remei, però no en volíem sebre res. Teníem una assignatura dedicada a la beatificació d’en Franco i d’en José Antonio que se deia Formación del Espíritu Nacional, quan sabíem que en Franco era un dolent i l’altre, un idealista que fa esser afusellat després de fundar la Falange. Aprovàvem aquella cosa dient viva Espanya, la patria es una unidad de destino en lo universal, por el imperio hacia Dios, i més pardalades d’aquestes. Per a nosaltres, aquell professor de nas xato i ulls clars, vingut de les vísceres més vulgars del franquisme, era un enxufat que no sabia més que quatre consignes i tres cançons. De fet, la resta de professors l’evitaven i se’n fotien un poc d’ell.
Els matins i els horabaixes aguantàvem la pujada i la baixada de les tres banderes, nacional, falangista i requetè, fent files al pati i cantant el Cara al sol i el Prietas las filas. Anàvem cada 20 de novembre a posar una corona de flors al replà de la Parròquia, a la creu dels Caiguts i allà responíem una, grande i libre quan el representant local del règim deia per tres vegades el nom de la pàtria. En lloc de dir-ho com cal, pronunciava la paraula sense la s i per això li varem posar, a aquell senyor el nom de “n’Epaña”, així sempre dit en castellà.
Al saló d’actes del centre, a qualque despatx i a diverses aules importants, el santcrist de metall daurat damunt una creu plana de cirerer, presidia sempre acompanyat per les fotografies del Caudillo i de José Antonio.
Mirau si me picaven poc, en Franco i el Movimiento, que, quan sis alumnes de l’institut fórem seleccionats per anar de franc a un campament del Frente de Juventudes a Menorca, jo vaig esser un d’ells i hi vaig anar sense sebre què tions era el frente aquell i em vaig posar la camisa blava, els calçons caqui i la corretja amb la sivella de l’escut com si m’hagués vestit per anar a vermar.
Ja que hi som podríem parlar un poc d’aquell campament a Menorca, al qual només nosaltres sis érem els únics mallorquins assistents. Arribats a l’illa, aprofitàrem per fer una visita curta a la casa de l’amic Germà Coll. Justament ell no hi era però la família ens va rebre amb totes les atencions del món. Després d’un trajecte en bus, enfilàrem cap a cala Galdana per un camí de carro fins que tocàrem l’arena d’aquell paradís verge i magnífic. Llavors li deien cala Santa Galdana. No sé si ara, perquè els hotels l’han prostituïda i corrompuda, li deuen haver acurçat el nom perquè, de santa, no en deu tenir res quan com, a Maria Goretti, li han fet perdre la virginitat a la força.
Les tendes de lona del nostre campament s’estenien a l’esquerra damunt un turó de més alçada que el nostre penyal Roig. Vos avorriria si vos contava de la vida quotidiana i repetida d’aquells dies, tots iguals per espai d’unes vint jornades. Potser estaria bé només una petita anècdota i així acabaríem amb bona boca.
El capellà del campament era un homo de mitja edat, alt i primet, que manava i dava ordes igual que els responsables de més graduació perquè era tan falangista com ells. Dins cada tenda, n’hi dormíem sis i ell ve el segon dia a la nostra i ja per començar mos va posar nerviosos a tots quan va dir que els faltaven tendes i espai i que hauríem de fer lloc a un nou jovenet que arribaria el sendemà. Allò mos va posar d’un mal humor com no vos podeu imaginar. Estrets que ja estàvem dins aquell redol tan reduït. Una calorada que feia sempre, tant de dia com de nit. En Martinez, que adesiara amollava pets i aquell tuf d’olor de peus que feien les espardenyes... i encara ficar-n’hi un altre. Déu meu! A més, no seria felanitxer i ja no pareixeria res igual.
La incògnita de qui seria el nou acampat mos va dur de cul tot el dia. De tant en tant guaitàvem per veure si el capellà venia amb ell. L’endemà, devers les deu, s’entrega amb les mans dins les butxaques. En treu una i amb una xinxeta clava una estampeta del Cor de Jesús al pal principal que sostenia la tenda dient: “Aquí teniu l’amic que vos faltava”. No vos vull dir les flastomies i les pestes que vàrem amollar quan se’n va anar fent la mitja. Amb el mal de ventre que ens havia fet passar el milà aquell! Per si fos poc, quan al cap de dues hores ve el cap principal de l’acampada per passar revista a la tenda, va dir: “A ver si aquí hay huevos i os laváis los pies más a menudo que esto apesta a verraco!”. Encara més: quan va veure l’estampeta va afegir: “Veo que teneis un nuevo camarada. Llevaros bien.” Camarada sempre m’havia semblat una paraula feixista. Ja llavors vaig trobar que aquell nom no li anava bé a l’estampeta. En aquell temps hi creia. La paraula adequada era amic o company i això ho vaig dir a mitja veu. Però en Miquel va esser més radical i, en certa manera, em va contradir: “Toni, aquest de la estampeta sí que en té. de camaradas. Vols sebre qui són? Idò, tots aquells capellans que, com aquest d’aquí, besen el cul an en Franco i an el seu Glorioso Alzamiento Nacional.”
Això que no en volíem sentir parlar, de política...
dilluns, 30 de maig del 2011
divendres, 27 de maig del 2011
Can Cordellina · Portocolom · Mallorca ·>>360<<·
1: Amb els seus colors, un dia clar
2: Amb tons sípia, un dia gris
dimarts, 24 de maig del 2011
diumenge, 22 de maig del 2011
Plaça de s'Arraval. Felanitx. Mallorca ·>>360º<<·
Pantalla completa: primer botó
dissabte, 21 de maig del 2011
dimecres, 18 de maig del 2011
dimarts, 17 de maig del 2011
divendres, 13 de maig del 2011
Es Riuetó 3 · Portocolom · Mallorca ·>>360º<<·
Panorama cilíndric
Per cada un d'aquests panorames faig de 8 a 15 fotografies normals que llavors cal reunir en una sola de més de 2 metres de llargària. Pantalla completa: primer botó
dimecres, 11 de maig del 2011
Es Riuetó 1 · Portocolom · Mallorca ·>>360º<<·
Panorama cilíndric
Mirau que en duc de temps a Internet on m’he trobat amb gent magnífica que segurament mai coneixeré personalment. Entre tot aquest munt de bons internautes avui he de manifestar el meu agraïment a un gran amic que he fet fa poc ben lluny d’aquí i que du més de vuit anys treballant la tècnica dels panorames. A Argentina, en Diego, qui, des de Bones Aires i mitjançant la seva web http://www.360facil.com.ar i un caramull de correus, ha tingut la santa paciència de mostrar-me, passa a passa, la manera de com inserir els panorames que vaig i aniré realitzant, si Déu vol. Aquí mateix vos deix el primer que no podia ser altre que Es Riuetó on tenc ca meva i cas meu germà. Per mi, el lloc més preciós del món. Del mateix i d’altres indrets d’es Port i de Mallorca tenc la intenció de dur més panorames en aquesta senzilla pàgina personal que vull que sigui de tots.M’he decantat pels panorames cilíndrics que trob ideals pels paisatjes ja que no distorsionen la realitat.
Gràcies una vegada més per la vostra atenció i amistat.
Pantalla completa: primer botó
.
dimecres, 4 de maig del 2011
La senyora
(He publicat aquest escrit al darrer número del setmanari local. Aqui l'he actualitzat avui mateix.)
Érem molt nins encara. Ell, en Sebastià, em guanyava de mig any o cosa així. El millor amic d’aquell temps amb qui sempre me trobava bé i tranquil. Els pares no ens deixaven anar a jugar pel carrer. Ell venia a ca nostra, can Ros. O jo anava a ca seva, just davant la botiga de ca n’Estaca.
A can Ros dinàvem sempre a la una en punt i a can Sebastià ho feien un poc més tard. Quan jo havia acabat, demanava si me’n podia anar a casa del meu amic. Mumpare em deia que sí, però advertia: “Si quan arribes veus que encara dinen no hi entris, que els nins no han de fer nosa”.Si en Sebastià em veia arribar venia cap a mi amb la darrera bocinada a la boca.
-Entra que ja hem acabat -me deia.
Encara no havíem començat a jugar quan la veu de sa mare ens interrompia:
-Heu de dur el dinar a la senyora –i ens allargava una senalleta on, davall d’un torcaboques net com les flors, hi havia una greixonera amb el primer plat. El segon, dins una palanganeta de pedra blanca cobert amb una tapadora d’alumini. Al fons, a un costat, la fruita. A l’altre costat, la clau de ferro de la casa de la senyora.
Aquella casa estava en el carrer de Santueri, just davant can Ramon, no gens lluny de can Sebastià. Sols havíem de passar el de Sant Nicolau i ja hi érem. Era com les altres, amb pocs mobles, neta i acollidora. La senyora ens esperava asseguda a un balancí no lluny del portal del corral. Cada cop que la veia sentia una gran admiració per aquella dona, que se passava el temps sempre tota sola, tancada amb clau per voluntat pròpia, asseguda i serena, vivint i repassant mil vegades la vida anterior i mai girada cap a un futur que no li podia oferir nous paisatges. Ho comprendreu perquè la senyora era cega. La llum, les formes i els colors l’havien deixada molts d’anys enrera. Res li regalava ja la vida més que els records o les carícies que el meu amiguet li feia seguit, seguit i que ella agraïa amb una tendresa infinita. No hi veia gens ni mica. Ni tan sols distingia la nit del dia.
Quan arribàvem, en Sebastià s’asseia damunt la seva falda i li donava mil besades al front i ella reia feliç i deia contenta: “Oh, quin ninet més foll!” i després demanava: “I el teu amic, que no ha vingut avui? Jo tocava tímidament una de les seves mans i deia: “Si, som aquí, senyora”.
He transcrit bé les frases perquè ella havia dit exactament foll i vingut i és que era catalana, viuda d’un militar important que si mal no record havia mort a Àfrica. En Sebastià me contà moltes històries del soldat però ara no les vos podria repetir perquè s’han dissoltes dins la boira dels anys. Sí que record a la perfecció una vara de llenya noble amb el puny i el cap de plata que l’amic treia d’un canterano i que era, sens dubte, la prova evident de l’alta graduació del militar.
La senyora dinava dins la cuina damunt una taula petita de fusta. La solíem mirar mentre menjava no fos que li caigués qualque cosa p’en terra. En Sebastià li pelava les pomes i les peres. Les taronges més fluixes, les volia pelar ella, sobretot si eren mandarines.
La senyora també volia escurar la greixonera i els plats que, un cop eixuts, col·locava amb esment dins la senalleta. Després s’asseia al corral on l’ombra era acollidora. Nosaltres ens posaven a jugar allà mateix per espai de més d’una hora. Ella ens escoltava. Si les mosques –n’hi havia tantes aquells anys!– s’acostaven a la seva cara, les hi arruixàvem. Mai per res del món no ens hauríem aprofitat de la seva desgràcia per fer-li una broma o l’altra. Aquella dona era sagrada per a nosaltres i la tractaven amb un esment i amb una gentilesa especials. La volíem protegir de tot quant la pogués perjudicar o fer-li el més petit dels mals. Arrimàvem a les parets les poques cadires que hi havia perquè no topàs amb elles quan feia quatre passes pel menjador i l’entrada. Pocs mobles i encara hi eren demés.
Faig memòria dels seus ulls morts. De cap manera no podies endevinar de quin color devien haver estat, tants d’anys duien apagats. No tenien cap color. Sols la veu, les mans i el lent caminar eren senyals clares de vida. Tenia els cabells blancs i llisos i els duia tallats a l’estil casolà, com els cabells de la gent pobra. Quina falta li feien a ella els rissos o les ones si els miralls d’aquella casa no servien absolutament de res.
Quan partíem, en Sebastià s’asseia de bell nou damunt els seus genolls i li tornava besar el front. La senyora deia cosa d’anar amb esment pel carrer i a mi “Adéu Tuniet!”.
Record com el vespre del dia que la vaig conèixer vaig pensar molt en ella dins el llit. En aquell temps jo era un nin dèbil i massa sensible. Posau que vaig fotre una bramada en tota... Mai vaig saber ni vaig demanar el seu nom. Per què ho havia de fer? Per nosaltres sempre seria la senyora.
diumenge, 17 d’abril del 2011
divendres, 8 d’abril del 2011
Un panell al far
Un panell informatiu ha estat col·locat recentment al far del nostre port.
El text de la informació diu:
I la fotografia aèria que l’acompanya és ben interessant:
divendres, 25 de març del 2011
Antoni Caldentey
Aprofit un dels meus dijous a la capital per visionar amb cert deteniment l’exposició de Antoni Caldentey al centre més concorregut de Ciutat. Ja hi havia pegat una ullada la setmana passada, el matí, abans de la inauguració. Me vaig dir tornaré perquè mereix fer-hi algunes fotografies per deixar-les al meu blog. En Toni, a més de pintar bé, és tot ell d’es Port (1978) i les manifestacions dels artistes d’es port no poden ser ignorades per mi que l’estim tant. Val la pena aquesta mostra que, amb el títol de Sa Vidriera, inclou 51 obres i estic segur despertarà l'admiració i el gust de quants aficionats i professionals la visitin.
dimecres, 23 de març del 2011
dimarts, 22 de març del 2011
Visites al nostre blog fins ara: 5.160
I aquest darrer mes: Espanya 652, EE.UU.32, Japó 15, Païssos Baixos 15, Corea del Sud 7, França 5, Russia 4, Xina, 3, Hongria 2.
La senyoreta
Als instituts, hi havia els professors i les senyoretes a les quals dèiem señoritas i que podien esser fadrines, casades o viudes. Quan arribaven a certa edat, eren les señoras o les doñas, que tenien els cabells grisos, blancs o una miconeua blaus gràcies a cert tractament quasi ancestral, un poquet de bigoti i dos o tres senyals per aquí i per allà amb dues cerres arreveixinades a cadascun. Posteriorment, els cosmètics i les robes de moda els han permès arribar a la jubilació amb el primer i més jovenívol dels dos qualificatius esmentats i així passen de señoritas a pensionistas directament.
Per a impartir les classes de geografia i d’història, va venir una senyoreta de Maó a qui deien Maria Antònia. No em demaneu quants d’anys tenia. Per ventura una trentena. Era una dona seriosa, extremadament educada, pulcra, benparlant, afable, fina i petitona. El seu caràcter comptava amb totes les bones virtuts que una dona podia tenir. Massa virtuts per a nosaltres, que érem més fets per a l’acudit i la rialla que no pas per a les formes i els éssers exemplars. La record vestida amb una falda prisada, sempre planxada de l’hora i una brusa ben embotonada fins en el trau superior. Tenia els ulls petitons però ben oberts, el nas llimat geomètricament i la boca de pinyonet com la de les artistes del primer cinema en color per DeLuxe. No reia mai i parlava poc i bé sense alçar la veu, amb la qual no es cansava de dir que havíem d’esser bons al·lots i a donar consells i normes d’urbanitat per llarg. Això sí, predicava amb l’exemple com podeu imaginar per tot quant en vaig dient.
Tots nosaltres érem nins perquè les nines tenien el seu propi institut a l’altre cap del poble. Ja se sap que els mascles són més brutots i escupen i flastomen més que les femelles i la nostra senyoreta tornava vermella quan sentia certes paraules feixugues o quan, pels corredors, veia una estesa d’escopinades.
De vegades sofria per por de no dir certes coses que poguessin molestar o ferir susceptibilitats. Cercava els mots més refinats per manifestar que no havíem de fer això o allò i que anàssim alerta amb el periquito que, en el casino de can Crestai (més tard de can Reüll), sempre tenien amollat. Sabia que aquell animaló volia fer besitos a tothom i que ja de bon matí hi anaven les senyores putes del molí amb qui ell es desfeia en atencions. No vos puc dir exactament com la senyoreta ens va fer l’avís, però vos puc jurar que res semblant a prostituta o puta va sortir dels seus llavis de pinyó. Va dir una cosa com ara que les dones públiques podien tenir microbis i que el periquito els podia transmetre de la seva saliva a la nostra...
Tampoc no vos podríeu imaginar com ho va passar de malament per dir que, quan pujàssim a la tarima per donar la lliçó, no ens havíem de gratar. I és que no ens grataven el coll o el cap, precisament. Era perquè n’hi havia que se posaven les mans dins les butxaques i... grataven. Quan ho veia, tornava vermella. I blava, de vegades. Una mena de força interior sobrenatural se rebel·lava contra aquell fet tan groller. També ho va voler dir ben dit, a la seva manera: “No es bueno que parezca que los chicos del Instituto Laboral de Felanitx tengan parásitos”. “Gadelles!”, va dir fluixet un a la part de darrera. Si ella ho arriba a sentir, davallen tots els sants del cel per ajudar-li a tal litigi. Com també hauria passat així si arriba a sebre que molts, tant si gratàvem com si no, dúiem les butxaques foradades.
A mitjan curs, quan creia que havia aconseguit els seus objectius sobre el nostre comportament social defectuós, va tenir lloc el fet dels paperets, o de les paperetes, com volgueu. A cada època, sortien aquelles notes com surten les flors corresponents. Ja ho sabeu: “En Tomeu estima na Joana”, “En Miquel surt amb na Bàrbara” i els dibuixets de cors amb fletxes com les espases de la Mare de Déu dels Dolors, però a un altre pla. La nostra heroïna se va posar nerviosa quan va veure que baix-baix ens comunicàvem secrets i alterant la classe. En va interceptar alguns i quan els anava llegint va arribar a aquella nota que li va obrir desmesuradament els petits ullons de perdiu. El contingut no era per menys ja que unes poques paraules, usuals i netes de tot, se combinaven llibertinament per formar una cadena significativa que, per a ella, va esser com una galtada. El paperet –casi res!– formulava en castellà una qüestió tan atrevida com aquesta: “¿No se lo harías a la señorita?”. Mare de Déu! Pobra Maria Antònia, tan educada, tan mesurada, tan perfecta en tantes coses, haver de llegir aquella escandalosa proposta dirigida tan directament a la seva respectuosa i digna persona! Al principi, va guardar la compostura com va poder. Després se va perdre i... “Que salga el autor de la guarrada!” Ja vos podeu imaginar que ningú no la va haver escrita fins que les amenaces, les investigacions, l’FBI, la CIA i el tribunal de la Inquisició del centre descobriren el culpable, que va esser advertit tan fortament que, molts d’anys després, quan vaig tenir una xerrada amb ell i recordàrem el fet, em va manifestar que li havien posat dins el cap que, amb allò que va escriure, s’havia convertit en un degenerat i en un pervertit sexual. Però tots sabíem que l’amic no era res de tot allò, que era un xicot normal com tots els altres que va escriure una frase que hauria pogut escriure qualsevol.
Més tard en va venir una altra, de senyoreta, per a la mateixa assignatura. Era molt distinta: brusa oberta que permetia endevinar certes formes, faldetes més curtes, que feien que deixàssim caure el llapis o la goma d’esborrar per veure si podríem aprendre altres geografies totalment noves per a nosaltres. Per això també va deixar caure les eines aquell que d’entre tots duia més bones notes en la matèria i, un cop a la taula, va comentar que li havia semblat veure les dunes d’un desert. El seu veïnat li va fer observar maliciosament que els deserts també tenen oasis.
La senyoreta Maria Antònia va esser una gran dona, una dona impecable, la fadrina perfecta que, si l’hagués coneguda Fra Luis de León, hauria parlat d’ella perquè servís d’exemple i model a la seva perfecta casada, volia dir fadrina. Massa perfecta i excessivament púdica, que havia d’haver callat davant aquella descarada nota estimulant ja que estic ben segur que, de veres, ningú de nosaltres, als nostres 16 o 17 anys, no l’hauria tocada per res.... Ni tampoc no s’havia d’haver espantada del periquito del casino, que no féu aplegar purgacions a ningú. Les petites coses eren, són i seran sempre coses petites. Com les que sovint vos cont aquí mateix.
diumenge, 20 de març del 2011
La lluna d'es Riuetó a IB3
Vegeu, en el vídeo, com el meteoròleg diu que la lluna es veurà més grossa:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)