divendres, 5 de desembre del 2008
dissabte, 29 de novembre del 2008
Sa carretera d'es Port
La carretera
El puig dels molins és, sens dubte, la part més pintoresca de tot el cinturó que dóna la volta a la vila. Ja fa molts d’anys que presenta l’esquena mutilada per una gravera que fa por. Ningú no s’explica com es pogueren consentir tals estralls. Ella és el primer i més paorós símbol del que ens espera al llarg dels dotze quilòmetres que ens separen de la mar. La carretera ha tornat com és; que no era així abans.
Quan aquesta via era el “camí d’es Port” n’hi havia que deien d´ell que era un dels més bells de tots els camins del sud-est de Mallorca. Això mateix varen trobar els meus companys de carrera quan feren una de les seves excursions per la nostra zona. I jo tot orgullós de que fos així la meva terra. Ja sé que ens remuntem als anys dels carretons, carros i bicicletes, quan era un gust fer una aturadeta baix l’enramada de can Perdiu que amb el nom de “El descanso” oferia gasoses d’en Ramis o taronjades d’en Sansó. Passaríem després per la barraqueta piramidal de les filles del metge Ramon, a uns centenars de metres de les cases de can Centes on la madona Praxedis mai no es cansava d’alçar la mà, i continuaríem per les voltes de ca n’Alou amb el pinar espès ple de branques que regalimaven dins el camí.
Pitjau el clic de la màquina dels anys i veureu el trist panorama tan diferent d’avui que un no sap fins on arriba la substitució del paisatge a mans dels que més l’haurien de respectar. Obriu els ulls i vegeu el que ens ha deixat el progrés: restaurants, benzineres, transformadors, cimenteres, teuleres, fàbriques de blocs i bigues, d´asfalt i de formigó i el més esfereïdor de tots els desastres: les fosses immenses de les graveres que es mengen les muntanyes deixant el paisatge esbudellat sense cap esperança de regeneració. De la vila al port la destrucció és el panorama. I que ho és de penós veure que del vell camí de les llimonades n’hem fet la ruta més degradada de l’illa! A camionades descomunals se n’han duit el nostre paisatge per destruir-ne d’altres que també són nostres.
Per la manera que tenc de dir les coses supòs que després de tot arribareu a que som un sentimental exagerat i que no cal mirar al passat com jo ho he fet. Pensau així? Idò deixau que ara vos proposi un petit exercici gens ni mica complicat. Aturau el vostre cotxe a una vorera de la carretera del port i mirau. Mirau només quinze minuts. Sí, l’exercici només du el treball d’estar i mirar. Em donareu la raó perquè vos espantarà la quantitat de camions fins a la bandera de grava de les graveres, de formigó, de blocs, d’asfalt, de teules de les fàbriques; vehicles pesats de tota mena, grues, culleres i tantes maquinotes que impressionen per les dimensions i el renou. Comptau i perdreu el compte...
Són els pneumàtics d’aquests vehicles feixucs ferm els que amb les seves empremtes fondes i dures fan mal bé el paviment i ens deixen clots per tot arreu. Ja la poden apedaçar a la carretera que demà a la primera frenada qualsevol formigonera o camió la tornarà arregussar .
Pagam entre tots el progrés encara que no tots progressem gaire.
Desgraciat del poble que, com el nostre, entrega tan passivament el seu paisatge a mans dels qui, sense escrúpols, el rompen i el venen.
El puig dels molins és, sens dubte, la part més pintoresca de tot el cinturó que dóna la volta a la vila. Ja fa molts d’anys que presenta l’esquena mutilada per una gravera que fa por. Ningú no s’explica com es pogueren consentir tals estralls. Ella és el primer i més paorós símbol del que ens espera al llarg dels dotze quilòmetres que ens separen de la mar. La carretera ha tornat com és; que no era així abans.
Quan aquesta via era el “camí d’es Port” n’hi havia que deien d´ell que era un dels més bells de tots els camins del sud-est de Mallorca. Això mateix varen trobar els meus companys de carrera quan feren una de les seves excursions per la nostra zona. I jo tot orgullós de que fos així la meva terra. Ja sé que ens remuntem als anys dels carretons, carros i bicicletes, quan era un gust fer una aturadeta baix l’enramada de can Perdiu que amb el nom de “El descanso” oferia gasoses d’en Ramis o taronjades d’en Sansó. Passaríem després per la barraqueta piramidal de les filles del metge Ramon, a uns centenars de metres de les cases de can Centes on la madona Praxedis mai no es cansava d’alçar la mà, i continuaríem per les voltes de ca n’Alou amb el pinar espès ple de branques que regalimaven dins el camí.
Pitjau el clic de la màquina dels anys i veureu el trist panorama tan diferent d’avui que un no sap fins on arriba la substitució del paisatge a mans dels que més l’haurien de respectar. Obriu els ulls i vegeu el que ens ha deixat el progrés: restaurants, benzineres, transformadors, cimenteres, teuleres, fàbriques de blocs i bigues, d´asfalt i de formigó i el més esfereïdor de tots els desastres: les fosses immenses de les graveres que es mengen les muntanyes deixant el paisatge esbudellat sense cap esperança de regeneració. De la vila al port la destrucció és el panorama. I que ho és de penós veure que del vell camí de les llimonades n’hem fet la ruta més degradada de l’illa! A camionades descomunals se n’han duit el nostre paisatge per destruir-ne d’altres que també són nostres.
Per la manera que tenc de dir les coses supòs que després de tot arribareu a que som un sentimental exagerat i que no cal mirar al passat com jo ho he fet. Pensau així? Idò deixau que ara vos proposi un petit exercici gens ni mica complicat. Aturau el vostre cotxe a una vorera de la carretera del port i mirau. Mirau només quinze minuts. Sí, l’exercici només du el treball d’estar i mirar. Em donareu la raó perquè vos espantarà la quantitat de camions fins a la bandera de grava de les graveres, de formigó, de blocs, d’asfalt, de teules de les fàbriques; vehicles pesats de tota mena, grues, culleres i tantes maquinotes que impressionen per les dimensions i el renou. Comptau i perdreu el compte...
Són els pneumàtics d’aquests vehicles feixucs ferm els que amb les seves empremtes fondes i dures fan mal bé el paviment i ens deixen clots per tot arreu. Ja la poden apedaçar a la carretera que demà a la primera frenada qualsevol formigonera o camió la tornarà arregussar .
Pagam entre tots el progrés encara que no tots progressem gaire.
Desgraciat del poble que, com el nostre, entrega tan passivament el seu paisatge a mans dels qui, sense escrúpols, el rompen i el venen.
diumenge, 23 de novembre del 2008
dimecres, 12 de novembre del 2008
Publicat fa temps
Imitacions
L’escala d’en March s’ha vista millorada amb un arrambador. Totes les escales públiques haurien de tenir arrambador. Va ser un company felanitxer, gran viatger, qui va observar “Mira, aquí han posat un arrambador quasi com els de les escales de París”. Efectivament, a la capital francesa hi trobam el pare, el model del nou enginy metàl·lic felanitxer. Està a Montmartre, a dues passes del Moulin de la Galette. Milers de vegades han mostrat aquelles escales les pel·lícules de François Truffaut, Louis Malle, Albert Lamorisse (Ah, les delicioses seqüències del nin protagonista pels graons en “El globus vermell”...amb l’arrambador!). Ens han posat, idò, un detall ben característic de París. No sé si per nosaltres serà presumir molt això de gallejar amb un arrambador de pel·lícula francesa. Si la resta de mallorquins ja fa temps que ens titllen de merdosets i bravejadors , què diran ara que tenim un arrambador de París?
Naturalment que Felanitx no és París, ni l’escala d’en March arriba a Montmartre. És possible que l’arrambador ens quedi un tant curt si no allargam l’escala o que l’escala resulti massa ampla perquè les proporcions quedin bé. Un vestit d’Adolfo Domínguez li va com anell al dit al cos d´una hermosa sarment d’arquitectura feble i gràcil com Claudia Scheeffer, però si el posam sobre les popes d’una mare política una mica revenguda l’efecte estètic es pot ressentir considerablement. L’escala d’en March, pot ser, quedi un poc grassona; ja m’enteneu, supòs.
Totes aquestes observacions només són vàlides pels que d’una manera o de l’altra hem establert les relacions que la nostra imaginació ha lligat connectant dos arrambadors a dos indrets ben diferents. Per aquest motiu no podem deixar caure crítiques despietades sobre una millora que s’ha d’agrair. Celebrem l’ajuda d’un suport que ens donarà la mà quan els anys i l’artrosi ens facin tornar els escalons de les escales i dels portals cada cop més alts.
La història ha col·locat dins la vila més imitacions d’altres capitals europees. Què en direu, sinó, de l’obelisc de la placeta més cèntrica i més menuda del poble? Cançoners i poetes han versat el tema quan diuen que dels pobles de la rodona Felanitx en du la doma perquè enmig de s’Arraval hi té una agulla com Roma. Tampoc en aquest cas podem al·ludir a les dimensions de la famosa plaça de Sant Pere, però hem de convenir que no hi cau malament el petit obelisc a la placeta felanitxera. Hi ha una harmonia adient entre l’agulla i els edificis que l’envolten. El raconet, sense ser res de l’altre món, té el mèrit de la moderació i la mesura. L’única nota contra el gust és el rètol de la Mútua que, com taca estrident, trenca la serenitat del lloc. Ara els nous arbres ho dissimulen tot: la verticalitat romana de l’agulla i les desgraciades lletres de la publicitat.
L’escala d’en March s’ha vista millorada amb un arrambador. Totes les escales públiques haurien de tenir arrambador. Va ser un company felanitxer, gran viatger, qui va observar “Mira, aquí han posat un arrambador quasi com els de les escales de París”. Efectivament, a la capital francesa hi trobam el pare, el model del nou enginy metàl·lic felanitxer. Està a Montmartre, a dues passes del Moulin de la Galette. Milers de vegades han mostrat aquelles escales les pel·lícules de François Truffaut, Louis Malle, Albert Lamorisse (Ah, les delicioses seqüències del nin protagonista pels graons en “El globus vermell”...amb l’arrambador!). Ens han posat, idò, un detall ben característic de París. No sé si per nosaltres serà presumir molt això de gallejar amb un arrambador de pel·lícula francesa. Si la resta de mallorquins ja fa temps que ens titllen de merdosets i bravejadors , què diran ara que tenim un arrambador de París?
Naturalment que Felanitx no és París, ni l’escala d’en March arriba a Montmartre. És possible que l’arrambador ens quedi un tant curt si no allargam l’escala o que l’escala resulti massa ampla perquè les proporcions quedin bé. Un vestit d’Adolfo Domínguez li va com anell al dit al cos d´una hermosa sarment d’arquitectura feble i gràcil com Claudia Scheeffer, però si el posam sobre les popes d’una mare política una mica revenguda l’efecte estètic es pot ressentir considerablement. L’escala d’en March, pot ser, quedi un poc grassona; ja m’enteneu, supòs.
Totes aquestes observacions només són vàlides pels que d’una manera o de l’altra hem establert les relacions que la nostra imaginació ha lligat connectant dos arrambadors a dos indrets ben diferents. Per aquest motiu no podem deixar caure crítiques despietades sobre una millora que s’ha d’agrair. Celebrem l’ajuda d’un suport que ens donarà la mà quan els anys i l’artrosi ens facin tornar els escalons de les escales i dels portals cada cop més alts.
La història ha col·locat dins la vila més imitacions d’altres capitals europees. Què en direu, sinó, de l’obelisc de la placeta més cèntrica i més menuda del poble? Cançoners i poetes han versat el tema quan diuen que dels pobles de la rodona Felanitx en du la doma perquè enmig de s’Arraval hi té una agulla com Roma. Tampoc en aquest cas podem al·ludir a les dimensions de la famosa plaça de Sant Pere, però hem de convenir que no hi cau malament el petit obelisc a la placeta felanitxera. Hi ha una harmonia adient entre l’agulla i els edificis que l’envolten. El raconet, sense ser res de l’altre món, té el mèrit de la moderació i la mesura. L’única nota contra el gust és el rètol de la Mútua que, com taca estrident, trenca la serenitat del lloc. Ara els nous arbres ho dissimulen tot: la verticalitat romana de l’agulla i les desgraciades lletres de la publicitat.
dimecres, 22 d’octubre del 2008
Tots Sants
Els amiguets morts
Tots Sants ja és aquí. La cosa de ser sant deu ser com la de tenir un certificat d’estudis de bona conducta que deuen expedir a Roma i que garanteix el cel. No hi crec. Pens que tot és teatre per fer tornar la religió gran. A mi tantes estàtues i tantes pintures dins les capelles no em diuen res. Els que no tenen cap sant certificat a la seva família es quedaren fellons i per això es degué inventar Tots Sants que deu ser com una immensa explanada plena a rebentar de bona gent. De totes maneres és una data per recordar, respectar i estimar. Serà bo que la festa torni cada primer de novembre.
Avui tractaré d’uns nins petits, ja sants ells. Sants, dels de la planícia de la que vos parl. Res d’altars ni capelles. Són tres amiguets que finiren quan jo era de la seva edat. Llavors els nins morien molt més freqüentment que ara. Jo mateix no sé com vaig sobreviure a una terrible cucurutxa que m’esfondrà els pits i em deixà magre i sense talent. Superar allò hagués pogut ser motiu per anar a Sant Salvador descalç déu vegades.
La narració d’avui em du cap el temps en el que devia tenir cinc o sis anys. Molt menut, com veis. Havia vist ja la mort d’un nin molt més petit que jo, d’un any i mig, del qui en deien un albat. La mort dels petitons portava aquesta qualificació perquè es produïa quan encara estaven a l’alba de la vida.
Avui en dia els nins són més forts i els pares, a més, els allunyen de tot el que pugui ser trist, perillós o d’impacte: accidents, malalties, cadàvers, mutilats, etc. No sé si a la llarga deu ser convenient del tot tanta protecció. En el meu cas, a pesar d’haver pujat tan dèbil i malaltís, a ca nostra no m’amagaven res i em vaig acostumar prest a veure malalts, nafres i també alguns morts fins el punt que no m’afectaren massa. Record quan de la mà de mumare vaig anar a visitar la casa de l’albat on veié el fèretre blanc de l’infant. Era al carrer Santuerí, devers ca sa planxadora, molt prop de la nostra fusteria. Vaig veure com els de la funerària taparen aquella caixeta blanca que més semblava l’estoig d’un vestit de nuvia que altra cosa. Després el pare del nin la va agafar i, sense ajuda, la va posar ell sol dins el vehicle mortuori que també anava engalanat de blanc. Tot blanc mentre unes campanes sonaven tèbiament a la Parròquia i el cotxe partia directe al cementiri. Cap missa ni cap reso perquè els àngels i els nins no han fet mal a ningú.
Entre els quatre i els sis anys vaig dir l’adéu definitiu, vos deia, a tres amiguets del barri que a la vegada ho eren de l’escola.
En Jaumet de ca Ses Mestresses Grasses jugava a un terrat sense parabandes i quan volia davallar l’escala va patinar i va caure d’uns tres metres d’altitud. Moria als pocs moments. Record els plors de la mare i de la tia dins un escenari de llençols que tapaven els estants i el taulell de la botiga de ca seva. Amb ell havia jugat molts de dies dins la seva portassa mig plena de caixons, capses i canastres on hi solien trobar plàtans d’aquells que de tan madurs ja no es podien vendre. Idò eren mel de dolços i en Jaume me deia menja’n més i jo responia que no podia pus que em farien mal de panxa. Rèiem molt botant entre tot aquell remenat d’envasos i de caixons.
Al carrer de s’Abeurador, en Colau de ca’n Soleret moriria dels tètanus que llavors i sempre s’han dit els estribos. S’havia fet una pelada a un taronger del corral i suposaren que havia agafat la infecció dins la païssa per on havia passat amb la nafra fresca. El seu germà Toni i jo teníem un any i mig més que ell i anàvem amb la mateixa monja: sor Paulina. El mes passat en Toni me deia que no era del tot segur que fossin els estribos directament els que el mataren ja que el metge Pascual creia que havia estat una aturada del cor degut a un excés de medicaments per detenir-los, receptats per un altre molt bon doctor de la vila. Va ser trist, vos dic. Quan em mirava aquell cos sense vida em vaig dar compte, quasi tràgicament, de que els ulls tancats dels morts no dormen. Aquells dies les monges feien les festes de la Mare de Déu de Lourdes. Dins la capella es respirava el mateix sentiment que dins ca’n Soleret.
A pocs metres, davant ca’s notari Massot, moriria un altre amic d’aquell temps: en Biel de ca s’Escultor i de ca na Bou. Un al·lot dels que en deim blaus perquè naixen amb alguna greu deficiència al cor. Solen tenir els dies comptats. Era major que els de colla habitual però degut al seu estat jugava quasi sempre amb nosaltres. Una vegada que el seu pare descansava mig dormint a un balancí, en Bielet es va seure damunt ell i s’hi va aferrar pel coll. Així va morir sense dar-se compte ni passar cap pena. No vaig estar bo fins que mumare me va menar a veure’l i vos diré que mai havia sentida una sensació tan gran de pau com la que vaig experimentar allà mirant el meu amic dins la seva caixa, allargat del tot, tant que semblava haver crescut dos pams. Vestit de blanc... i blanc era ara ell de pell, tan com la neu, quan s’havia passat la vida de blau. Sé que em vaig trobar bé allà mirant-lo. Mumare m’estirava de la camisa i em deia anem però jo no em movia i contestava esperau un poc encara. No podia creure que un company tan decaigut i demacrat sempre, s’hagués convertit en un al·lot tan feliç i tan atractiu pel simple fet de morir-se.
Enguany, ja veis, per Tots Sants m’ha pegat per recordar aquests tres amiguets amb els que jugava a bolles i a botar, que em feien menjar plàtans molt blans i massa madurs. Però ara, que he pensat amb ells i que els he enyorat i que sé que un dia els tornaré a veure, ja em direu com ho farem. Jo major, que escolt a Bach i a Fauré i que llegesc a Cortázar, a Espriu i a Saramago... i ells tan menuts jugant a amagar-se i fent cases i castells amb fustetes de colors. Com ho farem Jaume, Colau i Biel? Mirau que vàreu entrar a l’eternitat per la porta gran oberta de pint en ample i que jo, segons diuen els predicadors, hauré de passar pel cos de l’agulla per haver pensat massa, per haver desitjat massa i també per haver estimat massa poc.
M’espera, primer, diuen, un judici final propi i després, quan tot faci un tro, el judici universal que canta la Sibil·la, que serà una gran reunió, com a les olimpíades, però amb milions de trillons més de gent. Amb n’E.T. i tots els seus ja que la convocatòria arribarà als astres de l’infinit. Tothom espantat de por per arribar a saber si podrà entrar o no. Què vos sembla? Serà puta dic. Però bé, no vos preocupeu que res no he cregut mai de tot això... Ho han muntat així perquè, entre moltes altres incomprensions, la gent vagi més a missa i a confessar.
Jo vendré com sigui, ho sé cert. Vendré acompanyat d’un munt de cussets per jugar amb vosaltres i m’agradaran més molt les bolles i els conillos d’amagat que no llegir tots els Saramagos i els Cortázars del món que en realitat són un pesats que imaginaren truites. Vos ensenyaré a fer ballar baldufes i a pegar pois perquè no hi vàreu ser a temps. Crec que dins una barcella que hi ha al cuarto de la xulla n’hi tenc dues que vaig comprar a ca’n Llonga. Una d’elles pega la coça molt llarga...
Tots Sants ja és aquí. La cosa de ser sant deu ser com la de tenir un certificat d’estudis de bona conducta que deuen expedir a Roma i que garanteix el cel. No hi crec. Pens que tot és teatre per fer tornar la religió gran. A mi tantes estàtues i tantes pintures dins les capelles no em diuen res. Els que no tenen cap sant certificat a la seva família es quedaren fellons i per això es degué inventar Tots Sants que deu ser com una immensa explanada plena a rebentar de bona gent. De totes maneres és una data per recordar, respectar i estimar. Serà bo que la festa torni cada primer de novembre.
Avui tractaré d’uns nins petits, ja sants ells. Sants, dels de la planícia de la que vos parl. Res d’altars ni capelles. Són tres amiguets que finiren quan jo era de la seva edat. Llavors els nins morien molt més freqüentment que ara. Jo mateix no sé com vaig sobreviure a una terrible cucurutxa que m’esfondrà els pits i em deixà magre i sense talent. Superar allò hagués pogut ser motiu per anar a Sant Salvador descalç déu vegades.
La narració d’avui em du cap el temps en el que devia tenir cinc o sis anys. Molt menut, com veis. Havia vist ja la mort d’un nin molt més petit que jo, d’un any i mig, del qui en deien un albat. La mort dels petitons portava aquesta qualificació perquè es produïa quan encara estaven a l’alba de la vida.
Avui en dia els nins són més forts i els pares, a més, els allunyen de tot el que pugui ser trist, perillós o d’impacte: accidents, malalties, cadàvers, mutilats, etc. No sé si a la llarga deu ser convenient del tot tanta protecció. En el meu cas, a pesar d’haver pujat tan dèbil i malaltís, a ca nostra no m’amagaven res i em vaig acostumar prest a veure malalts, nafres i també alguns morts fins el punt que no m’afectaren massa. Record quan de la mà de mumare vaig anar a visitar la casa de l’albat on veié el fèretre blanc de l’infant. Era al carrer Santuerí, devers ca sa planxadora, molt prop de la nostra fusteria. Vaig veure com els de la funerària taparen aquella caixeta blanca que més semblava l’estoig d’un vestit de nuvia que altra cosa. Després el pare del nin la va agafar i, sense ajuda, la va posar ell sol dins el vehicle mortuori que també anava engalanat de blanc. Tot blanc mentre unes campanes sonaven tèbiament a la Parròquia i el cotxe partia directe al cementiri. Cap missa ni cap reso perquè els àngels i els nins no han fet mal a ningú.
Entre els quatre i els sis anys vaig dir l’adéu definitiu, vos deia, a tres amiguets del barri que a la vegada ho eren de l’escola.
En Jaumet de ca Ses Mestresses Grasses jugava a un terrat sense parabandes i quan volia davallar l’escala va patinar i va caure d’uns tres metres d’altitud. Moria als pocs moments. Record els plors de la mare i de la tia dins un escenari de llençols que tapaven els estants i el taulell de la botiga de ca seva. Amb ell havia jugat molts de dies dins la seva portassa mig plena de caixons, capses i canastres on hi solien trobar plàtans d’aquells que de tan madurs ja no es podien vendre. Idò eren mel de dolços i en Jaume me deia menja’n més i jo responia que no podia pus que em farien mal de panxa. Rèiem molt botant entre tot aquell remenat d’envasos i de caixons.
Al carrer de s’Abeurador, en Colau de ca’n Soleret moriria dels tètanus que llavors i sempre s’han dit els estribos. S’havia fet una pelada a un taronger del corral i suposaren que havia agafat la infecció dins la païssa per on havia passat amb la nafra fresca. El seu germà Toni i jo teníem un any i mig més que ell i anàvem amb la mateixa monja: sor Paulina. El mes passat en Toni me deia que no era del tot segur que fossin els estribos directament els que el mataren ja que el metge Pascual creia que havia estat una aturada del cor degut a un excés de medicaments per detenir-los, receptats per un altre molt bon doctor de la vila. Va ser trist, vos dic. Quan em mirava aquell cos sense vida em vaig dar compte, quasi tràgicament, de que els ulls tancats dels morts no dormen. Aquells dies les monges feien les festes de la Mare de Déu de Lourdes. Dins la capella es respirava el mateix sentiment que dins ca’n Soleret.
A pocs metres, davant ca’s notari Massot, moriria un altre amic d’aquell temps: en Biel de ca s’Escultor i de ca na Bou. Un al·lot dels que en deim blaus perquè naixen amb alguna greu deficiència al cor. Solen tenir els dies comptats. Era major que els de colla habitual però degut al seu estat jugava quasi sempre amb nosaltres. Una vegada que el seu pare descansava mig dormint a un balancí, en Bielet es va seure damunt ell i s’hi va aferrar pel coll. Així va morir sense dar-se compte ni passar cap pena. No vaig estar bo fins que mumare me va menar a veure’l i vos diré que mai havia sentida una sensació tan gran de pau com la que vaig experimentar allà mirant el meu amic dins la seva caixa, allargat del tot, tant que semblava haver crescut dos pams. Vestit de blanc... i blanc era ara ell de pell, tan com la neu, quan s’havia passat la vida de blau. Sé que em vaig trobar bé allà mirant-lo. Mumare m’estirava de la camisa i em deia anem però jo no em movia i contestava esperau un poc encara. No podia creure que un company tan decaigut i demacrat sempre, s’hagués convertit en un al·lot tan feliç i tan atractiu pel simple fet de morir-se.
Enguany, ja veis, per Tots Sants m’ha pegat per recordar aquests tres amiguets amb els que jugava a bolles i a botar, que em feien menjar plàtans molt blans i massa madurs. Però ara, que he pensat amb ells i que els he enyorat i que sé que un dia els tornaré a veure, ja em direu com ho farem. Jo major, que escolt a Bach i a Fauré i que llegesc a Cortázar, a Espriu i a Saramago... i ells tan menuts jugant a amagar-se i fent cases i castells amb fustetes de colors. Com ho farem Jaume, Colau i Biel? Mirau que vàreu entrar a l’eternitat per la porta gran oberta de pint en ample i que jo, segons diuen els predicadors, hauré de passar pel cos de l’agulla per haver pensat massa, per haver desitjat massa i també per haver estimat massa poc.
M’espera, primer, diuen, un judici final propi i després, quan tot faci un tro, el judici universal que canta la Sibil·la, que serà una gran reunió, com a les olimpíades, però amb milions de trillons més de gent. Amb n’E.T. i tots els seus ja que la convocatòria arribarà als astres de l’infinit. Tothom espantat de por per arribar a saber si podrà entrar o no. Què vos sembla? Serà puta dic. Però bé, no vos preocupeu que res no he cregut mai de tot això... Ho han muntat així perquè, entre moltes altres incomprensions, la gent vagi més a missa i a confessar.
Jo vendré com sigui, ho sé cert. Vendré acompanyat d’un munt de cussets per jugar amb vosaltres i m’agradaran més molt les bolles i els conillos d’amagat que no llegir tots els Saramagos i els Cortázars del món que en realitat són un pesats que imaginaren truites. Vos ensenyaré a fer ballar baldufes i a pegar pois perquè no hi vàreu ser a temps. Crec que dins una barcella que hi ha al cuarto de la xulla n’hi tenc dues que vaig comprar a ca’n Llonga. Una d’elles pega la coça molt llarga...
dissabte, 4 d’octubre del 2008
Curiositat musical
A Internet et sorprenen, a vegades, algunes coses, com aquesta música que duc avui, nascuda a un dels estats més importants d’USA, concretament al si de la universitat de Michigan. Allà, Eythor Thorlaksson ha compost una peça que no sé perquè du el títol de “Camino de Felanitx”. L’interpreta el seu quartet de guitarres i la podeu sentir al clip que adjunt. De mallorquina aquesta música no en té res però si que té un cert aire espanyol que recorda algunes composicions castellanes del segle XIX o principis del XX.
dijous, 25 de setembre del 2008
Un escrit de fa uns anys
Els poetes
Em va bastar sortir al carrer i la festa de la poesia em fou servida. Tot un luxe que no sé si se repetirà perquè la tramuntana bufava fort ferm i tenc por que els poetes en sortissin escalivats i no vulguin tornar mai més a les barques del Riuetó, que hagueren de lluitar a cop de rem i de múscul per no sortir de l’endret davant el qual un públic més bé reduït hagué d’esperar dins la fosca i també dins el vent, més de mitja hora de tolerància que, a vint minuts per a les dotze de la nit, semblava que havia fuit dels rellotges per rebentar les paciències de tots els qui allà, silenciosament, esperàvem.
Els de Sargantana hi havien duit l’acústica i els focus que il·luminaren els protagonistes dins les embarcacions, on encara demanaven fanals o llanternes per poder donar lectura als seus versos amb la conveniència que calia.
La trobada que coment va tenir lloc fa quinze dies i vingué amb el títol de “Encontre de poetes de roca i sorra”. Anava dedicada a Blai Bonet, la mort del qual ens fa recordar i enyorar cada dia tantes coses. En Blai era el mestre, el més gran de tots. El darrer d’una generació inoblidable que els dels meus anys vàrem tenir la sort de sentir bategar. Set anys vaig fer feina a Santanyí i no puc dir les vegades que vaig anar a ca seva. Unes, per les ganes fortes que tenia de parlar amb ell i altres perquè m’hi enviaven alguns escriptors del nostre poble. Parlàrem d’en Jaume Oliver, d’en Tomeu de s’Impremta, d’en Joan Manresa, d’en Miquel Bauçà més que de cap altre, i d’en Miquel Barceló, que començava a posar ales per fer-se amunt, pintant o dibuixant, com contava en Biel Mesquida, patates amb cucs que en sortien pels forats que havien fet.
Miquel Morro presentava la trobada i començà amb la meravella de “Entre el coral i l’espiga”, una obra d’un lirisme total on podem trobar propostes tan captivadores com
Analitzau-me la veu
que al coll em neix un pinar.
Mirau si té blaus de mar
la meva paraula en creu.
Seguiren les veus d’un esbart de trobadors que juguen tan bé amb les paraules i els sentiments que un no creia mai que la llengua fos tan noble, tan senzilla i tan gran a la vegada.
Un del primers fou Antoni Bauçà, a qui Blai havia dedicat un deliciós article de premsa uns mesos abans de partir. Magnífica la intervenció d’Àngels Cardona i extraordinària de tot la de Narcís Comadira, qui, com jo mateix, se devia trobar a dues passes del lloc de l’encontre perquè, des de fa bastants d’anys, passa els estius a la part de sa Capella i no deixa cap oportunitat per dir que aquesta terra li agrada molt (amb tant com l’han malmenada, Narcís?).
Fou anunciat malament el nom del felanitxer Joan Manresa, que es va queixar d’això perquè, precisament aquí, fa massa vegades que en poc temps se dóna aquest fet. Té raó perquè sempre, i des de fa més de trenta anys, tot quant ha publicat, presentat o llegit ha anat amb els dos únics vocables que ell, intencionadament, vol fer servir com a senyals definitius d’identificació personal dins el món de la cultura. Cal respectar, pens, la seva voluntat i no crec ofendre’l gens ni mica demanant que se tengui en compte aquesta circumstància, precisament en el seu poble, que és l’únic que l’equivoca. Els seus tres poemes, composts de paraules nues, clares i crues, miraven sempre cap a un món per a nosaltres exòtic i per a ell tan quotidià com el pa amb oli.
Biel Mesquida és un dels meus autors, abocat avui cap a una novel·la que no pot fugir del tronc poètic que el fa genial i que no hauria de deixar, per molt que la narrativa llarga i regular el tempti un pic i un altre. Va entrar dins l’acte amb una queixa pel retrat a l’oli de Blai que hi havia recolzat a unes veles prodigioses. Supòs que el que va dir En Biel anava més per la ideologia de l’autor de la tela que per la seva discutible qualitat artística. Personalment vull afegir que un quadre de dimensions tan reduïdes feia un trist paper sobre la magnitud dels dos triangles blancs.
Jaume Santandreu ens recordà com, fa més de vint anys, la nostra llengua era galtejada a cada passa i acabà amb un parenostre dedicat a Blai Bonet en el qual fugí totalment de les cursileries religioses amb què hem estat equivocadament educats.
Cap al final, havíem de sentir la veu de l’amic santanyiner Antoni Vidal Ferrando, però els seus versos sortiren de la boca del presentador. On eres, Toni? Supòs que et trobes bé perquè encara no fa un mes que compartírem taula en el sopar-homenatge al nostre company Nofre Ballester, a Campos. O ets, per ventura, a fer el camí de Santiago amb na Sebastiana Rado i companyia? Com foren de belles les teves paraules encara que les digués un altre! Esper amb ganes l’aparició de la teva darrera novel·la tan justament guardonada.
Tants de poetes i tants de poemes no hi caben dins una sola nit. Aquest gènere és per paladejar, assaborir, pensar, estimar o odiar a poc a poc. Si no és així ens fuig i s’evapora.
Per acabar tornaré a Joan Manresa a qui vull dir: Deixares, amic meu, els teus poemes dins les aigües i ara estic apurat perquè no sé bé si em bastarà el temps per a mostrar de llegir els peixos i les sirenes d’aquest port.
divendres, 12 de setembre del 2008
diumenge, 7 de setembre del 2008
Es Port abans i ara
El present video té autors coneguts. L'he trobat a la "xarxa" i el deix aquí perquè m'agrada.
dijous, 14 d’agost del 2008
diumenge, 10 d’agost del 2008
En Tòfol
L’escola de les monges quedava molt a prop de ca meva. De ben menut ja hi acudia sense que ningú m’acompanyàs. M’havia d’aturar al cantó de can Truiol i mirar a la dreta i a l’esquerra per si venia cap cotxo o cap bístia. La sala o aula on anava amb sor X... era la primera que trobava quan entrava a la dreta perquè l’altre costat era la paret amitgera amb el veïnat. Totes les finestres daven al carrer i vora la pissarra es dissimulava una petita porta blanca que tenia accés a la capella del convent.
Allà, a ca ses monges, vaig conèixer en Tòfol. Quants d’anys tenia? Cinc o sis, no ho puc dir amb certesa. Jo també devia tenir aquella edat. Ell era un foraviler molt moreno. Més que jo. Pell, cabells i ulls més negres que els meus, que ja n’hi havia. Parlava poc i es portava bé. També jo feia bonda i venia cares les paraules. No érem com en Jaume d’es forn a qui sempre seguit havien de renyar per una cosa o per l’altra.
Aquell any, en Tòfol i jo vàrem ocupar cadires a la mateixa taula blanca. Estàrem junts tot el curs i això va ser una sort. En qüestió d’aprendre devíem ser un desastre tots dos perquè, mirau, una setmana ell era el darrer i l’altra ho era jo. Ens anaren tornant durant deu mesos que semblaren deu segles. Com que érem els darrers, ens tocava estar al darrera de tot, just on la porta d’entrada separava dos mobles plens de petits calaixos on tots els alumnes teníem un caramull d’útils de feina.
Els més espavilats i llests, i per suposat els més guapos, ocupaven les taules de la primera fila, just davant la monja que els dedicava tota mena d’atencions i elogis. Com que érem tan menuts, allò ens feia una mica d’enveja i no pensàvem que un d’ells era nebot d’una de les religioses de la comunitat. Record que tenia un reveixí i com la mestra li posava una agulla de ganxo perquè els seus cabells no es rebel·lessin. Casi cada dia es repetia aquella maternal cerimònia. Al seu costat, hi seia un fill d’un conegut industrial a qui la monja demanava sovint pels seus pares, a veure com els anava i si estaven bons.
Voleu saber per què, dins aquell panorama de desigualtats, en Tòfol i jo arribàrem a ser tan amics? Idò, ni més ni manco, perquè ens va tocar patir plegats. A ell no li anaven gens bé els comptes de restar i a mi era la cal·ligrafia la que em matava a picades. Tenia tan mala lletra que aquells quaderns meus no eren miradors. Un defecte em castigava per damunt tots els altres: no hi havia manera d’escriure la erra majúscula de Roig. Jesús, i que me va costar de molt, aquella lletra. Per què me vàreu dar, mumpare, un llinatge tan mal d’escriure? Les vegades que vaig haver de quedar assegut davant la plagueta el temps dels jocs! I de les dotze a la una! Aquella puta erra no tenia consol.
Un matí, mirant el que feia en Tòfol, em vaig espantar perquè el meu amiguet, esborrant i esborrant una resta que li sortia malament va fer un forat a la fulla. “La monja et renyarà” vaig advertir i ell va tornar vermell del retgiró que duia. Però heu de saber que jo, lluitant amb la punyetera erra, vaig fer una taca de tinta al meu escrit, tan grossa com un escarabat gros. Quan sor X... va veure els nostres desastres ens va penjar els quaderns a les respectives esquenes amb unes agulles tancadores i ens va fer passejar per les sales de les nines grans que se’n varen riure de nosaltres sense pietat i ens feren abaixar els ulls i tornar de mil colors a tots dos, que ens volíem fondre i desaparèixer. Anaven junts i ens daven la mà ben fort mentre aquelles feres bramulaven les seves rialles animades per la professora. Tan dintre de nosaltres ens varen ferir tals demostracions d’espant i de ridiculesa que, un cop al corredor, em vaig aferrar pel coll d’en Tòfol i ell del meu i abraçats així, ben fort, ens varen posar a plorar sense cap consol ni un. La monja ens va voler separar però no va poder. Ni ell ni jo volíem tornar al món que ens acabava de tractar d’aquella manera. La nostra unió era l’única defensa dins aquella mar tan brava.
A partir d’aquell fet, en Tòfol ha estat quelcom de molt important per mi. Sempre que l’he recordat, he sentit una tendra estimació molt especial fins al punt que quan, anys més tard, ens trobaven pel carrer ens abraçàvem fort i jo deia sempre als meus amics de la vila: “Vàrem patir plegats quan fórem els darrers a l’escola... Per això ens estimam tant”.
Ell va desaparèixer per tornar un bon pagès, mentre jo estudiava de mestre. A deu anys d’exercir l’ensenyança per aquí i per allà, em destinaren a Felanitx i heu de saber i pensar que un dia d’aquell primer setembre a la vila, varen tocar a la porta de la meva aula i, quan vaig obrir, em vaig trobar amb els ulls negres d’en Tòfol que duia de la mà un fillet tan morenet com ell i espavilat ferm. “La directora m’ha dit que, al meu fill Miquel, li toca venir amb tu...” Vaig ser feliç aquell horabaixa. “Aquí no hi ha primers ni darrers, Tòfol -li vaig dir- però està segur que si un dia, pel que sigui, em toca fer una fila o establir preferències qualsevols, el teu fill mai no serà el darrer. Això t’ho jur. Encara que m’hagin de denunciar per fer parts i quarts...”
No va ser necessari cometre cap exclusivisme. En Miquel era llest i valent i va seure sempre on va voler i va tenir els millors amics d’aquell curs. Els anys havien canviat l’escena i els personatges.
Mentre anava veient com el fill d’en Tòfol era feliç al meu costat, dins l’ànima, dins la meva per suposat, s’anava cicatritzant del tot una ferida oberta feia molts d’anys...
Si per casualitat em llegeixes, Tòfol, digués alguna cosa... que fa tant de temps que no xerram plegats, amic meu! De què fa, el teu Miquel? Telefona, tío!
Allà, a ca ses monges, vaig conèixer en Tòfol. Quants d’anys tenia? Cinc o sis, no ho puc dir amb certesa. Jo també devia tenir aquella edat. Ell era un foraviler molt moreno. Més que jo. Pell, cabells i ulls més negres que els meus, que ja n’hi havia. Parlava poc i es portava bé. També jo feia bonda i venia cares les paraules. No érem com en Jaume d’es forn a qui sempre seguit havien de renyar per una cosa o per l’altra.
Aquell any, en Tòfol i jo vàrem ocupar cadires a la mateixa taula blanca. Estàrem junts tot el curs i això va ser una sort. En qüestió d’aprendre devíem ser un desastre tots dos perquè, mirau, una setmana ell era el darrer i l’altra ho era jo. Ens anaren tornant durant deu mesos que semblaren deu segles. Com que érem els darrers, ens tocava estar al darrera de tot, just on la porta d’entrada separava dos mobles plens de petits calaixos on tots els alumnes teníem un caramull d’útils de feina.
Els més espavilats i llests, i per suposat els més guapos, ocupaven les taules de la primera fila, just davant la monja que els dedicava tota mena d’atencions i elogis. Com que érem tan menuts, allò ens feia una mica d’enveja i no pensàvem que un d’ells era nebot d’una de les religioses de la comunitat. Record que tenia un reveixí i com la mestra li posava una agulla de ganxo perquè els seus cabells no es rebel·lessin. Casi cada dia es repetia aquella maternal cerimònia. Al seu costat, hi seia un fill d’un conegut industrial a qui la monja demanava sovint pels seus pares, a veure com els anava i si estaven bons.
Voleu saber per què, dins aquell panorama de desigualtats, en Tòfol i jo arribàrem a ser tan amics? Idò, ni més ni manco, perquè ens va tocar patir plegats. A ell no li anaven gens bé els comptes de restar i a mi era la cal·ligrafia la que em matava a picades. Tenia tan mala lletra que aquells quaderns meus no eren miradors. Un defecte em castigava per damunt tots els altres: no hi havia manera d’escriure la erra majúscula de Roig. Jesús, i que me va costar de molt, aquella lletra. Per què me vàreu dar, mumpare, un llinatge tan mal d’escriure? Les vegades que vaig haver de quedar assegut davant la plagueta el temps dels jocs! I de les dotze a la una! Aquella puta erra no tenia consol.
Un matí, mirant el que feia en Tòfol, em vaig espantar perquè el meu amiguet, esborrant i esborrant una resta que li sortia malament va fer un forat a la fulla. “La monja et renyarà” vaig advertir i ell va tornar vermell del retgiró que duia. Però heu de saber que jo, lluitant amb la punyetera erra, vaig fer una taca de tinta al meu escrit, tan grossa com un escarabat gros. Quan sor X... va veure els nostres desastres ens va penjar els quaderns a les respectives esquenes amb unes agulles tancadores i ens va fer passejar per les sales de les nines grans que se’n varen riure de nosaltres sense pietat i ens feren abaixar els ulls i tornar de mil colors a tots dos, que ens volíem fondre i desaparèixer. Anaven junts i ens daven la mà ben fort mentre aquelles feres bramulaven les seves rialles animades per la professora. Tan dintre de nosaltres ens varen ferir tals demostracions d’espant i de ridiculesa que, un cop al corredor, em vaig aferrar pel coll d’en Tòfol i ell del meu i abraçats així, ben fort, ens varen posar a plorar sense cap consol ni un. La monja ens va voler separar però no va poder. Ni ell ni jo volíem tornar al món que ens acabava de tractar d’aquella manera. La nostra unió era l’única defensa dins aquella mar tan brava.
A partir d’aquell fet, en Tòfol ha estat quelcom de molt important per mi. Sempre que l’he recordat, he sentit una tendra estimació molt especial fins al punt que quan, anys més tard, ens trobaven pel carrer ens abraçàvem fort i jo deia sempre als meus amics de la vila: “Vàrem patir plegats quan fórem els darrers a l’escola... Per això ens estimam tant”.
Ell va desaparèixer per tornar un bon pagès, mentre jo estudiava de mestre. A deu anys d’exercir l’ensenyança per aquí i per allà, em destinaren a Felanitx i heu de saber i pensar que un dia d’aquell primer setembre a la vila, varen tocar a la porta de la meva aula i, quan vaig obrir, em vaig trobar amb els ulls negres d’en Tòfol que duia de la mà un fillet tan morenet com ell i espavilat ferm. “La directora m’ha dit que, al meu fill Miquel, li toca venir amb tu...” Vaig ser feliç aquell horabaixa. “Aquí no hi ha primers ni darrers, Tòfol -li vaig dir- però està segur que si un dia, pel que sigui, em toca fer una fila o establir preferències qualsevols, el teu fill mai no serà el darrer. Això t’ho jur. Encara que m’hagin de denunciar per fer parts i quarts...”
No va ser necessari cometre cap exclusivisme. En Miquel era llest i valent i va seure sempre on va voler i va tenir els millors amics d’aquell curs. Els anys havien canviat l’escena i els personatges.
Mentre anava veient com el fill d’en Tòfol era feliç al meu costat, dins l’ànima, dins la meva per suposat, s’anava cicatritzant del tot una ferida oberta feia molts d’anys...
Si per casualitat em llegeixes, Tòfol, digués alguna cosa... que fa tant de temps que no xerram plegats, amic meu! De què fa, el teu Miquel? Telefona, tío!
dilluns, 21 de juliol del 2008
dijous, 17 de juliol del 2008
Els grafits d'en Pere
Alguna cosa ha canviat dins el món del grafit. Allò que fins fa uns anys era considerat per molts com a gargots que embrutaven els carrers s’ha anat obrint camí dins les galeries d’art, s’ha anat creant un nom i s’ha venut o subhastat per xifres que superen ja els sis zeros.
No sabem la que espera al jove amic felanitxer PERE BOTSMANN BENNASSAR que tan bé ha demostrat la seva originalitat i la seva vàlua a molts d’indrets. El cert és que la seva obra té una força indubtable i una qualitat que el dignifica com artista.
Només per donar una idea del seu caminar dins el món del grafit deix aquí part del que ha plasmat a dos indrets concrets de Portocolom. Un és la caseta de la garriga de sa Punta i l’altre el torrent de ca’s Corso. ---- Compartesc l’autoria de les fotografies amb el meu bon amic i veïnat Jaume qui m’hi va acompanyar i, de fet, me va descobrir les pintures.
No sabem la que espera al jove amic felanitxer PERE BOTSMANN BENNASSAR que tan bé ha demostrat la seva originalitat i la seva vàlua a molts d’indrets. El cert és que la seva obra té una força indubtable i una qualitat que el dignifica com artista.
Només per donar una idea del seu caminar dins el món del grafit deix aquí part del que ha plasmat a dos indrets concrets de Portocolom. Un és la caseta de la garriga de sa Punta i l’altre el torrent de ca’s Corso. ---- Compartesc l’autoria de les fotografies amb el meu bon amic i veïnat Jaume qui m’hi va acompanyar i, de fet, me va descobrir les pintures.
Primera part
Segona part
divendres, 11 de juliol del 2008
DIMECRES, FESTA DEL CARME
Un dia em va passar pel cap que volia ser poeta. Poeta, però només per una estona. I això que l’amic Tomeu m’ha dit sempre: “Alerta a aquells que se posen a fer poesies quan són grans”. Crec que cada pic que m’ho ha dit ha volgut significar que així se poden manifestar els primers cadufos. De tota manera, fer un sol caduf no em marcarà gaire, pens. Me va sortir fa uns anys quan les festes de la Mare de Déu del Carme estaven per arribar.
D’aquí a uns dies, dimecres, tendrà lloc la processó de les barques i, en els versos que segueixen, tothom va mig remull a causa de les ones i el vent. Per aquest motiu, no podien dur altre títol que el de
DIA DEL CARME AMB MAL TEMPS
Puja a la barca, nineta,
que la processó s’acaba!
Saps que m’ha venut la gent?
La Verge s’és marejada!
Els balancins de les aigües,
pobreta..., l’han malmenada.
Arribarem tard, amiga,
que la processó ja acaba!
Diuen que la Mare jeu
damunt les xarxes mullades.
Li bulliràs camamil·la,
til·la, romaní, argelaga,
i ho portaràs al vicari
dins una tassa de plata.
Si la Verge està adormida
que no la desperti encara,
que la son se’n du los mals
que la Puríssima agafa
quan vol fer de marinera
i amb els mariners s’embarca.
diumenge, 29 de juny del 2008
L'autor de la frase
No han trigat massa...
Dos vistants d'aquest blog m'han duit a l'autor de la frase que vaig posar fa un dia o dos. El darrer, anònim, ho va escriure i aclarir així:
La frase que poses és, efectivament, d'un poeta espanyol, Antonio Machado i diu exactament:
"El ojo que ves no es
ojo porque tú lo veas;
es ojo porque te ve."
Gràcies mil..cybers!!
Dos vistants d'aquest blog m'han duit a l'autor de la frase que vaig posar fa un dia o dos. El darrer, anònim, ho va escriure i aclarir així:
La frase que poses és, efectivament, d'un poeta espanyol, Antonio Machado i diu exactament:
"El ojo que ves no es
ojo porque tú lo veas;
es ojo porque te ve."
Gràcies mil..cybers!!
divendres, 27 de juny del 2008
Cercant l'autor d'una frase
Una frase que ve al meu cap per motius que no sé aclarir.
Més que original crec que té un caire poètic i per això sempre he pensat que deu pertànyer a qualque clàssic espanyol. Es curta i diu:
Més que original crec que té un caire poètic i per això sempre he pensat que deu pertànyer a qualque clàssic espanyol. Es curta i diu:
"Los ojos que tu ves son ojos porque te ven"
diumenge, 8 de juny del 2008
La cama felanitxera d'en Gaspar
Fa pocs anys vaig fer nou o deu sortides amb un grup d’excursionistes caminants de Ciutat en el qual anava també una amiga pintora que m’ha ensenyat de millorar. Aquest grup té un director responsable força conegut dins el món cultural que es diu Gaspar Valero. En una altra ocasió, ja vos vaig parlar d’ell perquè és professor d’Història a la universitat i autor de nombroses obres sobre distints aspectes de la nostra illa, entre aquestes una de ben extensa en sis volums titulada “Camins i paisatges”. Ho coneix i ho ha trescat tot.
Me deia, en Gaspar, que la sang, l’ADN i tot aquest qualiportal de la seva persona tenen un cinquanta per cent de felanitxer i que per això ha posat el nom de Segall al seu grup, que, a més de les sortides per tota l’illa, organitza caramulls d’actes on la cultura és el protagonista. Un segall és un nadó de cabra ja desmamat, però que encara no ha acabat de créixer. Nosaltres li deim i escrivim segai. Qui no ha sentit parlar de ca’s Segai a Felanitx?
A moltes sortides, xerrava amb en Gaspar d’aquesta cama tan felanitxera de la qual diu que se sent molt orgullós. Parlàvem d’aquell i d’aquell altre i que darrerament havia mort un parent seu de ca’s Garriguer. Un historiador sempre vol saber més coses de la família i per això em va demanar si n’hi podia aclarir algunes més dels avantpassats de la vila.
Vaig pensar que no em quedaria més remei que fer un poc de Ramon de Firella, cercant per aquí i per allà, però no va esser necessari, perquè el meu amic Toni Mesquida de ca’n Berga em va dir que ell mateix era familiar d’en Gaspar. M’ho serví com dins una palangana i ho vaig tenir tan fàcil que no em va costar res.
El resultat va esser que els padrins de la mare d’en Toni i els padrins del pare d’en Gaspar eren els mateixos. Ell, de ca’s Segai, i ella, Corralera. L’amo en Segai nomia Joan Monserrat i era molt conegut a la pagesia i al poble. D’aquells que els diumenges d’hivern podies trobar per la vila vestit amb calçons de vellut, camisa blanca i guardapits, empatant el diàleg amb altres pagesos i amb mercaders. Feia de carreter per un celler que tenia el pare del metge Pollença. Bona persona, correcte sempre i amb la característica que returava bastant quan parlava.
Ella, sa madona Corralera, nomia Antonina Servera. Era decidida, autoritària, xerradora pels colzes, petita i esquifida de cos; d’aquelles que no s’aturen per res, que ho amollen tot i que canten les quaranta sempre que ho troben oportú.
La casa dels Segai era una de les del carrer de Son Pinar. Un cop mort l’amo en Joan, la seva viuda es va mudar a Sa Creu Nova, on visqué tota sola mentre va tenir bona salut.
A la carretera de Ca’s Concos, passat Son Bennàsser, hi ha una casa que era seva i que encara es diu ca’s Segai. Anant cap en es Port, passat ca’n Perdiu, hi tenien una finca que ara xapa la carretera, amb un garrover al camí que es deia es garrover d’es Segai.
Varen esser gent de bona casta i de bona llavor ja que varen tenir sis fills. Vegeu quins:
La major, na Sebastiana, era la padrina de l’amic Toni. N’Andreu, que era fotògraf i que se’n va anar a retratar per Argentina; va tornar per viure un temps al carrer Nou i va partir altre pic a ballar tangos. Na Maria va esser la padrina d’en Gaspar Valero. En Tomeu, casat amb una filla de ca’n Garinet. En Joan que va morir fent el servici. I n’Antonina, que seria de ca’s Garriguer.
Quasi totes aquestes dades i detalls que vos acab d’escriure de gent i famílies força conegudes a la vila, les vaig apuntar darrera d’una fotografia dels dos Segais vells que em va facilitar la mare d’en Toni. Ell, ben mudat amb americana i corbata i ella, vestida de pagesa amb un mocador negre pel cap, un altre pel cos i un davantal amb retxes.
A més, encara a un paper, hi vaig redactar una anècdota que em va contar madò Catalina de quan sa madona Corralera estava per a morir. Imaginau-la dins el llit respirant amb dificultat entre un gemec i l’altre. A una de les darreres visites, el seu metge li va demanar: “I que teniu que vos fa mal, madoneta?” Ella el va mirar amb uns ulls ben grossos i mig inquiets per contestar després: “Què me fa mal, deis? Idò tot, metge, fora es cul i sa llengo”.
Tota la vida havia estat així de gràfica. Ja vos ho deia més amunt. A mi, em va fer riure aquesta anècdota i supòs que a tots vosaltres també vos ne fa, poc o molt. Però resulta que, quan en Gaspar la va llegir, no va fer menció de res. I jo: “Què no t’ha feta gràcia, això que t’he escrit de sa teva repadrina?”. Ell va dir que sí com que voler dir que res. No vaig entendre aquella fredor de l’historiador. Encara no l’entenc. Però pens que tots els felanitxers que no viuen de seguit dins el poble perden una mica aquell sentit de l’humor tan nostre que fa que de vegades ens qualifiquin de lleterets. Lleterets per fer dues rialles, no per fer mal a ningú. Lleterets de llet sana i pagesa, no com per molts de llocs, que la tenen desnatada o adulterada, com deu esser la que utilitzen per mullar “es barro”, que ara ja no es bescuit, sinó croissants, bollos, donuts, tostadas... i mil porquerietes més.
En Gaspar ve poc per aquí i, per tant, quasi no exerceix de felanitxer. Li haurem de donar quatre lliçons.
Me deia, en Gaspar, que la sang, l’ADN i tot aquest qualiportal de la seva persona tenen un cinquanta per cent de felanitxer i que per això ha posat el nom de Segall al seu grup, que, a més de les sortides per tota l’illa, organitza caramulls d’actes on la cultura és el protagonista. Un segall és un nadó de cabra ja desmamat, però que encara no ha acabat de créixer. Nosaltres li deim i escrivim segai. Qui no ha sentit parlar de ca’s Segai a Felanitx?
A moltes sortides, xerrava amb en Gaspar d’aquesta cama tan felanitxera de la qual diu que se sent molt orgullós. Parlàvem d’aquell i d’aquell altre i que darrerament havia mort un parent seu de ca’s Garriguer. Un historiador sempre vol saber més coses de la família i per això em va demanar si n’hi podia aclarir algunes més dels avantpassats de la vila.
Vaig pensar que no em quedaria més remei que fer un poc de Ramon de Firella, cercant per aquí i per allà, però no va esser necessari, perquè el meu amic Toni Mesquida de ca’n Berga em va dir que ell mateix era familiar d’en Gaspar. M’ho serví com dins una palangana i ho vaig tenir tan fàcil que no em va costar res.
El resultat va esser que els padrins de la mare d’en Toni i els padrins del pare d’en Gaspar eren els mateixos. Ell, de ca’s Segai, i ella, Corralera. L’amo en Segai nomia Joan Monserrat i era molt conegut a la pagesia i al poble. D’aquells que els diumenges d’hivern podies trobar per la vila vestit amb calçons de vellut, camisa blanca i guardapits, empatant el diàleg amb altres pagesos i amb mercaders. Feia de carreter per un celler que tenia el pare del metge Pollença. Bona persona, correcte sempre i amb la característica que returava bastant quan parlava.
Ella, sa madona Corralera, nomia Antonina Servera. Era decidida, autoritària, xerradora pels colzes, petita i esquifida de cos; d’aquelles que no s’aturen per res, que ho amollen tot i que canten les quaranta sempre que ho troben oportú.
La casa dels Segai era una de les del carrer de Son Pinar. Un cop mort l’amo en Joan, la seva viuda es va mudar a Sa Creu Nova, on visqué tota sola mentre va tenir bona salut.
A la carretera de Ca’s Concos, passat Son Bennàsser, hi ha una casa que era seva i que encara es diu ca’s Segai. Anant cap en es Port, passat ca’n Perdiu, hi tenien una finca que ara xapa la carretera, amb un garrover al camí que es deia es garrover d’es Segai.
Varen esser gent de bona casta i de bona llavor ja que varen tenir sis fills. Vegeu quins:
La major, na Sebastiana, era la padrina de l’amic Toni. N’Andreu, que era fotògraf i que se’n va anar a retratar per Argentina; va tornar per viure un temps al carrer Nou i va partir altre pic a ballar tangos. Na Maria va esser la padrina d’en Gaspar Valero. En Tomeu, casat amb una filla de ca’n Garinet. En Joan que va morir fent el servici. I n’Antonina, que seria de ca’s Garriguer.
Quasi totes aquestes dades i detalls que vos acab d’escriure de gent i famílies força conegudes a la vila, les vaig apuntar darrera d’una fotografia dels dos Segais vells que em va facilitar la mare d’en Toni. Ell, ben mudat amb americana i corbata i ella, vestida de pagesa amb un mocador negre pel cap, un altre pel cos i un davantal amb retxes.
A més, encara a un paper, hi vaig redactar una anècdota que em va contar madò Catalina de quan sa madona Corralera estava per a morir. Imaginau-la dins el llit respirant amb dificultat entre un gemec i l’altre. A una de les darreres visites, el seu metge li va demanar: “I que teniu que vos fa mal, madoneta?” Ella el va mirar amb uns ulls ben grossos i mig inquiets per contestar després: “Què me fa mal, deis? Idò tot, metge, fora es cul i sa llengo”.
Tota la vida havia estat així de gràfica. Ja vos ho deia més amunt. A mi, em va fer riure aquesta anècdota i supòs que a tots vosaltres també vos ne fa, poc o molt. Però resulta que, quan en Gaspar la va llegir, no va fer menció de res. I jo: “Què no t’ha feta gràcia, això que t’he escrit de sa teva repadrina?”. Ell va dir que sí com que voler dir que res. No vaig entendre aquella fredor de l’historiador. Encara no l’entenc. Però pens que tots els felanitxers que no viuen de seguit dins el poble perden una mica aquell sentit de l’humor tan nostre que fa que de vegades ens qualifiquin de lleterets. Lleterets per fer dues rialles, no per fer mal a ningú. Lleterets de llet sana i pagesa, no com per molts de llocs, que la tenen desnatada o adulterada, com deu esser la que utilitzen per mullar “es barro”, que ara ja no es bescuit, sinó croissants, bollos, donuts, tostadas... i mil porquerietes més.
En Gaspar ve poc per aquí i, per tant, quasi no exerceix de felanitxer. Li haurem de donar quatre lliçons.
dissabte, 24 de maig del 2008
Miquel Gelabert
El petit clip que segueix, on veim a M. Gelabert a “Ventdelplà”, il·lustra més que cap altra paraula afegida l’escrit que vaig publicar l’altra temporada i que queda a continuació degudament retallat i actualitzat.
Tractaré de ser esquemàtic per no allargar ni avorrir. De les ficcions que veim per la televisió sols parlaré de les anomenades sèries-riu (en alguns casos dites culebrons) per arribar a la figura d’un bon actor. Aquest tipus de novel·les televisives es solen emetre en molts de capítols que augmenten fins que l’audiència d’espectadors toca el dos. “El cor de la ciutat”, per exemple, va pel 1590 i Déu sap si acabarà mai.
Totes les sèries hispanoamericanes emeses fins avui al nostre país, de Mèxic, de Veneçuela i de Colòmbia principalment, són d’una qualitat tan i tan baixa que avergonyeixen : vulgars, absurdes, mal interpretades i mal fetes
Ja camin cap on vull que és TV3 i concretament a “Ventdelplà” els capítols de la qual s’emeten per segona o tercera temporada els vespres dels dilluns i dels dimarts. L’autor és un home del meu temps, possiblement més jove, Josep Maria Benet i Jornet, dramaturg molt conegut mereixedor de premis importants entre els que cal destacar el nacional de literatura dramàtica i el Josep M. Segarra de teatre
“Ventdelplà” és, com vos deia, una imaginació del senyor Benet i Jornet on aquí si, s’hi dedica de forma més seriosa. Conta la història d’un poble i d’una gent. De molta gent perquè el guió quedi obert fins que els espectadors es cansin. Si la realització i els escenaris són encert, més encara ho és la magnifica interpretació de quants d’actors hi intervenen. I aquí arribam a la persona d’un actor que heu de conèixer: Miquel Gelabert qui dona vida a un home senzill i pla.
Nasqué l’any 1954 al carrer Major, just davant s’Editorial. Ca’n Miquel era una casa gran antiga el solar de la qual arribava al carrer de l’Hospici. Ell du el nom del seu padrí, el famós historiador don Miquel Bordoy. En aquell casal fou on s’escrigueren la vida i els miracles de la nostra ciutat i on el futur actor viuria amb els seus pares, don Joan Gelabert i donya Lluïsa Bordoy i els seus germans. Posteriorment, quan es va vendre, la finca es va dividir. Una de les parts l’ocuparia la sastreria Cerdà i l’altra la rellotgeria Major.
En Miquel era un butxac alegre i simpàtic mentre jo cercava premis Nòbel de literartura a les estanteries de s’impremta. Me ve la imatge d’un horabaixa quan sortint de ca seva pegà dos bots i entrà a la llibreria i de com tot d’una se n’anà cap a la mare d’en Tomeu i li digué: “Sabeu si ja ha arribat es Pulgarcito?”. Sa madona Francisca contestà molt amablement al seu veinadet: “Encara no ha passat s’agència, Miquel...” i aquí, sobre el seu semblant, vaig veure per primera vegada la cara d’un còmic, d’un comediant que feia coses amb les mans, amb els ulls i amb la llegua... si bé allò només volgués significar que se moria de ganes de tenir el darrer número del Pulgarcito, que era precís dir a l’agència que no se torbàs tant...
Va partir de ben jove cap a Barcelona on es consagrà com intèrpret dramàtic. Ja de nin es juntava aquí i allà amb altres aficionats amb els que es dedicava a la interpretació de mil personatges, la seva autèntica vocació d’artista. Estudiant de l’Institut del Teatre, durant l’últim curs penjà els exàmens i es plantà amb èxit sobre els escenaris més importants. Ha treballat amb els Aquilinos, el Teatre Lliure, el de Salt, l’Aquelarre, etc. Ha participat en muntatges tan importants com La vida es sueño, Faust amb la Fura dels Baus, La tempestad, Macbeth, etc. De la mà de Mario Gas va pujar als teatres de l’òpera per L’elixir d’amore i Ballo in maschera. Ha fet cinema i televisió (“Iris”, “Temps de silenci”, etc). Fa més de 20 anys que està afincat a Tiana, a la masia de Can Boter...
Vos he escrit això d’avui per si el voleu veure. Amb ell entrareu dins un petit poble i unes terres d’un lloc imaginat on dona vida a un autèntic pagès, bo, sa i feliç que nom Jaume i qui, com molts de pagesos, ha convertit la seva finca en un agroturisme.
Vos assegur i promet que en Miquel ho fa molt bé. De puta mare, com diuen ara.
dijous, 22 de maig del 2008
El transistor i es Regent
LA RÀDIO QUE VA VENIR D'HOLANDA
En el procés de viure i canviar, veim com certes coses poden tenir el seu raconet dins el cor. Arribam a estimar i molt la casa on vivim, les plantes del jardí i no canviaríem per res ell llit on dormin o el balancí on feim la becadeta quan hem dinat. Sens dubte que unes coses són més estimades que les altres. Un dels pocs pics que vaig canviar de cotxe, vaig sentir un grau de reconeixement pel vell R5 que deixava i, sabent que anava a unes mans modestes que el necessitaven, li vaig pegar un copet a la xapa i li vaig dir: “Porta’t bé. Així com t’has portat amb mi”. Deixava sols un enginy de metall, però em vaig imaginar que em contestava mig desencantat de mi: “No et preocupis.. i que et vagi bé a tu amb el nou...”
Una pel·lícula tan deliciosa com Memòries d’Àfrica s’obri amb la veu delectable de la protagonista dient “Jo, una vegada, vaig tenir una granja a Àfrica del Sud...” i ho diu com qui no diu res, com que dir “Tenia un mocador blau” o “Ahir vàrem sopar de pa amb talec torrat”. Però l’encís de la veu traeix la simplicitat quasi insensible que ella, en aquell moment, vol donar al relat que comença a contar i que, a poc a poc, ens descobreix com devia haver estimat aquella granja africana.
Avui voldria parlar d’una cosa tan elemental i simple com és un receptor de ràdio i havia d’haver començat com la protagonista de la pel·lícula dient “Jo, fa uns anys, vaig tenir una ràdio que em dugueren d’Holanda...” Era una ràdio que sonava, i que sona encara, amb una fidelitat i transparència tals que ara, quan el progrés del so ha estat tan magnífic amb les digitalitzacions i altres avenços tècnics, faria un bon paper enmig de l’estèreo, els megabass i les quadrifonies.
Hauríeu d’haver sentit con se’n desfeia, el meu receptor, amb els violins de Bach i de Paganini, els pianos de Chopin i de Schubert, les trompetes de Telemann i de Torelli, les percussions de Bela Bàrtok i de Varèse. Era una ràdio per presumir-ne. De bon de veres! El progrés va dur altres receptors a ca nostra: un al menjador, un segon, amb rellotge, per a la tauleta de nit, i un altre a la cuina. Tots més moderns, més estètics, més elegants i presumits però cap no arribà mai a la sola de les sabates de la ja vella i estimada ràdio d’Holanda.
Era un temps en què don Gabriel Rebassa, es Regent, i jo parlàvem sovint de música. Ell n’escoltava molta. Coincidíem amb els romàntics, l´òpera i el renaixement, però era el Barroc el qui ens matava el porc en divendres. Jesús i que en sentíem de música del Barroc!
Després d’haver passat anys a la rectoria, don Gabriel es va tèmer que el tren que l’havia de dur on era el seu germà Pere venia a poc a poc, però arribava ja per devers Canteres i ell, molt discretament, va fer la maleta i es va mudar a la residència-hospital amb els vellets i les monges de la Caritat. Allà el vaig poder visitar unes poques vegades. La primera, dins una habitació blanca i nua que, de buida, feia fred. “Aquí vos falta una ràdio que umpli això de música. Vos ne duré una que em varen dur d’Holanda”, li vaig dir i ell va somriure i va contestar: “Tens raó, Toni. Aquí hi fa falta música”. Se va sorprendre, com tothom, que aquell receptor sonàs tan bé i va comentar que se sentia tan clar perquè, a dins, hi devia haver un dimoni boiet que sempre seguit espolsava i feia dissabte.
Quan es Regent va haver pujat en el tren del qual vos he parlat, poc temps després, un resident de l’hospital tocava a ca nostra i deia: “De part de la mare superiora, aquí teniu la ràdio que vàreu deixar a don Gabriel. M’ha dit que moltes de gràcies!”. Tornava el receptor que feia fer el ridícul al progrés. Aquells mesos va sonar sempre a ca nostra i els altres aparells quedaren mig oblidats i morts d’enveja, però un dia vaig pensar que allò era tenir-ne massa, de ràdios, i li vaig dir: “Hauràs de partir altra vegada... no és aquest el teu lloc. Tu has agafat el camí de la dignitat i et cercaré un indret on el puguis continuar.”
Mirau si en deu tenir d’anys la vella ràdio i encara canta com els àngels. L’altre dia me’n varen arribar noves. A cert taller on un grup de quinze o setze discapacitats i disminuïts psíquics fan, a la seva manera, obres d’art i d’artesania, la meva ràdio hi posa la música més bella del món. Quan em digueren que encara cantava tan bé li vaig enviar, dins mi mateix, el meu darrer pensament: “Tu ets filla de la intel·ligència i del miracle!”
En el procés de viure i canviar, veim com certes coses poden tenir el seu raconet dins el cor. Arribam a estimar i molt la casa on vivim, les plantes del jardí i no canviaríem per res ell llit on dormin o el balancí on feim la becadeta quan hem dinat. Sens dubte que unes coses són més estimades que les altres. Un dels pocs pics que vaig canviar de cotxe, vaig sentir un grau de reconeixement pel vell R5 que deixava i, sabent que anava a unes mans modestes que el necessitaven, li vaig pegar un copet a la xapa i li vaig dir: “Porta’t bé. Així com t’has portat amb mi”. Deixava sols un enginy de metall, però em vaig imaginar que em contestava mig desencantat de mi: “No et preocupis.. i que et vagi bé a tu amb el nou...”
Una pel·lícula tan deliciosa com Memòries d’Àfrica s’obri amb la veu delectable de la protagonista dient “Jo, una vegada, vaig tenir una granja a Àfrica del Sud...” i ho diu com qui no diu res, com que dir “Tenia un mocador blau” o “Ahir vàrem sopar de pa amb talec torrat”. Però l’encís de la veu traeix la simplicitat quasi insensible que ella, en aquell moment, vol donar al relat que comença a contar i que, a poc a poc, ens descobreix com devia haver estimat aquella granja africana.
Avui voldria parlar d’una cosa tan elemental i simple com és un receptor de ràdio i havia d’haver començat com la protagonista de la pel·lícula dient “Jo, fa uns anys, vaig tenir una ràdio que em dugueren d’Holanda...” Era una ràdio que sonava, i que sona encara, amb una fidelitat i transparència tals que ara, quan el progrés del so ha estat tan magnífic amb les digitalitzacions i altres avenços tècnics, faria un bon paper enmig de l’estèreo, els megabass i les quadrifonies.
Hauríeu d’haver sentit con se’n desfeia, el meu receptor, amb els violins de Bach i de Paganini, els pianos de Chopin i de Schubert, les trompetes de Telemann i de Torelli, les percussions de Bela Bàrtok i de Varèse. Era una ràdio per presumir-ne. De bon de veres! El progrés va dur altres receptors a ca nostra: un al menjador, un segon, amb rellotge, per a la tauleta de nit, i un altre a la cuina. Tots més moderns, més estètics, més elegants i presumits però cap no arribà mai a la sola de les sabates de la ja vella i estimada ràdio d’Holanda.
Era un temps en què don Gabriel Rebassa, es Regent, i jo parlàvem sovint de música. Ell n’escoltava molta. Coincidíem amb els romàntics, l´òpera i el renaixement, però era el Barroc el qui ens matava el porc en divendres. Jesús i que en sentíem de música del Barroc!
Després d’haver passat anys a la rectoria, don Gabriel es va tèmer que el tren que l’havia de dur on era el seu germà Pere venia a poc a poc, però arribava ja per devers Canteres i ell, molt discretament, va fer la maleta i es va mudar a la residència-hospital amb els vellets i les monges de la Caritat. Allà el vaig poder visitar unes poques vegades. La primera, dins una habitació blanca i nua que, de buida, feia fred. “Aquí vos falta una ràdio que umpli això de música. Vos ne duré una que em varen dur d’Holanda”, li vaig dir i ell va somriure i va contestar: “Tens raó, Toni. Aquí hi fa falta música”. Se va sorprendre, com tothom, que aquell receptor sonàs tan bé i va comentar que se sentia tan clar perquè, a dins, hi devia haver un dimoni boiet que sempre seguit espolsava i feia dissabte.
Quan es Regent va haver pujat en el tren del qual vos he parlat, poc temps després, un resident de l’hospital tocava a ca nostra i deia: “De part de la mare superiora, aquí teniu la ràdio que vàreu deixar a don Gabriel. M’ha dit que moltes de gràcies!”. Tornava el receptor que feia fer el ridícul al progrés. Aquells mesos va sonar sempre a ca nostra i els altres aparells quedaren mig oblidats i morts d’enveja, però un dia vaig pensar que allò era tenir-ne massa, de ràdios, i li vaig dir: “Hauràs de partir altra vegada... no és aquest el teu lloc. Tu has agafat el camí de la dignitat i et cercaré un indret on el puguis continuar.”
Mirau si en deu tenir d’anys la vella ràdio i encara canta com els àngels. L’altre dia me’n varen arribar noves. A cert taller on un grup de quinze o setze discapacitats i disminuïts psíquics fan, a la seva manera, obres d’art i d’artesania, la meva ràdio hi posa la música més bella del món. Quan em digueren que encara cantava tan bé li vaig enviar, dins mi mateix, el meu darrer pensament: “Tu ets filla de la intel·ligència i del miracle!”
divendres, 16 de maig del 2008
Entrevista
Sempre són sinceres i interessants les obres i les manifestacions de Jaume Santandreu. Aquí deix una recent entrevista amb ell emesa per IB3tv.
divendres, 9 de maig del 2008
Arbres felanirxers
Si la gent fa cara d’ecce homo perquè va estressada per culpa de les presses que tothom du per les feines que mai no s’acaben, els arbres encara en fan més, de mala cara, per distinta causa. L’altre dia me mirava una tuia que havia sembrada fa anys i vaig acabar per dir- li: “Què punyetes et passa?”. Però jo ja sé bé què li passa. Li passa que no ha plogut ni gota i fa un any que ella demana aigua desesperadament. Ara ja ha acabat els menuts, els grossos i la plorera. Torna groga i clara. Com en diríem, d’una planta que fa tan poca planta?
Els arbres es van morint de set perquè aquesta terra nostra va perdent equilibris i canviant cicles desordenadament i no puc imaginar quina culpa en tenen, els arbres, dels desastres que feim els humans. Són éssers tan comuns que sols tenen el seu nom genèric: pi, figuera, albercoquer, ullastre... No sé de cap arbre que dugui el nom de Pep, Joan, Carme o Maria Antònia. Però sí que sé d’uns arbres determinats que tenen certa personalitat i la gent els coneix i els té una veritable consideració. Dins el poble mateix, l’arbre de pisos de can Tacó ha estat un monument d’art colpit per la pluja, els vents i la llum. Incorporat des de quan no es va poder aturar de créixer al paisatge de sa Font, l’ha feta tornar més airosa. He repassat les meves aquarel·les i a quatre d’aquestes hi és, i ara no sabria pintar sa Font sense l’arbre. Ha mort. Ha mort per una festa de bull i foc d’un vespre. Ell, que havia trigat tants d’anys per adquirir tanta esveltesa. Ara ens faltarà i la plaça se’n ressentirà. Si el dia de demà les meves pintures tornen a cap exposició, seran una mentida. Quatre mentides que no vull esborrar ni desfer per res.
El lledoner del pati de Sant Alfons deu conèixer més nins que els mestres i que els frares. Deu saber de rosaris i vespres solemnes, deu ensumar encens i sentir les olors de caixa vella dels confessionaris.
La figuera del campanar de l’església de Sant Miquel no havia estat mai tan petita. Estén els peus dins les pedres i mira el poble. Un dia vaig escriure un conte que he perdut on la figuera havia tornat sorda de tan fort com sentia les campanes. No va poder resistir els tocs de n’Eloi i els de les seves germanes. Quin ocell o quin vent havia deixat llavor tan forta allà dalt perquè s’hi fes un arbre tan noble i tan resistent. Pel digne lloc on va establir la seva residència, deu esser una figuera de coll de dama o de la senyora. D’una senyora que, com la Regenta de Clarín, es devia confessar amb el vicari més jove de la Parròquia.
Hi deu haver encara un garrover a mitjan carretera de Campos, on la gent de foravila hi esperava la galera que els duia a altres pobles, i mumare contava que un dia va anar a la seva ombra per veure passar el primer cotxe que va venir a Felanitx i que, segons ella, va dur la Infanta al nostre poble. “Saps què vàrem veure? –me va dir–. Idò un caramull de pols com un nigul i no res més”.
A la carretera del Port, abans d’arribar a Can Perdiu, a Sa Carrotja, just allà on parteix el camí que va cap a Son Durí, hi ha un altre garrover mig jubilat del qual sols en queda una soca mal feta i quatre rames vestides de qualsevol manera: el garrover de la salve. L’oració era el peatge que tots retíem a la Mare de Déu de Sant Salvador quan passàvem per davant aquell arbre que deu marcar la recta més curta que es pot traçar des del camí del port al santuari. Li deuen mancar les salves d’abans, al vell garrover, i per això està tan acabat i trist com un padrí piadós quan veu com els seus néts no en volen sentir parlar més, de marededéus.
I per acabar, arribant ja al Port, una mica de memòria per un altre dels arbres més coneguts dels felanitxers: un pi gran i gentil, cosí llunyà i menor d’aquell que a Formentor va inspirar cançons a Costa i Llobera. Al nostre pi, perquè estava a un revolt on cotxes, carruatges i motos aixecaven la terra mil vegades repassada per les llantes i els pneumàtics, li deien el pi de sa pols, on la mirada cap al Port és ampla i la panoràmica es mostra neta. On es veuen els raigs del sol i les bellumes del mar fent escambrins entre la costa i l’horitzó. Eren uns anys en què la gent es passejava a peu per la carretera de l’entrada del port. Algunes vegades els joves d’una colla o els d’una altra decidien fer la volta més llarga i arribaven fins al pi de sa pols. Així també ho varen voler fer unes senyores amb aires postcolombins, tan felanitxeres com en Tià Xoriguer però que, per residir a los Madriles, les se donaven de parlar bé el castellà i si no, vegeu com una d’elles va fer la proposta de la volta llarga a les seves amigues d’aquesta manera: “Podríamos llegar hasta el pino del polvo”. Pols, senyora i no polvo, que amb aquest darrer nom cal tenir esment. Pobre arbre que, per tenir els dos sexes, es fecundava a ell mateix! Haver de sentir com la crème de l’alta societat li posava malnoms que no mereixia!
Els arbres es van morint de set perquè aquesta terra nostra va perdent equilibris i canviant cicles desordenadament i no puc imaginar quina culpa en tenen, els arbres, dels desastres que feim els humans. Són éssers tan comuns que sols tenen el seu nom genèric: pi, figuera, albercoquer, ullastre... No sé de cap arbre que dugui el nom de Pep, Joan, Carme o Maria Antònia. Però sí que sé d’uns arbres determinats que tenen certa personalitat i la gent els coneix i els té una veritable consideració. Dins el poble mateix, l’arbre de pisos de can Tacó ha estat un monument d’art colpit per la pluja, els vents i la llum. Incorporat des de quan no es va poder aturar de créixer al paisatge de sa Font, l’ha feta tornar més airosa. He repassat les meves aquarel·les i a quatre d’aquestes hi és, i ara no sabria pintar sa Font sense l’arbre. Ha mort. Ha mort per una festa de bull i foc d’un vespre. Ell, que havia trigat tants d’anys per adquirir tanta esveltesa. Ara ens faltarà i la plaça se’n ressentirà. Si el dia de demà les meves pintures tornen a cap exposició, seran una mentida. Quatre mentides que no vull esborrar ni desfer per res.
El lledoner del pati de Sant Alfons deu conèixer més nins que els mestres i que els frares. Deu saber de rosaris i vespres solemnes, deu ensumar encens i sentir les olors de caixa vella dels confessionaris.
La figuera del campanar de l’església de Sant Miquel no havia estat mai tan petita. Estén els peus dins les pedres i mira el poble. Un dia vaig escriure un conte que he perdut on la figuera havia tornat sorda de tan fort com sentia les campanes. No va poder resistir els tocs de n’Eloi i els de les seves germanes. Quin ocell o quin vent havia deixat llavor tan forta allà dalt perquè s’hi fes un arbre tan noble i tan resistent. Pel digne lloc on va establir la seva residència, deu esser una figuera de coll de dama o de la senyora. D’una senyora que, com la Regenta de Clarín, es devia confessar amb el vicari més jove de la Parròquia.
Hi deu haver encara un garrover a mitjan carretera de Campos, on la gent de foravila hi esperava la galera que els duia a altres pobles, i mumare contava que un dia va anar a la seva ombra per veure passar el primer cotxe que va venir a Felanitx i que, segons ella, va dur la Infanta al nostre poble. “Saps què vàrem veure? –me va dir–. Idò un caramull de pols com un nigul i no res més”.
A la carretera del Port, abans d’arribar a Can Perdiu, a Sa Carrotja, just allà on parteix el camí que va cap a Son Durí, hi ha un altre garrover mig jubilat del qual sols en queda una soca mal feta i quatre rames vestides de qualsevol manera: el garrover de la salve. L’oració era el peatge que tots retíem a la Mare de Déu de Sant Salvador quan passàvem per davant aquell arbre que deu marcar la recta més curta que es pot traçar des del camí del port al santuari. Li deuen mancar les salves d’abans, al vell garrover, i per això està tan acabat i trist com un padrí piadós quan veu com els seus néts no en volen sentir parlar més, de marededéus.
I per acabar, arribant ja al Port, una mica de memòria per un altre dels arbres més coneguts dels felanitxers: un pi gran i gentil, cosí llunyà i menor d’aquell que a Formentor va inspirar cançons a Costa i Llobera. Al nostre pi, perquè estava a un revolt on cotxes, carruatges i motos aixecaven la terra mil vegades repassada per les llantes i els pneumàtics, li deien el pi de sa pols, on la mirada cap al Port és ampla i la panoràmica es mostra neta. On es veuen els raigs del sol i les bellumes del mar fent escambrins entre la costa i l’horitzó. Eren uns anys en què la gent es passejava a peu per la carretera de l’entrada del port. Algunes vegades els joves d’una colla o els d’una altra decidien fer la volta més llarga i arribaven fins al pi de sa pols. Així també ho varen voler fer unes senyores amb aires postcolombins, tan felanitxeres com en Tià Xoriguer però que, per residir a los Madriles, les se donaven de parlar bé el castellà i si no, vegeu com una d’elles va fer la proposta de la volta llarga a les seves amigues d’aquesta manera: “Podríamos llegar hasta el pino del polvo”. Pols, senyora i no polvo, que amb aquest darrer nom cal tenir esment. Pobre arbre que, per tenir els dos sexes, es fecundava a ell mateix! Haver de sentir com la crème de l’alta societat li posava malnoms que no mereixia!
dilluns, 5 de maig del 2008
Comentari a "El dia més feliç"
A propòsit de l’escrit “El dia més feliç”, publicat aquí dia 13 d’abril, he rebut una carta-email de l'amic Vicenç, de Santanyí, que vull incloure al blog. L’acompany amb aquesta aquarel·la que mostra un racò del seu poble amb l’ésglesia com element més destacat de la pintura.
Hola Toni: He llegit el teu Blog i m'ha recordat moltes coses de quan era nin i ara, sobre allò, te vull fer un comentari.
Una cadernera(carduelis carduelis) és un aucell que tota la vida l'he vist a ca nostra. Quan era nin posava una gàbia enganadora que en un departament tenia una posteta que hi aferrava pinyons en pasteta i en un altre compartiment hi posava una caderna mascle per fer de reclam i atreure a les altres; la solia posar damunt una enremada de pi que hi havia a moltes cases dins el corral i quan n'agafava una si era vella la amollava doncs se solien morir engabiades, només deixava les joves i les teniem una partida d'anys. El seu posat i el seu cant m'agradem molt però.... un temps a Sa Cala venien esbarts de caderneres i sobre tot si aquell anys havien sortit molts de cards i ara si qualque dia en veus dues o tres és molt. Jo fa uns mesos que sa que tenia es va morir i per trobar-ne una altre esperaré l'estiu i no sé si en podré aconseguir cap doncs ara estan protegides i no es venen com abans. Qualque horabixa si en sent cantar alguna a uns pins que hi ha devora ca nostra l'esolt i m'alegre un poc l'esperit.
La que has pintada està molt bé i m'ha recordat que els nins que venien de la Península les deien "colorines" de tants de colors i matisos que té.
I el dia més feliç de la meva vida, tampoc no va ser del dia la meva Primera Comunió encara que com tu dius ens ho volien ficar dins el cap. La postguerra feia estralls i no hi havia cap dobler enlloc, el manco dins ca nostra. Mu mare me conta que un dia vàrem anar a Palma a comprar-me les coses per combregar, el vestit (de marino), les sebates, els calcetins, els guants i tot el que haviem de menester. De mil pesetes n'hi varen sobrar, just are que no pots sortir de ca teva ni ja hi ha pesetes. Te diré que el record que me va donar el rector dur la data de 30 de març de 1950, tenia set anys just just.
Dels recordatoris de mà, sé que els vàrem encarregar però va arribar el dia i l'agència, que els havia de dur, ens va donar la noticia que els havia perduts i me vaig quedar sense i sobre tot davant els meus companys de l'escola que el posaven com un punt del "grado"i era s'únic que no en tenia per més "burla i afronta" com diu encara mumare.
Dels regals record una capsa de pintures "Alpino" i una maquineta de fer punta que era de ferro i era com un canó com els dels soldats peró molt petita. Del refresc? Poques coses record, hi devia haver els familiars més imprescindibles. Del retrat no record quan el vàrem fer peró el tenc i dins un guarda-robes mu mare guarda "sa marinera" d'aquell dia que tampoc va ser el dia més feliç de la meva vida perquè els set anys en aquell temps encara no havíem sortits de l'ou.
Just ara he obert el correu i he vist el video d'un senyor molt estressat que reacciona d'una manera molt violenta.
També he vist que has obert un altre blog per les teves aquerl·les i que poc a poc les hi aniràs ficant totes.
Perdona el sermó però m’ha agradat recordar-ho encara que sigui un passat que mai tornarà. Adéu.
Una cadernera(carduelis carduelis) és un aucell que tota la vida l'he vist a ca nostra. Quan era nin posava una gàbia enganadora que en un departament tenia una posteta que hi aferrava pinyons en pasteta i en un altre compartiment hi posava una caderna mascle per fer de reclam i atreure a les altres; la solia posar damunt una enremada de pi que hi havia a moltes cases dins el corral i quan n'agafava una si era vella la amollava doncs se solien morir engabiades, només deixava les joves i les teniem una partida d'anys. El seu posat i el seu cant m'agradem molt però.... un temps a Sa Cala venien esbarts de caderneres i sobre tot si aquell anys havien sortit molts de cards i ara si qualque dia en veus dues o tres és molt. Jo fa uns mesos que sa que tenia es va morir i per trobar-ne una altre esperaré l'estiu i no sé si en podré aconseguir cap doncs ara estan protegides i no es venen com abans. Qualque horabixa si en sent cantar alguna a uns pins que hi ha devora ca nostra l'esolt i m'alegre un poc l'esperit.
La que has pintada està molt bé i m'ha recordat que els nins que venien de la Península les deien "colorines" de tants de colors i matisos que té.
I el dia més feliç de la meva vida, tampoc no va ser del dia la meva Primera Comunió encara que com tu dius ens ho volien ficar dins el cap. La postguerra feia estralls i no hi havia cap dobler enlloc, el manco dins ca nostra. Mu mare me conta que un dia vàrem anar a Palma a comprar-me les coses per combregar, el vestit (de marino), les sebates, els calcetins, els guants i tot el que haviem de menester. De mil pesetes n'hi varen sobrar, just are que no pots sortir de ca teva ni ja hi ha pesetes. Te diré que el record que me va donar el rector dur la data de 30 de març de 1950, tenia set anys just just.
Dels recordatoris de mà, sé que els vàrem encarregar però va arribar el dia i l'agència, que els havia de dur, ens va donar la noticia que els havia perduts i me vaig quedar sense i sobre tot davant els meus companys de l'escola que el posaven com un punt del "grado"i era s'únic que no en tenia per més "burla i afronta" com diu encara mumare.
Dels regals record una capsa de pintures "Alpino" i una maquineta de fer punta que era de ferro i era com un canó com els dels soldats peró molt petita. Del refresc? Poques coses record, hi devia haver els familiars més imprescindibles. Del retrat no record quan el vàrem fer peró el tenc i dins un guarda-robes mu mare guarda "sa marinera" d'aquell dia que tampoc va ser el dia més feliç de la meva vida perquè els set anys en aquell temps encara no havíem sortits de l'ou.
Just ara he obert el correu i he vist el video d'un senyor molt estressat que reacciona d'una manera molt violenta.
També he vist que has obert un altre blog per les teves aquerl·les i que poc a poc les hi aniràs ficant totes.
Perdona el sermó però m’ha agradat recordar-ho encara que sigui un passat que mai tornarà. Adéu.
dimecres, 30 d’abril del 2008
Petit comentari de Pep Grimalt
Sobre el tema de la música de l'himne a la Mare de Déu de Sant Salvador, m'escriu unes retxes l'amic Pep. Valen la pena i aquí les deix:
Vaig intentar fer un comentari sobre la música de l’himne a la Mare de Déu de Sant Salvador, però no acab de sebre manejar bé això del blog. Ja me’n mostraràs a l’estiu. Només volia dir que quan estava a La Salle, cantàvem una cançó religiosa, amb la lletra en castellà naturalment, de la qual només record un tros (“Cristo Jesús, te lo juramos, tu serás siempre nuestro rey”), justament amb aquesta mateixa música. Això diu ben clar que no la varen compondre llavors, sinó que deu esser una d’aquestes músiques comodí que fan servir per lletres diverses, com també passa amb la de “On va Bernadeta de ca’s Moliner. Se’n va a cercar llenya....” que és la mateixa de “Damunt el Calvari, morireu per mi...”
Vaig intentar fer un comentari sobre la música de l’himne a la Mare de Déu de Sant Salvador, però no acab de sebre manejar bé això del blog. Ja me’n mostraràs a l’estiu. Només volia dir que quan estava a La Salle, cantàvem una cançó religiosa, amb la lletra en castellà naturalment, de la qual només record un tros (“Cristo Jesús, te lo juramos, tu serás siempre nuestro rey”), justament amb aquesta mateixa música. Això diu ben clar que no la varen compondre llavors, sinó que deu esser una d’aquestes músiques comodí que fan servir per lletres diverses, com també passa amb la de “On va Bernadeta de ca’s Moliner. Se’n va a cercar llenya....” que és la mateixa de “Damunt el Calvari, morireu per mi...”
divendres, 25 d’abril del 2008
"Avril"
Un blog personal com aquest meu és per tot: per el que un pensa, pel que veu, pel que sent, pel que llegeix... Així que avui vull contar que, com que som de dormida breu, cap allà les 4 del matí, més deixondit que mai, m’he dedicat a veure una de les pel·lícules que vaig baixant d’Internet. Li ha tocat a AVRIL, obra francesa del 2006, estrenada a Espanya el juny de 2007. En realitat no sabia ben bé el que anava a veure. M’ha encantat. Senzilla, sòlida, un preciós cant a la llibertat que comença en un convent de monges, ancestral i tancat a tot, i que pren llavors cap o un món obert, net, lluminós i sobretot humà. Dins la depriment panoràmica del cinema actual ple de monstres, accions desmesurades, violències de tot tipus, brutor i bregues, AVRIL és una alenada d’aire pur que te renta una mica l’esperit i et fa pensar que la gent no és por tot arreu tan cruel ni dolenta. La puresa quasi ingènua de la cinta és el que li dóna l’encant que la caracteritza. L’aconsell de veres als amics.
dissabte, 19 d’abril del 2008
Neix un nou blog
Aquest serà el blog de les meves aquarel·les, sense comentaris ni altres paraules. Només les imatges que aniré pujant a raó d'una cada dia fins arribar als treballs actuals. Va pels amics i per mi mateix que així tendré fàcil memòria del que he anat fent.
Podeu accedir-hi fent clic aqui: http://roigpintures.blogspot.com/
dilluns, 14 d’abril del 2008
La cadernera i la felicitat
Mirau... crec molt en Déu però estic lluny de totes les religions perquè el presenten com volen i li fan dir el que troben.
L’escrit que vos deix avui és només una mostra de com, de nin, m’estaven ficant dins el cap idees que mai em varen convèncer. Cap el final veureu com cert dia una petita cadernera em va salvar la jornada. I com que a l’ocellet li devia alguna gratitud l’he pintat tan bé com he sabut que no és molt. Les coses senzilles, com les caderneres per exemple, són més importants que tot allò que alguns ens han volgut vendre per moltes catedrals que hagin aixecat arreu del món.
L’escrit que vos deix avui és només una mostra de com, de nin, m’estaven ficant dins el cap idees que mai em varen convèncer. Cap el final veureu com cert dia una petita cadernera em va salvar la jornada. I com que a l’ocellet li devia alguna gratitud l’he pintat tan bé com he sabut que no és molt. Les coses senzilles, com les caderneres per exemple, són més importants que tot allò que alguns ens han volgut vendre per moltes catedrals que hagin aixecat arreu del món.
El dia més feliç
Vos heu aturat mai a pensar quin ha estat el dia més feliç de la vostra vida? Pot esser que, per a uns, sigui aquell en què vàreu conèixer la vostra costella. Per a altres, quan els va néixer el primer fill. Per als qui se pensaven tenir càncer, quan varen arribar els resultats de l’anàlisi que deixaven ben clar que aquell tumor que feia tan mala cara era un inofensiu depòsit de calç.
Quan jo anava pels set o vuit anys, les meves monges ho tenien prou clar: el dia més feliç de la vida de tothom era el de la primera comunió. Com podia no esser-ho si el Bonjesuset entrava per primera vegada dins nosaltres i ho omplia tot de felicitat i de puresa? Posaven tan d’amor, fe i ingenuïtat aquelles donetes dins totes les seves explicacions doctrinals que un se va arribar a convèncer que la primera comunió que estava a punt d’arribar seria més important que la vida mateixa. Per a tal esdeveniment, calia preparar una gran festa on no hi faltàs res: regals, pastissos i xocolata. “Digau als vostres pares que preparin moltes taules plenes de flors per als convidats ja que serà el dia més feliç de la vostra vida. Repicaran les campanes. Quan s’obrin les portes de la parròquia, s’obriran totes les flors del camp, els ocells no pararan de cantar. Davallaran els àngels i els arcàngels i el sol lluirà més que mai. Perquè el dia és tan gran, tots els nins i nines que fareu la primera comunió anireu tan ben vestits i pentinats. El Bonjesuset de Praga entrarà dins cadascun dels vostres cors, que rebentaran de felicitat”.
Calia haver-se preparat amb temps per a aquell esdeveniment, aprendre de memòria les oracions i saber totes les respostes del catecisme amb aquella pregunta grossa, on s’especificava que moltes eren les causes que modificaven les espècies del pecat, perquè, si allò que un havia robat era poc, el pecat era venial, però si allò que havia robat era molt, el pecat era mortal... Més tard aprendríem que el fet impúdic de tocar-se la tiuleta seria sempre pecat mortal.
Jo esperava, com deien les monges, que els cosins i els amics vendrien a ca nostra i me farien molts de regals i somiava amb una ploma estilogràfica d’aquelles de bufeta que no havien de mullar mai dins els tinters... Però vegeu com va transcórrer tota aquella història del dia més desitjat.
Eren uns anys en què els meus pares havien pres consciència que no s’havia de tudar una pesseta i que l’austeritat era una eina precisa i obligatòria per esculpir el temps i els homes, quan l’abundància sols fou privilegi d’uns pocs que, per suposat, no érem nosaltres. Mumare va aconseguir manllevar una mudada de mariner de l’armada que me quedava pesta. No sé si hagués estat millor anar vestit de torero. Me venia ampla de pertot. Jo havia tengut la cucurutxa de petitó i, com que pujava molt magre, els calçons me ploraven que era gros. Perquè omplís una mica aquella jaqueta generosa, me varen cosir dues tovalloles al mariol·lo. Tampoc no eren meves les sabates de xarol, ni el missal de tapes de nacre, ni el rosari, ni els guants blancs. Crec que l’única cosa pròpia que duia visible damunt la meva magror eren els calcetins. Mal pintava el panorama perquè aquell fos el dia més feliç de la meva vida.
Vos heu aturat mai a pensar quin ha estat el dia més feliç de la vostra vida? Pot esser que, per a uns, sigui aquell en què vàreu conèixer la vostra costella. Per a altres, quan els va néixer el primer fill. Per als qui se pensaven tenir càncer, quan varen arribar els resultats de l’anàlisi que deixaven ben clar que aquell tumor que feia tan mala cara era un inofensiu depòsit de calç.
Quan jo anava pels set o vuit anys, les meves monges ho tenien prou clar: el dia més feliç de la vida de tothom era el de la primera comunió. Com podia no esser-ho si el Bonjesuset entrava per primera vegada dins nosaltres i ho omplia tot de felicitat i de puresa? Posaven tan d’amor, fe i ingenuïtat aquelles donetes dins totes les seves explicacions doctrinals que un se va arribar a convèncer que la primera comunió que estava a punt d’arribar seria més important que la vida mateixa. Per a tal esdeveniment, calia preparar una gran festa on no hi faltàs res: regals, pastissos i xocolata. “Digau als vostres pares que preparin moltes taules plenes de flors per als convidats ja que serà el dia més feliç de la vostra vida. Repicaran les campanes. Quan s’obrin les portes de la parròquia, s’obriran totes les flors del camp, els ocells no pararan de cantar. Davallaran els àngels i els arcàngels i el sol lluirà més que mai. Perquè el dia és tan gran, tots els nins i nines que fareu la primera comunió anireu tan ben vestits i pentinats. El Bonjesuset de Praga entrarà dins cadascun dels vostres cors, que rebentaran de felicitat”.
Calia haver-se preparat amb temps per a aquell esdeveniment, aprendre de memòria les oracions i saber totes les respostes del catecisme amb aquella pregunta grossa, on s’especificava que moltes eren les causes que modificaven les espècies del pecat, perquè, si allò que un havia robat era poc, el pecat era venial, però si allò que havia robat era molt, el pecat era mortal... Més tard aprendríem que el fet impúdic de tocar-se la tiuleta seria sempre pecat mortal.
Jo esperava, com deien les monges, que els cosins i els amics vendrien a ca nostra i me farien molts de regals i somiava amb una ploma estilogràfica d’aquelles de bufeta que no havien de mullar mai dins els tinters... Però vegeu com va transcórrer tota aquella història del dia més desitjat.
Eren uns anys en què els meus pares havien pres consciència que no s’havia de tudar una pesseta i que l’austeritat era una eina precisa i obligatòria per esculpir el temps i els homes, quan l’abundància sols fou privilegi d’uns pocs que, per suposat, no érem nosaltres. Mumare va aconseguir manllevar una mudada de mariner de l’armada que me quedava pesta. No sé si hagués estat millor anar vestit de torero. Me venia ampla de pertot. Jo havia tengut la cucurutxa de petitó i, com que pujava molt magre, els calçons me ploraven que era gros. Perquè omplís una mica aquella jaqueta generosa, me varen cosir dues tovalloles al mariol·lo. Tampoc no eren meves les sabates de xarol, ni el missal de tapes de nacre, ni el rosari, ni els guants blancs. Crec que l’única cosa pròpia que duia visible damunt la meva magror eren els calcetins. Mal pintava el panorama perquè aquell fos el dia més feliç de la meva vida.
Quan partirem caminant des del convent de les monges cap a la parròquia, vaig procurar anar mig dissimuladet entre els qui duien medalles, anells i altres joies com eren aquelles creus pectorals de bisbe que molts lluïen satisfets i gojosos.
Durant la cerimònia, alguns d’entre els més plantats varen pujar al presbiteri per recitar una mena de manifests de fe que se deien “actes”. Els seus pares ploraven d’emoció. Jo no record que els meus ni tan sols fossin per allà. Podria assegurar que no. El capellà no se cansava de repetir una i mil vegades que aquell era i seria el dia més feliç de les nostres vides. Mentre ell ho deia, jo ho dubtava ferm.
La festa a ca nostra va esser de pel·lícula italiana. La vàrem celebrar entre sis. Els pares, el conco en Jaume, que vivia amb nosaltres, la cosina Antònia, el meu germà i jo. Tots drets envoltant la taula del menjador on un plat de crespells i una botella de mistela s’esforçaven per fer el mateix paper que l’abundància d’ensaïmades, xocolata, pastissos i xampany que se serviren a les cases dels meus amics. Quan ja no hi hagué res dins el plat, el pare em va dir: “Ves a Can Maiol i que el conco et faci un retrat”. El conco en Mateu me va fer posar un colze damunt una mena de columna romana i, com que me va retratar d’un costat, vaig sortir amb una orella enormement grossa que se destacava en aquell caparró innocent al qual volien fer creure que els àngels del cel havien davallat.
Com veis, a ca nostra no havíem fet tot allò que les monges deien que havíem de fer. Des d’aquell dia, vaig estimar molt més els meus pares i em vaig sentir molt orgullós d’ells. Era un reacció interna davant una societat que feia el ridícul amb luxes que no corresponien als anys de la postguerra que ens va tocar viure.
L’horabaixa, el meu pare em va comprar una cadernera i vos jur que va esser més preciosa que totes les plomes estilogràfiques que havia desitjat tant. Més que les flors del camp que se degueren obrir a l’uníson de les portes de la parròquia. I quan la mare em va donar una pesseta perquè anàs a can Truiol a comprar escaiola, vaig pensar que a la fi aquell era el dia més feliç de la meva vida i per això anava corrent i botant pel carrer. Plorava de content... tant m’agradava aquella cadernera.
dimecres, 9 d’abril del 2008
L'himne "De Felanitx com a patrona" és del tot original?
Amb motiu de la gran festa de la coronació de la Mare de Déu de Sant Salvador -ja ha plogut de llavors- és va fer un himne que s’ha anat cantant al llarg de tots aquests anys i que com sabeu diu “De Felanitx com a Patrona vos oferim corona d’or, etc...”. La lletra és de Maria Antònia Salvà. I la música? ¿Es va escriure com sempre hem cregut per aquella solemne ocasió? M’ha sorprès, com aficionat al cine que som, descobrir certa evidència quan no la cercava per res. Vegeu, dins el curt vídeo que he muntat amb unes seqüències de dues pel·lícules italianes molt diferents, una veritat que pot ser llevi mèrits o no al tan famós, entre nosaltres, himne felanitxer.
Males i artístiques herbes
Ara floreixen aquestes herbes que quan són seques deixen unes bolletes aferradisses que si s'enganxen als calcetins les podeu tirar.
Una amiga i veinada ha trobat que són plantoses i n'ha compost un ram. Jo també ho vaig creure així fa dos anys quan les vaig pintar.
divendres, 4 d’abril del 2008
La Mare de Déu d'es Molí d'en Ploris
A la barriada d'es Convent hi queden alguns molins, pocs, a un dels quals, al que diuen d'en Ploris, hi viu la familia de l'amic Toni. Per ells vaig pintar aquesta petita Mare de Déu del Socors que, dins una minúscula capelleta que corona el portal de la torre del molí, presideix l'edificació. És una talla força antiga de gran valor artístic que bé mereix l'aquarel·la.
dilluns, 24 de març del 2008
El paisatge i el temps
El paisatge dels camps muda amb les estacions i el del mar ho fa amb el temps. Per mostrar diferents visions dels foraviles caldrà esperar mesos però per fer-ho amb les del mar bastaran, sovint, unes hores. Possiblement cada vegada que anem a s’Algar el trobem diferent i és que el sol, el vent, la boira, les ones... canvien la cara de la costa amb una destresa única. Aquest clip en vol ser testimoni.
diumenge, 2 de març del 2008
El mestre que no vaig tenir
Mai hagués pogut ser realitat una cosa així. Ell era d’altre temps i d’altre lloc. Per mi ha estat el millor aquarel·lista del món. Li deien JOHN SINGER SARGENT. Dels Estats Units encara que es va passar mitja vida viatjant per pintar. Va venir a Europa i va estar un temps a Espanya.
N’he vistes milers d’aquarel·les de centenars de pintors a les exposicions, als llibres d’art, a Internet... L’anglès Turner va ser el primer. Kandinsky la va abstreure. Fortuny la va sublimar i Sargent la va viure intensament. Conten que en va pintar fins a 15.000 d’aquarelles!!!
Aquí en deix un parell on es veu clarament el seu domini magistral de la tècnica, del clarobscur, de la facilitat i rapidesa amb que feia córrer els colors i l’aigua sobre el paper obtenint així transparències lluminoses i poètiques que sols l’aquarel·la pot presentar.
N’he vistes milers d’aquarel·les de centenars de pintors a les exposicions, als llibres d’art, a Internet... L’anglès Turner va ser el primer. Kandinsky la va abstreure. Fortuny la va sublimar i Sargent la va viure intensament. Conten que en va pintar fins a 15.000 d’aquarelles!!!
Aquí en deix un parell on es veu clarament el seu domini magistral de la tècnica, del clarobscur, de la facilitat i rapidesa amb que feia córrer els colors i l’aigua sobre el paper obtenint així transparències lluminoses i poètiques que sols l’aquarel·la pot presentar.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)