Pantalla completa: primer botó
dimecres, 28 de setembre del 2011
divendres, 23 de setembre del 2011
Cala Marçal · Felanitx · Mallorca: 2 Vídeos + Panorama·>>360º<<·
Dos vídeos procedents de la xarxa:
I dues panoràmiques pròpies:
dilluns, 19 de setembre del 2011
divendres, 16 de setembre del 2011
dissabte, 10 de setembre del 2011
Adéu, Pere Joan
Aquest mati he anat al cementiri a dir el darrer adéu al qui possiblemnet ha estat l'amic més constant del meu germà: en Pere Joan de sa Serradora.
Ara record un dia, quan jo devia tenir vuit o nou anys i en Biel nostro i en Pere Joan devers 15 o 16, estavem per sa portassa de ca nostra amb mumpare.... Quan en Pere se n'anava va voler ser modern i va dir al meu germà una cosa tan cursi com: "Adéu, Gabi!". Mumpare tot d'una, fent cara de pocs amics, se va mirar en Biel i li va dir: "Què t'ha dit aquest? Perquè aqui de gabis només tenim ses des coloms".
Ara record un dia, quan jo devia tenir vuit o nou anys i en Biel nostro i en Pere Joan devers 15 o 16, estavem per sa portassa de ca nostra amb mumpare.... Quan en Pere se n'anava va voler ser modern i va dir al meu germà una cosa tan cursi com: "Adéu, Gabi!". Mumpare tot d'una, fent cara de pocs amics, se va mirar en Biel i li va dir: "Què t'ha dit aquest? Perquè aqui de gabis només tenim ses des coloms".
D'una puta vegada: MALLORQUÍ i CATALÀ
Mem, a veure si mos entenem. Això va per tots aquells que agafen sa moto grossa del pensar poc i s’emprenyen i m'emprenyen un sac quan discuteixen de que si es mallorquí per aquí o el català per allà.
El PP, amb el senyor Bauzà i el Círculo Balear que els deu fer sermons, fan poc més o menys com feia en Franco a “favor” de la nostra llengua.
A quants agafen melopees, s’encalenteixen massa i tornen vermells amb aquest tema les deix aquí una carta de Francesca Gelabert i Frontera, de 80 anys, que ahir publicava “Diario de Mallorca” on d’una manera netíssima queda clara una veritat com un temple. Vegeu:
CARTA A L´HONORABLE MARíA SALOM
A principi de legislatura, la presidenta del Consell Insular de Mallorca responia sempre el mateix quan els periodistes l´entrevistaven. Li demanaren per Televisió de Mallorca: "Primer demanarem els papers, hem d´esbrinar com estan les coses...". Li demanaren pel segon cinturó: "Primer m´he de seure amb la gent que en sap, jo no som enginyera...". Molt ben contestat, encertat i raonable. Li demanaren: "Potenciareu les modalitats lingüistíques a l´escola?". Resposta: "Sí, s´han de potenciar les modalidats (sic)...". Vol dir que no vos heu de seure amb la gent que en sap? Amb els filòlegs de llengua catalana i amb els representants del professorat...? Que sapiguem vos no sou filòloga. Pensau-ho bé. Les modalitats s´aprenen pel carrer i no són les mateixes ni a tots els pobles de Mallorca ni tan sols a totes les barriades de Palma. Heu vist mai gramàtiques castellanes en modalitats? I el castellà té moltes més modalitats que el català... El que s´estudia a l´escola ha de servir per a tots els Països Catalans. La normativa ha de ser la mateixa per a tothom, com ho és per als castellans o per als francesos. No parlen igual a Madrid i a Sevilla, i tots estudien amb la mateixa gramàtica. Tampoc parlen igual a París i a Marsella i també estudien tots amb la mateixa gramàtica. Pensau-ho bé, dona María. Podeu ser la presidenta de tots. Tenc vuitanta anys i estim molt aquesta llengua nostra, el mallorquí, que és català com el pollencí, el binissalamer, el barceloní o el menorquí. Vos deman protecció per a la nostra llengua, oficial a la nostra comunitat, i que ja la parlaven els meus pares i els meus padrins. Ells no pogueren anar escola per aprendre-la bé, com toca. Us deman que el jovent, que avui viu a les illes, pugui aprendre la seva llengua, romànica com el castellà, el francès o l´occità, amb les mateixes condicions de rigorositat científica i lingüística, que ho fan tots els altres parlants dels països civilitzats.
divendres, 9 de setembre del 2011
dijous, 8 de setembre del 2011
Vida retirada
Aquí teniu un felanitxer del que havíem perdut el rastre i les noticies. Una vegada, fa anys, el vaig veure retratat amb uns ermitans a la premsa regional. De llavors a ara, res més d’ell. Un amic hi va parlar aquest estiu a l’ermita de Betlem d’Artà. Dins aquella soledat en Joan Xamena guarda el vell edifici ara que ja no hi ha ermitans per cuidar-lo.
A l’entrada anterior d’aquest blog hi podeu veure algunes de les imatges del lloc artanenc de les que també, com de les d’en Joan, es l’autor el meu bon veïnat, el metge Jaume Canet al qui vull donar les gràcies per la seva aportació. De totes maneres aquest blog és també el blog de tots els amics.
Ermita de Betlem a Artà
L’ermita de Betlem d’Artà es troba a 10 km. del nucli urbà. Està situada dins una antiga possessió anomenada Ferrutx fundada l’any 1805 pels ermitans de Randa i Valldemossa a partir d’una donació d’una petita part del terreny feta per Jaume Morei. Aquí veim el paisatge de la zona i alguns aspectes de l'edificació eremítica.
-Fotografies servides per Jaume Canet-
dimecres, 7 de setembre del 2011
Salvar la pell
(Publicat al setmanari Felanitx)
ELS NINS
En Rafel era un dels nins més agradables de l’escola. A vegades m’agafava de la mà i només me deia “Mestre..”. Volia que li fes cas. Record que un pic va venir a la meva taula i va acostar tan el seu cap al meu que quan me vaig girar quasi li faig mal a una cella.
-Què vols, Rafelet? –li vaig dir- Uep... i aquesta taca que dus al coll pareix una pera.
Era una clapeta de la grandària de la fruita que representava situada a pocs centímetres de l’orella.
-Un defecte, mestre –va contestar mig felló- Quan vaig néixer i sa mamà la va veure va tenir un disgust molt gros.
-Punyeta... si això no és res, amiguet meu. Li diuen un desig. No té importància.
No era res però a ca seva haguessin pagat molt, moltíssim per llevar-li.
Ara, passats els anys, fa pocs dies que el vaig veure. Va aturar el cotxe i me va cridar:
-Acosta’t que te vull mostrar sa meva filla.
Dins el vehicle, la seva dona aguantava una deliciosa criatura de pocs mesos.
-Eh, que és guapa sa nostra nina?
-Es preciosa, Rafel... Molt guapa. Enhorabona a tots dos.
-I no té cap defecte, Toni! –Ho va dir com si se gratàs el coll, just davall l’orella.
-Tu tampoc, presumit –li vaig amollar fent la mitja.
En Tomeu és un nin d’ara. Ja és grandet. Fa temps que dóna mala vida a ca seva. Es vol posar una arracada.
-No ho somiïs –diu son pare.
-Però quan tengui 18 anys no podràs dir que no, papi.
-No me diguis papi que no m’agrada. I no vaig de penjarois.
-Idò, que me puc posar un tatuatge? –demana el nin.
-Putes, Tolo. Això si que no! Mai del món –crida l’homo.
-Ahir, a s’arenal –se defensa el nin- vaig veure un jove que en duia un d’una llengo que començava just davall es dobler de sa panxa i acabava dins es banyador.
-Quina brutor! –Va dir sa mare.
-Vatua el món –afegí el pare- no me diràs que això estigui bé...
-I na Pili -continuava el menut amb les seves- a n’es carrer d’es Sindicat li varen penjar una anella en es nas.
-Acabem. Ves a estudiar i dóna aigua a sa cussa.
ELS JOVES
Aquests són alguns dels que actualment tenen de 18 fins a 35 anys, per aquí. Van com volen. Les ficcions que segueixen són només palla llarga amb el que estan protagonitzant.
En Marcial va començar prest amb les drogues i per aquest motiu va estar uns mesos tancat. D’aquell temps és una Dolorosa de tota l’esquena i dues creus, una a cada braç, a més d’una agulla tancadora d’acer que du a l’orella dreta.
A en Ramon li havien dit de nin que una de les tres coses més inútils del món eren les mametes dels homes i ara ha reaccionat en contra d’allò i s’ha fet foradar les seves per dur-hi dues tatxes que just veure-les t’escarrufen que és gros.
En Pascualito es va passar posant-se coses on no calia i avui, als 27 anys, li han hagut de fer una espècie de fimosis perquè aquella pell no va poder amb les quatre anelles i la regadoreta de plata que hi duia.
Na Berti era guapíssima i encara ho és més perquè a la part de dalt de l’esquena, quasi delimitant els omòplats, li han tatuat dues aletes d’àngel que li cauen de pel·lícula. Te en projecte que li posin la cara de James Dean a una cuixa.
El Walter ha tornat dels Estats Units fet un eccehomo. Tot ple d’imatges de tots tipus. De la cara als peus: serps, lleons, camells, l’estàtua de la llibertat, dimonis, l’empire estate, calaveres... de tot. Ni els seus amics mallorquins el conegueren quan va baixar de l’avió.
Un cas curiós i amb gràcia és el d’en Carles i la seva al·lota. Ell només duia una corona d’espines molt neta i clara que li envoltava el llombrígol. Però per Internet va veure el que era el non plus de la darrera moda en el tema dels pírcings: una campaneta que es va fer penjar enmig de les cuixes. Ni davant ni darrera sinó a la mateixa creu on s’uneixen i separen les cames. Molestava però també molesten a molts les llengües foradades i plenes de perns que fan fer les sopes amb llisses a tots ells.
Quan en Carles, a un dels moments més tendres d’intimitat total amb la seva al·lota, la va voler sorprendre amb el nou artilugi, ella ja ho sabia i es va fer la beneita fins que, quan estaven practicant un nou equilibri mig rebentats, li va pegar per dir: “Atura, Carlitos, que he sentit campanes. Hauríem d’anar a missa”. No varen poder seguir... Quedaren tots dos d’esquena damunt les rajoles mig panteixant, amb unes rialles que se sentien del carrer.
I un jove, també d’aquells tots tatuats amb sants, tortugues, artistes de cine, etc., com un mapamundi, al llit d’una clínica a causa d’un accident de moto. Imaginau la infermera, pobreta, amb la xeringa a la mà tota apurada davant aquell betlem. El metge quan la veu així d’aturadeta li mostra el camí: “Mira, en aquest li poses la injecció just entre el Papa i na Belén Esteban. Així t’anirà bé.”
ELS MAJORS
Creïs que massa gent fa massa coses a la seva pell. Havia començat l’escrit de manera tendre i delicada i l’estic acabant sortint de mare. Com surt de mare també bona part de la nostra societat. Dins 50 anys hi haurà residències de la tercera edat i hospitals que seran tot un mostrari de pells convertides en pellerofes arruades plenes de calàpets, ballarines en pèl, creus, dragons, peixos... Un capellà farà la mitja quan administri l’extremunció a algun centenari i vegi com al peu esquerre del vellet hi ha 6 y al dret un 9; precisament sobre aquelles xifres hi haurà de fer la creu amb els sants olis...
Passada la moda dels tatuatges, no hi haurà manera d’esborrar-los perquè llevar-ne un de petit ja costa un Perú i a més la pell queda bruta, com si abans hagués tengut murques... feta una merdeta.
Estau avisats.
divendres, 2 de setembre del 2011
dijous, 1 de setembre del 2011
Pintada Infantil al Riuetó aquest estiu
Som aquí després de dos mesos. Massa temps! Ja enyorava el meu propi blog, quines coses...
Ben trobats un altre pic i mil gràcies per guaitar-me de tant en tant... Me feis estar content dins el mal temps i tot. Una abraçada i comencem:
Primer de tot, aquestes quatre imatges de la pintada infantil que va tenir lloc fa poc, just davall del meu balcó. Les vull dedicar a la meva amiga de l’ànima i de tota la vida CONCEPCIÓ PROHENS, “Na Conxa”, que posa hores i encant tant a aquesta com a altres feines pel poble i que sempre ho fa d’una manera totalment desinteressada. Molt bé, Conxeta!!!
Dins pocs dies continuaré la publicació de nous panorames i no vos podeu perdre les imatges d'un felanitxer especial que vos sorprendrà. Fins d'aquí no res...
dissabte, 18 de juny del 2011
dimecres, 15 de juny del 2011
Sortida de sol a S'Algar · Portocolom · Felanitx · Mallorca ·>>360º<<·
Pantalla completa: primer botó
dimarts, 14 de juny del 2011
Figures al sol
La caseta, sembla que està de festa. Uns amics, que havien creat un munt de petites criatures per algun treball artístic, les han penjades a la caseta perquè vegin com són les sortides de sol a s’Algar... fins que el sol mateix acabi amb elles!
De totes maneres, les he duites aquí, on les podrem veure sempre que volguem.
A favor d'en Guillem Tintorer
He publicat aquest escrit al setmanari FELANITX del dia 11 de juny
Sobre la carta al director de J.T.
Havia de parlar, fa mesos, de la brutor que bona part de l’any campa pel Port, on voldria viure fins al meu final amb més netedat. El centre de Palma, on vaig cada setmana, me fa enveja. No així les rodalies, on tothom se queixa. No vull que aquí, el nostre port, acabi com una rodalia de Felanitx, on fa anys que l’ajuntament engegava campanyes perquè tot fes bona cara. M’encanta el Port... però els carrers, les voreres, els camins, la garriga a l’hivern, fan una mica de vergonya. I no me queix de ningú de la brigada, dels jardiners, etc. Trob que tots fan la seva feina. Per res del món voldria perjudicar-ne cap. Per la seva part, Obres de Port té una dona que va de verd i groc que cuida una mica la vorera urbana. Quan, pel motiu que sigui, falla uns dies, és ben coneixedor perquè les papereres estan que rebenten i foten una pudor de mil dimonis. Per paga els qui tenim cans no trobam bosses per als excrements en els dispensadors corresponents i l’únic que hi havia a la meva part, el varen llevar. Vaig telefonar a la Sala perquè el tornassin posar. Me varen assegurar que ho farien però, ara que hi pens, no me varen dir quan. I jo, per tot allà on vaig, per les llibreries, a les drogueries, a can Roca de Palma... enlloc he trobat bosses negres petites de les que faciliten els dispensadors. En volia comprar i no en venen i com que no m’agrada passejar les merdes dins les transparents, me servesc dels mocadors de paper i, és clar que si les deix dins les papereres, al cap d’un dia es posen a pudir de valent.
Bé, això només ha estat per entrar amb metles, perquè la causa més important que m’ha duit a fer aquest escrit d’avui amb una mica més d’urgència que els altres l’ha motivada una carta al director apareguda a la pàgina 5 d’aquest setmanari corresponent a dia 4 de juny. Qualcú, a la fi, un tal J.T. romp una llança a favor d’en Guillem Tintorer, que tots els estius, com bé diu, fa una feina exemplar a favor de la netedat d’es Port i d’altres indrets del litoral felanitxer. Diu J.T. que “convendria que, els qui comandau, contractàssiu per sempre En Guillem”. Jo ho vull dir també i ben fort.
En Guillem va esser, fins fa més d’una quinzena d’anys, veïnat meu en es Riuetó. De la seva senzillesa i bondat no en cal parlar, les du amb ell ben arrelades i manifestes. De la seva eficàcia en la feina que fa, en són testimoni quasi tots els qui el veuen passar amb el camió i en les aturades que fa seguit seguit per recollir una fusta, un plàstic, una brutor qualsevol. No té aturai. És una vergonya que el tenguin de temporer. Quan vaig a pagar les contribucions, hi pens sempre. Si almenys una milionèsima part del que pagam tots servís per posar-lo fitxo!
No vos cregueu que en Guillem no lluitàs per esser-ho. Però, cansat i tot sol, va haver de tirar la tovallola. Record que, durant aquells anys de la seva lluita, vingué a veure’m i me va dir que una bona al·lota que duia la cosa social de l’Ajuntament li volia ajudar i me va demanar com ho havia de fer, perquè li exigien que justificàs que havia anat a escola el temps obligatori. Per dos o tres pics vaig telefonar a la directora de l’escola del Port per agilitzar la cosa. Sé que ella es va posar en contacte amb la Delegació... No sé a on, a la inspecció, o a l’escola mateixa, no trobaven els papers quan ell havia complert correctament tota l’escolarització que li tocava. A vegades, quan el trobava pel carrer, li demanava com ho tens i ell me deia un pic que tot anava per bon camí, un altre que ara me falta un certificat, que ara sí, que ara no... fins que vaig callar i pensar: a tu te passen amb parenostros i no faran res. Efectivament, en Guillem es passa la vida, anys i més anys, de temporer d’estiu sense que ningú de la Sala hagi tengut la dignitat d’esser just amb ell i de reconèixer tot quant fa. “Demanau pel Port quina feina fa –diu J.T. a la seva carta– i si vos convendria tenir-lo tot l’any”. Se mereix, sens dubte, vull afegir jo, la condició que li negau. Els contribuents estam contents de les feines ben fetes i les contribucions tenen més sentit quan es tracta de remunerar aquelles més merescudes.
Supòs que en Guillem no ha tingut la suficient ajuda de sindicats, personal social, etc. Ni sé si ha acudit a ells o si sap com fer-ho. Potser no s’ha sabut explicar amb la gent que li podria ajudar. Els grossos li han exigit certificats d’escola i de cultura quan, respecte de l’escola i de la cultura de la netedat, en dóna amb una cullereta a tots.
Molts de dies, a sortida de sol, el trob quan ve per s’Algar amb el camió. Me diu que li agrada més el camió que la furgoneta amb el remolc perquè, quan volta, el remolc no sempre l’obeeix així com ell vol. Buida el contenidor que hi ha prop del niu. Aixeca llaunes per aquí i per allà. I quan veu el puntet blanc d’un paper posa mà al fre, bota del vehicle mil pics i deixa el terra ben llampant. Després ha d’anar per les cales i ho ha de fer tot arreu. Fora mosques.
Ara, si un dia el torn trobar i ha sabut que, aquí i avui, he parlat bé d’ell com toca, té collons de fotre’s a plorar i no vull que ho faci.
S’està guanyant amb escreix, senyors de la Sala, la tranquil·litat que li escatimau. Pensau-ho.
diumenge, 12 de juny del 2011
A uns visitants
Uns internautes, mes bé joves, me demanen algunes coses sobre els meus panorames. Mirau:
M’he decidit pels panorames cilíndrics perquè trob que són els que millor van als paisatges on sempre interessa el que tenim davant els ulls i mai el cel de més amunt o la terra que hi ha al redol on posam els peus. (Els panorames esfèrics són millors pels interiors d’esglésies, palaus, etc. i es solen fer amb dues tomes d’un objectiu d’ull de peix. No és el cas que a mi me toca).
Per fer els meus necessit cada vegada de 8 a 15 o més fotografies preses d’un mateix punt amb la màquina completament anivellada mitjançant un trípode. El resultat no sempre és bo i cal, a vegades, fer quatre o cinc sèries de fotos amb un total 40-60 imatges per un sol panorama.
No sempre és interessant la part de darrera nostre però l’hem de retratar fins a donar la volta completa perquè si no el panorama resultarà una fotografia plana i freda. L’encant que tenen els panorames de 360º és que te donen la impressió de que tu mateix estàs dins els paisatge que contemples i això se coneix, dins el món de les imatges, amb el nom de “sensació envolvent” (la paraula correcta seria “envoltant” però no la trob suficientment exacta).
Per obtenir el panorama de la catedral de Palma, que acab de posar just aquí baix, vaig prendre un total de 48 fotografies de les que, finalment, n’he utilitzades 9.
He obert un nou blog on sols hi vaig posant els panorames. Per donar-li un caire més divulgatiu dins el món internàutic, està en castellà. No és que a mi m'agradi que hi vagi però m'ho ha demanat el servidor. De totes maneres, en castellà, no hi ha més que els panorames amb els títols corresponets. Vegeu-loAQUÍ
dimarts, 7 de juny del 2011
diumenge, 5 de juny del 2011
dimecres, 1 de juny del 2011
Els estudiants que no estimaven els polítics
Devíem esser devers una trentena quan varem començar el batxillerat i deu o dotze quan l’acabàrem. Entre ells en Toni Perdigó, en Tomeu Guidó, en Mateu Ceia, en Joan Gerrer i en Miquel Real. Quin temps, aquell! Com si la vida començàs llavors. Ca ses monges i cas frares quedaven dins un passat no gaire gloriós per culpa d’aquella puta guerra de feia només uns anys.
Quan, a ca nostra, feia malcriadures o me posava inaguantable, mumpare me renyava dient: “Te dic que hi vares venir, amb so Moviment”. És clar, tothom hi ve amb un moviment o l’altre, però en minúscules.
Era un temps en què calia que els polítics fossin de dretes, però a nosaltres, a l’institut i al carrer, la política la mos duia ben fluixa. L’aguantàvem, quin remei, però no en volíem sebre res. Teníem una assignatura dedicada a la beatificació d’en Franco i d’en José Antonio que se deia Formación del Espíritu Nacional, quan sabíem que en Franco era un dolent i l’altre, un idealista que fa esser afusellat després de fundar la Falange. Aprovàvem aquella cosa dient viva Espanya, la patria es una unidad de destino en lo universal, por el imperio hacia Dios, i més pardalades d’aquestes. Per a nosaltres, aquell professor de nas xato i ulls clars, vingut de les vísceres més vulgars del franquisme, era un enxufat que no sabia més que quatre consignes i tres cançons. De fet, la resta de professors l’evitaven i se’n fotien un poc d’ell.
Els matins i els horabaixes aguantàvem la pujada i la baixada de les tres banderes, nacional, falangista i requetè, fent files al pati i cantant el Cara al sol i el Prietas las filas. Anàvem cada 20 de novembre a posar una corona de flors al replà de la Parròquia, a la creu dels Caiguts i allà responíem una, grande i libre quan el representant local del règim deia per tres vegades el nom de la pàtria. En lloc de dir-ho com cal, pronunciava la paraula sense la s i per això li varem posar, a aquell senyor el nom de “n’Epaña”, així sempre dit en castellà.
Al saló d’actes del centre, a qualque despatx i a diverses aules importants, el santcrist de metall daurat damunt una creu plana de cirerer, presidia sempre acompanyat per les fotografies del Caudillo i de José Antonio.
Mirau si me picaven poc, en Franco i el Movimiento, que, quan sis alumnes de l’institut fórem seleccionats per anar de franc a un campament del Frente de Juventudes a Menorca, jo vaig esser un d’ells i hi vaig anar sense sebre què tions era el frente aquell i em vaig posar la camisa blava, els calçons caqui i la corretja amb la sivella de l’escut com si m’hagués vestit per anar a vermar.
Ja que hi som podríem parlar un poc d’aquell campament a Menorca, al qual només nosaltres sis érem els únics mallorquins assistents. Arribats a l’illa, aprofitàrem per fer una visita curta a la casa de l’amic Germà Coll. Justament ell no hi era però la família ens va rebre amb totes les atencions del món. Després d’un trajecte en bus, enfilàrem cap a cala Galdana per un camí de carro fins que tocàrem l’arena d’aquell paradís verge i magnífic. Llavors li deien cala Santa Galdana. No sé si ara, perquè els hotels l’han prostituïda i corrompuda, li deuen haver acurçat el nom perquè, de santa, no en deu tenir res quan com, a Maria Goretti, li han fet perdre la virginitat a la força.
Les tendes de lona del nostre campament s’estenien a l’esquerra damunt un turó de més alçada que el nostre penyal Roig. Vos avorriria si vos contava de la vida quotidiana i repetida d’aquells dies, tots iguals per espai d’unes vint jornades. Potser estaria bé només una petita anècdota i així acabaríem amb bona boca.
El capellà del campament era un homo de mitja edat, alt i primet, que manava i dava ordes igual que els responsables de més graduació perquè era tan falangista com ells. Dins cada tenda, n’hi dormíem sis i ell ve el segon dia a la nostra i ja per començar mos va posar nerviosos a tots quan va dir que els faltaven tendes i espai i que hauríem de fer lloc a un nou jovenet que arribaria el sendemà. Allò mos va posar d’un mal humor com no vos podeu imaginar. Estrets que ja estàvem dins aquell redol tan reduït. Una calorada que feia sempre, tant de dia com de nit. En Martinez, que adesiara amollava pets i aquell tuf d’olor de peus que feien les espardenyes... i encara ficar-n’hi un altre. Déu meu! A més, no seria felanitxer i ja no pareixeria res igual.
La incògnita de qui seria el nou acampat mos va dur de cul tot el dia. De tant en tant guaitàvem per veure si el capellà venia amb ell. L’endemà, devers les deu, s’entrega amb les mans dins les butxaques. En treu una i amb una xinxeta clava una estampeta del Cor de Jesús al pal principal que sostenia la tenda dient: “Aquí teniu l’amic que vos faltava”. No vos vull dir les flastomies i les pestes que vàrem amollar quan se’n va anar fent la mitja. Amb el mal de ventre que ens havia fet passar el milà aquell! Per si fos poc, quan al cap de dues hores ve el cap principal de l’acampada per passar revista a la tenda, va dir: “A ver si aquí hay huevos i os laváis los pies más a menudo que esto apesta a verraco!”. Encara més: quan va veure l’estampeta va afegir: “Veo que teneis un nuevo camarada. Llevaros bien.” Camarada sempre m’havia semblat una paraula feixista. Ja llavors vaig trobar que aquell nom no li anava bé a l’estampeta. En aquell temps hi creia. La paraula adequada era amic o company i això ho vaig dir a mitja veu. Però en Miquel va esser més radical i, en certa manera, em va contradir: “Toni, aquest de la estampeta sí que en té. de camaradas. Vols sebre qui són? Idò, tots aquells capellans que, com aquest d’aquí, besen el cul an en Franco i an el seu Glorioso Alzamiento Nacional.”
Això que no en volíem sentir parlar, de política...
dilluns, 30 de maig del 2011
divendres, 27 de maig del 2011
Can Cordellina · Portocolom · Mallorca ·>>360<<·
1: Amb els seus colors, un dia clar
2: Amb tons sípia, un dia gris
dimarts, 24 de maig del 2011
diumenge, 22 de maig del 2011
Plaça de s'Arraval. Felanitx. Mallorca ·>>360º<<·
Pantalla completa: primer botó
dissabte, 21 de maig del 2011
dimecres, 18 de maig del 2011
dimarts, 17 de maig del 2011
divendres, 13 de maig del 2011
Es Riuetó 3 · Portocolom · Mallorca ·>>360º<<·
Panorama cilíndric
Per cada un d'aquests panorames faig de 8 a 15 fotografies normals que llavors cal reunir en una sola de més de 2 metres de llargària. Pantalla completa: primer botó
dimecres, 11 de maig del 2011
Es Riuetó 1 · Portocolom · Mallorca ·>>360º<<·
Panorama cilíndric
Mirau que en duc de temps a Internet on m’he trobat amb gent magnífica que segurament mai coneixeré personalment. Entre tot aquest munt de bons internautes avui he de manifestar el meu agraïment a un gran amic que he fet fa poc ben lluny d’aquí i que du més de vuit anys treballant la tècnica dels panorames. A Argentina, en Diego, qui, des de Bones Aires i mitjançant la seva web http://www.360facil.com.ar i un caramull de correus, ha tingut la santa paciència de mostrar-me, passa a passa, la manera de com inserir els panorames que vaig i aniré realitzant, si Déu vol. Aquí mateix vos deix el primer que no podia ser altre que Es Riuetó on tenc ca meva i cas meu germà. Per mi, el lloc més preciós del món. Del mateix i d’altres indrets d’es Port i de Mallorca tenc la intenció de dur més panorames en aquesta senzilla pàgina personal que vull que sigui de tots.M’he decantat pels panorames cilíndrics que trob ideals pels paisatjes ja que no distorsionen la realitat.
Gràcies una vegada més per la vostra atenció i amistat.
Pantalla completa: primer botó
.
dimecres, 4 de maig del 2011
La senyora
(He publicat aquest escrit al darrer número del setmanari local. Aqui l'he actualitzat avui mateix.)
Érem molt nins encara. Ell, en Sebastià, em guanyava de mig any o cosa així. El millor amic d’aquell temps amb qui sempre me trobava bé i tranquil. Els pares no ens deixaven anar a jugar pel carrer. Ell venia a ca nostra, can Ros. O jo anava a ca seva, just davant la botiga de ca n’Estaca.
A can Ros dinàvem sempre a la una en punt i a can Sebastià ho feien un poc més tard. Quan jo havia acabat, demanava si me’n podia anar a casa del meu amic. Mumpare em deia que sí, però advertia: “Si quan arribes veus que encara dinen no hi entris, que els nins no han de fer nosa”.Si en Sebastià em veia arribar venia cap a mi amb la darrera bocinada a la boca.
-Entra que ja hem acabat -me deia.
Encara no havíem començat a jugar quan la veu de sa mare ens interrompia:
-Heu de dur el dinar a la senyora –i ens allargava una senalleta on, davall d’un torcaboques net com les flors, hi havia una greixonera amb el primer plat. El segon, dins una palanganeta de pedra blanca cobert amb una tapadora d’alumini. Al fons, a un costat, la fruita. A l’altre costat, la clau de ferro de la casa de la senyora.
Aquella casa estava en el carrer de Santueri, just davant can Ramon, no gens lluny de can Sebastià. Sols havíem de passar el de Sant Nicolau i ja hi érem. Era com les altres, amb pocs mobles, neta i acollidora. La senyora ens esperava asseguda a un balancí no lluny del portal del corral. Cada cop que la veia sentia una gran admiració per aquella dona, que se passava el temps sempre tota sola, tancada amb clau per voluntat pròpia, asseguda i serena, vivint i repassant mil vegades la vida anterior i mai girada cap a un futur que no li podia oferir nous paisatges. Ho comprendreu perquè la senyora era cega. La llum, les formes i els colors l’havien deixada molts d’anys enrera. Res li regalava ja la vida més que els records o les carícies que el meu amiguet li feia seguit, seguit i que ella agraïa amb una tendresa infinita. No hi veia gens ni mica. Ni tan sols distingia la nit del dia.
Quan arribàvem, en Sebastià s’asseia damunt la seva falda i li donava mil besades al front i ella reia feliç i deia contenta: “Oh, quin ninet més foll!” i després demanava: “I el teu amic, que no ha vingut avui? Jo tocava tímidament una de les seves mans i deia: “Si, som aquí, senyora”.
He transcrit bé les frases perquè ella havia dit exactament foll i vingut i és que era catalana, viuda d’un militar important que si mal no record havia mort a Àfrica. En Sebastià me contà moltes històries del soldat però ara no les vos podria repetir perquè s’han dissoltes dins la boira dels anys. Sí que record a la perfecció una vara de llenya noble amb el puny i el cap de plata que l’amic treia d’un canterano i que era, sens dubte, la prova evident de l’alta graduació del militar.
La senyora dinava dins la cuina damunt una taula petita de fusta. La solíem mirar mentre menjava no fos que li caigués qualque cosa p’en terra. En Sebastià li pelava les pomes i les peres. Les taronges més fluixes, les volia pelar ella, sobretot si eren mandarines.
La senyora també volia escurar la greixonera i els plats que, un cop eixuts, col·locava amb esment dins la senalleta. Després s’asseia al corral on l’ombra era acollidora. Nosaltres ens posaven a jugar allà mateix per espai de més d’una hora. Ella ens escoltava. Si les mosques –n’hi havia tantes aquells anys!– s’acostaven a la seva cara, les hi arruixàvem. Mai per res del món no ens hauríem aprofitat de la seva desgràcia per fer-li una broma o l’altra. Aquella dona era sagrada per a nosaltres i la tractaven amb un esment i amb una gentilesa especials. La volíem protegir de tot quant la pogués perjudicar o fer-li el més petit dels mals. Arrimàvem a les parets les poques cadires que hi havia perquè no topàs amb elles quan feia quatre passes pel menjador i l’entrada. Pocs mobles i encara hi eren demés.
Faig memòria dels seus ulls morts. De cap manera no podies endevinar de quin color devien haver estat, tants d’anys duien apagats. No tenien cap color. Sols la veu, les mans i el lent caminar eren senyals clares de vida. Tenia els cabells blancs i llisos i els duia tallats a l’estil casolà, com els cabells de la gent pobra. Quina falta li feien a ella els rissos o les ones si els miralls d’aquella casa no servien absolutament de res.
Quan partíem, en Sebastià s’asseia de bell nou damunt els seus genolls i li tornava besar el front. La senyora deia cosa d’anar amb esment pel carrer i a mi “Adéu Tuniet!”.
Record com el vespre del dia que la vaig conèixer vaig pensar molt en ella dins el llit. En aquell temps jo era un nin dèbil i massa sensible. Posau que vaig fotre una bramada en tota... Mai vaig saber ni vaig demanar el seu nom. Per què ho havia de fer? Per nosaltres sempre seria la senyora.
diumenge, 17 d’abril del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)