A Barcelona li diuen "fer la migdiada".
La botella verda sobre el trespol, a la dreta, és un element imprescindible.
dilluns, 30 d’agost del 2010
diumenge, 29 d’agost del 2010
Na Linda, Na Blanca i l'ànnera
És una foto que a mi m'agrada... i és que quan retratam el que sigui en Es Riuetó sempre queda bé.
diumenge, 22 d’agost del 2010
Parlant amb ell
Mira: Si veuen com parl amb tu, s’escandalitzaran. Entre altres coses, perquè, sempre que no t’anomèn pel teu nom propi, et pos amb lletra menuda. T’han escrit i t’escriuen amb lletra grossa i n’hi ha que no sé que arriben a fer quan t’anomenen. Jo et dic pare i t’ho diré sempre. També t’ho diuen ells, però t’ho diuen amb lletra grossa perquè ets tan important, crec. Si vols et puc dir amic, germà i company. També t’ho diuen i moltes coses més. N’hi ha un munt que s’agenollen per parlar amb tu. A mi no m’agrada ni crec que a tu t’agradi. Me sabria greu que qualcú s’agenollàs davant mi. No ho podria resistir. No comprenc com vols que et duguin en processó i toquin per tu la marxa reial. No et puc veure com un rei amb corona, ni que et facin reverències. Ni que cremin encens davant tu. Tot això posa distàncies. Pas de tots aquests cerimonials que es diuen litúrgia i no sé que més. Què han fet tots aquells que et demanen perdó i que es peguen cops pels pits sempre seguit? T’han decebut?
A mi m’agrada pensar que agaf la teva mà per donar-te gràcies i contar-te coses. Fins i tot que el meu canet Robin té por dels trons i llamps. M’encanta quan acluc els ulls i em veig assegut als teus peus i quan pos el cap als teus genolls per demanar-te a veure què fa, na Maria Formatge, per ca teva i perquè li diguis que estic jubilat i que m’agrada tant... però que no frissi, que ja vendré... que encara vull estar per aquí una estona llarga, si tu vols.
Com ho dus, a tot això d’esser pare de tanta gent? No és cert que la cosa del morir és ben diferent per a tu? En realitat deu esser com el néixer per a nosaltres. Perquè esperes que els fills que havies posat dins aquest ventre enorme que és el món vénguin a casa definitivament.
De menut, me varen fer aprendre de cor que “rezar es hablar con Dios y pedirle mercedes”. Cap mercedes ni un et deman. Ja, ja.. Era per fer-te riure! En tenc prou amb el meu petit twingo. Saps què passa? Que tot això teu i nostre, ens ho varen explicar tan malament que casi no puc creure res i m’ho he muntat a la meva manera. No m’ha quedat més remei. A la manera com tu i no ells, ho has posat dins el meu caparrot. Me costa creure que el caparrot dels bisbes, dels cardenals i del Papa siguin superiors i tenguin tota la raó i jo no gens. Sempre han volgut convèncer tothom. Amb tantes animalades com varen arribar a fer segles enrera. Escabetxaven tot quisqui que no digués amén. Predicaren el mateix infern on degueren acabar condemnats, supòs. Els d’ara demanen perdó per ells. Tu ja els has perdonats perquè molts degueren badallar en pecat mortal, encara que alguns, pot esser, els trobem damunt els altars amb una bona corona. Pecats mortals, venials, sacrilegis i excomunions... Tot el mal fet inventari i ben estructurat, mentre la ingenuïtat s’ho bevia tot.
Ara que està tan de moda la tolerància, no demostren esser gaire tolerants amb els separats, els gais, les lesbianes, els qui han interromput el procés d’algun embaràs i els pobres marginats que no pensen com ells volen. Un altre terrible error pel qual hauran de tornar demanar perdó d’aquí a dos dies.
Creu que, a mi, me sobren els sermons i tot quant han dit, sentenciat i deixat escrit dins mils o milions de llibres. Mai no he vist que fossis tan complicat com per a armar tanta teologia i tanta doctrina. Te veig senzill com un pare de carn i os. Com el meu pare terrenal, en Toni, que feliçment me vares donar. T’he dit mil vegades gràcies per ell... Xerrava tan poc i m’estimava tan molt. Com tu. Tampoc no anava de sermons ni de misses. Mumare, sí. Ella m’enviava a confessar i jo m’empegueïa tant de dir que havia fet coses lletges tot sol que no te pots imaginar com vaig sofrir per dir-les al confessor. Lleig és matar, pegar o robar. Allò no era res. Tanta sort que el vicari Pou em consolava una mica llevant ferro a la cosa: “Som de terra i terrejam”, deia.
Quan a l’institut ens feien fer els exercicis, vaig conèixer tot el dramatisme que la teatralitat d’un director espiritual era capaç d’interpretar. Allà vaig arribar a veure que jo era un miserable i la cosa més indigna del món destinada al foc etern. No sé ara de quines coses abominables es tatxa a les sectes, però tot allò dels exercicis era tan terrible... Al meu pare, no li feia gens de gràcia que hi anàs, però no deia res. Si bé una vegada, quan vaig tornar mig pensatiu de can Tàpera, me va posar una mà a l’espatla i va afirmar: “No et preocupis, que tot això passarà aviat”.
Crec que avui faig una bona animalada parlant amb tu davant els altres. Demà qualcú m’escriurà aquí i em voldrà canviar el xip però jo no el voldré baratar. Ja som gran i no vaig de punyetes. El que m’agrada més és estar sempre al teu costat i contar-t’ho tot fil per randa.
Per Felanitx hi ha tanta de gent i tants de cotxes que aquest poble ha tornat una olla de caragols.
Quan trobis el meu amic Pere Bordoy, ja li diràs que l’altre dia vaig veure el seu germà Joan i vàrem parlar que pel més de febrer hi haurà espàrecs. Amb les ganes que en té, de tornar-hi!
Te dic altra vegada el que et deman cada dia: Preocupa’t dels qui sempre duen mala sort. Són tan fills teus com jo.
Fins ara mateix.
A mi m’agrada pensar que agaf la teva mà per donar-te gràcies i contar-te coses. Fins i tot que el meu canet Robin té por dels trons i llamps. M’encanta quan acluc els ulls i em veig assegut als teus peus i quan pos el cap als teus genolls per demanar-te a veure què fa, na Maria Formatge, per ca teva i perquè li diguis que estic jubilat i que m’agrada tant... però que no frissi, que ja vendré... que encara vull estar per aquí una estona llarga, si tu vols.
Com ho dus, a tot això d’esser pare de tanta gent? No és cert que la cosa del morir és ben diferent per a tu? En realitat deu esser com el néixer per a nosaltres. Perquè esperes que els fills que havies posat dins aquest ventre enorme que és el món vénguin a casa definitivament.
De menut, me varen fer aprendre de cor que “rezar es hablar con Dios y pedirle mercedes”. Cap mercedes ni un et deman. Ja, ja.. Era per fer-te riure! En tenc prou amb el meu petit twingo. Saps què passa? Que tot això teu i nostre, ens ho varen explicar tan malament que casi no puc creure res i m’ho he muntat a la meva manera. No m’ha quedat més remei. A la manera com tu i no ells, ho has posat dins el meu caparrot. Me costa creure que el caparrot dels bisbes, dels cardenals i del Papa siguin superiors i tenguin tota la raó i jo no gens. Sempre han volgut convèncer tothom. Amb tantes animalades com varen arribar a fer segles enrera. Escabetxaven tot quisqui que no digués amén. Predicaren el mateix infern on degueren acabar condemnats, supòs. Els d’ara demanen perdó per ells. Tu ja els has perdonats perquè molts degueren badallar en pecat mortal, encara que alguns, pot esser, els trobem damunt els altars amb una bona corona. Pecats mortals, venials, sacrilegis i excomunions... Tot el mal fet inventari i ben estructurat, mentre la ingenuïtat s’ho bevia tot.
Ara que està tan de moda la tolerància, no demostren esser gaire tolerants amb els separats, els gais, les lesbianes, els qui han interromput el procés d’algun embaràs i els pobres marginats que no pensen com ells volen. Un altre terrible error pel qual hauran de tornar demanar perdó d’aquí a dos dies.
Creu que, a mi, me sobren els sermons i tot quant han dit, sentenciat i deixat escrit dins mils o milions de llibres. Mai no he vist que fossis tan complicat com per a armar tanta teologia i tanta doctrina. Te veig senzill com un pare de carn i os. Com el meu pare terrenal, en Toni, que feliçment me vares donar. T’he dit mil vegades gràcies per ell... Xerrava tan poc i m’estimava tan molt. Com tu. Tampoc no anava de sermons ni de misses. Mumare, sí. Ella m’enviava a confessar i jo m’empegueïa tant de dir que havia fet coses lletges tot sol que no te pots imaginar com vaig sofrir per dir-les al confessor. Lleig és matar, pegar o robar. Allò no era res. Tanta sort que el vicari Pou em consolava una mica llevant ferro a la cosa: “Som de terra i terrejam”, deia.
Quan a l’institut ens feien fer els exercicis, vaig conèixer tot el dramatisme que la teatralitat d’un director espiritual era capaç d’interpretar. Allà vaig arribar a veure que jo era un miserable i la cosa més indigna del món destinada al foc etern. No sé ara de quines coses abominables es tatxa a les sectes, però tot allò dels exercicis era tan terrible... Al meu pare, no li feia gens de gràcia que hi anàs, però no deia res. Si bé una vegada, quan vaig tornar mig pensatiu de can Tàpera, me va posar una mà a l’espatla i va afirmar: “No et preocupis, que tot això passarà aviat”.
Crec que avui faig una bona animalada parlant amb tu davant els altres. Demà qualcú m’escriurà aquí i em voldrà canviar el xip però jo no el voldré baratar. Ja som gran i no vaig de punyetes. El que m’agrada més és estar sempre al teu costat i contar-t’ho tot fil per randa.
Per Felanitx hi ha tanta de gent i tants de cotxes que aquest poble ha tornat una olla de caragols.
Quan trobis el meu amic Pere Bordoy, ja li diràs que l’altre dia vaig veure el seu germà Joan i vàrem parlar que pel més de febrer hi haurà espàrecs. Amb les ganes que en té, de tornar-hi!
Te dic altra vegada el que et deman cada dia: Preocupa’t dels qui sempre duen mala sort. Són tan fills teus com jo.
Fins ara mateix.
dijous, 19 d’agost del 2010
Els àngels de la fosca i del renou
En aquest blog, que nom Riuetó, m’ocup sovint del barri que du el nom, que és el meu racó i el de tots els veïnats i amics que tenim tal sort.
Però dins la sort de l’encant natural cal denunciar que cada estiu des de fa un grapat d’anys, el passeig que hi ha al fons d’es Riuetó ha estat i és víctima d’un esbart de jovenets i jovenetes irresponsables que no saben ni tenen idea del que és el conviure i el respecte als altres i a les coses que són de tothom. És el punt on organitzen les seves carreres de motos de mitjanit amb crits i accelerades que des d’aquí omplen el Port de renou i d’estridències. Aquets angelets cada temporada deixen el passeig a les fosques carregant-se l’enllumenat que va des de ca n’Estaca fins a la moderna estàtua de ferro. La fosca les va bé per fer-ne de les seves. S’han carregat bona part dels bancs del mobiliari urbà que tan sovint utilitza la nostra gent per descansar o fruir del lloc; bancs on els turistes també hi mengen i reposen. Els membres d’aquesta singular i destructiva colla buiden els extintors i ho deixen tot fet una soll amb pots, ampolles, restes de llepolies, bosses de plàstic, etc. Ningú no els diu res... On són els de la zona marítima que deixen passar els mesos sense impedir-ho i sense refer les destrosses. On són els policies que haurien d’evitar el mal i els renous?
Una al.loteta vestida de negre és l’única persona que cada dia ve i buida discretament les papereres. Bona cosa, nina. Però... no ve ningú més.
Deix aquí unes fotos dels bancs de fusta dels que he xerrat just ara. Veureu com parlen per si mateixos. Sols els faquirs de cul fort se’n poden servir sense patir.
Però dins la sort de l’encant natural cal denunciar que cada estiu des de fa un grapat d’anys, el passeig que hi ha al fons d’es Riuetó ha estat i és víctima d’un esbart de jovenets i jovenetes irresponsables que no saben ni tenen idea del que és el conviure i el respecte als altres i a les coses que són de tothom. És el punt on organitzen les seves carreres de motos de mitjanit amb crits i accelerades que des d’aquí omplen el Port de renou i d’estridències. Aquets angelets cada temporada deixen el passeig a les fosques carregant-se l’enllumenat que va des de ca n’Estaca fins a la moderna estàtua de ferro. La fosca les va bé per fer-ne de les seves. S’han carregat bona part dels bancs del mobiliari urbà que tan sovint utilitza la nostra gent per descansar o fruir del lloc; bancs on els turistes també hi mengen i reposen. Els membres d’aquesta singular i destructiva colla buiden els extintors i ho deixen tot fet una soll amb pots, ampolles, restes de llepolies, bosses de plàstic, etc. Ningú no els diu res... On són els de la zona marítima que deixen passar els mesos sense impedir-ho i sense refer les destrosses. On són els policies que haurien d’evitar el mal i els renous?
Una al.loteta vestida de negre és l’única persona que cada dia ve i buida discretament les papereres. Bona cosa, nina. Però... no ve ningú més.
Deix aquí unes fotos dels bancs de fusta dels que he xerrat just ara. Veureu com parlen per si mateixos. Sols els faquirs de cul fort se’n poden servir sense patir.
dimecres, 18 d’agost del 2010
Pintada infantil
Bon dia! He tornat, com veis, i aquí deix 3 fotografies de la pintada dels nins d'aquest estiu. La varen fer a bon barri i la varen col·locar just davant la casa de qui de pintar diuen que en sap una estona... en Miquel.
diumenge, 13 de juny del 2010
Moros
Dins l’ampla zona del nord d’Àfrica, entre el desert del Sàhara i la mar Mediterrània –la terra que tantes vegades ha trescat el meu amic Joan Manresa– trobam la part immen-sa del Magreb. Moros magrebins són els habitants del Marroc, Algèria i Tunísia i formen la pràctica totalitat dels nord-africans, que, cercant una vida millor, vénen a la nostra illa amb l’única eina d’uns braços forts i disposats a tot.
Els magrebins que trobam a Felanitx provenen majorment del Marroc. Hi ha pioners entre ells que ja duen un grapat d’anys entre nosaltres. Ara n’arriben a senallades i m’han venut que alguns dels que acab de qualificar com a pioners es posen en contacte amb altres paisans seus que volen venir, els ofereixen un racó a ca seva per uns dies o setmanes i, un cop aquí, els presenten al seu mestre picapedrer. D’això, en fan un negoci que els pot donar un munt d’euros. No es produeix el drama esfereïdor de les “pateres” de la costa sud de la península on emigrar és una aventura en la qual se juga la vida a cara o creu.
Molts comencen fent parets seques. Una paret feta per marroquins costa molt menys que una de feta pels paredadors mallorquins que l’obren de forma més artesana. Bona aparença i solidesa en són les diferències.
Podria parlar de com les llistes de l’atur no minven gaire mentre l’afluència de moros és tan forta i com ells troben feina. No vol anar per aquí el meu escrit que avui em surt més seriós del que acostum dur a les meves notes. Però tenc la intenció d’acabar l’escrit amb un to més amable. Ja ho veureu.
Mai no diguem moro a un moro. Ho prendrà per un insult. Ja fa molts d’anys que França té com a seus un gran nombre de negres. El professor Carrier, de la universitat de Lyon, em deia que de cap manera no havia de dir noir a cap d’ells, ni molt menys nègre, sinó que, quan els volgués anomenar, ho havia de fer amb tot esment dient les gents de couleur . Aquí tampoc, i des de sempre, hem pogut dir gitano a un gitano. Pens com deu esser de trist que, quan un vol sortir de la misèria, la seva pròpia procedència esdevengui un insult. És, això no obstant, una realitat com un temple.
Cal prendre consciència que el problema majúscul dels moros que arriben és el de la incomunicació. Gran obstacle la diferència de llengües. I la religió i els costums. Entrebancs que prenen una magnitud més gran que entre els altres col.lectius. Posau que els turistes se troben amb problemes idèntics, però la situació no és la mateixa. La feina i la fam no són pas com l’oci i el descans. Un tall de picapedrers no és una discoteca, ni una paret seca un seient a la platja.
Els moros marroquins són aquí i estan entre nosaltres. És innegable. Els trobam pertot arreu: al carrer, al mercat, a l’escola, a la sala d´espera de la Seguretat Social. Algun fet, insignificant o no, els pot apropar. Vegeu què em va passar fa temps.
Era un matí que passejava els meus canets per la garriga de Sa Punta i els duia sense fermar perquè érem lluny de les cases. Tres moros amb el seu mestre d’obres mallorquí aixecaven una paret. No me’n temia i els cans feien tala a les senalletes del dinar dels africans. “Què faig ara?” vaig pensar. El mestre em digué: “No et preocupis, ja s’espavilaran”. Era jo, sens dubte, el que m’havia d’espavilar. Els marroquins miraven la feta com si res no hagués passat. Vaig anar a ca n‘Estelrich on n’Antònia ven queviures i regala cas i simpatia a tothom a més de fer unes coques de verdura molt bones. Era qüestió de no pegar al cuixot perquè els moros no volen sentir ni l’olor de la carn de porc. Una coca, un pa i unes llaunes de sardines em varen redimir de la malifeta dels canets. Els africans me miraven llavors amb admiració, com si el fet de deixar unes senalletes pel terra hagués estat pecat suficient per quedarse sense dinar i els aliments que els aportava els semblaren una recompensa excessiva.
Vos podria presentar en Kamal i na Saadia. Són dos morets que la meva feina m´ha fet conèixer. Avui a penes m’entenen. Dins uns anys, aquests dos nins possiblement parla-ran el mallorquí i ens entendran a tots; llavors que ningú no tengui el coratge de dir-los moros.
Si el sol canviàs seria com els ulls lluminosos de na Saadia i la nit com el negre profund dels d'en Kamal.
--------
Canviem la tonalitat de l’escrit d’avui. En un principi eren dos i el que ve ara correspon al segon que vaig redactar més desenfadadament.
Són massa sants i bons, aquests moros teus, m’ha comentat un amic a qui he llegit el que precedeix. És veritat que no ho són tant i ho he tocat amb les mans. Un d’ells que feia de picapedrer a una obra no gens lluny de ca nostra, me va prendre una cusseta que vaig recuperar al cap de vuit o deu dies, quan estava disposat a resar girat cap a la Meca i Medina amb el cap baix i el cul alt com ho solen fer ells. Va esser, emperò, el mestre d’obres que tenia al pillard al seu càrrec el qui va fer el miracle. Mai no li pagaré el favor tal com mereix. Però, mirau, bons o dolents, els moros són com nosaltres... poc més, poc manco. El que passa és que els nostres lladres operen amb guants de seda.
Sembla que la frase “Hi ha moros a la costa” advertia dels perills dels famosos pirates que arribaven al nostre litoral i agafaven la gent per obtenir-ne algun rescat. Ara també n’hi ha, de pirates d’aquests, i no solen esser moros. La frase és utilitzada per significar que no hem de dir segons què davant segons qui, o també que qualcú que no és lluny ens està fent la guitza.
Com veureu, me’n vaig d’un cap a l’altre. Però sempre hi vaig amb la constant de la paraula moro. Anar d’un cap a l’altre és cosa d’un bloc de notes com aquest, on no cerqueu estudis, teories o resultats d’investigacions que mai no faré, sinó futileses que un escriu quan té ganes de passar una estona amb la seva pròpia lluna.
Continuem amb més coses sobre els africans i nosaltres perquè qui no té sang mora dins les canonades que alci la mà. A mi, l’heràldica em mostra els escuts dels meus cognoms amb sols, bergantins i sabres, tots ells moros. Els noms de mil coses que feim i els de mil estris que empram... tots africans. Paraules de quan mig món era seu fins que se varen tirar amb el cap dins les alfàbies pels fondals de Santueri, del castell d’Alarò i de molts d’altres indrets, perquè la llegenda és compartida també per bona part del llevant espanyol. Pertot conten la mateixa història.
Un temps, a cada casa hi havia un moro molt pacient que era la part fonda de la foga-nya on hi pegaven les flamarades. De tant en tant havien d’emblanquinar es moro per-què aquella negror era feresta. Ara emblanquinar en Pep o en Tomeu és enganyar-lo o fer-li creure que la Mare de Déu nom Joana.
En Franco presumia amb una guàrdia de moros a cavall que eren una mena de soldats del Papa per treure en les grans ocasions com quan havia de presidir desfilades, anar a inauguracions importants, rebre reis o presidents i altres heroïcitats que eren filmades pel no-do on la guàrdia mora quedava beníssim.
Diuen que els moros tenen les mans fortes i feixugues ferm i per això quan es fa ne-cessari treure la pols de les catifes, de les mantes i dels matalassos utilitzam un objecte de vimera o de plàstic que rep el nom de mà de moro i que dóna unes pallisses fora mida.
També les figues de moro tenen un tracte més complicat que les de cristià. Les pues ho posen difícil, sobretot ara que la gent ha tornat aviciada i pixaprim. Els francesos, que sempre han estat tan delicats, les diuen figues de barbarie.
És possible que un català vagi a cercar un pardal de moro pels arbres mentre que nosaltres anirem cap al port o a les cales perquè aquesta “cosa” no té res a veure amb els teuladers. Sense voler vulgaritzar més l’escrit, i ja que ara hem tret tant de passada la paraula, no hi estaria de més la pregunta que es fan molts de mascles i que és a veure per què el déu Al•là va esser més generós amb els seus moros que el nostre amb nosaltres. Ara que, quan la “cosa” basta... va que xuta.
Son Moro i Son Matamoros són llocs de foravila on hi podem trobar blat de moro. Si preferim els jardins, clavells de moro. Dins les roques i les pedres, sal de moro.
Com veis, la paraula moro és pertot arreu. En trobaríem un bon caramull més com les d’avui però per aquest pic ja n’hi ha.
Qui era que va dir que Àfrica comença als Pirineus?
Els magrebins que trobam a Felanitx provenen majorment del Marroc. Hi ha pioners entre ells que ja duen un grapat d’anys entre nosaltres. Ara n’arriben a senallades i m’han venut que alguns dels que acab de qualificar com a pioners es posen en contacte amb altres paisans seus que volen venir, els ofereixen un racó a ca seva per uns dies o setmanes i, un cop aquí, els presenten al seu mestre picapedrer. D’això, en fan un negoci que els pot donar un munt d’euros. No es produeix el drama esfereïdor de les “pateres” de la costa sud de la península on emigrar és una aventura en la qual se juga la vida a cara o creu.
Molts comencen fent parets seques. Una paret feta per marroquins costa molt menys que una de feta pels paredadors mallorquins que l’obren de forma més artesana. Bona aparença i solidesa en són les diferències.
Podria parlar de com les llistes de l’atur no minven gaire mentre l’afluència de moros és tan forta i com ells troben feina. No vol anar per aquí el meu escrit que avui em surt més seriós del que acostum dur a les meves notes. Però tenc la intenció d’acabar l’escrit amb un to més amable. Ja ho veureu.
Mai no diguem moro a un moro. Ho prendrà per un insult. Ja fa molts d’anys que França té com a seus un gran nombre de negres. El professor Carrier, de la universitat de Lyon, em deia que de cap manera no havia de dir noir a cap d’ells, ni molt menys nègre, sinó que, quan els volgués anomenar, ho havia de fer amb tot esment dient les gents de couleur . Aquí tampoc, i des de sempre, hem pogut dir gitano a un gitano. Pens com deu esser de trist que, quan un vol sortir de la misèria, la seva pròpia procedència esdevengui un insult. És, això no obstant, una realitat com un temple.
Cal prendre consciència que el problema majúscul dels moros que arriben és el de la incomunicació. Gran obstacle la diferència de llengües. I la religió i els costums. Entrebancs que prenen una magnitud més gran que entre els altres col.lectius. Posau que els turistes se troben amb problemes idèntics, però la situació no és la mateixa. La feina i la fam no són pas com l’oci i el descans. Un tall de picapedrers no és una discoteca, ni una paret seca un seient a la platja.
Els moros marroquins són aquí i estan entre nosaltres. És innegable. Els trobam pertot arreu: al carrer, al mercat, a l’escola, a la sala d´espera de la Seguretat Social. Algun fet, insignificant o no, els pot apropar. Vegeu què em va passar fa temps.
Era un matí que passejava els meus canets per la garriga de Sa Punta i els duia sense fermar perquè érem lluny de les cases. Tres moros amb el seu mestre d’obres mallorquí aixecaven una paret. No me’n temia i els cans feien tala a les senalletes del dinar dels africans. “Què faig ara?” vaig pensar. El mestre em digué: “No et preocupis, ja s’espavilaran”. Era jo, sens dubte, el que m’havia d’espavilar. Els marroquins miraven la feta com si res no hagués passat. Vaig anar a ca n‘Estelrich on n’Antònia ven queviures i regala cas i simpatia a tothom a més de fer unes coques de verdura molt bones. Era qüestió de no pegar al cuixot perquè els moros no volen sentir ni l’olor de la carn de porc. Una coca, un pa i unes llaunes de sardines em varen redimir de la malifeta dels canets. Els africans me miraven llavors amb admiració, com si el fet de deixar unes senalletes pel terra hagués estat pecat suficient per quedarse sense dinar i els aliments que els aportava els semblaren una recompensa excessiva.
Vos podria presentar en Kamal i na Saadia. Són dos morets que la meva feina m´ha fet conèixer. Avui a penes m’entenen. Dins uns anys, aquests dos nins possiblement parla-ran el mallorquí i ens entendran a tots; llavors que ningú no tengui el coratge de dir-los moros.
Si el sol canviàs seria com els ulls lluminosos de na Saadia i la nit com el negre profund dels d'en Kamal.
--------
Canviem la tonalitat de l’escrit d’avui. En un principi eren dos i el que ve ara correspon al segon que vaig redactar més desenfadadament.
Són massa sants i bons, aquests moros teus, m’ha comentat un amic a qui he llegit el que precedeix. És veritat que no ho són tant i ho he tocat amb les mans. Un d’ells que feia de picapedrer a una obra no gens lluny de ca nostra, me va prendre una cusseta que vaig recuperar al cap de vuit o deu dies, quan estava disposat a resar girat cap a la Meca i Medina amb el cap baix i el cul alt com ho solen fer ells. Va esser, emperò, el mestre d’obres que tenia al pillard al seu càrrec el qui va fer el miracle. Mai no li pagaré el favor tal com mereix. Però, mirau, bons o dolents, els moros són com nosaltres... poc més, poc manco. El que passa és que els nostres lladres operen amb guants de seda.
Sembla que la frase “Hi ha moros a la costa” advertia dels perills dels famosos pirates que arribaven al nostre litoral i agafaven la gent per obtenir-ne algun rescat. Ara també n’hi ha, de pirates d’aquests, i no solen esser moros. La frase és utilitzada per significar que no hem de dir segons què davant segons qui, o també que qualcú que no és lluny ens està fent la guitza.
Com veureu, me’n vaig d’un cap a l’altre. Però sempre hi vaig amb la constant de la paraula moro. Anar d’un cap a l’altre és cosa d’un bloc de notes com aquest, on no cerqueu estudis, teories o resultats d’investigacions que mai no faré, sinó futileses que un escriu quan té ganes de passar una estona amb la seva pròpia lluna.
Continuem amb més coses sobre els africans i nosaltres perquè qui no té sang mora dins les canonades que alci la mà. A mi, l’heràldica em mostra els escuts dels meus cognoms amb sols, bergantins i sabres, tots ells moros. Els noms de mil coses que feim i els de mil estris que empram... tots africans. Paraules de quan mig món era seu fins que se varen tirar amb el cap dins les alfàbies pels fondals de Santueri, del castell d’Alarò i de molts d’altres indrets, perquè la llegenda és compartida també per bona part del llevant espanyol. Pertot conten la mateixa història.
Un temps, a cada casa hi havia un moro molt pacient que era la part fonda de la foga-nya on hi pegaven les flamarades. De tant en tant havien d’emblanquinar es moro per-què aquella negror era feresta. Ara emblanquinar en Pep o en Tomeu és enganyar-lo o fer-li creure que la Mare de Déu nom Joana.
En Franco presumia amb una guàrdia de moros a cavall que eren una mena de soldats del Papa per treure en les grans ocasions com quan havia de presidir desfilades, anar a inauguracions importants, rebre reis o presidents i altres heroïcitats que eren filmades pel no-do on la guàrdia mora quedava beníssim.
Diuen que els moros tenen les mans fortes i feixugues ferm i per això quan es fa ne-cessari treure la pols de les catifes, de les mantes i dels matalassos utilitzam un objecte de vimera o de plàstic que rep el nom de mà de moro i que dóna unes pallisses fora mida.
També les figues de moro tenen un tracte més complicat que les de cristià. Les pues ho posen difícil, sobretot ara que la gent ha tornat aviciada i pixaprim. Els francesos, que sempre han estat tan delicats, les diuen figues de barbarie.
És possible que un català vagi a cercar un pardal de moro pels arbres mentre que nosaltres anirem cap al port o a les cales perquè aquesta “cosa” no té res a veure amb els teuladers. Sense voler vulgaritzar més l’escrit, i ja que ara hem tret tant de passada la paraula, no hi estaria de més la pregunta que es fan molts de mascles i que és a veure per què el déu Al•là va esser més generós amb els seus moros que el nostre amb nosaltres. Ara que, quan la “cosa” basta... va que xuta.
Son Moro i Son Matamoros són llocs de foravila on hi podem trobar blat de moro. Si preferim els jardins, clavells de moro. Dins les roques i les pedres, sal de moro.
Com veis, la paraula moro és pertot arreu. En trobaríem un bon caramull més com les d’avui però per aquest pic ja n’hi ha.
Qui era que va dir que Àfrica comença als Pirineus?
diumenge, 6 de juny del 2010
Enviat a IB3tv
Ja que aquestes setmanes hem tingut tennis per IB3 voldria fer algunes observacions personals:
1: Purament per patriotisme nacionalista balear i per fidelitat a l’emissora he vist tots els partits per IB3.
2: El comentaristes m’han semblat bons o simplement discrets i en tot cas positius les poques vegades que, com comprendreu tot seguit, els he sentits. Res a dir de cap d’ells.
3: El locutor narrador, un desastre, que es repeteix sempre amb les mateixes expressions, frases, tons de veu, etc. Sempre amb la mateixa manca de vocabulari... Ufff, Déu meu! No obstant dona la sensació de ser una bona persona però en el cas que ens ocupa, la bondat no hi aporta res.
4: Solució per no posar-me de malhumor per aquesta causa: Veure els partits sense so. Encara que me perdi el bon dir dels comentaristes la cosa és més suportable i menys explosiva pel sistema nerviós central.
5: Trob ben estrany que la gent no s’hagi queixat pel mateix que m'estic queixant jo ara.
6: Retransmetre tennis no és igual que retransmetre futbol i d’això sembla que els vostres directius no se n’hagin temut.
7: Si vos pot tranquil.litzar, tampoc el locutor narrador del tennis per TVE és gran cosa (això si, molt millor que el vostre) però allà els comentaristes són tots un 10.
9: Creieu que no vull emprenyar amb tot el que vos acab de dir. ni molt manco. Simplement voldria que milloreu tan com fos possible.
10: Que quedi clar que la meva televisió de cada dia és la vostra. Deu ser per això que voldria que fos la millor del món.
11: Aquest escrit és purament personal entre la vostre entitat i jo. Només el llegirem nosaltres i els pocs amics que visitin el meu blog http://riueto.blogspot.com/
Una abraçada. TONI ROIG. Portocolom
1: Purament per patriotisme nacionalista balear i per fidelitat a l’emissora he vist tots els partits per IB3.
2: El comentaristes m’han semblat bons o simplement discrets i en tot cas positius les poques vegades que, com comprendreu tot seguit, els he sentits. Res a dir de cap d’ells.
3: El locutor narrador, un desastre, que es repeteix sempre amb les mateixes expressions, frases, tons de veu, etc. Sempre amb la mateixa manca de vocabulari... Ufff, Déu meu! No obstant dona la sensació de ser una bona persona però en el cas que ens ocupa, la bondat no hi aporta res.
4: Solució per no posar-me de malhumor per aquesta causa: Veure els partits sense so. Encara que me perdi el bon dir dels comentaristes la cosa és més suportable i menys explosiva pel sistema nerviós central.
5: Trob ben estrany que la gent no s’hagi queixat pel mateix que m'estic queixant jo ara.
6: Retransmetre tennis no és igual que retransmetre futbol i d’això sembla que els vostres directius no se n’hagin temut.
7: Si vos pot tranquil.litzar, tampoc el locutor narrador del tennis per TVE és gran cosa (això si, molt millor que el vostre) però allà els comentaristes són tots un 10.
9: Creieu que no vull emprenyar amb tot el que vos acab de dir. ni molt manco. Simplement voldria que milloreu tan com fos possible.
10: Que quedi clar que la meva televisió de cada dia és la vostra. Deu ser per això que voldria que fos la millor del món.
11: Aquest escrit és purament personal entre la vostre entitat i jo. Només el llegirem nosaltres i els pocs amics que visitin el meu blog http://riueto.blogspot.com/
Una abraçada. TONI ROIG. Portocolom
dijous, 27 de maig del 2010
L'horabaixa i el vespre
L'horabaixa
L’horabaixa, vaig anar a Ciutat. Els historiadors diuen que li hem de dir Palma i a mi m’agrada més Ciutat. Els historiadors tenen raó, però quan parlam entre família, com ara, li podem dir Ciutat. Hi vaig anar a cercar uns llibres i quatre colors d’aquarel.la. Els colors, a la part de la Rambla, i els llibres, a una petita travessia del carrer d’es Sindicat.
Quan pujava les escales que van des de la Rambla a la plaça Major, asseguda a un dels esglaons, hi havia una al.lota amb la cara tapada per una tela negra. Damunt la seva falda un s.o.s. en castellà, retolat de qualsevol manera i que vull traduir per dignitat, perquè, per això que diré, la meva llengua me resulta més estimada que la que m’imposaren per força arraconant sense contemplacions la que tocava esser la primera. Escrit en el cartó d’una vella capsa de sabates, hi vaig llegir: “Per pietat, comprau per a mi aquest ungüent que és la meva vida!”, i dins la capsa hi havia un tub gastat que deixava veure el nom del medicament.
No hauria escrit això que ara vos cont si en aquell precís moment no hagués passat una senyora. Una senyora no tan senyora perquè, a Ciutat, com bé sabreu, tots són senyores i senyors. Aquella era sols senyora d’anar vestida, calçada i pentinada de la manera més senzilla que vos pogueu imaginar. Va esser, però, tan noble i tan senyora que va deixar caure dins la capsa de sabates de la jove un tub de la crema que demanava: “Aquí en tens un tubet més, Joana”.
M’havia returat una mica i quan vaig seguir havia quedat a l’altura de la dona. No vaig dir res però ella va entendre que jo li demanava què li passa... què té aquesta al.lota? I per això me va dir: “Té un mal terrible a la cara. Quan puc, poques vegades, li duc un dels tubs que demana. No la trob mai en el mateix lloc perquè la fan fugir. Un dia em va voler fer cas i se va llevar aquest vel negre. Sols Déu sap què vaig veure: una nafra enorme amb dos ulls... La boca i el nas no sé on eren.” Escoltar allò em va causar impressió, llàstima i mala boca. Pobre Joana, que demanes pomades per viure amagada darrera un pedaç negre!
El vespre
Feia fosca quan vaig arribar a la vila. Me contaren que n’Antònia s’havia barallat amb en Rafel i que ara plora sempre i se vol morir. Per tan poc, Antònia! Si demà vos tornareu a fer amics.
A ca nostra, com sempre. El sopar de pa amb oli i el formatge. La televisió engegada per les notícies del Telediario. Encara no eren les nou i acabava un programa de gent rica i guapa. Noces, balls i una artista molt jove que no volia botar el portal perquè li havia sortit una piga a una galta i ara tenia una por infernal dels fotògrafs. No fos cosa que la mostràssin d’aquella manera. N’Ana Obregón, amb els generosos pits que mai no podrà amagar, vessava una llagrimeta pensant en les dolces hores que, fa tant de temps, havia passades amb en Súker.
Encara, abans de les notícies, uns anuncis. Un nou cotxe de la casa Renault que despertarà admiracions per on passi i un altre, dedicat a les dones que comencen a tenir por de mostrar els anys que passegen. Els laboratoris més importats del món han pensat en vostè, senyora. Ja pot dir adéu per sempre a les arrugues que tant la preocupen. Amb la nova crema a base de liposomes, algues marines i albercocs, la seva cara tornarà de 18 anys... Tots els mascles es trauran el capell quan vostè passarà...
Toquen les nou i les notícies són aquí. El president diu que tot va xupi de bé. L’amistat amb França cada dia és més forta... El terrorisme acabarà compixat per tots els espanyols lliures i demòcrates... Per un moment, tanc els ulls i pens a quin raconet, escletxa o amagatall de Ciutat, na Joana es deu llevar el vel negre de la cara i es deu posar l’ungüent que li ha donat fa unes hores aquella senyora de casa petita. Joana, el president diu, com sempre, que tot va tan bé... Saps... han inventat una crema que lleva les arrugues i fa tornar guapes. O la teva pell no va de liposomes ni d’algues marines? Hauries de veure com se regiren les senyores d’Espanya per la primera arruga. Però, quan passa això, neix el miracle d’una nova crema o pomada. Una pomada que servirà perquè puguin seguir fent... pomades. Les de cada dia, quan remenen el cul.
L’horabaixa, vaig anar a Ciutat. Els historiadors diuen que li hem de dir Palma i a mi m’agrada més Ciutat. Els historiadors tenen raó, però quan parlam entre família, com ara, li podem dir Ciutat. Hi vaig anar a cercar uns llibres i quatre colors d’aquarel.la. Els colors, a la part de la Rambla, i els llibres, a una petita travessia del carrer d’es Sindicat.
Quan pujava les escales que van des de la Rambla a la plaça Major, asseguda a un dels esglaons, hi havia una al.lota amb la cara tapada per una tela negra. Damunt la seva falda un s.o.s. en castellà, retolat de qualsevol manera i que vull traduir per dignitat, perquè, per això que diré, la meva llengua me resulta més estimada que la que m’imposaren per força arraconant sense contemplacions la que tocava esser la primera. Escrit en el cartó d’una vella capsa de sabates, hi vaig llegir: “Per pietat, comprau per a mi aquest ungüent que és la meva vida!”, i dins la capsa hi havia un tub gastat que deixava veure el nom del medicament.
No hauria escrit això que ara vos cont si en aquell precís moment no hagués passat una senyora. Una senyora no tan senyora perquè, a Ciutat, com bé sabreu, tots són senyores i senyors. Aquella era sols senyora d’anar vestida, calçada i pentinada de la manera més senzilla que vos pogueu imaginar. Va esser, però, tan noble i tan senyora que va deixar caure dins la capsa de sabates de la jove un tub de la crema que demanava: “Aquí en tens un tubet més, Joana”.
M’havia returat una mica i quan vaig seguir havia quedat a l’altura de la dona. No vaig dir res però ella va entendre que jo li demanava què li passa... què té aquesta al.lota? I per això me va dir: “Té un mal terrible a la cara. Quan puc, poques vegades, li duc un dels tubs que demana. No la trob mai en el mateix lloc perquè la fan fugir. Un dia em va voler fer cas i se va llevar aquest vel negre. Sols Déu sap què vaig veure: una nafra enorme amb dos ulls... La boca i el nas no sé on eren.” Escoltar allò em va causar impressió, llàstima i mala boca. Pobre Joana, que demanes pomades per viure amagada darrera un pedaç negre!
El vespre
Feia fosca quan vaig arribar a la vila. Me contaren que n’Antònia s’havia barallat amb en Rafel i que ara plora sempre i se vol morir. Per tan poc, Antònia! Si demà vos tornareu a fer amics.
A ca nostra, com sempre. El sopar de pa amb oli i el formatge. La televisió engegada per les notícies del Telediario. Encara no eren les nou i acabava un programa de gent rica i guapa. Noces, balls i una artista molt jove que no volia botar el portal perquè li havia sortit una piga a una galta i ara tenia una por infernal dels fotògrafs. No fos cosa que la mostràssin d’aquella manera. N’Ana Obregón, amb els generosos pits que mai no podrà amagar, vessava una llagrimeta pensant en les dolces hores que, fa tant de temps, havia passades amb en Súker.
Encara, abans de les notícies, uns anuncis. Un nou cotxe de la casa Renault que despertarà admiracions per on passi i un altre, dedicat a les dones que comencen a tenir por de mostrar els anys que passegen. Els laboratoris més importats del món han pensat en vostè, senyora. Ja pot dir adéu per sempre a les arrugues que tant la preocupen. Amb la nova crema a base de liposomes, algues marines i albercocs, la seva cara tornarà de 18 anys... Tots els mascles es trauran el capell quan vostè passarà...
Toquen les nou i les notícies són aquí. El president diu que tot va xupi de bé. L’amistat amb França cada dia és més forta... El terrorisme acabarà compixat per tots els espanyols lliures i demòcrates... Per un moment, tanc els ulls i pens a quin raconet, escletxa o amagatall de Ciutat, na Joana es deu llevar el vel negre de la cara i es deu posar l’ungüent que li ha donat fa unes hores aquella senyora de casa petita. Joana, el president diu, com sempre, que tot va tan bé... Saps... han inventat una crema que lleva les arrugues i fa tornar guapes. O la teva pell no va de liposomes ni d’algues marines? Hauries de veure com se regiren les senyores d’Espanya per la primera arruga. Però, quan passa això, neix el miracle d’una nova crema o pomada. Una pomada que servirà perquè puguin seguir fent... pomades. Les de cada dia, quan remenen el cul.
dimecres, 19 de maig del 2010
La vila en 5 minuts
Un dia, com si fos un convidat d’un altre lloc, voldria fer una visita a la vila com cal. Com aquell que dedica una estona a pensar com és en realitat la família que viu al seu costat i que passa penes i alegries amb ell. Carrers, places, edificacions, espais lliures... em són tan quotidians que no sé bé com els avaluaria per esser just.
M’agrada com han deixat el Passeig de Ramon Llull, amb el brollador, les estàtues i els arbres de sempre. Així, sense xapar, no és tan pràctic però queda més bé. Una llàstima que s’hagin de fer i desfer les mateixes coses per falta de gust dels anteriors.
M’agrada sa Font perquè s’ha modernitzada sense perdre el vell estil. No comprenc per què li varen llevar aquella farola central de tres braços, que em queia bé. De tota manera, no l’he perduda de vista ja que l’han col.locada davant l’església del port. Ara, una obra de Jaume Mir fa sa Font més digna perquè hi suma una serietat i una categoria evidents.
S’Arraval continua fent el paper de cor de la ciutat encara que els cotxes aparcats li resten salut i alegria. És que, a la Vila, n’hi sobren molts, de cotxes, i feim un poc s’ase ja que hi ha cases de tres habitants amb quatre automòbils perquè el fill és d’aquells merdosos que vol fer quatre bufes i en té dos, un per anar a la feina i l’altre per enlluernar els dissabtes i els diumenges. Tants de cotxes pertot arreu són la cosa pitjor de la nostra ciutat. Quin desastre! És la vida moderna que ha dat al poble més automòbils que cases. No hi veig remei. Cal fugir de tant de renou i de tanta pressa.
Al carrer Major, l’han enrajolat a la part alta. Queda bé i net, i els veïnats hi deuen tenir bon dormir els vespres. No me diu ni fu ni fa la plaça de Pax, i el Parc em deixa fred perquè el ciment es veu massa per falta de verdor i de flors. També hi manquen més ocells que hi cantin, més nins que hi juguin i més enamorats que es donin una bona tanda del que sigui. Així toquen esser els parcs, sense les xeringues usades dels drogats, per suposat.
Estic expectant davant la nova biblioteca, que desconec, on a més dels llibres que en justifiquen el nom, hi hauria d’haver lloc per a les músiques i les imatges amb els millors suports que li daran més vida i activitat perquè fer una obra per una cultura immòbil és el mateix que fer a una tomba. Possiblement els qui la feren pensaren amb el que dic. No cal dir que hi ha d’haver un lloc per al món dels ordinadors i d’internet. Imprescindible, sens dubte. Can Torró, a Alcúdia, és una lliçó exemplar de la qual es podria aprendre.
Me emocionen els semàfors... Jo en posaria vint o trenta més i així circular per la vila seria més divertit. Un poble sense semàfors és la mort amb prebes: una mala pel.lícula en blanc i negre. Que vaig de bromes... que els semàfors me deixen fred i em fan pena. La batlessa Carraixet va prometre rectificar la direcció del trànsit per anar cap a Campos. Sembla que la cosa no ha anat malament de tot. Quan uns fan i els altres desfan, se solen tudar els diners dels ciutadans. No sabem bé si és que els primers tingueren culejera o si s’equivocaren pensant millores que no ho acabaren d’esser encertades. El cert és que ens han ofert un mal espectacle on els polítics semblen jugar com els nins ho solen fer amb el mecano: muntar, desmuntar i tornar a muntar. Els imposts municipals s’haurien de gastar amb més serietat.
Els milers de pilons a tants de carrers, amb la meitat per terra, presenten una imatge ridícula i de deixadesa. Mala solució, aquesta, tan poc estètica. Per ventura no n’hi havia d’altra per no deixar els qui anam a peu a l’arrisca la ventura.
Fa anys que li robaren l’esquena, al puig dels Molins, i causa feredat amb aquella pedrera monstruosa. Vaig llegir que hi ha el projecte de fer-li una ortopèdia com solen fer amb les dones que perden els pits per culpa dels tumors. Però el puig és més gros que el cos humà i trigarà temps ferm.
No sé quan, diré amb més temps que voldria posar veles als molins de tot el terme, alguns dels quals ja tenen llum i un, braços. Molt costós, però seria collonut. Vos podeu imaginar que no estic d’acord amb aquells que es queixen dels llums dels edificis emblemàtics. A mi m’agraden així, quan dins la nit es retallen i destaquen més que els altres. Posar-hi llums ha estat un gastar, però no un tudar. La bellesa sempre es una ganga, costi el que costi.
Però, però... en realitat les ciutats me decepcionen. A pesar de les coses que admir de la Vila, cada cop que hi pens seriosament arrib a la conclusió que el que més m’agrada és sortir-ne. Déu, que és llest, va fer el camp, les muntanyes i la costa: una filigrana. Els homes més savis, que no li arriben a la sola de les sabates, han fet i han planificat les ciutats: laberints contaminats i problemàtics, amén de pardalades mal organitzades. Per botó de mostra, la nostra. Felanitx és intransitable... qui el desintransitabilitzarà?
M’agrada com han deixat el Passeig de Ramon Llull, amb el brollador, les estàtues i els arbres de sempre. Així, sense xapar, no és tan pràctic però queda més bé. Una llàstima que s’hagin de fer i desfer les mateixes coses per falta de gust dels anteriors.
M’agrada sa Font perquè s’ha modernitzada sense perdre el vell estil. No comprenc per què li varen llevar aquella farola central de tres braços, que em queia bé. De tota manera, no l’he perduda de vista ja que l’han col.locada davant l’església del port. Ara, una obra de Jaume Mir fa sa Font més digna perquè hi suma una serietat i una categoria evidents.
S’Arraval continua fent el paper de cor de la ciutat encara que els cotxes aparcats li resten salut i alegria. És que, a la Vila, n’hi sobren molts, de cotxes, i feim un poc s’ase ja que hi ha cases de tres habitants amb quatre automòbils perquè el fill és d’aquells merdosos que vol fer quatre bufes i en té dos, un per anar a la feina i l’altre per enlluernar els dissabtes i els diumenges. Tants de cotxes pertot arreu són la cosa pitjor de la nostra ciutat. Quin desastre! És la vida moderna que ha dat al poble més automòbils que cases. No hi veig remei. Cal fugir de tant de renou i de tanta pressa.
Al carrer Major, l’han enrajolat a la part alta. Queda bé i net, i els veïnats hi deuen tenir bon dormir els vespres. No me diu ni fu ni fa la plaça de Pax, i el Parc em deixa fred perquè el ciment es veu massa per falta de verdor i de flors. També hi manquen més ocells que hi cantin, més nins que hi juguin i més enamorats que es donin una bona tanda del que sigui. Així toquen esser els parcs, sense les xeringues usades dels drogats, per suposat.
Estic expectant davant la nova biblioteca, que desconec, on a més dels llibres que en justifiquen el nom, hi hauria d’haver lloc per a les músiques i les imatges amb els millors suports que li daran més vida i activitat perquè fer una obra per una cultura immòbil és el mateix que fer a una tomba. Possiblement els qui la feren pensaren amb el que dic. No cal dir que hi ha d’haver un lloc per al món dels ordinadors i d’internet. Imprescindible, sens dubte. Can Torró, a Alcúdia, és una lliçó exemplar de la qual es podria aprendre.
Me emocionen els semàfors... Jo en posaria vint o trenta més i així circular per la vila seria més divertit. Un poble sense semàfors és la mort amb prebes: una mala pel.lícula en blanc i negre. Que vaig de bromes... que els semàfors me deixen fred i em fan pena. La batlessa Carraixet va prometre rectificar la direcció del trànsit per anar cap a Campos. Sembla que la cosa no ha anat malament de tot. Quan uns fan i els altres desfan, se solen tudar els diners dels ciutadans. No sabem bé si és que els primers tingueren culejera o si s’equivocaren pensant millores que no ho acabaren d’esser encertades. El cert és que ens han ofert un mal espectacle on els polítics semblen jugar com els nins ho solen fer amb el mecano: muntar, desmuntar i tornar a muntar. Els imposts municipals s’haurien de gastar amb més serietat.
Els milers de pilons a tants de carrers, amb la meitat per terra, presenten una imatge ridícula i de deixadesa. Mala solució, aquesta, tan poc estètica. Per ventura no n’hi havia d’altra per no deixar els qui anam a peu a l’arrisca la ventura.
Fa anys que li robaren l’esquena, al puig dels Molins, i causa feredat amb aquella pedrera monstruosa. Vaig llegir que hi ha el projecte de fer-li una ortopèdia com solen fer amb les dones que perden els pits per culpa dels tumors. Però el puig és més gros que el cos humà i trigarà temps ferm.
No sé quan, diré amb més temps que voldria posar veles als molins de tot el terme, alguns dels quals ja tenen llum i un, braços. Molt costós, però seria collonut. Vos podeu imaginar que no estic d’acord amb aquells que es queixen dels llums dels edificis emblemàtics. A mi m’agraden així, quan dins la nit es retallen i destaquen més que els altres. Posar-hi llums ha estat un gastar, però no un tudar. La bellesa sempre es una ganga, costi el que costi.
Però, però... en realitat les ciutats me decepcionen. A pesar de les coses que admir de la Vila, cada cop que hi pens seriosament arrib a la conclusió que el que més m’agrada és sortir-ne. Déu, que és llest, va fer el camp, les muntanyes i la costa: una filigrana. Els homes més savis, que no li arriben a la sola de les sabates, han fet i han planificat les ciutats: laberints contaminats i problemàtics, amén de pardalades mal organitzades. Per botó de mostra, la nostra. Felanitx és intransitable... qui el desintransitabilitzarà?
dilluns, 10 de maig del 2010
dissabte, 8 de maig del 2010
La injúria i la intimitat
Els anys han mudat el meu creure i ja no vull escoltar predicadors. Veig, com sempre, que anam cap a l’eternitat, un lloc que, si voleu que li diguem cel, ja em va bé. Crec que hi anirem tots, a la eternitat, bons i dolents. Als dolents, els bastarà bé veure el mal que han fet. Ja en tendran prou amb això. A tota aquella cosa que li diuen dimonis, jo li dic mal. El mal i no res més. No em vingueu amb esperits que desvesteixen dones davant nosaltres o ens posen diners a uns pams perquè els poguem robar. Un poc de serietat, amics meus. Bé n’han parlat de gent endimoniada i d’exorcistes que curen amb aigua beneïda. Si volen parlar de malalts de l’ànima, encara...
Hi ha un mal superior que nom injúria i que va contra el prestigi i contra l’honor de les víctimes i pot aixecar per elles l’ultratge més ferotge. De vegades, l’honra dels qui conviuen amb nosaltres queda mal parada per beneiteries o ninades que ens semblen insignificances. L’honra pot sofrir per l’aparició de rètols escrits a les parets o per in-sults orals al carrer; per una mentida a un periòdic o un murmuri de xiu-xiu al mercat. A qualque salsa rosa de la televisió... Tot dins un femer que put com un forat negre. Sem-pre he imaginat que l’honra és com una nina vestida de blanc. I el blanc és molt embru-tador.
Quasi per costum, la gent no pensa mai en la fragilitat del bon món dels altres. Les llengües brutes, les viperines, les llargues, les ofensives... obrin ferides. Quan el mal no té tarima on declamar, o quan se vol amagar de tan covard com és, passa de la boca a les mans i les mans escriuen fent pintades que poden obrir en canal la serenitat d’aquells que són fràgils i, generalment, més nets que els autors de les insídies. No he sabut mai si he estat a la mira de cap. Crec que no.
Per continuar, anirà bé que m’aturi a un llibre, la lectura del qual m’ha mogut a fer aquest escrit. Per a mi ha estat el llibre de l’any i el seu autor és l’amic de Santanyí Antoni Vidal Ferrando. Títol: La mà del jardiner. Si el llegiu, comprovareu que, perdut per sempre en Blai Bonet, en Toni és, sens dubte, el narrador i el poeta més important que queda a l’estimat poble veí. Un poble més menut que el nostre, que ha vist néixer un bon grapat de figures importants dins el camp de la literatura mallorquina. A La mà del jardiner, hi trobam uns personatges, uns ambients, uns costums, unes conductes i una anècdota que són calcats dels de la gent del meu poble i dels meus anys. Dels anys de molts, encara. D’una manera o de l’altra, hi som tots retratats. Un llibre-veritat carregat de simpatia i de bellesa literària. És admirable la forma com hi és utilitzada la nostra llengua. La sabia formosa, però mai no m’ho havia semblat tant. Quan un poeta com en Vidal Ferrando se decideix a contar històries, poden sortir meravelles com aquesta.
La injúria és un dels temes rel de La mà del jardiner. La injúria més despietada i inútil hi és present. Uns nins, que com molts d’altres i no tots, no calculen on pot arribar el mal, dediquen a una mestra peninsular que ha vingut a fer escola al poble, una frase denigrant que talla com una espasa, sense pietat, la vida de la dona. A un dels llocs més estratègics, hi han escrit: La señorita Adela la chupa. Ja vos podeu imaginar quina nafra poden obrir cinc paraules. La frase pren paper de protagonista i surt a tot moment dins l’obra.
Arribats aquí, voldria parlar a cert sector humà. Pintades així, avui, en veim moltes. Formen una mena de terrorisme de l’esperit. Volen esser bromes feixugues i són autèntiques bombes contra la personalitat. Poden foradar l’honor i la intimitat. Despullen i ridiculitzen. Capellans, religiosos, ensenyants, polítics i immigrants en són les dianes més habituals. Mai no van contra desencerts que poden haver comesos. Van, normalment, contra virtuts que volen convertir en infàmies.
Al principi deia que, als dolents, ja els bastarà veure el mal que han provocat. Me sembla que quedaran desfets. Vosaltres direu que la cosa no és així. Que no és tan dramàtica com l’estic pintant i que les novel.les són novel.les i no res més. Ja ho sé. Possiblement he fet llarg, però crec que és bo espantar els falcons. Sé que, al principi, vos deia que no vaig de predicadors i estic comprovant que vos he fet un sermó de melicotó... No de mel i cotó.
Me conten que la tele-femer de la Milà vol demostrar durant cada temporada que se pot viatjar dins la intimitat de la gent i que l’espectacle resulta una vulgar mentida a l’espanyola. La intimitat, amics meus, és un lloc on la televisió no hi té cap feina.
Hi ha un mal superior que nom injúria i que va contra el prestigi i contra l’honor de les víctimes i pot aixecar per elles l’ultratge més ferotge. De vegades, l’honra dels qui conviuen amb nosaltres queda mal parada per beneiteries o ninades que ens semblen insignificances. L’honra pot sofrir per l’aparició de rètols escrits a les parets o per in-sults orals al carrer; per una mentida a un periòdic o un murmuri de xiu-xiu al mercat. A qualque salsa rosa de la televisió... Tot dins un femer que put com un forat negre. Sem-pre he imaginat que l’honra és com una nina vestida de blanc. I el blanc és molt embru-tador.
Quasi per costum, la gent no pensa mai en la fragilitat del bon món dels altres. Les llengües brutes, les viperines, les llargues, les ofensives... obrin ferides. Quan el mal no té tarima on declamar, o quan se vol amagar de tan covard com és, passa de la boca a les mans i les mans escriuen fent pintades que poden obrir en canal la serenitat d’aquells que són fràgils i, generalment, més nets que els autors de les insídies. No he sabut mai si he estat a la mira de cap. Crec que no.
Per continuar, anirà bé que m’aturi a un llibre, la lectura del qual m’ha mogut a fer aquest escrit. Per a mi ha estat el llibre de l’any i el seu autor és l’amic de Santanyí Antoni Vidal Ferrando. Títol: La mà del jardiner. Si el llegiu, comprovareu que, perdut per sempre en Blai Bonet, en Toni és, sens dubte, el narrador i el poeta més important que queda a l’estimat poble veí. Un poble més menut que el nostre, que ha vist néixer un bon grapat de figures importants dins el camp de la literatura mallorquina. A La mà del jardiner, hi trobam uns personatges, uns ambients, uns costums, unes conductes i una anècdota que són calcats dels de la gent del meu poble i dels meus anys. Dels anys de molts, encara. D’una manera o de l’altra, hi som tots retratats. Un llibre-veritat carregat de simpatia i de bellesa literària. És admirable la forma com hi és utilitzada la nostra llengua. La sabia formosa, però mai no m’ho havia semblat tant. Quan un poeta com en Vidal Ferrando se decideix a contar històries, poden sortir meravelles com aquesta.
La injúria és un dels temes rel de La mà del jardiner. La injúria més despietada i inútil hi és present. Uns nins, que com molts d’altres i no tots, no calculen on pot arribar el mal, dediquen a una mestra peninsular que ha vingut a fer escola al poble, una frase denigrant que talla com una espasa, sense pietat, la vida de la dona. A un dels llocs més estratègics, hi han escrit: La señorita Adela la chupa. Ja vos podeu imaginar quina nafra poden obrir cinc paraules. La frase pren paper de protagonista i surt a tot moment dins l’obra.
Arribats aquí, voldria parlar a cert sector humà. Pintades així, avui, en veim moltes. Formen una mena de terrorisme de l’esperit. Volen esser bromes feixugues i són autèntiques bombes contra la personalitat. Poden foradar l’honor i la intimitat. Despullen i ridiculitzen. Capellans, religiosos, ensenyants, polítics i immigrants en són les dianes més habituals. Mai no van contra desencerts que poden haver comesos. Van, normalment, contra virtuts que volen convertir en infàmies.
Al principi deia que, als dolents, ja els bastarà veure el mal que han provocat. Me sembla que quedaran desfets. Vosaltres direu que la cosa no és així. Que no és tan dramàtica com l’estic pintant i que les novel.les són novel.les i no res més. Ja ho sé. Possiblement he fet llarg, però crec que és bo espantar els falcons. Sé que, al principi, vos deia que no vaig de predicadors i estic comprovant que vos he fet un sermó de melicotó... No de mel i cotó.
Me conten que la tele-femer de la Milà vol demostrar durant cada temporada que se pot viatjar dins la intimitat de la gent i que l’espectacle resulta una vulgar mentida a l’espanyola. La intimitat, amics meus, és un lloc on la televisió no hi té cap feina.
Subscriure's a:
Comentaris (Atom)