dilluns, 2 de novembre del 2009
dissabte, 31 d’octubre del 2009
Falornianes
L’acte de presentació del llibre “Terra de falòrnies” de Germà Coll va estar molt bé. A la tarima, un quartet d’amics intel•lectuals compost pel batle, l’autor, el director de la Casa i en Colau Llaneras, que va abocar teoria de la grossa i sapiència fonda glossant l’obra d’en Germà. Cites literàries a rompre de llibres de tots els temps, des de “Les mil i una nits” fins al “Decameró” de Boccaccio; des de Sigmund Freud fins a Marcel Proust, de Jaume d’Albocàsser a Josep A. Grimalt. Al llarg de l’esplèndida dissertació, el mateix orador ens feia riure quan, a propòsit de tantes referències, ens deia que en Miquel Riera el tenia conceptuat a ell mateix com a “casa de cites”.
La discreció i l’afabilitat d’en Germà se manifestaven sobretot dient que el presentador havia anat molt lluny i molt amunt. Si no m’equivoc, aquesta no és la primera vegada que se parla de Proust davant l’obra de Coll. Pens que deu esser més un símbol d’amistat fidel i entregada que no pas una anàlisi comparativa. De fet, i imaginant més que sabent com devem tenir les preferències literàries els felanitxers, pens que si en Germà escrigués com Proust, mig poble estaria mort de son ja al primer dels vuit contes que componen “Falòrnies”.
Perdonau si parl així quan encara no he llegit el llibre objecte de la festa que coment. Serà un dels grans gusts que em vull donar l’estiu que ve i el guard per omplir algunes hores on la llum i el mar hi puguin posar l’ambient. Anau a sebre quina música sortirà tèbiament del reproductor de compactes. Corelli, per ventura..., o Brahms..., o Fauré. Stravinsky o Varèse ho fotrien tot!
El saló d’actes de ca’n Prohens estava a rebentar. Hi eren els amics i els curiosos. El curiosos són els inquiets per les coses que engendra el poble. Na Marosa, amb un autèntic vestit llarg de hippy de Califòrnia i l’esponerosa cabellera amollada al més pur estil Olivia de Havilland. L’escriptor Pere Artigues, que, quan l’autor de “Falòrnies” li signava la dedicatòria, li donà un duro de propina perquè trobava que el preu del llibre era regalat. Alguns caps de les llistes de les properes eleccions fent molta bonda i bona cara... tan discrets i moderats! En Pep Sirer, que me va dir que se torbarà a venir al Riuetó, i ara pens que deu esser perquè deu haver posat el biberó a les lletugues d’un foravila nou i ufanós que gens li plany. L’artista i poeta Joan Maimó, que em deixà fet baves perquè diu que llegeix amb gust les meves notes...
Veure sortir a la llum de la societat el llibre d’un amic ha estat assistir a una hora i escaig de relaxació serena, subtil i colpidora. Va esser el regal d’en Germà Coll el dissabte dia 15 de maig. Una parida exemplar on no calgué cap cesària perquè la criatura no és voluminosa. Un naixement, anunciat sense massa bombo, d’un nou fill, o millor, una nova filla, com diu l’autor, la vida de la qual no acabarà amb els anys.
Quan el futbol televisiu entretenia una multitud amb xuts i caramboles, nosaltres gaudíem de l’autèntica festa de les paraules.
La discreció i l’afabilitat d’en Germà se manifestaven sobretot dient que el presentador havia anat molt lluny i molt amunt. Si no m’equivoc, aquesta no és la primera vegada que se parla de Proust davant l’obra de Coll. Pens que deu esser més un símbol d’amistat fidel i entregada que no pas una anàlisi comparativa. De fet, i imaginant més que sabent com devem tenir les preferències literàries els felanitxers, pens que si en Germà escrigués com Proust, mig poble estaria mort de son ja al primer dels vuit contes que componen “Falòrnies”.
Perdonau si parl així quan encara no he llegit el llibre objecte de la festa que coment. Serà un dels grans gusts que em vull donar l’estiu que ve i el guard per omplir algunes hores on la llum i el mar hi puguin posar l’ambient. Anau a sebre quina música sortirà tèbiament del reproductor de compactes. Corelli, per ventura..., o Brahms..., o Fauré. Stravinsky o Varèse ho fotrien tot!
El saló d’actes de ca’n Prohens estava a rebentar. Hi eren els amics i els curiosos. El curiosos són els inquiets per les coses que engendra el poble. Na Marosa, amb un autèntic vestit llarg de hippy de Califòrnia i l’esponerosa cabellera amollada al més pur estil Olivia de Havilland. L’escriptor Pere Artigues, que, quan l’autor de “Falòrnies” li signava la dedicatòria, li donà un duro de propina perquè trobava que el preu del llibre era regalat. Alguns caps de les llistes de les properes eleccions fent molta bonda i bona cara... tan discrets i moderats! En Pep Sirer, que me va dir que se torbarà a venir al Riuetó, i ara pens que deu esser perquè deu haver posat el biberó a les lletugues d’un foravila nou i ufanós que gens li plany. L’artista i poeta Joan Maimó, que em deixà fet baves perquè diu que llegeix amb gust les meves notes...
Veure sortir a la llum de la societat el llibre d’un amic ha estat assistir a una hora i escaig de relaxació serena, subtil i colpidora. Va esser el regal d’en Germà Coll el dissabte dia 15 de maig. Una parida exemplar on no calgué cap cesària perquè la criatura no és voluminosa. Un naixement, anunciat sense massa bombo, d’un nou fill, o millor, una nova filla, com diu l’autor, la vida de la qual no acabarà amb els anys.
Quan el futbol televisiu entretenia una multitud amb xuts i caramboles, nosaltres gaudíem de l’autèntica festa de les paraules.
dijous, 29 d’octubre del 2009
dimecres, 28 d’octubre del 2009
diumenge, 18 d’octubre del 2009
Un rupit
L'amic Jaume Canet ha tingut la sort de retratar aquest rupit tan preciós.
Retratar és el que s'ha de fer amb els rupits... mai caçar-los!!! Corren molt de perill quan s'acosten massa a la gent i la gent és perillosa. Llegiu, a baix, la meva història on, sense-voler, vaig "assassinar" un rupitet.
Escriuria que els rupits són els ocells de la meva família perquè, per raó del color vermell que exhibeixen en el pit, els diuen pit-roig. Roig com el meu llinatge. Així que, quan un dia em dediqui a l’heràldica, que estudia els escuts i els noms, en dibuixaré un per als meus i, juntament amb el sol que l’ocupa tot actualment, hi posaré un rupit magre i petit com els que deuen sortir a les rondalles mallorquines.
A Manacor li diuen ropit que deu ser la forma més correcta del seu nom però, posat que allà també diuen la Poríssima, que no és correcte, aquí he escrit i escriuré rupit per l’ocell que cada cop que vaig a s’Algar m’espera just allà on acaba l’asfalt i comença la pols del camí.
És menut i fa cabrioles davant mi. Ja fa tres anys que ve amb els primers freds de l’hivern. Ara ja és tard i prepara la maleta per partir. Cada cop és més ximple i s’acosta més i jo li dic “fuig, vés a la garriga, que aquí estàs en perill”. Però ell no entén el mallorquí i això el pot fotre. M’espera sobre el reixat de filferro del Camp Roig. No falla mai. Ha arribat que ja ni els meus cans, que li lladren sempre, no el mouen a la més mínima inquietud. Un dia, potser, acabarà per entrar dins ca meva perquè ja es posa sovint al balcó. No vull que hi entri i li faig por. Ell, tantes me’n diguis.
Sabeu per què li dic que se’n vagi a la garriga? Idò perquè aquesta amistat entre els rupits i jo va provocar, ja fa anys, un infortuni que no voldria que se repetís. Ja estam que les desgràcies de les guerres dels moros són molt més importants; però hi ha vegades que, a qualque racó de nosaltres mateixos, tot és relatiu.
Anava sovint a dinar a la meva caseta de Sa Sabatera i a les barreres m’hi va esperar cada hivern i durant anys, un altre rupit com aquest del Camp Roig. Em seguia, es posava damunt una estaca d’un roser que hi ha a un metre, davant el portal. A vegades jo cavava un poc la terra perquè hi trobàs cucs i altres animalons per menjar. M’encantava cada any, amb el fred fort de l’hivern, trobar aquell rupit que també s’anava fent massa amic meu. I he dit massa perquè un dia de bon sol no el vaig veure i bé em demanava on devia esser el meu rupit. La putada va esser que, quan vaig obrir la caseta el vaig trobar mort allà dins, vora el portal. Mort de fam, de set, de por i de l’espant, desesperat per no poder sortir; ell que mai no havia tastat l’amargor d’estar tancat i que, per venir a estar amb mi a Sa Sabatera, travessava cada temporada mitja Europa i la mar Mediterrània. S’havia confiat massa i, mentre jo collia unes llimones, havia entrat sense que me’n temés, dins la caseta. Va quedar presoner allà dins. Fou una galtada als sentiments. No m’ho podia creure. Quan el vaig tapar de terra perquè el cans no el fessin malbé, sols vaig poder dir “Me sap greu, amiguet”. I quan, hores més tard, feia passes pel camí, vaig sentir ganes de flastomar i, arriant una coça al primer mac que vaig trobar, sols vaig saber dir “Quina puta mala sort!”. Me sentia fatal.
Supòs que ara enteneu per què voldria que el rupitet del camp Roig es fes lluny.
Retratar és el que s'ha de fer amb els rupits... mai caçar-los!!! Corren molt de perill quan s'acosten massa a la gent i la gent és perillosa. Llegiu, a baix, la meva història on, sense-voler, vaig "assassinar" un rupitet.
Escriuria que els rupits són els ocells de la meva família perquè, per raó del color vermell que exhibeixen en el pit, els diuen pit-roig. Roig com el meu llinatge. Així que, quan un dia em dediqui a l’heràldica, que estudia els escuts i els noms, en dibuixaré un per als meus i, juntament amb el sol que l’ocupa tot actualment, hi posaré un rupit magre i petit com els que deuen sortir a les rondalles mallorquines.
A Manacor li diuen ropit que deu ser la forma més correcta del seu nom però, posat que allà també diuen la Poríssima, que no és correcte, aquí he escrit i escriuré rupit per l’ocell que cada cop que vaig a s’Algar m’espera just allà on acaba l’asfalt i comença la pols del camí.
És menut i fa cabrioles davant mi. Ja fa tres anys que ve amb els primers freds de l’hivern. Ara ja és tard i prepara la maleta per partir. Cada cop és més ximple i s’acosta més i jo li dic “fuig, vés a la garriga, que aquí estàs en perill”. Però ell no entén el mallorquí i això el pot fotre. M’espera sobre el reixat de filferro del Camp Roig. No falla mai. Ha arribat que ja ni els meus cans, que li lladren sempre, no el mouen a la més mínima inquietud. Un dia, potser, acabarà per entrar dins ca meva perquè ja es posa sovint al balcó. No vull que hi entri i li faig por. Ell, tantes me’n diguis.
Sabeu per què li dic que se’n vagi a la garriga? Idò perquè aquesta amistat entre els rupits i jo va provocar, ja fa anys, un infortuni que no voldria que se repetís. Ja estam que les desgràcies de les guerres dels moros són molt més importants; però hi ha vegades que, a qualque racó de nosaltres mateixos, tot és relatiu.
Anava sovint a dinar a la meva caseta de Sa Sabatera i a les barreres m’hi va esperar cada hivern i durant anys, un altre rupit com aquest del Camp Roig. Em seguia, es posava damunt una estaca d’un roser que hi ha a un metre, davant el portal. A vegades jo cavava un poc la terra perquè hi trobàs cucs i altres animalons per menjar. M’encantava cada any, amb el fred fort de l’hivern, trobar aquell rupit que també s’anava fent massa amic meu. I he dit massa perquè un dia de bon sol no el vaig veure i bé em demanava on devia esser el meu rupit. La putada va esser que, quan vaig obrir la caseta el vaig trobar mort allà dins, vora el portal. Mort de fam, de set, de por i de l’espant, desesperat per no poder sortir; ell que mai no havia tastat l’amargor d’estar tancat i que, per venir a estar amb mi a Sa Sabatera, travessava cada temporada mitja Europa i la mar Mediterrània. S’havia confiat massa i, mentre jo collia unes llimones, havia entrat sense que me’n temés, dins la caseta. Va quedar presoner allà dins. Fou una galtada als sentiments. No m’ho podia creure. Quan el vaig tapar de terra perquè el cans no el fessin malbé, sols vaig poder dir “Me sap greu, amiguet”. I quan, hores més tard, feia passes pel camí, vaig sentir ganes de flastomar i, arriant una coça al primer mac que vaig trobar, sols vaig saber dir “Quina puta mala sort!”. Me sentia fatal.
Supòs que ara enteneu per què voldria que el rupitet del camp Roig es fes lluny.
dijous, 15 d’octubre del 2009
Visitau el meu blog d'aquarel·les
Amb la darrera pintura titulada BOUGAMBILIA són 200 les aquarel.les que inclou el segon dels meus blogs: http://roigpintures.blogspot.com/
.
.
.
.
Entre els romàntics
La Visitadora venia de tant en tant on jo treballava. És una dona de la meva edat. Venia per revisar o per orientar i per ajudar, que era més necessari que altra cosa. Record que sempre cuidava la seva manera de vestir i com ho feia amb cert gust clàssic. Eren el seu gust i el seu aire. Mesurava les paraules. Procurava somriure sempre que podia. Tenia la pell suau i solia tapar les petites imperfeccions amb les cremes més modernes. Anys enrera hauria utilitzat, sens dubte, la pols de patata que tantes pigues i rasurats mig escaldats ha tapat dins la història a tantes dames i a alguns senyors d’altres anys. Però de la pols del tubèrcul es va passar a les cremes i supòs que la Visitadora, com una dona moderna que és, deu conèixer tota la “crémerie” de la moda actual.
Deu estar establert que els visitadors i les visitadores no han de realitzar la seva tasca massa anys seguits en el mateix lloc i per això un dia arribà una carta amb la notícia. Era ella mateixa la qui escrivia que l’havien destinada a una altra part de la Comunitat. Agraïa les atencions i anunciava que en vendria una altra, de Visitadora, més jove, molt bona al.lota i amb ganes de fer feina i ajudar. Ben fet. De tota manera, no quedava més remei. La nostra vida laboral, entre els mil caires que presenta, té aquest del canvi freqüent de visitadores i visitadors.
Era un matí, a l’hora del berenar, quan vaig veure entrar una al.lota de pèl curt que duia a l’esquena aquesta casta de maleteta o motxilla que ara s’usa tant. No va dir bon dia ni va mirar ningú. Va anar directament cap a l’oficina. De tot d’una, per la seva aparença, vaig pensar que devia esser qualque monitora d’un grup de boys-scouts que possiblement estudiava algun aspecte de la vila i per això vaig quedar mig sorprès quan un company de feina que la coneixia va dir que era la nova Visitadora i jo vaig pensar: i que ho és, de diferent de la que teníem.
Uns mesos més tard, a Ciutat, em vaig trobar amb la primera de les dues i vaig poder comprovar com seguia exercint, d’atenta, correcta i elegant. Després de parlar de com anaven les feines de tots dos, d’art, de música i de llibres antics, que és la seva gran curolla, li vaig dir “Vols que et digui que la nova visitadora no t’assembla de res. Tu que cuides tant cada detall i ella que pareix que se dedica al muntanyisme més que a altra cosa...”.
No em va deixar acabar i va defensar la seva companya amb cos i ànima: “Saps que passa, amic meu? Que tu i jo, tant si vols com si no, som del segle passat. La gent que ara té la seva edat és així com és ella. Tu i jo som uns romàntics que ens vàrem educar amb uns costums que ens semblen els millors perquè pertanyen al camp de l’elegància, la cortesia, la correcció, la urbanitat... Algunes d’aquestes coses possiblement han passat de moda i no s’identifiquen amb aquest segle que just acabam de començar i que serà el seu segle... El nostre segle és l’altre... Caldrà que ens adaptem al nou si no volem perdre els papers...”. I jo vaig acabar per abaixar els ulls: “Me faràs sentir vergonya”.
He pensat més de dues vegades en les reflexions de la primera visitadora. Li he dat voltes a la cosa i sempre he acabat en el mateix punt: intentaré canviar i adaptar-me a tot quant és nou, però no deixaré mai d’esser un romàntic del segle passat. Crec que ha estat una sort viure en els anys que he viscut. Els he estimats ferm. Em feren conèixer com era de neta la mar i com era de verge la costa. Com eren les voltes dels balls i com sonaven les músiques. Com tots daven les gràcies sempre seguit a tot aquell que fes per nosaltres la més mínima cosa, el més petit del gests.
Ara es viu la poesia del gargall i de la droga. Ara es fa la pintura dels excrements i de la repugnància. Ara es compon la música dels compressors i de les bombes. Ara es fan rots i també pets davant els micròfons. Ara es copula molt i s’estima molt poc. Ara li han canviat el sentit, a la bellesa, a l’amor i a la comprensió. Ara han esqueixat la cultura que a mi m’agradava i n’han desplegada una altra que no acab de comprendre.
Tant de temps dins el segle passat m’hi ha fet posar rels. Els nous brots però, i a pesar de tot, me fan treure noves gemes tant si vull com si no vull dins els dies més nous, on les arracades, els collars i els anells fets amb l’or i les pedres de les antigues botonades han fet lloc a penjarolls de metalls menys nobles que foraden nassos, llombrígols i pells mig mortes que sempre havíem duit més tapades que ara.
Encara que vulgui no sé si sabré esser del nou segle. Me sabria greu haver-me de foradar el melic, o pintar nafres, bonys i mosques vironeres... o fer poemes a les merdes seques... No sé si sabria fer aquestes coses... i per això, si no em trobau amb els d’ara, cercau-me entre els romàntics.
Deu estar establert que els visitadors i les visitadores no han de realitzar la seva tasca massa anys seguits en el mateix lloc i per això un dia arribà una carta amb la notícia. Era ella mateixa la qui escrivia que l’havien destinada a una altra part de la Comunitat. Agraïa les atencions i anunciava que en vendria una altra, de Visitadora, més jove, molt bona al.lota i amb ganes de fer feina i ajudar. Ben fet. De tota manera, no quedava més remei. La nostra vida laboral, entre els mil caires que presenta, té aquest del canvi freqüent de visitadores i visitadors.
Era un matí, a l’hora del berenar, quan vaig veure entrar una al.lota de pèl curt que duia a l’esquena aquesta casta de maleteta o motxilla que ara s’usa tant. No va dir bon dia ni va mirar ningú. Va anar directament cap a l’oficina. De tot d’una, per la seva aparença, vaig pensar que devia esser qualque monitora d’un grup de boys-scouts que possiblement estudiava algun aspecte de la vila i per això vaig quedar mig sorprès quan un company de feina que la coneixia va dir que era la nova Visitadora i jo vaig pensar: i que ho és, de diferent de la que teníem.
Uns mesos més tard, a Ciutat, em vaig trobar amb la primera de les dues i vaig poder comprovar com seguia exercint, d’atenta, correcta i elegant. Després de parlar de com anaven les feines de tots dos, d’art, de música i de llibres antics, que és la seva gran curolla, li vaig dir “Vols que et digui que la nova visitadora no t’assembla de res. Tu que cuides tant cada detall i ella que pareix que se dedica al muntanyisme més que a altra cosa...”.
No em va deixar acabar i va defensar la seva companya amb cos i ànima: “Saps que passa, amic meu? Que tu i jo, tant si vols com si no, som del segle passat. La gent que ara té la seva edat és així com és ella. Tu i jo som uns romàntics que ens vàrem educar amb uns costums que ens semblen els millors perquè pertanyen al camp de l’elegància, la cortesia, la correcció, la urbanitat... Algunes d’aquestes coses possiblement han passat de moda i no s’identifiquen amb aquest segle que just acabam de començar i que serà el seu segle... El nostre segle és l’altre... Caldrà que ens adaptem al nou si no volem perdre els papers...”. I jo vaig acabar per abaixar els ulls: “Me faràs sentir vergonya”.
He pensat més de dues vegades en les reflexions de la primera visitadora. Li he dat voltes a la cosa i sempre he acabat en el mateix punt: intentaré canviar i adaptar-me a tot quant és nou, però no deixaré mai d’esser un romàntic del segle passat. Crec que ha estat una sort viure en els anys que he viscut. Els he estimats ferm. Em feren conèixer com era de neta la mar i com era de verge la costa. Com eren les voltes dels balls i com sonaven les músiques. Com tots daven les gràcies sempre seguit a tot aquell que fes per nosaltres la més mínima cosa, el més petit del gests.
Ara es viu la poesia del gargall i de la droga. Ara es fa la pintura dels excrements i de la repugnància. Ara es compon la música dels compressors i de les bombes. Ara es fan rots i també pets davant els micròfons. Ara es copula molt i s’estima molt poc. Ara li han canviat el sentit, a la bellesa, a l’amor i a la comprensió. Ara han esqueixat la cultura que a mi m’agradava i n’han desplegada una altra que no acab de comprendre.
Tant de temps dins el segle passat m’hi ha fet posar rels. Els nous brots però, i a pesar de tot, me fan treure noves gemes tant si vull com si no vull dins els dies més nous, on les arracades, els collars i els anells fets amb l’or i les pedres de les antigues botonades han fet lloc a penjarolls de metalls menys nobles que foraden nassos, llombrígols i pells mig mortes que sempre havíem duit més tapades que ara.
Encara que vulgui no sé si sabré esser del nou segle. Me sabria greu haver-me de foradar el melic, o pintar nafres, bonys i mosques vironeres... o fer poemes a les merdes seques... No sé si sabria fer aquestes coses... i per això, si no em trobau amb els d’ara, cercau-me entre els romàntics.
diumenge, 11 d’octubre del 2009
divendres, 9 d’octubre del 2009
Llampuga
Tenint en compte que l'escaló fa prop d'un metre, vegeu quina llampuga va agafar dilluns el meu germà Biel:
dimecres, 30 de setembre del 2009
dimecres, 23 de setembre del 2009
Ara és temps de verderols
Aquests de la imatge les va pescar el meu amic i veinat Toni Oliver. Com tot el que agafa, les va arribar al port nets i butza treta.
diumenge, 20 de setembre del 2009
Els protegits
Quan jo era menor no sabia que els menors tinguessin protecció i me sentia indefens davant tots aquells que em traumatitzaven a base d’absurds tan inexplicables com eren la formación del espíritu nacional, la missa obligatòria, la confessió dels pecats que sense ser res de l’altre món em deien que eren tan grossos, de la por que em feien les penes eternes de l’infern, de lo lleigs que eren els comunistes i fins i tot de lo bons i guapos que eren els falangistes i tots aquells que besaven el cul al franquisme. Vaig arribar a gran amb una bona ferida a la personalitat perquè jo no era un al.lot molt fort i per això a totes les coses impactants que venien de la societat les me prenia massa seriosament, com si fossin dogmes de fe.
Avui els menors sí que estan fortament protegits contra moltes d’aquelles imposicions i d’aquelles pors. Estan protegits dels qui abusen de l’autoritat, dels pervertits, dels predicadors irresponsables, dels absolutistes, dels mestres, dels pares, dels municipals, de quasi tothom. No tant de les discoteques i de les motos però què hem de fer...algun forat hi havia d’haver.
Un feix enorme de disposicions conformen la llei de protecció del menor i pràctica-ment tot aquell que ja surt sol de casa perquè és capaç d’anar sense ajuda pel carrer, sap que no poden abusar d’ell, que l’han d’alimentar, l’han d’educar i l’han de respectar. També que no el poden castigar, ni humiliar, ni insultar i que l’han de tractar bé sigui allà on sigui. Aquesta lliçó, la saben molt quasi tots els qui no han après les altres lliçons: estan protegits com un vidre de Murano o com un pastis de merenga. Solen ser els mals estudiants, aquells pocs o no tan pocs, que tant a ca seva com al carrer, a l’escola i als llocs públics en fan de les seves seguit, seguit. Són els qui posen a prova els fetges dels qui, d’una manera o de l’altra, han de conviure amb ells. Per això el mestre no pot més, els pares rebenten, els veïnats tanquen en fort... i viure amb ells es converteix en un autèntic infern.
Un dia que un d’aquests elements primaris mantenia amb mi una autèntica prova de resistència anímica, vaig acabar per veure que, fos com fos, l’altre guanyaria. Vaig sortir del lloc, em vaig banyar el front i vaig baixar a veure el meu amic Joan Martorell, que és inspector i que havia vengut per dues feines de poca importància. Després del què fas per aquí i el com estàs, li vaig dir “Ara he baixat perquè no podia més. Hi ha un bergantell que em crema contínuament. Escolta... he sortit per no etzibar-li dues nesples. És un autèntic fill de sa mare!”. I en Joan mig rient, però advertint: “Per amor de Déu no pegassis a cap al.lot! Mira... si tens ganes de pegar arriba dues llosques a en Pere Artigues o a en Guillem que és un bon director i no et passarà res, però no peguis a cap al.lot!”. “Ja ho sé, Joan. Ho deia no sé per què... I, a en Guillem i a en Pere, tenc més ganes de dar-los una aferrada pel coll que no galtades... Pateixen heroicament les mateixes derrotes que jo...”
Aquests nins difícils per a nosaltres i fàcils per a ells mateixos són una petita minoria i utilitzen la “seva” llei com un ganivet. Molts tenen el suport incondicional dels pares: “Si el mestre et fa això o allò, desgraciadet d’ell!”. La capacitat del menor per provocar i moure la resistència dels majors és cosa comprovada i per això no és difícil veure com l’exerceixen pels punts més dèbils. Es tracta d’aconseguir que alcem la mà, que diguem una paraula gruixuda... i demà el pares aniran a posar una denúncia perquè hem exce-dit. Hem caigut en la provocació. Tot un èxit, mumpare! El menut ha guanyat la batalla. Ha estat més intel.ligent i n’ha sabut com ell volia. La llei va amb ell i veureu com l’altre pot ser advertit, castigat... de totes maneres omplert de vergonya i d’escàndol. Mai, ho jur, no m’he trobat en una situació d’aquestes però en sé de llargues d’històries així.
Me fan llàstima les famílies que posen armes invisibles en mans dels seus fills per atacar i enfonsar aquells que més haurien de protegir. Demà les armes es giraran vers ells i no els bastaran les llàgrimes que els naixeran als ulls per aplacar el seu drama. Déu salvi tals pares dels seus propis fills.
El mal és que la llei que guarda al menor que s’ho mereix també guarda per igual a aquell altre que la utilitza per delinquir. Es neix innocent, diuen. Que tota la resta és qüestió d’educació. Deu ser ver i veritat... per això l’Estat es gasta més amb l’esforç per corregir un sol d’aquests menors que en tota la formació de vint o trenta dels altres. Educadors especialistes, assistents socials, psicòlegs... què sé jo quanta gent hi arriba a intervenir.... Si tot va tan i tan bé algun d’ells possiblement prengui un camí un xic millor. Mentrestant l’adult, el mestre, l’educador que no ha estat capaç més que de ser-ne la víctima, veurà com la seva vocació que tant va valorar i estimar, ha quedat feta un pedaç brut. Se sent esgotat, vençut, mig perdut... Demà haurà d’anar al psiquiatre. Qui sap si li han fotut tota la vida...! I arribats aquí em deman: Si la llei protegeix els nins dels adults, què o qui protegeix els adults dels nins?
Avui els menors sí que estan fortament protegits contra moltes d’aquelles imposicions i d’aquelles pors. Estan protegits dels qui abusen de l’autoritat, dels pervertits, dels predicadors irresponsables, dels absolutistes, dels mestres, dels pares, dels municipals, de quasi tothom. No tant de les discoteques i de les motos però què hem de fer...algun forat hi havia d’haver.
Un feix enorme de disposicions conformen la llei de protecció del menor i pràctica-ment tot aquell que ja surt sol de casa perquè és capaç d’anar sense ajuda pel carrer, sap que no poden abusar d’ell, que l’han d’alimentar, l’han d’educar i l’han de respectar. També que no el poden castigar, ni humiliar, ni insultar i que l’han de tractar bé sigui allà on sigui. Aquesta lliçó, la saben molt quasi tots els qui no han après les altres lliçons: estan protegits com un vidre de Murano o com un pastis de merenga. Solen ser els mals estudiants, aquells pocs o no tan pocs, que tant a ca seva com al carrer, a l’escola i als llocs públics en fan de les seves seguit, seguit. Són els qui posen a prova els fetges dels qui, d’una manera o de l’altra, han de conviure amb ells. Per això el mestre no pot més, els pares rebenten, els veïnats tanquen en fort... i viure amb ells es converteix en un autèntic infern.
Un dia que un d’aquests elements primaris mantenia amb mi una autèntica prova de resistència anímica, vaig acabar per veure que, fos com fos, l’altre guanyaria. Vaig sortir del lloc, em vaig banyar el front i vaig baixar a veure el meu amic Joan Martorell, que és inspector i que havia vengut per dues feines de poca importància. Després del què fas per aquí i el com estàs, li vaig dir “Ara he baixat perquè no podia més. Hi ha un bergantell que em crema contínuament. Escolta... he sortit per no etzibar-li dues nesples. És un autèntic fill de sa mare!”. I en Joan mig rient, però advertint: “Per amor de Déu no pegassis a cap al.lot! Mira... si tens ganes de pegar arriba dues llosques a en Pere Artigues o a en Guillem que és un bon director i no et passarà res, però no peguis a cap al.lot!”. “Ja ho sé, Joan. Ho deia no sé per què... I, a en Guillem i a en Pere, tenc més ganes de dar-los una aferrada pel coll que no galtades... Pateixen heroicament les mateixes derrotes que jo...”
Aquests nins difícils per a nosaltres i fàcils per a ells mateixos són una petita minoria i utilitzen la “seva” llei com un ganivet. Molts tenen el suport incondicional dels pares: “Si el mestre et fa això o allò, desgraciadet d’ell!”. La capacitat del menor per provocar i moure la resistència dels majors és cosa comprovada i per això no és difícil veure com l’exerceixen pels punts més dèbils. Es tracta d’aconseguir que alcem la mà, que diguem una paraula gruixuda... i demà el pares aniran a posar una denúncia perquè hem exce-dit. Hem caigut en la provocació. Tot un èxit, mumpare! El menut ha guanyat la batalla. Ha estat més intel.ligent i n’ha sabut com ell volia. La llei va amb ell i veureu com l’altre pot ser advertit, castigat... de totes maneres omplert de vergonya i d’escàndol. Mai, ho jur, no m’he trobat en una situació d’aquestes però en sé de llargues d’històries així.
Me fan llàstima les famílies que posen armes invisibles en mans dels seus fills per atacar i enfonsar aquells que més haurien de protegir. Demà les armes es giraran vers ells i no els bastaran les llàgrimes que els naixeran als ulls per aplacar el seu drama. Déu salvi tals pares dels seus propis fills.
El mal és que la llei que guarda al menor que s’ho mereix també guarda per igual a aquell altre que la utilitza per delinquir. Es neix innocent, diuen. Que tota la resta és qüestió d’educació. Deu ser ver i veritat... per això l’Estat es gasta més amb l’esforç per corregir un sol d’aquests menors que en tota la formació de vint o trenta dels altres. Educadors especialistes, assistents socials, psicòlegs... què sé jo quanta gent hi arriba a intervenir.... Si tot va tan i tan bé algun d’ells possiblement prengui un camí un xic millor. Mentrestant l’adult, el mestre, l’educador que no ha estat capaç més que de ser-ne la víctima, veurà com la seva vocació que tant va valorar i estimar, ha quedat feta un pedaç brut. Se sent esgotat, vençut, mig perdut... Demà haurà d’anar al psiquiatre. Qui sap si li han fotut tota la vida...! I arribats aquí em deman: Si la llei protegeix els nins dels adults, què o qui protegeix els adults dels nins?
dilluns, 14 de setembre del 2009
Una educació increible
La neboda Xisca m'envia l'enllaç d'aquest vídeo que vull deixar aquí per testimoni de com va la cultura espanyola i el poc esment del responsables. Tot està en el detall de la cartera ministerial d'educació, precisament...
El video és petit i per ventura no veureu fàcilment com la cartera diu "Ministra de Heducación". Anau aquí i ho veureu millor:
http://www.youtube.com/watch?v=kUNErZcXhQA
El video és petit i per ventura no veureu fàcilment com la cartera diu "Ministra de Heducación". Anau aquí i ho veureu millor:
http://www.youtube.com/watch?v=kUNErZcXhQA
dissabte, 12 de setembre del 2009
Com ho faig per pintar una aquarel.la
La cosa d’avui va, amb especial intenció, per una persona que un dia me va demanar si li volia mostrar a pintar aquarel.les i li vaig dir que no perquè ufff, jo de mestre d’escola n’he fet... però mai he fet de mestre de pintura.
De totes maneres aquí deix un petit resum de com ho faig, pas a pas, per pintar qualsevol obreta de les meves.
1-En aquest cas és un bodegó de 4 figues del figueral d’en Pep Sirer.
2-El primer que faig és tallar el paper i tenir-lo uns segons en remull perquè després, quan pinti, no prengui mals vicis... com la gent.
3-Un cop està sec el pos sobre una fusta, ben subjecte amb cinta d’enganxar rugosa com la que utilitzen els pintors i faig el dibuix a llapis procurant que no quedi molt marcat.
4-Com que el color blanc de l’aquarel.la és el paper mateix, reserv les parts blanques de la pintura amb una mena de goma especial que es diu màscara.
5-Un cop seca la màscara bany, amb aigua clara i neta, el que ha de ser el fons del quadre, i a mig secar començ a donar color, diferenciant bé les ombres de les parts més lluminoses.
6-Quan el fons va secant començ per les dues primeres figues procurant que els colors és mesclin una mica a les parts on coincideixen. Abans he banyades les figures igual com ho havia fet amb el fons. Quasi sempre pint damunt banyat perquè surt més delicat i bé.
7-De la mateixa manera vaig pintant les altres dues figues: primer aigua, després pintura
8-Quan tota la pintura està seca lleu la màscara.
9-Com que els blancs han quedat massa retallats cal suavitzar-los perquè no semblin forats.
10-Rectific les imperfeccions que es poden rectificar –són pocs els defectes que ho permeten- i reforç algunes ombres com és el cas del punts on descansen les figues perquè si no ho faig pot semblar que volin.
11-Crec que la puc donar per acabada.
12-....i, si voleu, la podem emmarcar... o serà massa?
VISITAU EL MEU BLOG D'AQUAREL.LES: http://roigpintures.blogspot.com/
.
.
De totes maneres aquí deix un petit resum de com ho faig, pas a pas, per pintar qualsevol obreta de les meves.
1-En aquest cas és un bodegó de 4 figues del figueral d’en Pep Sirer.
2-El primer que faig és tallar el paper i tenir-lo uns segons en remull perquè després, quan pinti, no prengui mals vicis... com la gent.
3-Un cop està sec el pos sobre una fusta, ben subjecte amb cinta d’enganxar rugosa com la que utilitzen els pintors i faig el dibuix a llapis procurant que no quedi molt marcat.
4-Com que el color blanc de l’aquarel.la és el paper mateix, reserv les parts blanques de la pintura amb una mena de goma especial que es diu màscara.
5-Un cop seca la màscara bany, amb aigua clara i neta, el que ha de ser el fons del quadre, i a mig secar començ a donar color, diferenciant bé les ombres de les parts més lluminoses.
6-Quan el fons va secant començ per les dues primeres figues procurant que els colors és mesclin una mica a les parts on coincideixen. Abans he banyades les figures igual com ho havia fet amb el fons. Quasi sempre pint damunt banyat perquè surt més delicat i bé.
7-De la mateixa manera vaig pintant les altres dues figues: primer aigua, després pintura
8-Quan tota la pintura està seca lleu la màscara.
9-Com que els blancs han quedat massa retallats cal suavitzar-los perquè no semblin forats.
10-Rectific les imperfeccions que es poden rectificar –són pocs els defectes que ho permeten- i reforç algunes ombres com és el cas del punts on descansen les figues perquè si no ho faig pot semblar que volin.
11-Crec que la puc donar per acabada.
12-....i, si voleu, la podem emmarcar... o serà massa?
VISITAU EL MEU BLOG D'AQUAREL.LES: http://roigpintures.blogspot.com/
.
.
divendres, 11 de setembre del 2009
Els turons
Seria interessant que algun especialista geogràfic es dedicàs a estudiar minuciosament l’orografia de la Vila i de les terres que l’envolten. Ens trobaríem amb la teoria segons la qual, si Felanitx fos una gran urbs, podria haver estat com Roma... Segur que heu sentit dir que la capital d’Itàlia s’aixecà damunt set turons. Contau els turons de la vila i ho veureu: el Calvari, el puig dels Molins, el Verd, el de la Cista, sa Mola i posau-hi també el de Sant Nicolau, que desaparegué convertit en teules, adobs i altres materials de construcció, i es Collet, que no quedaria enfora si això fos una capital. Total: set turons com set en té Roma. Un Felanitx tan gran hauria estat un desastre dels grossos. Parlem de les grans guerres que tingueren lloc en els turons de la Vila.
Quan jo era un butxac, tenia fama de bon xicot però, quan m’ajuntava amb les diverses colles de virons i vironets de la meva edat o més grans que corrien i omplien els carrers del poble, tornava un d’ells i érem ni més ni manco com aquelles quadrilles de nins amb espases de fusta que heu pogut veure a les pantalles gràcies a les recreacions de Berlanga, Azcona , Summers, etc.
Posau-me calçons curts amb retranques i el cul apedaçat, camisa de retxes primes mig defora i mig dedins o bavarall de llista amb coll blanc y una espasa feta de llistons de canyissos a la mà esquerra. A la mà dreta, una pistola de fusta que no devia esser més que un tros de branca de qualsevol arbre formant un angle recte. Els amics més rics, el fill del batlle, el del metge i algun altre, duien escopetes de tap de suro i pistoles metàl•liques amb una cinta de paper explosiu que, més que trons, feia quatre pets que sols se sentien fins a cinc o sis metres lluny.
Hi havia diversos esbarts, sempre nombrosos, que lluitaven els uns contra els altres. Quan la guerra havia de tenir lloc en el Calvari, ens trobàvem tots a la plaça de les Torretes. Els bons cap a l’escala i per amunt s’ha dit i els dolents pel carreró del Dimoni o a la inversa. Pujant, tallàvem qualque verdanc d’ullastre, el vinclàvem, tensàvem una llendera entre els dos caps i ja teníem un fletxer a punt de llançar faies, que eren les millors sagetes del lloc. A la part de darrera de l’oratori, un poc avall, hi ha una petita cova d’on solíem treure sal de moro, que convertíem en tresor tal com feien els americans de les pel•lícules amb l’or dels rius o de les vetes de les mines.
Quan havíem de lluitar a Sa Mola, ens reuníem primer a la plaça de les Palmeres i la cosa era diferent perquè aquell immens pujol ens oferia moltes possibilitats gràcies a les pedreres i a la gran extensió planera que hi havia junt a la casa del capellà Blai. A més, a la part que mira cap a Sa Sabatera, amb aquells precipicis i penyals, on feien nius els falcons i els xorics, se trobava, dins una cova misteriosa, el quarter general dels enemics liderats per un tal Regulador, fill d’una família que venia rellotges, que era alt i valent... i cruel, segons contaven. Corrien entre els nins, històries ferestes sobre el que et podia passar si tenies la desgràcia de caure captiu dels altres i et duien presoner a la cova del Regulador. Déu te n’alliberàs perquè allà t’esperaven turments infernals com el que després de fermar-te et treien les sandàlies i et posaven palles entre les ungles i els dits del peus que després encenien i deixaven cremar fins que “cantaves” tots els secrets del teu regiment d’artilleria. Me pegava una por mortal quan ens acostaven a aquella cova.
Les guerres i les lluites al Collet es produïen únicament entre escolars d’un mateix centre quan, qualque dijous horabaixa, els frares o els mestres ens duien fins allà per xapar la setmana. Però anaven sovint al puig dels Molins, on devíem semblar quixots de dos reials amagant-nos darrera les torres i corrent per dins les figueres de moro, que hi abundaven.
Poques vegades vaig anar a moure guerres en el Puigverd i mai en el de Sant Nicolau ja que aquest turó es considerava “lloc de ningú” i era terra de tothom, on la tranquil•litat i la pau estaven garantides. M’encantava el puig de Sant Nicolau. A poca distància de ca nostra, hi pujàvem per un camí amb jardins particulars a les dues bandes. El darrer a mà esquerra era el de la meva tia Apol•lònia, amb una caseta com una capsa, una cisterna de res, alguns carxofers i rosers a rompre. Abans s’hi trobaven les cases del puig, que eren de can Magí, amb un gran corral de figueres de moro i una torre de molí mig esbucada. Cap a la part de la carretera de Campos, fent ombra a la teulera, hi havia el cim del puig, tot cobert de calaguala que, quan floria, més semblava el paradís terrenal que altra cosa. Xapant de dalt a baix aquelles flors, i arrancant d’una segona torre de molí més ben conservada, pujava una escala molt estreta i molt llarga que arribava a dalt, on hi havia una mena d’era diminuta, envoltada de pins i amb alguns bancs per prendre-hi el sol i l’aire. El panorama era únic. Contaven que aquella meravella era obra d’un senyor molt ric vingut d’Amèrica que tenia un fillet tísic i que el duia allà per l’aire pur i net. Ja més malalt el nin, el pujava a me-coll i a l’ombra d’aquells pins, l’asseia damunt els seus genolls i li llegia i contava contes de gegants i de princeses que mai no se barallaven i que jugaven a conillons i a encalçar-se dins castells i catedrals... Definitivament, el puig de Sant Nicolau no podia esser mai l’escenari de les nostres ni de cap altra guerra. A tots aquells qui el s’han menjat, mal els pegàs allò que va pegar a sa figuera.
dissabte, 5 de setembre del 2009
divendres, 4 de setembre del 2009
dijous, 20 d’agost del 2009
Ib3 per aquí
És bo deixar constància de les petites coses simpàtiques que passen al nostre voltant.
Aquests dies els d’Ib3 són per aquí. Estan realitzant part d’una obra de ficció. Segons acaba de publicar la premsa es tracta d'una nova sèrie sobre la vida d'un sacerdot d'un poblet mariner i el seu entorn que s'emetrà a partir de mitjan setembre amb el títol de "Mossèn Capellà".
Fa dos dies varen dur una grua enorme y varen recórrer aquesta part del port fins a s’Algar. Ahir, una al.lota de la tele venia per les cases des Riuetó demanant que si quan avisassin voldríem tenir les persianes obertes. La façana i la plaça de l’església seran un escenari important de l’obra. No els va agradar l’interior i fan servir el d’una altra capella de ben lluny que es diu s’Esglaieta.
En Xisco Bracet és amic d’algú de l’equip tècnic o artístic i ho sap quasi tot. Amb ell varen reclutar alguns extres que traginaren a s’Esglaeita. Pel temps que havien perdut donaren 50 euros a cada un d’ells. Un d'aquests extres era n’Antònia, sa vídua d’en Negre. Quan va demanar de què he fer i li varen dir que de beata, va contestar:”Jo per 50 euros faig de puta, si voleu”.
A l’escena de l’interior de l’església hi ha el moment de la comunió. Ja sabem que quan el capellà la dona i diu “El cos de crist” toca contestar “Amén”. No devia haver combregat massa vegades un dels homes reclutats quan en lloc d’amén va dir: “Gràcies!”. Aquí el director va cridar “Corten... i digau-li a aquest homonet com ha de respondre”.
Aquests dies els d’Ib3 són per aquí. Estan realitzant part d’una obra de ficció. Segons acaba de publicar la premsa es tracta d'una nova sèrie sobre la vida d'un sacerdot d'un poblet mariner i el seu entorn que s'emetrà a partir de mitjan setembre amb el títol de "Mossèn Capellà".
Fa dos dies varen dur una grua enorme y varen recórrer aquesta part del port fins a s’Algar. Ahir, una al.lota de la tele venia per les cases des Riuetó demanant que si quan avisassin voldríem tenir les persianes obertes. La façana i la plaça de l’església seran un escenari important de l’obra. No els va agradar l’interior i fan servir el d’una altra capella de ben lluny que es diu s’Esglaieta.
En Xisco Bracet és amic d’algú de l’equip tècnic o artístic i ho sap quasi tot. Amb ell varen reclutar alguns extres que traginaren a s’Esglaeita. Pel temps que havien perdut donaren 50 euros a cada un d’ells. Un d'aquests extres era n’Antònia, sa vídua d’en Negre. Quan va demanar de què he fer i li varen dir que de beata, va contestar:”Jo per 50 euros faig de puta, si voleu”.
A l’escena de l’interior de l’església hi ha el moment de la comunió. Ja sabem que quan el capellà la dona i diu “El cos de crist” toca contestar “Amén”. No devia haver combregat massa vegades un dels homes reclutats quan en lloc d’amén va dir: “Gràcies!”. Aquí el director va cridar “Corten... i digau-li a aquest homonet com ha de respondre”.
dilluns, 17 d’agost del 2009
Amor de soldat
No sé si actualment els soldats espanyols fan la mateixa mala olor de peus i de cuiro de les botes que feien aquells de la caserna de Felanitx on ara hi ha el col•legi públic. Record haver-hi anat en diverses ocasions. Una perquè un amic d’estudis hi tenia un cosí d’Almeria i l’altra perquè el quarter estava en festa i per aquell motiu tenien les portes obertes per mostrar les dependències amb algunes exposicions de treballs manuals dels militars, la majoria dels quals eren una mena de mocadors-cobretaules que se solien posar damunt algun moble a l’entrada de les cases o damunt la camilla on la gent hi feia escambrins.
Aquells cobretaules estaven teixits en una malla estreta amb proliferació de bolletes suaus i flonges que semblaven de seda però que, naturalment, no ho eren. Entre els molts de colors que els componien hi havia un domini absolut dels patriòtics grocs i vermells de la bandera espanyola.
El mateix teixit, acabat amb borles llargarudes als quatre cantons, servia també per posar a sobre porta-retrats que, amb aquella ornamenta tan especial, es penjaven a les parets. Porta-retrats que mostraven les fotografies d’algunes al•lotes felanitxeres que s’havien enamorat de soldats rasos o caporals de baixa graduació. Allà hi vaig trobar la imatge en blanc i negre, il•luminada a mà en tons vermells, sípia i cel, d’una amiga del meu barri que es deia Maria Antònia qui, tots els diumenges es passejava pel carrer Major de la vila sense desfer-se mai de la mà d’un extremeny de Badajoz, soldat de la caserna que duia el nom de Roberto Marcial. Bon nom per un militar.
Na Maria Antònia estava loca p’en Roberto perquè era un gegant espigat, elegant i musculós, de nas recte i celles molt poblades. A casa d’ella tenien un gramòfon d’aquells antics que ara sols trobaríem a alguna botiga d’antiguitats o pintats amb un canet als segells discogràfics de La voz de su amo amb una mena de trompa enorme per on sortien les veus d’embut de Jorge Negrete, d’Imperio Argetina, de Jorge Sepúlveda o d’Antonio Machín.
L’al•lota en si mateixa no oferia una imatge gaire agraciada que diguem, perquè era un mica malgarbada i un tant ordinària amén de xerrar pels colzes. Mai no havia tingut ni somiat cap pretendent, de forma que la relació amb Roberto Marcial era com un miracle que la feia somiar romanticismes a l’estil Greta Garbo.
El soldat va començar a anar a casa d’ella i amb un no res es va guanyar la simpatia i la confiança de tota la família de tal manera que, a les poques setmanes d’estar a Felanitx, hi dinava i sopava i a més li rentaven i planxaven la roba com si fos un fill. L’arribada del xicot va omplir d’alegria i d’esperances aquella família una mica mustia per culpa de la filla mig esguerrada que ara havia florit i tornat guapa.
Els diumenges horabaixa sonava el vell gramòfon i Jorge Sepúlveda cantava per l’immens pavelló d’aquella trompa vellutada allò tan romàntic de “El mar y tu que me habéis hecho llorar más de una vez en mi cruel soledad...”, mentre la casa s’omplia de soldats, amics d’en Roberto Marcial, que arribaven per ballar acompanyats d’altres tantes al•lotes felanitxeres, mal casadores com la mateixa Maria Antònia, que es posaven polvets rosa a les galtes, es pintaven els llavis color de magrana i es perfumaven els cabells d’ones suaus amb Maderas de Oriente que compraven a un homonet baix i magre a qui deien el cartero i que es passejava una vegada cada mes pels carrers del poble amb un maletí de fusta semblant a les capelletes de la Sagrada Família, on duia tot un assortit d’articles de perfumeria i de cosmètica.
El Roberto Marcial ballava molt aferrat amb na Maria Antònia i llepant-li una mica una orella li deia fluixet: “Cuando acabe esta puta mili, nos casamos”. Ella, quasi tremolant de felicitat, li posava les mans al cul i li estrenyia suament les anques amb tota la passió del món al temps que, de fons, J. Sepúlveda cantava la segona estrofa: “Os quiero tanto, tanto os quiero al mar y tu que me habeis hecho olvidar...”
Dos pams del mateix els devia passar, a les altres fadrines de la reunió. La història i les esperances de cadascuna d’elles, amb les variants corresponents, devia ser la mateixa per totes. Però tanta felicitat no sol ésser eterna. I va acabar quan els soldats d’aquella promoció es varen llicenciar. Quasi tots varen dir a les seves enamorades allò de “Mañana marcho a mi tierra y luego vengo con mis padres para que te conozcan”.
Encara els poden esperar. Tant en Roberto Marcial com els altres es varen evaporar per sempre, deixant les desconsolades felanitxeretes fetes un desastre, un pedaç brut cada una, plorant totes i estirant-se el muixell. Na Maria Antònia va fotre coça al tocadiscos de La voz de su amo i va plorar llarg temps de pena, de ràbia i de decepció. Va agafar un d’aquells grans mocadors-cobretaula que li havia regalat el Roberto i el va fer mil bocins. Igual sort va correr una capseta de fusta envernissada que deia “Todo por la Patria y por mi novia” cremant-se dins el foc de la cuina
No cal dir que aquells soldats havien tingut sort a Felanitx, on es passaren una bona mili sense haver de menjar quasi mai el ranxo ni els xuscos del quarter, asseguts sempre a la taula de famílies que ja no tornarien a trobar mai més.
Me pareix estar veient el nostre Roberto Marcial recolzat a la coberta del vaixell que el tornava a la Península. Pot ser estava fumant un Ideal mentre veia com Mallorca desapareixia a poc a poc dins la llunyania de la Mediterrània. Feia mig dia que havia treta la fotografia il•luminada de na Maria Antònia del seu porta-retrat de borles i colors... La va mirar altra vegada i més altre testimoni que el cel blau tot lluminós, la separà de les altres. No sabia bé el que es pescava quan murmurà: “El mar no te hará llorar, amada mia,... pero yo creo que si” i deixà caure la cartolina sobre les aigües que mogudes pels solcs que feia el vaixell l’enviaren de retorn a l’Illa.
Aquells cobretaules estaven teixits en una malla estreta amb proliferació de bolletes suaus i flonges que semblaven de seda però que, naturalment, no ho eren. Entre els molts de colors que els componien hi havia un domini absolut dels patriòtics grocs i vermells de la bandera espanyola.
El mateix teixit, acabat amb borles llargarudes als quatre cantons, servia també per posar a sobre porta-retrats que, amb aquella ornamenta tan especial, es penjaven a les parets. Porta-retrats que mostraven les fotografies d’algunes al•lotes felanitxeres que s’havien enamorat de soldats rasos o caporals de baixa graduació. Allà hi vaig trobar la imatge en blanc i negre, il•luminada a mà en tons vermells, sípia i cel, d’una amiga del meu barri que es deia Maria Antònia qui, tots els diumenges es passejava pel carrer Major de la vila sense desfer-se mai de la mà d’un extremeny de Badajoz, soldat de la caserna que duia el nom de Roberto Marcial. Bon nom per un militar.
Na Maria Antònia estava loca p’en Roberto perquè era un gegant espigat, elegant i musculós, de nas recte i celles molt poblades. A casa d’ella tenien un gramòfon d’aquells antics que ara sols trobaríem a alguna botiga d’antiguitats o pintats amb un canet als segells discogràfics de La voz de su amo amb una mena de trompa enorme per on sortien les veus d’embut de Jorge Negrete, d’Imperio Argetina, de Jorge Sepúlveda o d’Antonio Machín.
L’al•lota en si mateixa no oferia una imatge gaire agraciada que diguem, perquè era un mica malgarbada i un tant ordinària amén de xerrar pels colzes. Mai no havia tingut ni somiat cap pretendent, de forma que la relació amb Roberto Marcial era com un miracle que la feia somiar romanticismes a l’estil Greta Garbo.
El soldat va començar a anar a casa d’ella i amb un no res es va guanyar la simpatia i la confiança de tota la família de tal manera que, a les poques setmanes d’estar a Felanitx, hi dinava i sopava i a més li rentaven i planxaven la roba com si fos un fill. L’arribada del xicot va omplir d’alegria i d’esperances aquella família una mica mustia per culpa de la filla mig esguerrada que ara havia florit i tornat guapa.
Els diumenges horabaixa sonava el vell gramòfon i Jorge Sepúlveda cantava per l’immens pavelló d’aquella trompa vellutada allò tan romàntic de “El mar y tu que me habéis hecho llorar más de una vez en mi cruel soledad...”, mentre la casa s’omplia de soldats, amics d’en Roberto Marcial, que arribaven per ballar acompanyats d’altres tantes al•lotes felanitxeres, mal casadores com la mateixa Maria Antònia, que es posaven polvets rosa a les galtes, es pintaven els llavis color de magrana i es perfumaven els cabells d’ones suaus amb Maderas de Oriente que compraven a un homonet baix i magre a qui deien el cartero i que es passejava una vegada cada mes pels carrers del poble amb un maletí de fusta semblant a les capelletes de la Sagrada Família, on duia tot un assortit d’articles de perfumeria i de cosmètica.
El Roberto Marcial ballava molt aferrat amb na Maria Antònia i llepant-li una mica una orella li deia fluixet: “Cuando acabe esta puta mili, nos casamos”. Ella, quasi tremolant de felicitat, li posava les mans al cul i li estrenyia suament les anques amb tota la passió del món al temps que, de fons, J. Sepúlveda cantava la segona estrofa: “Os quiero tanto, tanto os quiero al mar y tu que me habeis hecho olvidar...”
Dos pams del mateix els devia passar, a les altres fadrines de la reunió. La història i les esperances de cadascuna d’elles, amb les variants corresponents, devia ser la mateixa per totes. Però tanta felicitat no sol ésser eterna. I va acabar quan els soldats d’aquella promoció es varen llicenciar. Quasi tots varen dir a les seves enamorades allò de “Mañana marcho a mi tierra y luego vengo con mis padres para que te conozcan”.
Encara els poden esperar. Tant en Roberto Marcial com els altres es varen evaporar per sempre, deixant les desconsolades felanitxeretes fetes un desastre, un pedaç brut cada una, plorant totes i estirant-se el muixell. Na Maria Antònia va fotre coça al tocadiscos de La voz de su amo i va plorar llarg temps de pena, de ràbia i de decepció. Va agafar un d’aquells grans mocadors-cobretaula que li havia regalat el Roberto i el va fer mil bocins. Igual sort va correr una capseta de fusta envernissada que deia “Todo por la Patria y por mi novia” cremant-se dins el foc de la cuina
No cal dir que aquells soldats havien tingut sort a Felanitx, on es passaren una bona mili sense haver de menjar quasi mai el ranxo ni els xuscos del quarter, asseguts sempre a la taula de famílies que ja no tornarien a trobar mai més.
Me pareix estar veient el nostre Roberto Marcial recolzat a la coberta del vaixell que el tornava a la Península. Pot ser estava fumant un Ideal mentre veia com Mallorca desapareixia a poc a poc dins la llunyania de la Mediterrània. Feia mig dia que havia treta la fotografia il•luminada de na Maria Antònia del seu porta-retrat de borles i colors... La va mirar altra vegada i més altre testimoni que el cel blau tot lluminós, la separà de les altres. No sabia bé el que es pescava quan murmurà: “El mar no te hará llorar, amada mia,... pero yo creo que si” i deixà caure la cartolina sobre les aigües que mogudes pels solcs que feia el vaixell l’enviaren de retorn a l’Illa.
dimecres, 12 d’agost del 2009
La bicicleta malmesa
Com que l'autor d'aquest blog no surt gaire a vegades sols poc contar el que passa prop de ca seva... Com aquest robatori-dolentia que li ha passat aquesta nit a la màquina de la fotografia que, de ben fermada com estava, li han fet un bon favor.
El Celler Cooperatiu de Felanitx l'any 1927
En Jaume me fa arribar aquest vídeo que forçat ha de tenir el seu lloc aquí. És un document interessantíssim sobre la vida tan activa que tenia es Celler aquells anys d’abans que nosaltres vinguéssim al món. A més, per si fos poc, al final veim el tren carregat de botes. Precisament aquests dies llegia que a l’agost de fa 100 anys, el nostre tren va matar un home a la mateixa estació quan feia marxa enrere.
dilluns, 10 d’agost del 2009
dilluns, 3 d’agost del 2009
El pare, el fill i el teulader
A vegades a Youtube podem trobar alguna petita perla sentimental com ho és aquest petit vídeo que, amb el títol de "What is that?", podem veure si anam, (i feim allò de copiar/pegar), a:
http://www.youtube.com/watch?v=BC0JOwouv1k
(Els subtítols en castellà apereixen petits a la part de dalt).
.
http://www.youtube.com/watch?v=BC0JOwouv1k
(Els subtítols en castellà apereixen petits a la part de dalt).
.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)