La pluja del dilluns dia 28.

Ara és temps de verderols

Aquests de la imatge les va pescar el meu amic i veinat Toni Oliver. Com tot el que agafa, les va arribar al port nets i butza treta.

Els protegits

Quan jo era menor no sabia que els menors tinguessin protecció i me sentia indefens davant tots aquells que em traumatitzaven a base d’absurds tan inexplicables com eren la formación del espíritu nacional, la missa obligatòria, la confessió dels pecats que sense ser res de l’altre món em deien que eren tan grossos, de la por que em feien les penes eternes de l’infern, de lo lleigs que eren els comunistes i fins i tot de lo bons i guapos que eren els falangistes i tots aquells que besaven el cul al franquisme. Vaig arribar a gran amb una bona ferida a la personalitat perquè jo no era un al.lot molt fort i per això a totes les coses impactants que venien de la societat les me prenia massa seriosament, com si fossin dogmes de fe.
Avui els menors sí que estan fortament protegits contra moltes d’aquelles imposicions i d’aquelles pors. Estan protegits dels qui abusen de l’autoritat, dels pervertits, dels predicadors irresponsables, dels absolutistes, dels mestres, dels pares, dels municipals, de quasi tothom. No tant de les discoteques i de les motos però què hem de fer...algun forat hi havia d’haver.
Un feix enorme de disposicions conformen la llei de protecció del menor i pràctica-ment tot aquell que ja surt sol de casa perquè és capaç d’anar sense ajuda pel carrer, sap que no poden abusar d’ell, que l’han d’alimentar, l’han d’educar i l’han de respectar. També que no el poden castigar, ni humiliar, ni insultar i que l’han de tractar bé sigui allà on sigui. Aquesta lliçó, la saben molt quasi tots els qui no han après les altres lliçons: estan protegits com un vidre de Murano o com un pastis de merenga. Solen ser els mals estudiants, aquells pocs o no tan pocs, que tant a ca seva com al carrer, a l’escola i als llocs públics en fan de les seves seguit, seguit. Són els qui posen a prova els fetges dels qui, d’una manera o de l’altra, han de conviure amb ells. Per això el mestre no pot més, els pares rebenten, els veïnats tanquen en fort... i viure amb ells es converteix en un autèntic infern.
Un dia que un d’aquests elements primaris mantenia amb mi una autèntica prova de resistència anímica, vaig acabar per veure que, fos com fos, l’altre guanyaria. Vaig sortir del lloc, em vaig banyar el front i vaig baixar a veure el meu amic Joan Martorell, que és inspector i que havia vengut per dues feines de poca importància. Després del què fas per aquí i el com estàs, li vaig dir “Ara he baixat perquè no podia més. Hi ha un bergantell que em crema contínuament. Escolta... he sortit per no etzibar-li dues nesples. És un autèntic fill de sa mare!”. I en Joan mig rient, però advertint: “Per amor de Déu no pegassis a cap al.lot! Mira... si tens ganes de pegar arriba dues llosques a en Pere Artigues o a en Guillem que és un bon director i no et passarà res, però no peguis a cap al.lot!”. “Ja ho sé, Joan. Ho deia no sé per què... I, a en Guillem i a en Pere, tenc més ganes de dar-los una aferrada pel coll que no galtades... Pateixen heroicament les mateixes derrotes que jo...”
Aquests nins difícils per a nosaltres i fàcils per a ells mateixos són una petita minoria i utilitzen la “seva” llei com un ganivet. Molts tenen el suport incondicional dels pares: “Si el mestre et fa això o allò, desgraciadet d’ell!”. La capacitat del menor per provocar i moure la resistència dels majors és cosa comprovada i per això no és difícil veure com l’exerceixen pels punts més dèbils. Es tracta d’aconseguir que alcem la mà, que diguem una paraula gruixuda... i demà el pares aniran a posar una denúncia perquè hem exce-dit. Hem caigut en la provocació. Tot un èxit, mumpare! El menut ha guanyat la batalla. Ha estat més intel.ligent i n’ha sabut com ell volia. La llei va amb ell i veureu com l’altre pot ser advertit, castigat... de totes maneres omplert de vergonya i d’escàndol. Mai, ho jur, no m’he trobat en una situació d’aquestes però en sé de llargues d’històries així.
Me fan llàstima les famílies que posen armes invisibles en mans dels seus fills per atacar i enfonsar aquells que més haurien de protegir. Demà les armes es giraran vers ells i no els bastaran les llàgrimes que els naixeran als ulls per aplacar el seu drama. Déu salvi tals pares dels seus propis fills.
El mal és que la llei que guarda al menor que s’ho mereix també guarda per igual a aquell altre que la utilitza per delinquir. Es neix innocent, diuen. Que tota la resta és qüestió d’educació. Deu ser ver i veritat... per això l’Estat es gasta més amb l’esforç per corregir un sol d’aquests menors que en tota la formació de vint o trenta dels altres. Educadors especialistes, assistents socials, psicòlegs... què sé jo quanta gent hi arriba a intervenir.... Si tot va tan i tan bé algun d’ells possiblement prengui un camí un xic millor. Mentrestant l’adult, el mestre, l’educador que no ha estat capaç més que de ser-ne la víctima, veurà com la seva vocació que tant va valorar i estimar, ha quedat feta un pedaç brut. Se sent esgotat, vençut, mig perdut... Demà haurà d’anar al psiquiatre. Qui sap si li han fotut tota la vida...! I arribats aquí em deman: Si la llei protegeix els nins dels adults, què o qui protegeix els adults dels nins?

Una educació increible

La neboda Xisca m'envia l'enllaç d'aquest vídeo que vull deixar aquí per testimoni de com va la cultura espanyola i el poc esment del responsables. Tot està en el detall de la cartera ministerial d'educació, precisament...
El video és petit i per ventura no veureu fàcilment com la cartera diu "Ministra de Heducación". Anau aquí i ho veureu millor:
http://www.youtube.com/watch?v=kUNErZcXhQA

Com ho faig per pintar una aquarel.la

La cosa d’avui va, amb especial intenció, per una persona que un dia me va demanar si li volia mostrar a pintar aquarel.les i li vaig dir que no perquè ufff, jo de mestre d’escola n’he fet... però mai he fet de mestre de pintura.
De totes maneres aquí deix un petit resum de com ho faig, pas a pas, per pintar qualsevol obreta de les meves.

1-En aquest cas és un bodegó de 4 figues del figueral d’en Pep Sirer.

2-El primer que faig és tallar el paper i tenir-lo uns segons en remull perquè després, quan pinti, no prengui mals vicis... com la gent.

3-Un cop està sec el pos sobre una fusta, ben subjecte amb cinta d’enganxar rugosa com la que utilitzen els pintors i faig el dibuix a llapis procurant que no quedi molt marcat.

4-Com que el color blanc de l’aquarel.la és el paper mateix, reserv les parts blanques de la pintura amb una mena de goma especial que es diu màscara.

5-Un cop seca la màscara bany, amb aigua clara i neta, el que ha de ser el fons del quadre, i a mig secar començ a donar color, diferenciant bé les ombres de les parts més lluminoses.

6-Quan el fons va secant començ per les dues primeres figues procurant que els colors és mesclin una mica a les parts on coincideixen. Abans he banyades les figures igual com ho havia fet amb el fons. Quasi sempre pint damunt banyat perquè surt més delicat i bé.

7-De la mateixa manera vaig pintant les altres dues figues: primer aigua, després pintura

8-Quan tota la pintura està seca lleu la màscara.

9-Com que els blancs han quedat massa retallats cal suavitzar-los perquè no semblin forats.

10-Rectific les imperfeccions que es poden rectificar –són pocs els defectes que ho permeten- i reforç algunes ombres com és el cas del punts on descansen les figues perquè si no ho faig pot semblar que volin.

11-Crec que la puc donar per acabada.
12-....i, si voleu, la podem emmarcar... o serà massa?

VISITAU EL MEU BLOG D'AQUAREL.LES: http://roigpintures.blogspot.com/
.
.

Els turons

Seria interessant que algun especialista geogràfic es dedicàs a estudiar minuciosament l’orografia de la Vila i de les terres que l’envolten. Ens trobaríem amb la teoria segons la qual, si Felanitx fos una gran urbs, podria haver estat com Roma... Segur que heu sentit dir que la capital d’Itàlia s’aixecà damunt set turons. Contau els turons de la vila i ho veureu: el Calvari, el puig dels Molins, el Verd, el de la Cista, sa Mola i posau-hi també el de Sant Nicolau, que desaparegué convertit en teules, adobs i altres materials de construcció, i es Collet, que no quedaria enfora si això fos una capital. Total: set turons com set en té Roma. Un Felanitx tan gran hauria estat un desastre dels grossos. Parlem de les grans guerres que tingueren lloc en els turons de la Vila.
Quan jo era un butxac, tenia fama de bon xicot però, quan m’ajuntava amb les diverses colles de virons i vironets de la meva edat o més grans que corrien i omplien els carrers del poble, tornava un d’ells i érem ni més ni manco com aquelles quadrilles de nins amb espases de fusta que heu pogut veure a les pantalles gràcies a les recreacions de Berlanga, Azcona , Summers, etc.
Posau-me calçons curts amb retranques i el cul apedaçat, camisa de retxes primes mig defora i mig dedins o bavarall de llista amb coll blanc y una espasa feta de llistons de canyissos a la mà esquerra. A la mà dreta, una pistola de fusta que no devia esser més que un tros de branca de qualsevol arbre formant un angle recte. Els amics més rics, el fill del batlle, el del metge i algun altre, duien escopetes de tap de suro i pistoles metàl•liques amb una cinta de paper explosiu que, més que trons, feia quatre pets que sols se sentien fins a cinc o sis metres lluny.
Hi havia diversos esbarts, sempre nombrosos, que lluitaven els uns contra els altres. Quan la guerra havia de tenir lloc en el Calvari, ens trobàvem tots a la plaça de les Torretes. Els bons cap a l’escala i per amunt s’ha dit i els dolents pel carreró del Dimoni o a la inversa. Pujant, tallàvem qualque verdanc d’ullastre, el vinclàvem, tensàvem una llendera entre els dos caps i ja teníem un fletxer a punt de llançar faies, que eren les millors sagetes del lloc. A la part de darrera de l’oratori, un poc avall, hi ha una petita cova d’on solíem treure sal de moro, que convertíem en tresor tal com feien els americans de les pel•lícules amb l’or dels rius o de les vetes de les mines.
Quan havíem de lluitar a Sa Mola, ens reuníem primer a la plaça de les Palmeres i la cosa era diferent perquè aquell immens pujol ens oferia moltes possibilitats gràcies a les pedreres i a la gran extensió planera que hi havia junt a la casa del capellà Blai. A més, a la part que mira cap a Sa Sabatera, amb aquells precipicis i penyals, on feien nius els falcons i els xorics, se trobava, dins una cova misteriosa, el quarter general dels enemics liderats per un tal Regulador, fill d’una família que venia rellotges, que era alt i valent... i cruel, segons contaven. Corrien entre els nins, històries ferestes sobre el que et podia passar si tenies la desgràcia de caure captiu dels altres i et duien presoner a la cova del Regulador. Déu te n’alliberàs perquè allà t’esperaven turments infernals com el que després de fermar-te et treien les sandàlies i et posaven palles entre les ungles i els dits del peus que després encenien i deixaven cremar fins que “cantaves” tots els secrets del teu regiment d’artilleria. Me pegava una por mortal quan ens acostaven a aquella cova.
Les guerres i les lluites al Collet es produïen únicament entre escolars d’un mateix centre quan, qualque dijous horabaixa, els frares o els mestres ens duien fins allà per xapar la setmana. Però anaven sovint al puig dels Molins, on devíem semblar quixots de dos reials amagant-nos darrera les torres i corrent per dins les figueres de moro, que hi abundaven.
Poques vegades vaig anar a moure guerres en el Puigverd i mai en el de Sant Nicolau ja que aquest turó es considerava “lloc de ningú” i era terra de tothom, on la tranquil•litat i la pau estaven garantides. M’encantava el puig de Sant Nicolau. A poca distància de ca nostra, hi pujàvem per un camí amb jardins particulars a les dues bandes. El darrer a mà esquerra era el de la meva tia Apol•lònia, amb una caseta com una capsa, una cisterna de res, alguns carxofers i rosers a rompre. Abans s’hi trobaven les cases del puig, que eren de can Magí, amb un gran corral de figueres de moro i una torre de molí mig esbucada. Cap a la part de la carretera de Campos, fent ombra a la teulera, hi havia el cim del puig, tot cobert de calaguala que, quan floria, més semblava el paradís terrenal que altra cosa. Xapant de dalt a baix aquelles flors, i arrancant d’una segona torre de molí més ben conservada, pujava una escala molt estreta i molt llarga que arribava a dalt, on hi havia una mena d’era diminuta, envoltada de pins i amb alguns bancs per prendre-hi el sol i l’aire. El panorama era únic. Contaven que aquella meravella era obra d’un senyor molt ric vingut d’Amèrica que tenia un fillet tísic i que el duia allà per l’aire pur i net. Ja més malalt el nin, el pujava a me-coll i a l’ombra d’aquells pins, l’asseia damunt els seus genolls i li llegia i contava contes de gegants i de princeses que mai no se barallaven i que jugaven a conillons i a encalçar-se dins castells i catedrals... Definitivament, el puig de Sant Nicolau no podia esser mai l’escenari de les nostres ni de cap altra guerra. A tots aquells qui el s’han menjat, mal els pegàs allò que va pegar a sa figuera.

"Mossèn Capellà"· Exteriors de dimecres

"Mossèn Capellà". Exteriors de dimarts

Ib3 per aquí

És bo deixar constància de les petites coses simpàtiques que passen al nostre voltant.
Aquests dies els d’Ib3 són per aquí. Estan realitzant part d’una obra de ficció. Segons acaba de publicar la premsa es tracta d'una nova sèrie sobre la vida d'un sacerdot d'un poblet mariner i el seu entorn que s'emetrà a partir de mitjan setembre amb el títol de "Mossèn Capellà".
Fa dos dies varen dur una grua enorme y varen recórrer aquesta part del port fins a s’Algar. Ahir, una al.lota de la tele venia per les cases des Riuetó demanant que si quan avisassin voldríem tenir les persianes obertes. La façana i la plaça de l’església seran un escenari important de l’obra. No els va agradar l’interior i fan servir el d’una altra capella de ben lluny que es diu s’Esglaieta.
En Xisco Bracet és amic d’algú de l’equip tècnic o artístic i ho sap quasi tot. Amb ell varen reclutar alguns extres que traginaren a s’Esglaeita. Pel temps que havien perdut donaren 50 euros a cada un d’ells. Un d'aquests extres era n’Antònia, sa vídua d’en Negre. Quan va demanar de què he fer i li varen dir que de beata, va contestar:”Jo per 50 euros faig de puta, si voleu”.
A l’escena de l’interior de l’església hi ha el moment de la comunió. Ja sabem que quan el capellà la dona i diu “El cos de crist” toca contestar “Amén”. No devia haver combregat massa vegades un dels homes reclutats quan en lloc d’amén va dir: “Gràcies!”. Aquí el director va cridar “Corten... i digau-li a aquest homonet com ha de respondre”.

Amor de soldat

No sé si actualment els soldats espanyols fan la mateixa mala olor de peus i de cuiro de les botes que feien aquells de la caserna de Felanitx on ara hi ha el col•legi públic. Record haver-hi anat en diverses ocasions. Una perquè un amic d’estudis hi tenia un cosí d’Almeria i l’altra perquè el quarter estava en festa i per aquell motiu tenien les portes obertes per mostrar les dependències amb algunes exposicions de treballs manuals dels militars, la majoria dels quals eren una mena de mocadors-cobretaules que se solien posar damunt algun moble a l’entrada de les cases o damunt la camilla on la gent hi feia escambrins.
Aquells cobretaules estaven teixits en una malla estreta amb proliferació de bolletes suaus i flonges que semblaven de seda però que, naturalment, no ho eren. Entre els molts de colors que els componien hi havia un domini absolut dels patriòtics grocs i vermells de la bandera espanyola.
El mateix teixit, acabat amb borles llargarudes als quatre cantons, servia també per posar a sobre porta-retrats que, amb aquella ornamenta tan especial, es penjaven a les parets. Porta-retrats que mostraven les fotografies d’algunes al•lotes felanitxeres que s’havien enamorat de soldats rasos o caporals de baixa graduació. Allà hi vaig trobar la imatge en blanc i negre, il•luminada a mà en tons vermells, sípia i cel, d’una amiga del meu barri que es deia Maria Antònia qui, tots els diumenges es passejava pel carrer Major de la vila sense desfer-se mai de la mà d’un extremeny de Badajoz, soldat de la caserna que duia el nom de Roberto Marcial. Bon nom per un militar.
Na Maria Antònia estava loca p’en Roberto perquè era un gegant espigat, elegant i musculós, de nas recte i celles molt poblades. A casa d’ella tenien un gramòfon d’aquells antics que ara sols trobaríem a alguna botiga d’antiguitats o pintats amb un canet als segells discogràfics de La voz de su amo amb una mena de trompa enorme per on sortien les veus d’embut de Jorge Negrete, d’Imperio Argetina, de Jorge Sepúlveda o d’Antonio Machín.
L’al•lota en si mateixa no oferia una imatge gaire agraciada que diguem, perquè era un mica malgarbada i un tant ordinària amén de xerrar pels colzes. Mai no havia tingut ni somiat cap pretendent, de forma que la relació amb Roberto Marcial era com un miracle que la feia somiar romanticismes a l’estil Greta Garbo.
El soldat va començar a anar a casa d’ella i amb un no res es va guanyar la simpatia i la confiança de tota la família de tal manera que, a les poques setmanes d’estar a Felanitx, hi dinava i sopava i a més li rentaven i planxaven la roba com si fos un fill. L’arribada del xicot va omplir d’alegria i d’esperances aquella família una mica mustia per culpa de la filla mig esguerrada que ara havia florit i tornat guapa.
Els diumenges horabaixa sonava el vell gramòfon i Jorge Sepúlveda cantava per l’immens pavelló d’aquella trompa vellutada allò tan romàntic de “El mar y tu que me habéis hecho llorar más de una vez en mi cruel soledad...”, mentre la casa s’omplia de soldats, amics d’en Roberto Marcial, que arribaven per ballar acompanyats d’altres tantes al•lotes felanitxeres, mal casadores com la mateixa Maria Antònia, que es posaven polvets rosa a les galtes, es pintaven els llavis color de magrana i es perfumaven els cabells d’ones suaus amb Maderas de Oriente que compraven a un homonet baix i magre a qui deien el cartero i que es passejava una vegada cada mes pels carrers del poble amb un maletí de fusta semblant a les capelletes de la Sagrada Família, on duia tot un assortit d’articles de perfumeria i de cosmètica.
El Roberto Marcial ballava molt aferrat amb na Maria Antònia i llepant-li una mica una orella li deia fluixet: “Cuando acabe esta puta mili, nos casamos”. Ella, quasi tremolant de felicitat, li posava les mans al cul i li estrenyia suament les anques amb tota la passió del món al temps que, de fons, J. Sepúlveda cantava la segona estrofa: “Os quiero tanto, tanto os quiero al mar y tu que me habeis hecho olvidar...”
Dos pams del mateix els devia passar, a les altres fadrines de la reunió. La història i les esperances de cadascuna d’elles, amb les variants corresponents, devia ser la mateixa per totes. Però tanta felicitat no sol ésser eterna. I va acabar quan els soldats d’aquella promoció es varen llicenciar. Quasi tots varen dir a les seves enamorades allò de “Mañana marcho a mi tierra y luego vengo con mis padres para que te conozcan”.
Encara els poden esperar. Tant en Roberto Marcial com els altres es varen evaporar per sempre, deixant les desconsolades felanitxeretes fetes un desastre, un pedaç brut cada una, plorant totes i estirant-se el muixell. Na Maria Antònia va fotre coça al tocadiscos de La voz de su amo i va plorar llarg temps de pena, de ràbia i de decepció. Va agafar un d’aquells grans mocadors-cobretaula que li havia regalat el Roberto i el va fer mil bocins. Igual sort va correr una capseta de fusta envernissada que deia “Todo por la Patria y por mi novia” cremant-se dins el foc de la cuina
No cal dir que aquells soldats havien tingut sort a Felanitx, on es passaren una bona mili sense haver de menjar quasi mai el ranxo ni els xuscos del quarter, asseguts sempre a la taula de famílies que ja no tornarien a trobar mai més.
Me pareix estar veient el nostre Roberto Marcial recolzat a la coberta del vaixell que el tornava a la Península. Pot ser estava fumant un Ideal mentre veia com Mallorca desapareixia a poc a poc dins la llunyania de la Mediterrània. Feia mig dia que havia treta la fotografia il•luminada de na Maria Antònia del seu porta-retrat de borles i colors... La va mirar altra vegada i més altre testimoni que el cel blau tot lluminós, la separà de les altres. No sabia bé el que es pescava quan murmurà: “El mar no te hará llorar, amada mia,... pero yo creo que si” i deixà caure la cartolina sobre les aigües que mogudes pels solcs que feia el vaixell l’enviaren de retorn a l’Illa.

La bicicleta malmesa

Com que l'autor d'aquest blog no surt gaire a vegades sols poc contar el que passa prop de ca seva... Com aquest robatori-dolentia que li ha passat aquesta nit a la màquina de la fotografia que, de ben fermada com estava, li han fet un bon favor.

El Celler Cooperatiu de Felanitx l'any 1927

En Jaume me fa arribar aquest vídeo que forçat ha de tenir el seu lloc aquí. És un document interessantíssim sobre la vida tan activa que tenia es Celler aquells anys d’abans que nosaltres vinguéssim al món. A més, per si fos poc, al final veim el tren carregat de botes. Precisament aquests dies llegia que a l’agost de fa 100 anys, el nostre tren va matar un home a la mateixa estació quan feia marxa enrere.

Dofins dins es Port · 2008

El pare, el fill i el teulader

A vegades a Youtube podem trobar alguna petita perla sentimental com ho és aquest petit vídeo que, amb el títol de "What is that?", podem veure si anam, (i feim allò de copiar/pegar), a:

http://www.youtube.com/watch?v=BC0JOwouv1k

(Els subtítols en castellà apereixen petits a la part de dalt).
.

Un jove de Llucmajor

En Toni Ramis, com tota la seva família, era una persona noble. Alguns segles enrera els nobles tenien títols i ara tenen dignitat. D’aquests era en Toni, el nebot d’aquell Regent més de mig poeta que nomia Gabriel Rebassa i que va ser amic meu i crec que de tothom qui com jo a Felanitx tenia els meus anys.
Sa Rectoria era i és encara avui un conventual on llavors residien el Regent, dos vicaris, la madona Bàrbara i, a temporades més o menys llargues, algun dels tres nebots de don Pere i de don Gabriel
La reduïda dinastia dels Rebassa és va instal•lar a la rectoria començant pel cervell ponderat i transcendent de don Pere per continuar i acabar amb don Gabriel que es va fer nostre perquè ja de tot d’una el vàrem admetre com a un felanitxer més. Vingueren de Llucmajor, un dels pobles ben considerats aquí. Més que Manacor que, més gran i més prop, feia dir a mumpare que no se’n podien fiar ni mica. El trobava com una cova de lladres. Anava a comprar-hi mobles per revendre i sempre el fotien d’una manera o de l’altra, a part de que li birlassin els taps de la benzina i de l’aigua d’aquell citroën amb butxaca que després convertiria amb camioneta. M’hi feia anar amb ell perquè quedàs dins el cotxe i guardàs. Ara, des de que els artistes han emigrat d’aquí i han fet lloc, els lladres es deuen haver mudat a Felanitx perquè són més protagonistes del nostre poble que la cultura mateixa.
No ens desviem del tema encetat més amunt. Moltes vegades don Gabriel Rebassa duia o convidava el seu nebot i les nebodes a passar llargues temporades a la rectoria. Tant ell com elles s’integraren a les nostres colles sense que ens dàssim compte. En Toni tenia la mateixa veu greu del seu conco. Era alt i espigat, amb la cara agradosa, de mirada franca i neta. Sobre la part més alta del front, quatre dotzenes de cabells es rebel•laven dels altres girant cap a l’esquerra. Cap el mateix indret on, al cervell que protegien, començaren a germinar noves ideés. Moltes vegades jugàvem i sortíem plegats i per no res ens dèiem mil coses, animalades de jovençans que encara maduràvem i que mesclàvem les capbuitades amb les rialles més sanes. Record com a un recés de cert ball en Tomeu li va demanar què feia que es passava tant de temps a Felanitx, afegint que allò era sospitós. Fou llavors quan algú de nosaltres li enflocà aquesta: “És ver, Toni, que tu ets fill d’es Regent i de sor Celedònia?”. Mentre tots, inclòs ell, esclafíem a riure, tingué els ulls badats i la resposta preparada: “I de vosaltres quants n’hi ha que sou fills d’una puta?”. Mai el podies fotre perquè sempre tenia les respostes i les solucions als llavis. Per tot, fos el que fos.
Tornarem grans perquè era inevitable i ell creixia savi, responsable, bo, clar i net. Prest es va decantar cap a l’estudi de les lleis i les idees el col•locaren dins el camp diplomàtic. Començava. Estava a un punt de partida i ja era una espasa. S’estrenava per ser un socialista important quan arribà a Felanitx la noticia freda i negra que ens va deixar a tots sense paraules: un accident de trànsit havia acabat amb la seva vida.
Cada cop que veig les seves germanes, Margalida i Lourdes, pens amb ell. Ara ja fa molt que no les he vistes. Però no importa. La darrera fou Lourdes. En Tomeu me diu que, amb na Catalina, varen sopar amb ella no fa massa. Podria aprofitar i dir d’elles. De les seves veus baixes, escanyades, reposades i gruixudes que conserven els mateixos matisos característics dels destacats oradors d’aquella gentil dinastia vinguda de Llucmajor.
Li dèiem en Toni Regent. Algun dia havia de deixar constància del seu pas dins la memòria. Aquell jove llucmajorer força simpàtic i força agradable, com vos contava, fou amic al que el destí li marcà el camí curt i les petjades profundes.
Durant els anys on es desperten dins un les inquietuds en Toni havia vist i sentit com els seus concos Pere i Gabriel, des de la trona, proclamaven llibertats, demanaven igualtats i exigien justícies i amors. Marcat per aquelles esperances volgué somiar, també ell, poder transmetre algun dia les mateixes idees des d’alguna de les trones més importants del país: el Parlament, el Congrés o el Senat. Anava caminant amb passes grosses cap allà per posar-hi la veritat més neta, la seva veritat... i va morir a l’intent.

P.S.- Avui, dins la calor profunda del 2009, vull afegir que na Luordes, tan vivaratxa i alegre llavors, va morir fa uns anys, i que el seu vidu, a qui no coneixiem de res, s’ha fet amic dels amics i amigues del Felanitx de llavors. Poc després de la publicació de l'escrit na Lourdes havia anat a s'Editorial perquè me diguessin gràcies per haver parlat tan bé del seu germà.
No havia parlat bé, vaig fer curt. És que en Toni era tan i tan llest que hagués pogut arribar fins a ser president de la nació perquè a més de la seva gran intel.ligècia tenia un innegable atractiu personal i una oratòria capaç de convèncer l’enemic més rebel.

Avui és el dia del Carme

Imatge importada: manualitat

Si el vostre problema és l’avorriment aquí teniu un exemple d’un treball que podeu realitzar per vèncer el tedi. Feis un jersei de colorins per algun arbre i així quan vengui l’hivern no tendrà por a les gelades.

Sumun Pontifex

Crec en Déu i en l’eternitat però gens ni mica en les religions perquè són repressores i dicten les lleis que volen i no les de Déu.
El Papa actual, ja de cardenal, era un monsenyor inquisidor que feia de policia vigilant que ningú camviàs res, una mena de SS més conservador i retrògrad que cap altre pixaprim.


Mai m’ha caigut bé el “Mazinguer” aquest i per això el deix aquí d’esquena per no veure-li la cara de comediant que té.

De la nostra i d’altres religions podria parlar-ne sovint. Ja veurem si ho faig. Avui només volia dir: “El Papa... quina peça!”
-

Entrada de fosca

Aquell dissabte de primavera, hi havia una tómbola al parc de la Torre i tota la colla vàrem anar a jugar-hi. Guanyàrem set o vuit ridiculeses, com dos xiulets, una polsera de plàstic, dues pintes, etc. L’única cosa que ens va moure un poc a la bulla va esser una ampolla de rom Barcardí que va dormir al Centre d’Art i Cultura per sortir-ne l’endemà cap al corral d’en Nofret on acabarem tots asseguts a l’ombra d’un dels primers pins del camí de Sant Salvador. De complement al rom, dues llimonades i una “graciosa” de can Ramis. Férem més cas al rom ja que no en va quedar ni gota.
Quan el sol s’amagava, no es que estàssim gats però, com que duc la sinceritat per norma, vos diré que teníem el capet una mica emboirat i molta pixera. Tornàrem a la vila contents i cantant “Yo te daré, niña hermosa” i altres coverbos. Però, quan entràrem al bar del Centre, estàvem més acabats que una llosca. Ganes d’aterrar damunt el llit i gens ni mica de talent. En aquell estat va començar allà la que seria l’hora més llarga i més cruel de la meva joventut.
Al mateix bar em digueren que partís tot d’una cap a ca nostra ja que el meu pare havia passat per allà i havia deixat tal encàrrec. Vaig baixar preocupat. Què devia haver passat? Començava a fer fosca quan hi vaig arribar. Encara no havia oberta la vidriera per entrar quan sent la veu greu i potent de mumpare tot enfadat:
-On putes eres? Quan t’han de menester no et troben mai!
Uff, la cosa anava calenta. Em va pegar tremolor i por. Si se tem que vaig mig orat -vaig pensar- me xapa pel mig. Necessitava una dutxa d’aigua gelada, però, amb les presses, ni tan sols vaig poder entrar al lavabo a mullar-me la cara. Mumare mirava i no deia res. El pare em va dur cap a l’estable, on va junyir el mul al balancí de l’arada amb rodes: dues cadenes que aguantaven un tronc d’ullastre que tenia un ganxo per unir-se a la dita arada a l’hora de llaurar.
-A on hem d’anar amb això, mumpare? –vaig demanar.
-Ja t’ho diré! -va contestar- Quan ta mare i jo veníem de Son Cifre s’ha espanyat es cotxo i l’hem hagut de deixar a sa part alta des carrer des Convent... Així que obri aviat sa portassa i anem!
Ja me teniu des del meu carrer de Bartomeu Caldentey fins a l’altre cap del poble, darrera el meu pare i el mul aguantant aquell pesat balancí de fusta i de ferro. Devers can Moix em pegaren ganes de vomitar, però la por li va dir al meu cos: no vomitassis que, si ton pare se’n tem, s’armarà un cristo de mil dimonis. Vaig aguantar sense treure. En realitat, el gros d’aquella aventura no havia fet més que començar.
Arribàrem on el cotxe ens esperava fotut i felló, just al costat dret, a la altura de la darrera casa del carrer des Convent. Un trasto pesat i enorme que s’havia d’espanyar per força. De segona mà, comprat ja feia anys al pare d’en Miquel de can Tacó. Enganxam el balancí que portava el mul a un forat just fet a posta que hi havia al para-xocs d’aquell diantre de vehicle, que massa sovint posava a prova els nervis i l’humor del meu progenitor.
–Seu al volant –va dir mumpare– I vés alerta! Jo aniré a davant i duré el mul de les riendes i, com que aquest carrer ve tot cap avall, has de tenir molt d’esment amb el frenar i amollar d’hora i quan toqui. No fos cosa que a alguna estirada del mul el cotxe fes una envestida i li fotessis les cames.
Oh, Déu meu! Quasi tremol quan record tot allò de tan malament com ho devia haver passat. Jo no era més que un jovençà a mig fer i no sabia ni com es manejava un volant ni quin era el pedal del freno, ni res de res. A més, mig marejat com estava, em volia fondre. Si em despistava una mica i el cotxe envestia el mul i feria mumpare ja hauríem tengut l’almud pel cap i la tragèdia familiar a l’ànima. Em veia retratat a la portada de “El caso” amb uns titulars de mig pam: “Joven de Felanitx hiere gravemente a su padre y mata al mulo de éste al embestirles con el coche familiar”. Vos dic que suava sang i aigua mesclades amb el Bacardí dels collons i les llimonades de can Ramis. Ho passava tan puta i tan malament com mai no vos ho podreu imaginar. Adesiara els crits del meu pare advertint-me: Alerta, et dic...! Frena...! Gira...! No sé a quina estació del meu via-crucis particular devíem esser, quan arribarem davant can Pança. Ens aturàrem uns minuts i mumpare diu:
–Davalla, que crec que et convendria beure un conyac o una copeta de rom a veure si et desxondeixes una mica.
-Beure, jo? No, mumpare, no vull beure. Per res del món beuria ara!
Quan vaig sentir aquella proposta em pegaren altre cop les ganes de vomitar tot quan quedava dins mi de la bauxa de dues hores abans al Corral d’en Nofret. Però també aquesta vegada ho vaig poder reprimir.
De la resta, no me’n record gaire. Sé que vaig trobar el passeig d’Ernest Mestre molt llarg i que, a l’hora d’entrar el cotxe a la portassa, el pare cridà mumare i li digué:
-Surt i m’ajudaràs, que aquest banastre de fill teu no serveix per res.
Del cotxe vaig pegar llongo i ja vaig ser al lavabo on, allà sí, vaig treure la moca, gràcies a Déu. Minuts més tard entrava dins la cuina més blanc que la paret.
-Què li ha passat an en Toni? –va demanar mumare– Fa molt mala cara.
-No vos preocupeu, mumare, que estic bé... –vaig dir intentant superar-me–. Però crec que anit no soparé. Me’n vaig a jeure.
El dilluns em vaig despertar prest i content. Record que, quan em posava els calcetins, reia i en obrir la finestra, quan l’aire fresc del matí em pegà a la cara, em vaig poder escoltar a mi mateix com deia: “Ahir, va esser gros!”.

Coanegra · Orient

Parlava a un dels apartats d’aquest blog de les caminades que vaig fer amb un important grup excursionista dirigit per l’historiador, mig felanitxer, Gaspar Valero.
Amb aquell grup, anomenat Segall (perquè en Gaspar és de cas Segai de Felanitx) vaig conèixer i recórrer el torrent de Coanegra que des de la serra de Tramuntana du les aigües fins a Santa Maria.
Deix aquí dos petits vídeos, un de propi que és crònica d’aquell dia de l’any 2003 i un altre només d’es Salt d’es Freu, prop d’Orient, que és on en realitat pren força el torrent.
També van algunes imatges d’aquella deliciosa caminada.